dissabte, 16 de juny de 2012

La desmemòria històrica

Un dissabte d’abril, vaig trobar per l’Albereda cert conegut que no havia vist en molt de temps. «Solc llegir els teus articles; uns m’agraden més i altres menys», em va dir. «Normal!», vaig contestar jo, encaixant-li la mà. «Puc fer-te un suggeriment? —continuà ell—. Mai no has escrit res sobre la Llei 52/2007.» L’home, un funcionari municipal jubilat, és llicenciat en dret. «Em referisc a la Llei de Memòria Històrica», aclarí davant la meua cara d’estranyesa. «Si jo hagués pogut, n’hauria escrit alguna cosa», es va lamentar. En fi, aquest jubilat és una de tantes persones que durant bona part de la seua vida han tingut la boca tancada a causa de la por. Son pare, comunista, va patir les conseqüències de la Guerra Civil i la derrota del bàndol republicà. En realitat, el meu interlocutor estava equivocat. He escrit almenys dues vegades, en aquestes planes, sobre l’assumpte de la memòria històrica: arran de la instrucció oberta per Garzón contra els crims franquistes (de la qual acabaria inhibint-se), i amb motiu de fer-se pública l’acta del plenari en què Franco fou nomenat fill adoptiu i alcalde perpetu i honorari de Xàtiva.

¿Estava justificat tenir por en plena democràcia? Em permetran vostès que faça un rodeig abans de contestar. A primeries de febrer d’enguany, es va celebrar a la nostra ciutat un simposi titulat “La repressió franquista a Xàtiva”. Un dels ponents, el professor Rafael Buforn, hi féu una interessant dissertació titulada “La Causa General a Xàtiva”. Qui conega els racons de la nostra història recent sabrà que la Causa General (CG) fou una monumental recopilació d’informació sobre la dominación roja en Espanya, instruïda per una fiscalia especial. L’extens procés d'investigació impulsat pel ministre de Justícia franquista Eduardo Aunós, després de la Guerra Civil, començà en 1940. La recollida de dades estava organitzada per províncies i partits judicials. Des de 2011, tota la paperassa està dipositada al Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca. La CG serví de suport a la persecució dels contraris al Nuevo Estado. L’objectiu últim no confessat d’aquella massiva cerca d’informació fou, per tant, classificar els ciutadans en tres categories: afectos, desafectos i indiferentes al règim franquista.

Només la  informació relativa al partit judicial de Xàtiva —Causa General de Valencia; Ramo separado de Játiva— té 990 pàgines totalment digitalitzades, que estan a l’abast de tothom al Portal de Archivos Españoles del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. (Dóna feredat pensar allò que podrien haver fet els franquistes amb els actuals sistemes informàtics.) Jutges, policia i guàrdia civil, autoritats municipals i delators participaren, com va explicar el professor Buforn, en la recollida de dades. Entre les persones requerides per a informar, trobem noms ben coneguts: Constantino i Pedro Ballester Julbe, Ezequiel Selgas Marín, Vicente Barona Sanchis, Carlos Sarthou, Francisco Bolinches, Rafael Lluch Piñana, Manuel Casesnoves Soler... (La llista és molt extensa.) Els inquisidors de la Causa General preguntaven per l’autoria de crims polítics i confiscacions (de joies, obres d’art i béns propietat d’esglésies, convents o particulars), i pel parador i les activitats de gent vinculada a organitzacions proscrites. Les indagacions s’allargaren fins a principis dels seixanta, quan jo ja havia complit onze anys.


