dimarts, 13 de setembre de 2016

Reviscolament religiós a Rússia

Durant el meu periple per terres russes, vaig sojornar a Jaroslavl'. Aquesta ciutat està a les vores del Volga. És, per tant, molt recomanable dirigir-se al port fluvial i prendre una embarcació per a navegar per les aigües del riu. Això vam fer un grup d'amics i jo. Durant la navegació, vaig xerrar molta estona amb Sasha (diminutiu d'Aleksandr), home major que parlava perfectament espanyol —l'havia après, segons em va dir, a la Universitat de Moscou. Em va preguntar com trobava Rússia. «Molt distinta de com la veia als vells telediaris en blanc i negre de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta. Estem visitant molts temples i monestirs, i em sobta l'auge aparent que experimenta la religió», vaig respondre. (En aquell moment, el vaixell passava a l'altura de la catedral de la Dormició de la Mare de Déu.) Acabàrem establint paral·lelismes entre els règims franquista i soviètic (partit únic, manca de llibertat...). La Iglesia sufrió mucho durante el comunismo, féu Sasha amb posat seriós. Sentia curiositat per saber si la religió també havia patit sota la dictadura franquista. «¡Noo!», vaig exclamar. I seguirem xerrant.




Altre dia, durant un trajecte entre Suzdal' i Vladímir, Mikhaïl, jove intèrpret que ens acompanyà tots els dies de viatge, ens contà una anècdota cridanera. Temps enrere, un sector de fidels de l'Església Ortodoxa havia organitzat una campanya a favor de canonitzar —d'elevar als altars— Stalin. Segons els promotors de la campanya, gràcies al dirigent comunista havia augmentat el nombre de màrtirs i sants de l'Església. Després, Stalin se n'havia "penedit". Cessà la persecució religiosa i permeté l'elecció del patriarca de Moscou. Naturalment, la pretensió de santificar el tirà no arribà enlloc. Els familiars de les víctimes de l'estalinisme —milions— restaren estupefactes. «¿Com ha de ser sant el botxí sanguinari que ordenà assassinar els nostres avis, els nostres pares, els nostres germans?», feien amb cara d'incredulitat. Jo recordava que algun friki també havia propugnat la canonització de Francisco Franco. Els paral·lelismes entre les Rússies i les Espanyes són, ja es veu, més nombrosos del que sembla. En tot cas, l'Església Ortodoxa ja havia canonitzat, l'any 2000, l'últim tsar, Nicolau II, i la seua família, assassinats pels bolxevics.

La relació de Iossif Stalin amb l'Església Ortodoxa fou ben ambigua. El jerarca comunista havia estudiat en un seminari durant la seua joventut (un dels seus companys fou Krikor Bedros Agagianian, futur patriarca de l'Església Catòlica Armenia i cardenal). Bé que sa mare volia que fos popa, Iossif acabaria expulsat del seminari. La Revolució d'Octubre desfermà una terrible persecució contra la religió. En teoria, el nou poder soviètic havia separat l'Església de l'Estat i tolerava les diverses creences, sempre que no feren cap activitat pública. En realitat, tots els bens eclesiàstics foren confiscats. Moltíssims temples i monestirs foren destruïts o convertits en fàbriques, museus, presons, casernes... Bisbes, clergues (popes, monjos i monges) i fidels foren empresonats, torturats i executats. Altres hagueren de marxar a l'exili. Tanmateix, el 1941, quan l'exèrcit alemany avançava per terres russes, Stalin canvià d'estratègia. Autoritzà que els popes beneïren les banderes dels regiments que marxaven al front. En 1943, Stalin es reuní al Kremlin amb tres caps de l'Església Ortodoxa Russa (els metropolitans Sergi, Aleix i Nicolau).





