dijous, 27 d’octubre de 2016

El Nobel de Bob Dylan


No és qüestió d'entrar en una reflexió massa prolixa, però caldria reordar quins són els orígens de la lírica. La poesia grega més antiga es caracteritzava per no estar destinada a la lectura, sinó a la representació davant d'un auditori. Les composicions poètiques eren recitades o cantades per una persona o un cor amb acompanyament d'algun instrument musical (lira, flauta, cítara, bàrbiton...). 'Lírica' ve de 'lira', un instrument molt freqüent a les polis gregues i que estava dotat de connotacions religioses. Bé que es distingien en l'antiguitat tres manifestacions poètiques (lírica, dramàtica i narrativa), poesia i lírica acabaren sent sinònims. (Segons la retòrica clàssica, hi ha cinc gèneres literaris: èpica, lírica, narrativa, teatre i assaig.) Els orígens de la creació poètica són inseparables, per tant, de la musical. Durant l'Edat Mitjana, els vincles entre música i poesia mantenien plena vigència. Moltes composicions dels trobadors (cançons, danses, balades) estaven destinades al cant i al ball. A més d'inspiració lírica a l'hora d'escriure els poemes, el trobador podia tenir habilitat per a compondre música i tocar algun instrument (un llaüt, una viola d'arc, de mà o de roda). Si no posseïa aptituds musicals sempre podia demanar la col·laboració d'un joglar. En èpoques d'escassa alfabetització, la lírica només arribava a públics extensos mitjançant el cant o la recitació. Més tard s'estendrien entre les classes altes l'hàbit de la lectura i, per tant, la moda de llegir poesia. Si donem un bot en el temps, veiem que les coses no han canviat tant. Avui, molts cantautors continuen composant la lletra i la música de les seues cançons. Un amic meu afirma que fer poesia per a ser llegida individualment en ple segle XXI és un anacronisme; la poesia només té sentit en la lletra d'algunes cançons. ¿De les firmades per un cantautor? La qüestió és polèmica. Hom sol considerar que són cantautors artistes com Georges Brassens, Núria Feliu, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Paolo Conte, Marina Rossell, Joan Manuel Serrat, Leonard Cohen, Raimon... En canvi, molts neguen que folk, rock, pop i altres gèneres de la cançó popular tinguen cantautors —poetes, per tant— a les seues files. Jo no trobe motius per a fer aquesta discriminació. Les lletres de Lou Reed, Bruce Springsteen o Bob Dylan també poden ser considerades poètiques. Cosa distinta és la qualitat lírica o musical de cadascú. Això és un aspecte perfectament opinable. En 1904, el madrileny José Echegaray esdevingué el primer espanyol que rebia el Premi Nobel de Literatura, amb gran escàndol de les avantguardes, especialment dels escriptors de la generació del 98, que criticaven l'escassa qualitat de l'obra d'Echegaray. La qualitat d'alguns cantants també és criticable. Quan era jove, jo m'emocionava amb Llach, Raimon, Serrat —potser per raons alienes a la música i la poesia. Això no obstant, també sentia admiració, i encara la sent, per grups i músics populars d'altres gèneres —del rock, posem per cas. Per això, no acabe d'entendre la polèmica suscitada pel Nobel de Literatura atorgat a Bob Dylan. Alguns escriptors estan molt empipats perquè s'ha donat el premi a un músic. Dylan és acusat d'intrusisme al camp literari. ¡Ha! Ell passa dels seus detractors, del premi i de l'Acadèmia Sueca. Per la meua part, crec que la polèmica al voltant del Nobel s'hauria de situar en altre terreny, el de la qualitat de les lletres del cantautor de Minnesota. Aqueix és el veritable assumpte a discutir. Tothom sap, però, que les obres literàries —i les artístiques en general— solen suscitar controvèrsies sobre llur qualitat. Contra gustos...