dissabte, 2 de juny de 2012

Classificació honrosa de l’Olímpic

L’alegria futbolera va per barris: la gent del Llevant està ben contenta; la de l’Olímpic, un poc moixa. ¿Quin és el motiu de reaccions tan distintes? Ja sabem que la història la solen escriure els guanyadors. En les competicions esportives, poca gent se’n recorda del segon classificat, o del tercer. (És un dir. Molts recordaran el ciclista Raymond Poulidor, que passà a la posteritat com l’etern segon, perquè sempre acabava el Tour en segona o tercera posició.) Ni els d’Orriols ni els de la Murta han quedat primers. L’Olímpic ha acabat la lliga en novena posició. Per als seguidors exaltats, ¡un fiasco! En fi, els perd la passió. Donaven per descomptat que l’equip anava a disputar la promoció d’ascens a segona divisió. La malenconia dels xativins contrasta amb l’exultació que experimenten els granotes, eufòrics perquè el Llevant jugarà a Europa la pròxima temporada. Un bon amic meu, Toni Puig, oriünd del Cabanyal, professor d’anglès i company de molts viatges —per Escòcia, el Piemont, Txèquia— m’envià fa pocs dies un retall de premsa amb la biografia del seu iaio, Juanito Puig Trencatobillos, una glòria del Llevant.

M’imagine la felicitat del meu col·lega i les seues paraules: «Si el meu iaio alçara el cap...» Trencatobillos, que ingressà al Llevant en 1918, quan només tenia 12 anys, fou capità de l’equip. Mai no volgué fitxar per altre club. Barcelona, Espanyol, Sevilla, Saragossa o València s’interessaren pels seus serveis. El València li arribà a oferir vuit-centes pessetes mensuals i quinze mil de traspàs. El jugador —a qui l’equip granota només pagava set duros— envià el València a fer punyetes. En la temporada 1934-1935, Puig i els seus companys eliminaren de la Copa el Barça. Penjà les botes en 1944. Trencatobillos detestava el seu malnom; deia que mai no havia trencat res a un adversari. Però tornem a l’Olímpic. Els seus seguidors no tenen veritables motius per a estar moixos; el lloc en què s’ha classificat el club és ben honrós. En realitat, només assegurar la permanència ja hauria estat meritori. Econòmicament, la divisió d’argent sembla inassequible per al nostre equip. ¿Com s’explica, doncs, l’empipament de Rus quan es van esfumar totes les probabilitats de jugar la promoció? ¡Bona pregunta!

Intentarem respondre-la. Jugar els partits de promoció hauria permès d’obtenir ingressos extres amb què millorar l’economia del club, que havia arribat a final de temporada amb uns diners tan justos que perillaven les últimes mensualitats dels jugadors. L’enuig de Rus no tindria res a veure, doncs, amb cap esperança d’ascens. Malgrat ser —ja se sap— un guanyador nat, l’interès de Rus per pujar a segona divisió devia ser escàs. El rerefons de penúria econòmica —la recaptació per abonaments i entrades, i els ingressos del dia del club havien estat ruïnosos— explicaria les crítiques als jugadors per la seua falta d’actitud, i a l’entrenador per les seues tàctiques porugues. Evidentment, els dubtes sobre el cobrament del salari no ajuden a millorar l’actitud de ningú. Però tampoc no es poden fer miracles amb un equip curt i sense diners per a fitxar reforços. Total: com que la felicitat consisteix a conformar-se amb allò que està a l’abast, als aficionats abatuts de l’Olímpic els vindria bé de pensar només en la novena plaça del seu equip. Així sortirien més aviat del decaïment. ¿I el president del club? ¿Per què vol dimitir?

La perspectiva de seguir sent un recaptador de diners públics —aquesta setmana s’ha sabut que l’Ajuntament subvencionava els desplaçaments de l’equip— explicaria el neguit de l’alcalde. Voler traure pit amb els èxits d’una entitat esportiva exigeix un bon talonari o la possibilitat d’obtenir diners en canvi de favors (cosa molt perillosa en aquests moments). Els clubs de ciutats petites, mancats d’afició, concurs social o talonari, no solen reeixir—el Submarí Groc de Vila-real seria una excepció. El futbol no es juga sols a la gespa; es juga també a les sales de premsa, als llocs on es negocien els drets de transmissió, als mercats de fixatges... Si un club manca de la massa crítica necessària, roman apartat d’aquests àmbits. És invisible. No desperta, per tant, passions infinites. En altres paraules: esdevé un equip casolà. A Xàtiva, la funció simbòlica del futbol —la seua capacitat de representar la identitat col·lectiva— és exercida per clubs forans: València, Barça, Real Madrid... No hauríem de descartar, però, que el nostre edil sucumbisca als afalacs i continue presidint l’Olímpic. Això garantiria la continuïtat de l’equip en segona B. Sense l’alcalde, el futur de l’entitat seria molt boirós, però que molt boirós.

(publicat a Levante-EMV, el 02/06/2012)