dimarts, 22 de setembre de 2015

L'home del sac anglès

Aquests dies es parla molt del diferents líders europeus que han dit la seua sobre les aspiracions d'independència d'una part significativa dels catalans. Per a mi, l'estrella indiscutible és David Cameron. En una roda de premsa celebrada a la Moncloa, després d'una entrevista amb Rajoy, Cameron va amollar aquesta frase: «Crec que està prou clar. Quan el tros d'un estat se separa d'aqueix estat, ja no forma part de la Unió Europea. Haurà de posar-se a la cua amb els altres països que hi volen entrar.» Fa gràcia que açò ho diga el cap d'un partit manifestament euroescèptic. «Llengua muda mai no fou batuda», resa la dita popular. (L'anglès té expressions equivalents: Least said soonest mended, Silence is golden.) Durant la campanya prèvia al referèndum escocès, ja ens havia sorprès que alguns euroescèptics anunciaren als escocesos europeistes la seua sortida de la Unió si triomfava el vot secessionista. («¿Romandran a la Unió si una majoria euroescèptica del Regne Unit decideix més endavant abandonar-la?», em vaig interrogar mentalment.) De fet, el principal objectiu de la visita cameroniana a Madrid era demanar recolzament a la pretensió britànica d'arrancar nous privilegis a la Unió. La petició venia a ser aquesta: «O ens doneu un estatus a la carta o marxem. » (Els britànics han de decidir, en un pròxim referèndum, si volen marxar o quedar-se. Cameron calcula que triomfarà el sí a la permanència si s'obtenen els privilegis reclamats.) Pensareu que Rajoy enviaria el premier a pastar. Doncs, no. El Gobierno de España tiene una posición constructiva y flexible; es impensable la salida de Gran Bretaña, deia el comunicat oficial. En altres paraules: el govern espanyol transigí amb les pretensions de Cameron, perquè aquest havia acceptat d'amenaçar els catalans. És més: Rajoy consentí fins i tot que s'aparqués momentàniament l'assumpte de Gibraltar. ¡Canvi de cromos! En fi, ja sabem que també hi ha un home del sac anglès.