Alguns dels personatges citats aportaren dades a la CG (Paco Bolinches, posem per cas, donà informació sobre els pintors Renau i Carreño); altres (com Manuel Casesnoves) no volgueren denunciar ningú. El nom de molts delators figura encara al llistat d’edificis i espais urbans de Xàtiva: jardí Selgas Marín, carrer Carlos Sarthou... En definitiva, quasi tota la “gent d’orde”, la gent de dretes de tota la vida (José María Mena, antic fiscal en cap del TSJ de Catalunya, s’hi referia amb l’expressió «cinquè poder», durant una conversa amb Jordi Évole, director del programa Salvados, de laSexta), col·laborà de grat en la confecció del martirologi franquista i la criminalització dels republicans. Alguna vídua i molts fills, néts o nebots dels participants a la CG —en ocasions, discrepants ideològicament dels seus avantpassats— continuen vivint a Xàtiva. Jo he conegut molts d’aquells inquisidors i espietes; fins i tot vaig arribar a tenir certa amistat amb un d’ells. (Llavors, jo ignorava les seues activitats delatores.) Potser, tot açò explica la por que va sentir l’antic funcionari a qui va dedicat aquest article. I també explicaria la negativa de l’alcalde a retirar els honors a Franco. ¡Coses de la modèlica transició espanyola!

(publicat a Levante-EMV, el 16/06/2012)

18 comentaris:

Anònim ha dit...

I ara arribes tú i delates als altres...
Aquells al menys es pugueren defensar. Tú en canvi delates a persones que ja no hi son.
I t'exculpes per si de cas diguent que no coneixies l'activitat delatora d'aquell conegut teu.
¿I els que delataven durant la guerra al Comité Revolucionari per a que els mataren d'eixos no et preocupes?
Sembles patétic...

Tadeus ha dit...

Sr Ximo, comprenc que la memòria històrica és important i necessària però no m'agrada el contingut d'aquesta entrada. Hi veig més desig de revenja que altra cosa.

Es fan acusacions particulars amb noms i cognoms, fins i tot esmentant de passada els descendents d'aquelles persones. Es mencionen fonts que no són tan fàcils de trobar com s'expressa, i es dirigeix la memòria només en una direcció. A més, s'utilitzen termes ambigus com ara "crims polítics". ¿S'inclouen també delictes de sang comesos pels rojos durant els tres anys de guerra a Xàtiva? Abans de llançar acusacions d'aquest calibre, amb noms i cognoms, caldria almenys presentar la informació de manera més clara. Supose que a hores d'ara alguns dels familiars d'aquelles persones deuen estar ja bastant indignats per tot açò.

El pitjor de tot, diria jo, és la utilització de la palabra "delator" i del verb "delatar". Aquests termes són molt pejoratius, i s'utilitzen en general per a designar les accions d'aquells que voluntàriament acusen algú d'alguna cosa. Utilitzar estos termes en aquest context és un enorme desencert.

En general, diria que l'entrada, en el seu conjunt, està molt desencertada.

Alfred BP ha dit...

Coses de la modèlica transició!!! Quin final més encertat per a l'article. Encertat perquè amb els pactes entre els diferents partits es va deixar de costat la recuperació de la memòria. No una recuperació amb desig de revenja (com va fer el règim nacional-feixista-catòlic del general Franco, usant com a instrument la "Causa General" que s'hi esmenta), sinó una recuperació per a dignificar a totes aquelles persones que van patir repressió (fins i tot la mort) per defensar les seues idees. Amb aquella "modèlica" transició els vençuts van continuar sent callats mentre que els vencedors es van sentir ben còmodes per tal com no havien de retre comptes a cap institució ni tribunal. Són aquests, o les seues recialles ideològiques, maquillades de modernitat o no, els que han començat a potestar tan bon punt han hagut persones que han reclamat recuperar noms, històries individuals,de l'oblit i de la condemna. Així els dos comentaris anteriors exemplifiquen el que he dit, ja que sempre s'usen els mateixos arguments per desacraditar qualsevol escrit que parle sobre la memòria històrica. Un dels argument: I allò que van fer els rojos què? Doncs bé, les actucions dels Comités Revolucionaris no obeïen a ordres del govern, sinó que actuaven, per dir-ho d'alguna manera, per lliure (aquesta circumstància no és un eximent per als executors). Els governs republicans intentaren i aconseguiren acabar amb aquesta violència. En canvi, la repressió franquista és una violència d'estat, planificada i portada a cap en temps de pau (o millor dit de victòria) amb la finalitat de sembrar el terror i aniquilar tota resistència ideològica. D'altra banda, les víctimes del "terror rojo" no cal recuperar-les per a l memòria històrica perquè el règim franquista i l'església catòlica les va recuperar ("caídos por Dios y por España") i fins i tot els seus familiars van estar gratificats amb la concessió d'estancs, administracions de loteries i ocupacions municipals. Per tant, tothom tenia i té clar quines van ser les víctimes. Algú sap el mateix de les víctimes del franquisme? Quins van ser els motius de la seua repressió? Quins delictes van cometre? On estan soterrats en alguns casos?.
Pel que fa a l'accés a la Causa General de Xàtiva cal dir que és ben senzill des de qualsevol ordinador connectat a la xarxa. La consulta és lliure i gratuïta i fins i tot es pot imprimir.
FInalment, quin problema hi ha en dir els noms dels "delators", confidents o informadors (com millor cregeu)? Si ja són públics per estar a la xarxa i encara ho seran més quan algú pense fer un estudi sobre la qüestió. La Història té aquestes coses. Pense que calen molts més articles d'aquestes característiques per llevar-nos tots la màscara i poder construir un futur més digne i en igualtat per a tots.

