dissabte, 7 d’abril de 2012

L’alcalde s’ho passa bé

El passat dia 30, mentre tornava del treball, escoltava per la ràdio una arenga de l’alcalde. Rus començà desautoritzant l’actuació de l’oposició en un plenari municipal que acabava de celebrar-se. Tot seguit, després d’unes explicacions prou confuses, va concloure que el de Xàtiva és l’ajuntament menys endeutat del món. Jo escoltava i tractava d’assimilar la prèdica. Ja sabran vostès que l’alcalde ha canviat sovint de versió quan ha parlat del deute municipal: a principis d’any, parlava en el seu informe de morositat de 7.280.000 euros; més recentment, quan ha calgut traure totes les factures amagades als caixons, per a poder demanar les ajudes del govern central, hem descobert que el deute era més elevat del que s’havia dit, uns onze milions (bé que finalment només s’han reconegut 10.400.000 euros; la diferència se saldarà mitjançant compensacions als proveïdors). Però el dia 30, l’endemà de la vaga general, l’alcalde tragué la calculadora i restà les quantitats que deuen a l’ajuntament la Generalitat (vuit milions) i els ciutadans de peu (vora deu milions en rebuts endarrerits de l’IBI, les taxes de l’aigua i el fem...).

Segons la primera autoritat, el nostre consistori només deu 5.800.000 euros (uns mil milions de pessetes). Conclusió: l’edil em va deixar més marejat que un allioli. ¿D’on surten els vora sis milions que, segons ell, deu “realment” el municipi? Sóc de lletres, però conec les quatre regles: si restem divuit milions a deu, el resultat és negatiu. A veure si encara tindrem superàvit. Doncs, no. L’alcalde amagava una carta a la bocamànega; no parlava dels catorze milions d’euros que es deuen als bancs, per préstecs a mitjà i llarg termini. Tampoc no parlava dels interessos que s’hauran de pagar cada any fins a 2024. (Al pressupost d’enguany, sense anar massa lluny, hi ha consignats 1.200.000 euros per a pagar interessos de préstecs antics i del nou crèdit sol·licitat al govern, que satisfarà el deute contret per l’ajuntament amb els seus proveïdors.) Total: el deute “real” del consistori s’aproximaria als trenta milions (molts menys si la hisenda local aconseguís cobrar els arbitris municipals pendents i les quantitats que deu la Generalitat).

Perquè l’alcalde, en una nova versió del conte de la lletera, comptabilitza com ja percebudes unes quantitats que ha estat incapaç de cobrar fins ara. És més: ell mateix assumeix que va a ser molt difícil de cobrar-les. «En els temps que corren, no podem agarrar la pistola, ni matar a ningú», emfatitzà durant l’entrevista. Ho direm, per tant, en antigues pessetes: el deute de l’ajuntament oscil·laria entre els cinc mil i els dos mil milions. (Gastar diners que no es tenen és un tripijoc que Rajoy ha criticat sovint quan era practicat pels socialistes.) Rus ha col·laborat, en definitiva, a l’enorme dèficit fiscal que devora l’Estat espanyol. Això sí, el passat divendres de dolors, per tal que l’oient de lletres no tingués temps de fer càlculs mentals, l’alcalde canvià de terç a tota velocitat i començà a enumerar diverses meravelles enllestides durant el seu mandat  —oblidant, ves per on, la plaça de bous. També recordà la ruïna que ens ha dut Zapatero. I sense deixar alenar l’audiència, passà a glossar la manifestació celebrada a Xàtiva el dia anterior.

Carregà contra els funcionaris que havien participat: «La gent que està en el paro no els pot pagar, ni mantindre l’estat del benestar. Sin embargo, sobre estar treballant i cobrant a final de mes, ells anaven allí alçant la bandera del “volem més diners”. M’estic fent moderat, però en estes coses no puc. I ja està. I no m’altere, però m’ho passe bé», va dir l’alcalde. Sempre s’agraeix un bon monòleg, la veritat. Jo haguí de fer esforços per a contenir les llàgrimes. Hi ha carters o mestres de primària, presents en aquella manifestació, que no cobren més de vint mil euros nets anuals. (Ignore si s’alteren o s’ho passen bé, però reivindiquen que no minve més un salari ja massa esquifit.) En canvi, si sumem tots els càrrecs que ostenta el nostre monologuista —alcalde, president de diputació, president provincial del PP, diputat autonòmic, president de vàries empreses mixtes—, els seus emoluments, entre sou, dietes, despeses de representació i assistències, costen d’imaginar. ¿Dos-cents mil, tres-cents mil, nou-cents mil euros anuals descomptats de l’estat del benestar? No sé. En fi, sempre parla qui més hauria de callar...

(publicat a Levante-EMV, el 07/04/2012)