dissabte, 15 d’octubre de 2016

¿Fer neteja?

El clientelisme és més vell que la pana. Els antics romans el van forjar. El client (cliens, en llatí) era la persona de rang inferior que depenia d’un patró. Gràcies a la relació de patronatge, els clients obtenien certes prebendes i els patrons gaudien del respecte (obsequium) i el recolzament electoral dels patrocinats. Tot açò ja ho he contat en alguna ocasió. Avui, la plantilla laboral dels ens locals (ajuntaments i diputacions) és l'eina preferida dels polítics per a crear les seues xarxes clientelars. Els mecanismes per a col·locar en les plantilles gent afecta són múltiples: designació directa per a càrrecs de confiança, contractació de personal laboral, convocatòria d'oposicions dissenyades de tal manera que només les puguen guanyar candidats amb un perfil determinat... Els polítics que practiquen el clientelisme persegueixen dos objectius: eliminar traves jurídiques i administratives a les seues decisions (determinats funcionaris locals tenen l'obligació d'advertir sobre la possible il·legalitat de certes mesures preses pels polítics) i garantir-se el recolzament electoral dels beneficiats i llurs cercles d'afins (parents, amics, subordinats...).

Abans de guanyar les seues primeres eleccions, Rus havia promès que eliminaria les pràctiques clientelars. ¡Ha! El clientelisme creixé exponencialment durant els seus vint anys de mandat. Les categories professionals del cens laboral municipal es nodriren amb dos tipus de clients: els col·locats durant l'etapa socialista que canviaren de bàndol —la lleialtat dels beneficiats pot ser sincera o fingida— i els llepaires de Rus. El nou govern heretà les conseqüències. La gestió dels recursos humans fou, doncs, un dels primers assumptes que calia abordar. Quasi la meitat de la plantilla municipal xativina —dues-centes persones i escaig— està formada per contractats laborals. (Els de certes categories ho són per llei —el personal de la brigada, posem per cas.) És possible que alguns d'aquests laborals accediren al contracte gràcies a llurs mèrits i capacitats, però de molts altres sols es coneix llur talent per a donar sabó a l'anterior patró. Els militants de peu dels partits que recolzen el nou govern han denunciat sovint la presència d'aquests llepaculs, posats sovint al capdavant de diferents serveis, i han exigit de fer "neteja general".

La cosa no és fàcil. Hi ha contractats que ocupen places de funcionaris. Mentre no canvie la llei, aquestes places no poden sortir a oposició; caldria acomiadar els ocupants i indemnitzar-los. (En realitat, qualsevol acomiadament implica una indemnització.) Hom pot sospitar que alguns dels col·locats per Rus es dediquen a ficar pals en les rodes del nou govern, que té problemes per a perfilar la seua nova política de personal. A primeries d'estiu, l'alcalde va encomanar a un bufet d'advocats, especialitzat en la tramitació d'expedients de regulació d'ocupació, la tasca de posar ordre en la plantilla municipal. S'han produït situacions cridaneres. Enric Gómez, guàrdia urbà i portaveu sindical a finals de l'anterior etapa socialista, s'havia mostrat especialment reivindicatiu contra l'alcalde Miquel Calabuig. Les reivindicacions cessaren quan el PP guanyà les eleccions. Transcorregut un temps de mandat pepero, Enric Gómez fou designat cap interí de la policia local, que ja semblava una bassa d'oli. Ara, després d'anys de silenci, coincidint amb el procés de designació d'un nou cap policial interí, tornen a esclatar les reivindicacions.

L'actual portaveu sindical és un guàrdia expedientat en 2013; es feia passar per agent del CNI a fi d'obtenir favors sexuals i diners. Un jutjat el condemnà a pagar una multa i a indemnitzar una víctima seua. (En aquestes mateixes planes han sortit comunicats signats per ell.) En fi, hi ha qui veu l'ombra de Calabuig en el relleu de Gómez. I com planen sospites de favoritisme, EUPV i Compromís s'han abstingut en la votació per a elegir el nou intendent. (Sorprèn l'abstenció de Compromís; recordem que Joanjo Garcia és el responsable municipal de recursos humans.) Els desacords en matèria de personal podrien repetir-se, perquè el cas de la intendència policial no és únic. Caldrà esperar que les pròximes actuacions s'aborden de manera legal i transparent. Ni la llei, ni les finances municipals, ni l'ètica —que Rus ignorava supinament— permeten de fer la neteja que voldrien alguns. Això sí, la incompetència, l'obstruccionisme i la deslleialtat cap als electors s'han de combatre sense por. El votant progressista desitja que l'esquerra s'allunye de l'arbitrarietat i la feblesa. Però ja se sap que evitar una sense caure en l'altra és molt difícil.

(publicat a Levante-EMV, el 15/10/2016)