Anònim ha dit...

Graciés Tadeus per la teua intelligencia, independencia i objectivitat. Tot el contrari de Alfred BP al qui l'ideologia nubla la realitat. Dir que el govern de la República no hi era responsable de la persecució es una llegenda i un mite, ja que els mateixos responsables d'aquells fets ho van reconeixer amb les seues paraules, menys el Carrillo es clar.
Entra a causageneral.org i vorás la justicia roja, el terror policial, les txeques i demés.
Peró no vaig a perdre el temps amb gent que está més interesada en criminalitzar a uns i justificar als altres en lloc de que es sapia la veritat.

Ximo ha dit...

Tadeus, no sé on veu vostè el desig de revenja. Jo vaig nàixer anys després d’acabada la Guerra Civil i la meua família més pròxima no hi va estar directament implicada o afectada. (Els meus pares van patir, això sí, com tantes altres famílies, les penalitats de la postguerra.) No tinc per tant cap vinculació directa ni amb les víctimes ni amb els victimaris de cap dels bàndols que s’hi enfrontaren. No tinc, en definitiva, motius personals de revenja. Només he tractat d’explicar-me el perquè de la por de les famílies de les víctimes republicanes a reivindicar la memòria dels seus. Escoltant la conferència al·ludida al meu article vaig entendre moltes coses. Es pot parlar lliurement dels assassinats comesos pels “rojos” però no es pot dir absolutament res de la repressió franquista sense alçar immediatament enormes suspicàcies. (La seua reacció prova que encara no es poden contar lliurement alguns episodis de la nostra història recent.)

Jo no faig cap acusació; em limite a esmentar uns pocs noms (en podria haver citat molts més) que figuren —negre sobre blanc— en les diligències de la CG. Només en tres casos (Ezequiel Selgas Marín, Carlos Sarthou i Francisco Bolinches) parle clarament de delators. I ho faig per la transcendència pública dels personatges —estan en un altar, per dir-ho d’alguna manera— i perquè els seus noms figuren al llistat d’espais urbans de la ciutat. Quant als descendents de tots els informadors de la CG, no cite els seus noms concrets. Em referisc a ells de forma genèrica; són una altra raó per a no “remoure certes històries”, com ara la del pare del funcionari jubilat. És més: dic que alguns d’aqueixos descendents tenen conviccions ideològiques distintes a les dels seus avantpassats. Em sap greu que puguen estar dolguts pel meu article. També caldria pensar, però, en el dolor i la ràbia de les famílies de víctimes republicanes que sovint no poden dur flors a les tombes dels seus parents.

