diumenge, 8 d’abril de 2012

El bisbe Reig i Plató

El bisbe Reig no s'ho pot remeiar: li encanta sortir a les primeres planes. Altres prelats són més reservats, prefereixen passar desapercebuts. La discreció no va, però, amb Juan Antonio Reig Pla. L’actual titular de la càtedra d’Alcalá de Henares, nascut a Cocentaina el 1947, estudià al Seminari de València, la Universitat Pontifícia de Salamanca i la Lateranense de Roma, on obtingué el doctorat en Teologia. Va rebre l’ordenació sacerdotal a València el 1971. Excepte un breu parèntesi a Roma —com a becari de de Sant Jaume i Montserrat—, Juan Antonio Reig realitzà tot el seu ministeri sacerdotal a la diòcesi de València, com a coadjutor de la parròquia de Sant Joan Baptista de Manises, prefecte de Filosofia i rector al Seminari Major de Montcada, titular de la parròquia de Sant Maur i Sant Francesc d’Alcoi, vicari bisbal de la zona Alcoi-Ontinyent, canonge de la catedral de València, delegat bisbal de Pastoral Familiar... El 1996, Joan Pau II el nomenà bisbe de Sogorb-Castelló. Ben aviat es va fer habitual de les primeres planes. Tots recordaran el seu efímer pas pel Consell Valencià de Cultura, les seues posicions contràries a la unitat de la llengua, la seua oposició al missal valencià elaborat per l’AVL, les seues insistents exigències perquè fossen segregades de la diòcesi de Tortosa les parròquies del Maestrat i els Ports de Morella...

Potser per aquestes actituds seues, el papa Benet XVI el nomenà bisbe de Cartagena en 2005 (més tard, en 2009, l’enviaria a ocupar la seu d’Alcalá de Henares, on encara roman). Com se sol dir, els valencians pegarem una bona descansà, en perdre’l de vista. En la Conferencia Episcopal Española, el bisbe Reig està alineat amb els sectors més ultramuntans. Presideix la Subcomissió per a la Família i la Defensa de la Vida, i és el vicepresident de la Comissió d’Apostolat Seglar. A més, és membre de la Comissió per a la Doctrina de la Fe. Des que està en Alcalá, les seues sortides s’han fet famoses: en 2009, celebrà una missa en record dels caiguts de Paracuellos davant d’una bandera franquista; temps després, publicà una guia amb consells per a curar l’homosexualitat;  ha carregat sovint contra el divorci; ha pintat els fills dels divorciats «com ninots de drap sense columna vertebral, que no poden mantenir-se dempeus perquè els falta l’estructura de persona i el conreu d’allò que és més decisiu»; ha vinculat la separació de la parella amb una pretesa decadència de la societat; assegura que Espanya és una societat postrada, malalta per les lacres del divorci, pels distints models de família i per la llei d’avortament aprovada pel govern de Zapatero (divendres passat, afirmà que «si una dona avorta, ja no podrà dormir mai per les nits»); ha arribat a vincular l’existència de les parelles de fet amb la proliferació de la violència masclista...

L’homosexualitat, per tant, sempre ha estat un dels seus blancs preferits. Durant la seua homilia de Divendres Sant, retransmesa en directe per TVE2, va ficar el llistó ben alt: «Voldria dir una paraula a aquelles persones portades per tanta ideologia que acaben per no orientar bé el que és la sexualitat humana. Pensen ja des de nens que tenen atracció cap a les persones del seu mateix sexe i, de vegades, per comprovar-ho es corrompen i es prostitueixen o van a clubs nocturns d'homes. Us assegure que troben l'infern.» Aquestes reflexions, fetes davant d’uns feligresos majoritàriament entrats en anys, em feren recordar el coronel d’American Beauty, que no deixa de blasmar els homosexuals de males maneres, durant bona part del film, abans de descobrir que ell mateix és homosexual. ¿No tenia, monsenyor Reig, altres temes de què parlar un Divendres Sant? ¿D’on li vénen a un home cèlibe coneixements tan pregons de les relacions conjugals, del sexe, de l’homosexualitat i de la psicologia femenina? ¿Com sap les coses que passen —sap que els clients hi troben l'infern— a l’interior dels bars d’ambient? Caben dues suposicions: o no té ni idea del que diu o amaga algun secret. De tota manera, si vol tenir una opinió més optimista de l’homosexualitat, Reig podria llegir aquest fragment d’El banquet de Plató:

«Així doncs, tots estan d’acord que l’Amor és el més antic de tots els déus. De tots ells, és també qui fa més bé als homes; no conec major avantatge per a un jove que tenir un amant virtuós, ni major avantatge per a un amant que estimar un objecte virtuós. Naixement, honors, riquesa, res com l’Amor no pot inspirar a l’home allò que necessita per a viure honradament. Em referisc a la vergonya del mal i a l’emulació del bé; sense aquestes dues coses, els particulars o els Estats mai no poden fer res bell o gran. M’atreviria a dir que si un home que estima hagués comès una mala acció o hagués patit un ultratge sense rebutjar-lo, li causaria més vergonya presentar-se davant de qui estima que davant de son pare, el seu parent o qualsevol altre. Veiem que el mateix s’esdevé amb aquell que és estimat, perquè mai no es presenta tan confós com quan el seu amant el pilla en alguna falta. De manera que, si un Estat o un exèrcit pogués estar format per amants i amats, a causa de qualsevol encanteri, no hi hauria poble que portés més lluny l’horror al vici i l’emulació de la virtut. Homes units d’aquesta manera, encara que poc nombrosos, podrien en certa manera vèncer el món sencer. Perquè si hi ha algú pel qual no voldria ser vist un amant en l’acte de desertar de les files o apartar les armes és la persona que estima. I preferiria morir mil vegades abans que abandonar la persona estimada sense prestar-li socors, veient-la en perill; no hi ha home tan covard a qui l’Amor no inspire el major valor i no el faça semblant a un heroi. Allò que diu Homer, que els déus inspiren audàcia a certs guerrers, pot dir-se amb més raó de l’Amor que de cap dels altres déus. Només els amants saben morir l’un per l’altre. [...] ¡Tan cert és que un Amor noble i generós es fa estimar dels mateixos déus!»