dimecres, 29 de febrer de 2012

Petició o imposició?

Sóc prou refractari a parlar de la funció pública; em fa por perdre l’equanimitat. Ja se sap: hom no pot ser part i jutge alhora. Tanmateix, no he pogut resistir la temptació d’encetar aquesta sèrie de reflexions sobre els funcionaris. Les paraules que ha pronunciat aquest matí el president de la Generalitat, Alberto Fabra, han estat el detonant: En la Comunidad Valenciana no hay ni un solo ajuste que afecte a la calidad o la prestación del servicio educativo; únicamente se ha pedido un esfuerzo puntual a los profesores al reducir en un 50 por ciento, de forma temporal y muy excepcional, el complemento de sexenios, un concepto por el que esta autonomía era de las que más pagaba de toda España. Què t’ha paregut, canut? Els motius inconfessables d’aquestes declaracions podrien ser tres: insinuar que els professors cobren massa, fer creure que els joves fan vaga per a defendre el sou dels docents, i deixar caure sibil·linament que el professorat és l’inductor encobert de les mobilitzacions estudiantils. Com aquestes falsedats van a repetir-se una i mil vegades, caldrà combatre-les sense descans. Primera fal·làcia: la reducció del 50% dels sexennis, un complement que cobren els docents a partir dels sis anys d’antiguitat, no és una petició; és una imposició. Demanar implica sempre pregar l’aquiescència de la part sol·licitada (en el cas que ens ocupa, hauria d’haver implicat la negociació amb els representants sindicals del professorat). Tanmateix, les mesures d’ajust salarial es van publicar al DOG sense haver-les negociat. Tampoc no es pot qualificar l’ajust —com fan alguns governants— d’esforç solidari; la solidaritat és virtut cívica d’exercici voluntari. Quan el pretès comportament solidari ve imposat, deixa de ser virtut i esdevé mera càrrega. Una càrrega pot ser justa o injusta, però resulta sempre feixuga. Seguirem parlant de fal·làcies.