No hi ha cap ambigüitat en l’ús del terme “crims polítics”. Tothom sap que assassinar una persona per militar en un partit de dretes o professar idees religioses de manera notòria és un crim. El problema és —i vostè ho sap perfectament— que en situacions com la postguerra sovintegen les falses delacions (són moments propicis per a la vendetta). Potser per això —o potser per les seues conviccions religioses, no sé—, Manuel Casesnoves Soler, en procés de beatificació per l’Església, no volgué delatar ningú. Probablement coneixia molt bé la inexistència absoluta de garanties judicials. I açò darrer em porta a una consideració final: efectivament, va haver persones que col·laboraren voluntàriament amb la CG. Els historiadors podran explicar millor aquestes coses; jo no podia estendre’m més en un article que ha de tenir un màxim de caràcters per imposició del diari en què col·labore. El comentari d’Alfred —a qui vull donar les gràcies— m’estalvia de comentar altres qüestions. Com li vaig dir a la persona a qui he dedicat l’article, és normal que uns escrits agraden més que altres.

Tadeus ha dit...

Continue pensant que l'ús que es fa en l'article de la paraula "delator" és injust perquè es fa de manera indiscriminada.

Per altra banda, encara no sé com s'accedeix a eixos documents. Ho he intentat però no he trobat la manera.

Fer judicis de valor sobre actuacions de persones de fa tants anys ens du probablement a l'error d'apreciació i a traure de context eixes actuacions, entre altres coses perquè pertanyen a un món quasi prehistòric per a nosaltres, que mai podrem arribar a entendre del tot.

El to de l'article de Ximo no és de 'memòria històrica', sinó de 'revenja històrica'. No per una qüestió personal, com aclareix el propi autor, però sí per una qüestió ideològica.

Em sembla bé que s'investigue, que es traguen coses a la llum, que hi haja informació i es pose llum en tanta tenebra. Però el to de l'article de Ximo i la seua manera de presentar la informació, els trobe inadequats. M'ha semblat més un panflet revanxista que un article de reflexió. Donades les dimensions limitades, dictades pel propi medi de comunicació, potser hauria sigut millor redactar-lo amb una mica més de tacte. Eixa és la meua crítica principal.

Pel que fa als comentaris d'Alfred, crec que es podia haver estalviat tan llarg paràgraf per explicar coses que són evidents. Als que critiquen, com ell, la transició espanyola, els pregunte el següent: ¿Com hauria d'haver sigut, segons ells, eixa transició? Eixa pregunta només pot tenir una resposta ideològica. I d'ideologies hi ha moltes. I d'utopies també.

Ximo ha dit...

Tadeus, ací té un vídeo que explica la manera d’accedir a la documentació del Portal de Archivos Españoles.

Però hi ha una forma més directa d’accedir-hi. S’ha d’entrar en aquesta URL. Punxem Búsqueda Sencilla. Posem als quadres corresponents: Játiva / desde 1940 hasta 1963 / registros digitalizados / Buscar. Apareixerà altra pàgina. Hem de punxar en Archivo Histórico Nacional / Fiscalía del Tribunal Supremo.

De seguida apareixerà Játiva. Prement sobre la càmera fotogràfica, apareixeran tots els documents de la part relativa a Xàtiva de la Causa General. Estan tots digitalitzats. Es poden imprimir un a un.

Una advertència: és inútil guardar les URL. Passat un temps, deixen d’estar vigents. Cal començar de nou el procés. De tota manera, una vegada sabut, és molt senzill.

Josep ha dit...

Una bona eina per lluitar contra la desmemòria és conèixer i aprendre. Per això accedir a les fons documentals, i aquesta és extraordinària, es fonamental. Llum!!

Alfred BP ha dit...

