dissabte, 25 de gener de 2014

La Transició queda molt lluny

Aquest cap de setmana s’estan celebrant unes jornades en què s’analitzen les peculiaritats que va adoptar la Transició a Xàtiva i la seua comarca. Aquesta etapa de la nostra història recent és molt coneguda a nivell global. I s’ha de dir que està mitificada en excés. El pensament dominant n’ha destacat exhaustivament les llums, però ha passat de puntetes per les ombres. S’ha lloat a tort i a dret l’esperit de reconciliació dels polítics i els ciutadans, i la seua capacitat per a oblidar velles rancúnies i facilitar el final de la dictadura. Però això no és del tot exacte. Cada vegada queda més clar que l’acord de la Transició fou asimètric. El franquisme —almenys el seu sector més pragmàtic— acceptà l’adveniment d’una democràcia liberal amb pluralitat de partits, model vigent a tots els països de l’anomenat món occidental. En canvi, els hereus del bàndol vençut a la Guerra Civil renunciaren a la forma republicana d’estat, a rehabilitar la memòria dels qui l’havien defensat, a exigir responsabilitats per la repressió i el genocidi perpetrats pels sequaços de la dictadura... La Transició no acabà, per tant, amb les dues Espanyes.

Ho deia en una columna anterior: el franquisme sociològic continua impregnant les institucions oficials (administratives, acadèmiques, judicials...). Alguns joves palpen el feixisme al seu entorn més pròxim. Ni es volen investigar els crims franquistes, ni es volen obrir les foses comunes on jauen els morts republicans. La dreta diu que això és obrir velles ferides. En canvi, les víctimes i la nomenclatura del franquisme mai no han deixat de ser honorades. Sense anar massa lluny, Franco continua sent alcalde honorari i perpetu de Xàtiva. La dreta governant es nega a retirar-li els honors. Españolito que vienes /  al mundo te guarde Dios. / Una de las dos Españas /  ha de helarte el corazón, deixà escrit Antonio Machado. En definitiva, la Transició no va estroncar —com posa de relleu el debat acarnissat que suscita aquests dies l’avortament— unes rivalitats ancestrals que revifen a la mínima ocasió. Al País Valencià, el període tingué especificitats pròpies. Quant a Xàtiva i la Costera, les generacions més joves solen desconèixer, per manca d’estudis i publicacions, quins fets destacables s’hi esdevingueren.

En aquestes jornades es podrà sentir la veu de persones que els van protagonitzar. Es passarà revista a diferents fites: els atemptats de l’extrema dreta, l’empresonament d’opositors al règim franquista, la sortida de la clandestinitat i la legalització de sindicats obrers i partits polítics, la constitució de l’Agrupament Democràtic de la Costera, el sorgiment del moviment veïnal i l’associacionisme cultural a la nostra comarca, la celebració dels Festivals de la Cançó a Xàtiva, la programació de nombrosos actes culturals (exposicions, cicles de conferències), la visita a la nostra ciutat de Josep Lluís Albinyana, president del Consell Preautonòmic, la celebració de les primeres eleccions democràtiques... Trobarem a faltar gent que ens podria haver aportat els seus punts de vista: Eduard Serra, Jaume Ripoll, Vicent Garrido, Manolo Casesnoves... En general, les persones que participaren en els principals episodis esdevinguts durant la dècada dels setanta a la nostra comarca actuaven mogudes per la vocació política i l’esperit de servei. Molts sindicalistes, polítics i activistes culturals duien a les esquenes anys de lluita per la democràcia.     


Malauradament, la normalització democràtica propicià l’aterratge d’arribistes a la política local. Gent que mai no havia aparegut per les plataformes antifranquistes o que mai no s’havia significat pel seu compromís amb la cultura o els problemes socials anà engrossint les diferents formacions —partits i agrupacions d’electors— de què s’ha servit la dreta per a concórrer als successius comicis locals. (El fenomen ha proliferat en nombroses poblacions de la comarca.) En canvi, molts antics lluitadors antifranquistes abandonaren la política activa, potser empesos pel desencís. Mentre uns perdien la fe en la utopia, altres descobrien que els municipis són espais idonis per a fer bons negocis. Qui controla els ajuntaments controla els plans urbanístics, les requalificacions, les llicències, les places de funcionaris municipals, les brigades locals... A poc a poc, els interessos oligàrquics de sempre —sovint representats per cares noves— s’han emparat de la vida municipal de la Costera. ¿Resultat? Clientelisme, sospites de corrupció, proliferació de recomanats... Definitivament, la Transició queda molt lluny.
 
(publicat a Levante-EMV, el 25/01/2014)