dissabte, 21 de març de 2015

L’altruisme en la política

En un estat de dret i democràtic, hi ha coses que se saben però no es poden dir explícitament. Imaginem, per exemple, un empresari que està amb l'aigua fins al coll. Com que els negocis li rutllen malament, ni proveïdors ni altres empreses li volen vendre a crèdit. Temen no cobrar mai el valor del gènere o els bens demandats, perquè saben que el demandant es troba en un destret. També podem imaginar una persona de quaranta anys, amb estudis universitaris, que ha perdut la seua feina. Treballava en una gran empresa, però la van llançar al carrer. Acudí als tribunals. Aquests declararen improcedent el comiat, però la persona en qüestió no ha estat readmesa per la seua antiga empresa, que ha preferit pagar una indemnització. El futur dels desocupats de quaranta anys és terrible. Tenen tots els números per a engreixar l’atur de llarga duració. Suposem finalment una jove amb la carrera universitària acabada que no aconsegueix feina. Engreixa les xifres d’atur juvenil.

La gent que es troba en aquestes situacions pot sentir la temptació de buscar en la política una sortida als seus problemes personals. Centrant-nos exclusivament en la política local, el ventall de sortides concretes és ample. El candidat a regidor o alcalde haurà de decidir si s’integra en una formació ja existent, si funda un nou partit o si crea una agrupació independent d’electors. L’opció elegida dependrà de moltes variables: nivell de popularitat —derivada d’anteriors activitats professionals o empresarials—, capacitat d’influir en els partits implantats, recursos amb què compte, formació, contactes... A la nostra comarca han proliferat les agrupacions d’electors. Sense anar massa lluny, Rus es va presentar a les eleccions de 1991 com a cap d’AIX (Associació Independent de Xàtiva).

Sovint, la candidatura independent és un primer esglaó polític per als seus promotors. En 1995, el PP, que tenia molt presents els magnífics resultats obtinguts per AIX en l’anterior contesa electoral, demanà a Rus que encapçalés la llista municipal popular, amb el resultat que tots coneixem. Però tornem a les meues reflexions inicials. El partit que obté la majoria absoluta pot acabar convertint-se en una agència de col·locació. La llista de regidors i regidores que gaudeixen d’un salari o han trobat una sortida laboral gràcies al seu càrrec és extensíssima. A la persona que encapçala una agrupació independent també li pot sortir bé la jugada si obté l’acta de regidor; un empat entre els altres grups polítics la convertirà en àrbitre de la situació política. Llavors, tot es qüestió de deixar-se voler, d’estudiar ofertes. La regidoria d’urbanisme solia ser la més apetitosa.

Vostès i jo podríem posar noms i cognoms a coneguts les circumstàncies dels quals s’ajusten mil·limètricament al perfil dels personatges que imaginàvem al començament d’aquesta columna. Quan han decidit de llançar-se a la lliça electoral, proclamen el seu altruisme i la seua honradesa. Diuen estar moguts únicament per la seua vocació de servei als ciutadans. Afirmen comptar amb uns equips humans extraordinaris, amb unes idees i unes propostes fantàstiques. No s’ha de dubtar de l’honorabilitat de ningú, naturalment, però aquests discursos els hem sentit tantes vegades... No és gens fàcil captar persones competents i altruistes disposades a figurar en una llista electoral. Les millors solen declinar la invitació, perquè la política està molt desprestigiada. Per això, s’acaben integrant en les llistes gents que aspiren, sobretot, a solucionar-se la vida.

Jo trobe admirable, per tant, que els actuals regidors de l’oposició no s’hagen desmoralitzat. Molts d’ells han hagut de simultaniejar de manera altruista les seues professions i l’activitat política —patint, això sí, contínues desconsideracions i nombrosos exabruptes de l’alcalde. Alguna vegada, des d’aquestes mateixes planes, he blasmat els pronunciaments, les iniciatives o les estratègies dels grups opositors, perquè em semblaven erronis. (La incompetència també pot niar als escons de l’oposició.) Al cèsar, però, allò que és del cèsar. En termes generals, ningú no podrà acusar els seus components de buscar sortides personals en l’activitat política. Aquells que decideixen guiar les hosts durant la travessia del desert solen fer-ho desinteressadament. No tinc jo tan clar, en canvi, si en altres files, en altres bàndols, sovinteja l’altruisme.
 
(publicat a Levante-EMV, el 21/03/2015)