NO és la meua intenció allargar massa aquests comentaris, però cec necessari puntualitzar algunes qüestions. Potser la ideologia em "nuble" la realitat, però a d'altres senzillament els cega. Només fer una ullada a la plana web que recomana el senyor anònim dóna idea de quin peu coixeja (per cert també hi ha pseudohistoriadors que neguen el genocidi perpetrat pels nazis). Que quede clar que no conec cap estudi històric seriós que negue els crims de la zona republicana durant la Guerra Civil. És més, pense que solament amb el treball dels historiadors es pot reconstruir la memòria. Òbviament, com ja sabreu pel famós diccionari de la RAH, hi ha historiadors i historiadors. Per cert, per conéixer millor el tema i no parlar des de les vísceres, us recomane el llibre de Paul Preston "L'holocaust espanyol" on s'analitza de forma ehaustiva i documentada la violència exercida per ambdós bàndols durant la Guerra Civil i després. Pel que fa a la transició cap a la democràcia, crec que s'hauria d'haver tingut present les sensibilitats d'ambdós bàndols, intentar dignificar a totes aquelles persones que van patir persecució, presó i mort durant el franquisme (torne a repetir, les altres víctimes ja havien estat dignificades i recordades). Ara bé? Era possible en aquell moment? No ho sé. Es va intentar? No. Simplement es va tirar més terra sobre l'assumpte i això és el que explica que, anys després, encara alce ampolles aquesta qüestió (per exemple: prohibicions d'homenatges a les víctimes al cemetiri de València...)
Finalment insistisc, entorpir la recuperació de la memòria, mantenir d'alcalde honorífic un dictador, impedir o obviar actes d'homenatge a les víctimes és una conseqüència de la ideologia franquista que encara perviu en la nostra societat, bé disfressada de liberalisme de dreta, bé disfressada de modernitat "pacificadora".
PD: Per entrar a Causa General. Entrar a PARES. Clicar "Búsqueda sencilla". Posar "Játiva". Clicar en Fiscalia del Tribunal Supremo.

Vicent ha dit...

Les crítiques a la Transició, subscrites per molta gent d’esquerra, no solen anar dirigides contra la forma en què fou resolta. Probablement no n’hi havia altra possible. Es tracta més bé d’una crítica contra l’entercament a titllar-la de modèlica. És evident que tot pacte exigeix, de les parts que el subscriuen, determinades cessions en alguna de les respectives pretensions. Però el pacte de la Transició fou excessivament onerós per a l’esquerra. El bàndol franquista ja tenia perfectament glorificades les seues víctimes; en canvi, al bàndol republicà se li imposà com a condició l’oblit. Quan, passats uns anys, semblava que s’obrien algunes escletxes per on poder reivindicar la memòria dels oblidats i denunciar els excessos dels repressors, la reacció dels hereus del franquisme ha estat fulminant. Per a mostra, el cas de Baltasar Garzón. La història sempre és injusta amb els perdedors.

Ximo ha dit...

Trobe que algunes apreciacions sobre el meu article responen a visions personals. I ja se sap: per a gustos, colors. M’hagués agradat més llegir veritables arguments sobre la hipotètica insolvència del meu escrit. Tadeus arriba a afirmar la impossibilitat d’entendre plenament uns fets que són “prehistòrics” per a nosaltres. Tornem a la cançó de sempre: reflexionar sobre la repressió franquista i sobre l’àmplia complicitat social que emparà els seus excessos encara és un tema tabú. De res no serveix que no m’haja inventat res, que recolze el meu text en una documentació que està a l’abast de qui vulga consultar-la. És més: els historiadors ja han investigat molt l’assumpte. Com recorda Alfred, tenim molta llum sobre la tenebra. Sobre la nostra realitat més pròxima, es poden consultar dos estudis magnífics: República i Guerra Civil a Xàtiva (1931-1939), de G. Ramírez Aledón i altres —editat per l’Ajuntament de Xàtiva—, i “Víctimes mortals a la Costera (1936-1942), estudi sociològic de les víctimes a la reraguarda bèl·lica i la immediata postguerra”, de V. Gabarda Cebellán —publicat a Papers de la Costera. Ara bé, contra les manies personals no es pot fer res. Si centrem la discussió en aquest terreny, no paga la pena de seguir debatent. D'ideologies, n’hi ha moltes; cadascú té la seua.

Tadeus ha dit...

Jo mai he dit que la transició espanyola fóra perfecta, ni recorde haver sentit a ningú mai dir una frase així.

Sr Ximo, el seu article és molt criticable, no només per una qüestió global ideològica, sinó més bé per una qüestió de detall, que ja he explicat en els meus anteriors comentaris. Qualificar de 'delators' una sèrie de persones, citant els seus noms i cognoms, és un atreviment que em resulta tan subjectiu i arbitrari com els dels propis promotors de la represió franquista (salvant les lògiques distàncies).

