dijous, 22 de setembre de 2016

Bones persones

A les tertúlies polítiques, els dirigents del PP, els periodistes afins i diferents càrrecs peperos (ministres, diputats, presidents autonòmics) diuen contínuament que Mariano Rajoy és una bona persona. Igualment qualifiquen de bones persones altres personatges —com ara José Manuel Soria o Francisco Camps— presumptament involucrats en casos de corrupció. Evidentment, l'atribut "bona persona", adjudicat a polítics que han tingut conductes reprobables, és molt discutible. En realitat, som davant de l'eterna lluita de classes (sobre açò ja he escrit en alguna ocasió). Els membres de l’establishment consideren bones persones els seus representants, individus de posat seriós, dignes, respectables i circumspectes, que parlen amb gravetat d’assumptes fora de l’abast de la gent corrent. Són bones persones perquè respecten la família tradicional, la moral i els costums burgesos de tota la vida... ¡Ep! ¡La moral! Heus ací la qüestió. Rajoy i companyia tenen una enorme laxitud moral. En el fons, no consideren que certes pràctiques corruptes siguen immorals. Seguint el pensament polític de Niccolò Machiavelli, creuen que el fi justifica els mitjans.

¿Quin és el fi de la seua acció? Assegurar-se que la representació política del sistema no perda el poder. Per això, pràctiques com ara finançar il·legalment el partit i les seues campanyes electorals no són percebudes com reprobables. Qualsevol mitjà és vàlid per a garantir l'objectiu últim, la pervivència del sistema. Que el partit accepte donacions il·lícites a canvi d'adjudicar obra pública a les empreses donants no és, per tant, condemnable. Que els munyidors de tot plegat reben la seua gratificació —un sobresou en negre o un regal— és el corol·lari de tot el muntatge. Des del punt de vista de l’establishment, tot això és normal; el poder es detenta per a garantir l'enriquiment de les elits. Per això, l'evasió de capitals només és vista com una mera "optimització" fiscal. Que José Manuel Soria tingués diners en paradisos fiscals, que Rajoy haja cobrat presumptament gratificacions en negre o que Rita Barberà col·laborés a blanquejar mil euros destinats a finançar la campanya de les passades eleccions municipals no embruta la seua figura davant dels seus. Són bones persones, un excel·lent pare de familia, una gran amiga...

María Dolores de Cospedal lamentava que, per mil euros, Rita Barberà s'haja vist obilgada a abandonar el partit. ¡Laxitud moral! No són mil, són cinquanta mil. El grup municipal pepero es posà d'acord per a delinquir. Va fragmentar aqueixa quantitat en participacions de mil euros. L'operació va rebre el nom de pitufeo. Això implicava diverses activitats il·lícites: blanqueig de diners negres, finançament irregular de la campanya i frau electoral (s'obtenia un avantatge sobre els competidors que respectaven les normes). Per altra banda, les diverses investigacions policials i causes judicials obertes contra gent del PP mostren clarament que les pràctiques corruptes estaven generalitzades. La setmana passada, sense anar massa lluny, vam saber que l'estructura del PP valencià de l'era Camps havia esdevingut un enorme femer. Recordem: visita del Papa, adjudicació dels geriàtrics, depuradora de Pinedo, derivacions dels casos Gürtel i Púnica, cas Nóos, finançament il·legal del partit... Rita Barberà no estava massa lluny d'alguna d'aquestes històries. ¡És igual! Per als seus companys de files, els implicats són bones persones, gent honorable.

Els corruptes peperos només passen a la categoria de xoriços quan se'ls va la mà a l'hora de prendre la corresponent "gratificació", o quan posen el seu partit en una situació molt compromesa. Mentrestant, ¡bones persones! Segons Paco Marhuenda, habitual de moltes tertúlies, Mariano Rajoy, que s'ha desempallegat de tots els col·legues que li podien fer ombra —Ana Pastor, Alfonso Alonso, Luis de Guindos—, ¡és una bellíssima persona! No sé si Rita Barberá estarà d'acord amb Marhuenda. Avui, malgrat haver proclamat a tort i dret durant molts anys que l'exalcaldessa de València era amiga seua, Rajoy no vol parlar amb ella. En aquests moments, la màxima preocupació del president en funcions és evitar que Rita —quantes coses sabrà Rita— descobrisca el pastís. Rajoy diu que ja no té autoritat sobre ella, de la qual cosa es desprèn que abans sí en tenia, i la féu servir per a exigir que els peperos valencians designaren Rita senadora territorial. Així, la presumpta cap del pitufeo esdevenia persona aforada —un favor a canvi de silenci.

¿Bondat? Ja ho va dir Machiavelli: «No és bon polític qui té bones qualitats morals, sinó qui sap conservar el poder.» En definitiva, la gent que s'identifica amb el sistema està predisposada a perdonar les pràctiques corruptes dels seus, sempre que aquests no s'excedisquen massa. És més, després de descobertes les seues martingales, els autors no deixen de rebre el recolzament dels camarades. De Guindos encara afirma que, malgrat la seua inoportunitat, la decisió de nomenar Soria candidat al càrrec de director executiu del Banc Mundial era tècnicament la millor. Francisco Camps ha defès Rita Barberà amb vehemència: Sin Rita Barberá no habría habido Eduardo Zaplana, ni José María Aznar, ni Mariano Rajoy, ni, por lo tanto, Maroto. En altres paraules: allò que importa és el bé superior del partit. La resta manca d'interès. ¡Els dolents són els rojos! Rajoy ho recordà: Si el voto moderado se divide, ganarán los malos.