dimecres, 22 d’abril de 2015

Més llum sobre la història recent de Xàtiva

Ahir per la nit es va presentar a la Casa de Cultura una nova publicació del professor emèrit Vicent Torregrosa Barberà, República, Guerra Civil i educació. Xàtiva 1931-1939, que analitza el panorama educatiu xativí durant la dècada dels anys trenta del segle XX, un dels períodes més convulsos i creatius de l’Espanya d’aqueix segle. És l’època de la Segona República i la subsegüent Guerra Civil que interrompé molts projectes de modernització del país en un clima cada vegada més radicalitzat i en un context internacional poc favorable a les experiències innovadores. Les polítiques educatives avançades i progressistes enllestides pels governs republicans influïren en l’esperit regenerador de les forces polítiques de Xàtiva, especialment en els partits republicans i socialistes, i en algunes de les seues personalitats locals més reeixides: José Tudela, Isidre Escandell...

Aquell esperit va permetre de posar en marxa, des dels primers mesos d’accés al govern municipal, un seguit d’iniciatives conduents a la millora de les infraestructures educatives, amb creació de nous centres acadèmics o conversió d’altres religiosos en laics, aplicant la llei de congregacions religioses del govern de Manuel Azaña. La guerra obligà a continuar aquesta tasca, ampliant-la a la infància que fugia de la violència bèl·lica, dels fronts i dels bombardejos de l’aviació feixista, i es traslladava a la rereguarda republicana. Així van nàixer unes polítiques i un moviment impulsats des del govern central, amb l’ajut inestimable de les autoritats locals, de protecció a la infància i de creació de colònies escolars repartides per tot el territori que controlava la República.

El professor Vicent Torregrossa tracta uns temes als quals ha dedicat una dilatada trajectòria com a investigador. Trajectòria que culmina amb les recents publicacions d’Un model formatiu d’elits. Estatutos para el Seminario Patriótico de Educación de la ciudad de San Felipe, 1799 (2010), Renovació Pedagògica i Formació del professorat al País Valencià. Breu aproximació històrica 1975-1995 (2012) i Reformisme il·lustrat, liberalisme i model educatiu. Xàtiva, 1788-1833 (2014). El llibre que presenta ara s’estructura en tres grans blocs. Arranca amb una breu descripció històrica i geogràfica, i amb els primers passos del consistori xativí en matèria educativa, un cop proclamada la República. L’informe de la Comissió Municipal d’Instrucció Pública de l’11 de maig de 1931 esdevé la primera fita. Formaven part d'aquesta comissió republicans tan destacats com Ramón Martínez Calatayud i José Fabra Torres, a més d'altres cinc membres dels partits que governaven la ciutat.

Per al mayor desarrollo cultural de la población, contribuyendo de consuno a la generosa obra de la República, la comissió es marcà tres objectius: millorar l’atenció a l’alumnat de Primària —amb més dotació de mestres, construcció de nous centres i escolarització plena—; crear un institut per a democratitzar l’accés en aquesta etapa educativa; crear una escola d’arts i oficis per a la formació professional de la classe obrera. Al fil d’aquestes tres línies d’acció, l’autor desgrana amb nombrosa informació documental i estadística, sobretot de l’arxiu municipal, totes les actuacions de l’Ajuntament: millora de l’escolarització primària mitjançant l’ampliació d’escoles (vint-i-dos el curs 1932-33, que arribaren a trenta-cinc en plena guerra civil, l’any 1937), construcció del nou col·legi Attilio Bruschetti (inaugurat el 15 de maig de 1935), aconseguiment de l’Institut Nacional el curs 1933-1934, instal·lat primer al convent de Sant Francesc i després a la Casa de l'Ensenyança, a partir d’un preexistent Colegio Simarro, i creació d’una Escola Elemental de Treball i una Escola d’Arts i Oficis, primer intent de comptar amb un centre de formació professional que no es concretaria fins a 1943, en plena postguerra.

L’última part del llibre està dedicada a les colònies escolars creades durant la guerra civil, quan Xàtiva, convertida en ciutat de rereguarda, acollí refugiats i xiquets evacuats de zones de guerra. Allò que l’autor anomena “espais de solidaritat amb la infància” foren improvisats centres d’ensenyament, treball i protecció de la infància evacuada que es repartiren per tot el territori valencià. Dels tres dependents de Xàtiva (el de Bellús, el d'"El Palomar", finca situada als peus del Puig, i el de “Ca Sento el Gros”), va destacar el creat al Balneari de Bellús, tant pel nombre de xiquets acollits com per la praxi educativa posada en marxa sota la direcció de la mestra María Muñoz i, després de la destitució d’aquesta per raons polítiques, en abril de 1938 (era “desafecta a la República”), per Fermín Corredor.
 

"El Palomar", finca situada als peus del Puig que acollí una colònia infantil

L’autor analitza l’evolució d’aquestes experiències educatives “no formals” inspirades en les colònies estiuenques creades per la Institución Libre de Enseñanza i les Misiones Pedagógicas de Bartolomé J. Cossío, en el primer terç del segle XX. Amb documentació nombrosa i inèdita procedent de diversos arxius, i imatges de gran interès (fotografies, cartells o dibuixos infantils), el professor Torregrossa ens explica el procés de creació i funcionament de les colònies, i els problemes que hi van patir mestres i alumnes; analitza la tasca docent de la inspectora visitadora Justa Freire; documenta la funció directiva de María Muñoz i els seus problemes amb el Comité i la inspecció. S’exposen amb rigor la forma de finançament i les experiències educatives o productives posades en marxa. Es mostra com el model “soviètic” de Bellús serví d’inspiració a Justa Freire i el mestre Àngel Llorca per a dissenyar el model de colònia escolar. (Les colònies estiuenques passaren a ser permanents en un marc d’ensenyament no formal.)

A Bellús es va viure una forma radical d’experimentar l’educació, en què el compromís social i polític es barrejà amb la transmissió de valors basats en l’ideal revolucionari, la fraternitat universal, la salut i la simbiosi amb l’entorn i la naturalesa. L’estil narratiu del professor Torregrosa fa comprensibles els problemes i les mesures encaminades a posar en marxa un projecte educatiu d’emancipació social i, alhora, de socors a les necessitats bàsiques dels xiquets refugiats a les colònies dependents del Comité Revolucionari Unificat, primer, i del Consell Municipal de Xàtiva, des de gener de 1937 fins a l’acabament de la guerra en març de 1939. La investigació del professor Torregrosa projecta llum en una part fosca, fins fa poc, de la nostra història recent. En definitiva, l’obra és ben interessant.
 
(publicat a Levante-EMV, el 22/04/2015)