Els prometé diverses concessions a canvi de la seua lleialtat i el seu ajut en l'empresa patriòtica de combatre els nazis: l'obertura del Seminari i l'Acadèmia Teològica de Moscou, l'alliberament dels clergues empresonats, la devolució de vàries propietats —inclosa la famosa laura de la Trinitat i Sant Sergi, una mena de Vaticà dels ortodoxos russos que vaig visitar un dels dies de viatge. També permetria que elegiren patriarca —la seu del patriarcat estava vacant. El nou titular, Sergi I, hagué d'oferir, però, unes contrapartides molt dures de pair. L'Església quedava sota control dels serveis secrets soviètics. Els capellans i els bisbes passaven a ser de facto agents del KGB. (Encara avui, els russos més vells malparlen del patriarca i els popes, que consideraven espietes del règim.) Sergi I reconegué el poder comunista, cosa que provocà escissions entre el clergat, alguna propiciada pel mateix règim soviètic. En acabar la guerra, l'Església Orotodoxa Russa fou reconeguda com una corporació de dret públic, bé que se li prohibiren les reunions fora dels temples, qualsevol activitat cultural o social, la fundació d'hospitals propis...

També se li prohibía fer propaganda religiosa en escoles, hospitals, casernes de la policia o l'exèrcit, presons i camps de concentració. L'Estat impulsà l'ateisme en les escoles. Oficialment, s'acusava la religió de ser un obstacle per al progrés tècnic i económic del país. Als membres del Partit Comunista i les organitzacions jovenils els estava prohibida tota activitat religiosa. Ara bé, Stalin preferí controlar l'Església, ja que no podia eliminar-la del tot. En fi, amb la caiguda del règim comunista, a primeries dels noranta, la religió experimentà un gran reviscolament. En un llibre titulat A Moscú sin kaláshnikov, Daniel Utrilla, que fou corresponsal d'El Mundo en Moscou molts anys, fa una comparació magnífica. En la novel·la d'Italo Calvino El vescomte migpartit, el protagonista queda dividit en dues parts per un projectil d'artilleria disparat pels turcs. Utrilla diu que les canonades de Ieltsin contra la Casa Blanca de Moscou, en 1993, també partiren en dos els russos nascuts a la dècada dels cinquanta (l'esquerda no afecta els més majors ni els més joves), amb el cor i el cap dividits entre la Rússia soviètica i el nou capitalisme salvatge.

A la faula d'Italo Calvino, la meitat dreta es dedica a fer el mal mentre que l'esquerra conrea el bé. En Rússia era molt difícil traçar la línia divisòria entre bondats i maldats del comunisme i el capitalisme. El cirugià que va cosir les dues meitats de milions de russos es diu Vladímir Putín, exagent del KGB. Com a fils, féu servir el nacionalisme, la religió i la mà dura, tres elements que semblen agradar a la majoria dels votants russos. Els fidels ortodoxos afirmen que Putin és un miracle de Déu. El 2013 es promulgà una llei que penalitza l'ofensa als sentiments religiosos dels creients. El mateix Putin conta un fet que ningú no sap de ciència certa si és real: sa mare el batejà, quan era menut, a esquenes de son pare, membre del Partit Comunista. Avui, un 75% de la població russa es proclama creient. Això sí, segons Mikhaïl, la majoria és incapaç, si se li demana, de recitar el credo o d'esmentar més de dos apòstols de Crist. S'han reconstruït molts temples —com ara la catedral de Crist Salvador, enderrocada el 1931 per a bastir un Palau dels Soviets que finalment no s'alçaria— i molts monestirs. L'Església encara voldria més.




A la Púshkinskaya (plaça de Púshkin), posem per cas, vodria que es reconstruís el monestir de la Passió, enderrocat per a bastir el teatre Rossía. De moment, s'ha d'aconformar amb una placa commemorativa. En qualsevol cas, Moscou —que els tsars i els patriarques van denominar la tercera Roma, quan Constantinoble caigué en mans dels turcs otomans— i les altres poblacions que vaig visitar a primers d'agost estan plenes de cúpules coronades per creus que descansen sobre àncores, per a simbolitzar que la fe en Déu està ancorada a terra. La creu ortodoxa té tres travessers, el tercer inclinat (cap amunt assenyala el bon lladre i cap avall, el dolent). El número de creus que poblen el paisatge rus és incalculable. S'ha de tenir present que les esglésies solen tenir tres edificis: el d'estiu, més gran, el d'hivern, més menut, i el campanar. Cada edifici té vàries cúpules —les esglésies, almenys cinc. En fi, tots els monestirs i els kremlins —de Moscou, de Rostov— acullen vàries esglésies i capelles. Les portes dels recintes emmurallats tenen damunt una església petita que les protegeix. En definitiva, la creu ortodoxa suplanta a poc a poc la falç i el martell.