dissabte, 3 de setembre de 2016

Xativins a les estepes russes

Partir de viatge sempre m'ha provocat pessigolles a l'estómac i una sensació de buit al plexe solar. El neguit —u marxava cap a destins desconeguts— era ben intens en les primeres sortides, quan encara tenia vint-i-tants anys. La sensació no resultava, però, desagradable, sinó plaent. L'experimentava en el moment mateix d'agafar el tren o l'autobús, o d'entrar a l'aeroport. Al Magazine de dissabte passat, Ángeles Caso citava una frase de Vita Sackville-West, extreta de la seua obra Passatgera a Teheran: «Viatjar és el plaer més íntim que existeix.» Aquest agost, les cosquerelles a l'estómac recobraren llur vella intensitat quan vaig partir cap a Rússia. Durant la infància i l'adolescència, em vaig fer una idea ben boirosa d'aqueix país. Els comentaris dels adults remetien al comunisme, la bèstia negra del franquisme. Fa poc, en aquestes mateixes planes, Salvador Català evocava la figura del soldat xativí Mario Navarro Ridocci, enrolat a la 250 Divisió de Voluntaris Espanyols de la Wehrmacht, més coneguda com División Azul, per a combatre els bolxevics. Altres socarrats també formaren part d'aquella força expedicionària.

Navarro, militant falangista, moriria als afores de Sant Petersburg —anomenat Leningrad en època soviètica. Només els supervivents de la División Azul pogueren contar com era Rússia. ¡Un infern, la pàtria de totes les atrocitats! Recorde un munt d'anècdotes del meu pas per les aules claretianes, al carrer Sant Agustí. Ja vaig esmentar en altra columna la minuciositat amb què un religiós, el pare Alfredo, contava, durant uns exercicis espirituals, les tortures sexuals a què eren sotmesos els presoners polítics durant l’era stalinista. Els claretians exhortaven contínuament a resar per la conversió de Rússia. Un dels secrets de Fàtima anunciava aquesta conversió si el país de les estepes era consagrat a la Mare de Déu. Deixant a banda aquestes elucubracions eclesiàstiques, allò ben cert és que certes lectures de joventut —Els germans Karamàzov de Fiodor Dostoievski, posem per cas— o pel·lícules com Doctor Zhivago, basada en la novel·la homònima de Borís Pasternak i dirigida per David Lean, emboiraren encara més la meua imatge de Rússia. (En realitat, la pel·lícula estava rodada al glaçat paisatge hivernal de Sòria.)

Més tard, en simpatitzar amb el socialisme, em vaig engolir una creença molt estesa entre els joves esquerrans: Rússia era un paradís, un país distint del que presentava la propaganda imperialista. Els telediaris, en què apareixien personatges com Nikita Khruixtxov o Leonid Bréjnev, no em desanimaven. Tanmateix, noves lectures i notícies esparses que feien arribar viatgers esporàdics em llevaren la bena dels ulls. Molt abans de l'any 1987, en què Gorbatxov impulsà la perestroika i la política de glàsnost (transparència), el terror roig stalinista i les dures condicions de vida dels russos eren conegudes. La caiguda del comunisme desfermà el col·lapse econòmic i l'esmicolament de l'antiga URSS. El subsegüent període de capitalisme salvatge ha desembocat en un règim rus autoritari i nacionalista que no tolera la dissidència i dissimula les enormes desigualtats socials. Sovintegen, doncs, els nostàlgics. (De fet, el Partit Comunista és la segona força més votada, després de Rússia Unida, el partit de Putin.) Els dies d'estada al país m'han permès de comprovar que els russos s'ho prenen tot amb resignació i certa dosi d'humor.

Mikhaïl, el jove que ens acompanyà durant el viatge, explicà una curiositat de la política russa: calbs i peluts alternen al poder: Lenin, calb; Stalin, amb pèl; Khruixtxov, calb; Bréjnev, amb pèl; Andròpov, calb; Txernenko, amb pèl; Gorbatxov, calb; Ieltsin, amb pèl; Putin, calb; Medvédev, amb pèl. Mikhaïl calculava que Putin i Medvédev alternaran en el Kremlin fins que un dels dos se'n vaja al calaix. Els meus amics i jo vam esclatar a riure. El nostre guia rus havia viscut un temps al Cabanyal i s'expressava molt bé en valencià. En fi, férem un tour per Moscou i un anell de ciutats situades al nord-est de la capital: Sergiev Posad, Rostov, Jaroslavl', Kostromà, Suzdal' i Vladímir. En Moscou, resseguírem les petjades de l'era stalinista. Els vestigis soviètics són encara nombrosos. No faltaren, és clar, la foto a la Plaça Roja i l'entrada al Kremlin. Durant el periple per l'anell d'or, visitàrem monestirs ortodoxos, navegàrem pel Volga, tastàrem el filet strógonoff i el vodka, i gaudírem el paisatge i l'arquitectura popular de la Rússia profunda, terra de datxes i cúpules en forma de ceba. Descobrírem un país molt distint de l'imaginat.

(publicat a Levante-EMV, el 03/09/2016)