dissabte, 19 de setembre de 2015

Bous al carrer

Les festes de bous al carrer no són estranyes a la nostra contrada. Dies enrere, el cronista oficial de Xàtiva, recordava en aquestes mateixes planes la notícia d'un correbou autoritzat en 1846 a l'Albacar, a la Costa del Castell. D'acord amb diversos testimonis històrics, el tracte que rebien els cornúpetes en aquestes celebracions ens semblaria avui horripilant. Als pobres animals se'ls llançava de tot: còdols, objectes punxants... Els bous al carrer, que solien ser organitzats per carnissers i ramaders, no quallaren a ciutats grans. (A Xàtiva, la noblesa, la burgesia ennoblida i terratinent, i els llauradors adinerats preferiren els espectacles taurins aristocràtics que acabarien convertint-se en les actuals corregudes de bous.) Les poblacions de les terres de l'Ebre i les comarques valencianes on s'han conservat festes de bous eren més aviat menudes fins a primeries del segle XX. Els trets de les nombroses manifestacions taurines populars permetien d'incloure llurs diverses variants al ric patrimoni cultural —etnològic— del país. El correbou era una festa principalment masculina protagonitzada pels joves dels pobles, que demostraven el seu valor i la seua habilitat amb l’animal. Es tractava, per tant, d'un ritu d'iniciació a l'edat adulta.

Els elements externs d'altres festes populars —les falles, posem per cas— són estables i estan molt jerarquitzats i reglamentats. El canvi, els bous al carrer es caracteritzen per unes formes organitzatives espontànies, immediates, funcionals i poc estables. Tradicioalment, els correbous eren organitzats per comissions festeres que canviaven de composició cada any. L'autoritat no hi solia intervenir. Només llogava les barreres i pagava els homes que les havien de portar i muntar. En pobles grans, l'ajuntament definia els carrers de volta, espai festiu que coincidia amb l'espai on vivia l'estrat social més elevat i prestigiós. En aquests municipis, la participació popular al correbou era menor. (Canviava el càracter de la festa, hi havia una ambivalència cap a dins i cap a fora; uns veïns intervenien i altres eren espectadors o hi tenien una posició neutra, distant.) Però tornem als pobles menuts. La presència al correbou es desenvolupà d'acord amb un codi no escrit, una gradació preestablerta d'apropament i allunyament que tothom acatava. Els homes de mitjana edat tenien assignats dos papers: gràcies a la monetarització producte de l'estalvi agrari, pagaven la festa (era freqüent l'expressió «anem a pagar un parell de bous») i eren els qui anaven davant. Al correbou pròpiament dit només intervenien els ajudants i els joves, solters o novençans.

Els grups de joves eren, per tant, els principals protagonistes. Vells i néts petits veien el bou des de les barreres. (La transgressió del codi —les curses d'homes majors— provoca molts accidents.) En definitiva, el grau d'implicació a la festa no depenia de la classe social, sinó de l'edat i el sexe. L'estratificació social o la diversitat de grups de poder sols s'hi manifestaven indirectament (l'ajuntament i els qui pagaven els bous i anaven al davant representaven el poder). El paper de la dona era molt secundari; generalment, veia el bou des dels balcons i les grades. N'hi havia una excepció, les corregudes de vaquetes per a nens en què també podien participar grups d'amigues (solteres o mares joves). El seu grau d'aproximació als bous era, per tant, inferior al dels homes. El correbou encara té moltes connotacions sexuals. L'elecció d'animal respon a la lògica d'una gradació simbòlica. El bou sencer, amb prestància, verge —que no haja estat corregut mai—, ocupa el nivell més alt de les preferències. Segueixen el bou corregut per a embolar, els bouets per a córrer, la vaca per a embolar, la vaca llogada, la vaqueta per a córrer i el joneguet amb què es pot fer allò que es vulga. (A la festa, jònecs i nens tenien un estatus només superior al del gos.)

De vegades, la festa desfermava enemistats entre poblacions veïnes. El brau, que representava simbòlicament tot el poble, havia de quedar bé davant dels forasters. La valoració de les seues qualitats (la determinació de la seua bravura) suscitava tensió. Els vinguts d'altres poblacions podien gaudir davant del bou, però tenien vetat abusar-ne. Si en feien burla, es podia armar un bon sarau. Generalment, la sang no arribava al riu. Si veien que el cornúpeta era dolent, els mateixos festers li posaven una albarda, el convertien en una burra. Com en altres rituals, el colofó podia ser sacrificial; el bou embolat es matava, es trossejava i es menjava. Els comensals eren partícips del sacrifici a la intimitat domèstica. En fi, moltes poblacions de la Vall d'Albaida, la Costera i la Canal de Navarrés celebren vaquetes soltes i bous en corda i embolats, però els codis de la festa ja no funcionen, el seu simbolisme defalleix. Les viles han crescut, l'activitat agrària ha perdut pes i els rituals de pas han canviat. Augmenta el número de joves que només veuen als bous una oportunitat per a la barrila. La massificació i els excessos s'emparen de la festa.

Al pol oposat, una nova sensibilitat social més respectuosa amb els animals demana la supressió de les festes taurines. Seguint aquest solc, els partits d'esquerres, que governen ara molts pobles, s'han manifestat en contra del correbou. (A Xàtiva, posem per cas, Compromís i Esquerra Unida volen suprimir les corregudes.) Només m'assalta un dubte. La festa de bous forma part dels costums, continua tenint gran implantació a moltes viles. Durant els anys de la Transició, l'esquerra i el valencianisme donaren l'esquena al món de les falles. I clar, els espais festers foren ocupats per la dreta autòctona. Aquella espifiada monumental tingué conseqüències nefastes per al redreçament del nostre país. ¿Si es prohibeix el correbou, tornarem a caure en el mateix error? Jo trobe assenyada la posició dels consistoris que planegen fer consultes per a conèixer l'opinió majoritària dels seus veïns. Que decidisca el poble sobirà. En qualsevol cas, estaria bé que la tradició mediterrània dels jocs de bous, que es remunta almenys fins a l'antiga Creta, no desaparega totalment de les nostres contrades. La cultura immaterial també s'ha de conservar. Serà difícil, però, conjuminar la pervivència de la tauromaquia popular i la supressió del maltracte animal.

(una versió resumida d'aquest text ha estatpublicada a Levante-EMV, el 19/09/2015)