M'he mirat per damunt els 990 documents de l'arxiu sobre Xàtiva. El que hi he trobat és el segúent:

- Un llistat dels assassinats comesos pels rojos a Xàtiva, i una relació d'accions diverses, com ara apropiació de bens, actes vandàlics contra esglésies, etc.

-La major part dels documents es correspon a l'any 1942, que és quan es van instruir els casos.

- Les persones citades a declarar eren o bé familiars de persones assassinades pels rojos o persones que havien patit de manera personal les accions dels comités revolucionaris. Ho fan com a testimonis en la instrucció de determinades causes, un procediment que, en principi (recalque lo de 'en principi'), no té res d'especial.

- Les persones que declaren ho fan perquè se'ls pregunta què va passar, i perquè volen d'alguna manera que es faça justícia.

- Pel que fa als represaliats, alguns dels culpables d'assassinats ja havien sigut afusellats l'any 1939, només acabada la guerra. Dels altres, hi ha una mica de tot: empresonats, fugits. Alguns dels membres de les alcaldies 'roges' de Xàtiva vivien en el seu domicili i no havien passat per la presó, tot i que cal suposar que deurien patir algun tipus de represàlia.

- No consta en cap lloc que a resultes de les declaracions de 1942 s'afusellara a ningú. De fet, es desprén d'alguns documents, a partir de 1946, que a molts dels que havien estat empresonats a 30 anys de condemna per 'rebelió', ja se'ls havia amnistiat.

Tot això és el que, en la meua modesta opinió, es desprén del que he vist en eixos documents. Igual se m'ha escapat alguna informació important, és possible. Evidentment, els experts en la matèria són els que poden posar aquesta informació en un context més ric i complet. Però per molt que li donem voltes i ilustrem tots els documents i tota la informació que ens ha arribat, hi ha una cosa que no podrem fer: retrotraure'ns en el temps i posar-nos en la pell d'aquella gent, guanyadors, víctimes, perdedors, botxins, esquerrans i dretans. Hi ha un IMPORTANTÍSSIM PROBLEMA DE PERSPECTIVA. Nosaltres veiem tot això des de la nostra perspectiva, és a dir, a bou passat. Aquelles persones havien patit tota mena de desgràcies, van viure situacions que possiblement els posaven entre l'espasa i la paret, havien de pensar en la seguretat pròpia i la dels seus familiars en una situació d'inseguretat màxima, durant la guerra i després. Els odis estaven arrelats, i més que odi el que hi havia era por i desconfiança. Trobe impossible poder jutjar el comportament de ciutadans normals i corrents en aquelles circumstàncies, a no ser casos flagrants, indiscutibles. Sí, ja sé que la justícia franquista de l'epoca estava guiada per l'afany de represàlia, però les dimensions de tot allò les coneixem ara. En aquells temps, després d'una guerra tan dura, aquella justícia més o menys d'opereta era l'única expressió de justícia que s'havia vist des de 1936. No ho oblidem. Intentem pensar un poc en la psicologia de la gent. No ens perdem en la busca constant de culpables i delators. Expliquem les coses amb més tacte. No demane molt més.

Ximo ha dit...

Senyor Tadeus, és vostè increïble. Ahir a les tantes de la matinada, es mostrava incapaç d’entrar al Portal de Archivos Españoles. Aquest matí, li he facilitat les dades per a accedir-hi. I avui, a les 20.00 hores, segons diu, s’ha mirat les 990 pàgines de la CG i, pel que sembla, ja està en disposició de traure conclusions. Almenys accepta que sols s’ha mirat la documentació per damunt. Mire, ha tret vostè unes conclusions molt pobres. Ha vist només algunes qüestions evidents, però molt superficials. Aquest intercanvi d’opinions comença a ser repetitiu i fastigós, però m’obliga vostè a fer unes precisions.

Jo només he citat amb noms i cognoms vuit persones. Només he identificat clarament com a delatores tres: Ezequiel Selgas Marín, Carlos Sarthou i Francisco Bolinches. El segon, que generalment es té en una gran consideració, jugà a doble baralla (col·laborà amb les autoritats republicanes i després ho féu de motu proprio amb les franquistes —ho pot consultar a la bibliografia que he esmentat en un comentari anterior i en altres fonts—). Francisco Bolinches, possiblement mogut pels zels, tingué una actitud miserable: malparlà de dos col·legues artistes, els pintors Renau i Carreño. Un cas apart és el de Rafael Lluch Piñana, un dels primers alcaldes falangistes de la ciutat i totalment identificat, per tant, amb la dictadura franquista. Si es fixa vostè, no he nomenat ningú més. Podria haver al·ludit més gent (els alcaldes falangistes Paco Navarro o Eugenio Blasco, posem per cas), però no ho he fet.

Quant a la seua llarga reflexió final, he de dir-li vàries coses. El problema de perspectiva de què parla no ha de ser obstacle per a investigar els fets històrics (altrament, la Història com a disciplina seria sobrera). Els sentiments humans i les actituds contradictòries dels subjectes de la història no han de ser l’excusa per a estendre un mantell de silenci sobre els episodis més dolorosos (finalment, cadascú ha de ser responsable, per a bé o per a mal, dels seus actes). Jo només cite en el meu article persones que tingueren una activitat o una influència social rellevants, no esmente ciutadans anònims. La barbàrie “roja” no pot servir de coartada a la barbàrie “nacional”. Les possibles víctimes innocents de la repressió franquista volen que es conega la veritat històrica, que es repare la injustícia i que es dignifique la seua memòria.

La meua columna no tenia, però, unes pretensions tan universals. Només tractava d’explicar (d’explicar-me) que, ben avançada la democràcia, cert franquisme sociològic continua impregnant l’ambient i atemorint els descendents del bàndol dels vençuts, mentre els vencedors formen part d’allò que solem dir la gent de bé, la gent raonable i d’orde —ignorant l’evidència que alguns d’ells han tingut activitats diguem-ne poc confessables. I no m’ha mogut cap ànim de revenja, ni personal ni ideològica. Mai no he simpatitzat amb el comunisme, ni mai he militat en cap partit o grup d’aquells que van formar part del Front Popular.

Josep ha dit...

Mirant per damunt els documents de la CG, el primer que m'ha vingut al cap ha estat el comprovar cóm de bé es va "emplear" el règim colpista en investigar i perseguir als que irònicament anomena "auxiliadors a la rebelió". L'aparell administratiu i judicial del règim treballa a fons per esbrinar les afectacions personals i materials dels afectes. Me preocupa pensar en el que hi ha darrere d'aquestos papers i declaracions. Persones interrogades, perseguides, i afusellades. M'esgarrifa pensar en les delacions i ajustos de comptes que es passarien per motius personals. M'atemoreix la persecució política i ideològica de les persones per pensar diferent i la catalogació com si de ramat parlaren.
Gràcies Ximo per facilitar-nos l'accés a informació d'una part de la història de Xàtiva, desconeguda per molts.
Arribats a aquest punt, me pregunte, per què a aquestes alçades d'aquesta democràcia coneguem certs personatges, però encara no coneguem qui eren persones com Canina i tants altres???
Pot ser, investigar i publicar sobre aquestes persones seria un bon indicador de la salut de la democràcia espanyola.
Pense que cal continuar obrint finestres perquè entre la llum!!!

Ximo ha dit...

Doncs sí, la millor contribució a la normalitat i a la recuperació de la memòria l'han fet fins ara els historiadors. Els polítics i els jutges estan en altra cosa. Gràcies a tu, Josep.

Josep ha dit...

Hola Ximo, podries dir-nos qui són les persones de la foto.
Gràcies.

Ximo ha dit...

Dalt, a la dreta els senyors Femenía i Nácher. Baix, d'esquerra a dreta Vicente Barona Sanchis, el religiós claretià Alfredo Mª Pérez i Gregorio Molina, amo del castell, on estan fent uns exercicis espirituals. De tots ells, van estar directament vinculats a les diligències de la CG els senyors Femenía i Barona.

Josep ha dit...

Ja els feien falta els exercicis espirituals, ja!!!
Moltes gràcies Ximo per ajudar-me a conèixer més i millor la meua història!!