En 1983, el grup Golpes Bajos assolí gran notorietat amb una cançó, Malos tiempos para la lírica, que molta gent de la meua quinta recordarà amb nostàlgia. La tornada que cantava Germán Coppini ve a demostrar que mai no hem deixat de viure en crisi; pel que es veu, ja hi havia una situació dolenta a la dècada dels vuitanta. Ara bé, una alarma contínua no és crisi ni és res. Si tirem mà del diccionari, veurem que crisi és un canvi brusc al decurs d'una malaltia, generalment en sentit advers. També pot ser una situació circumstancialment dolenta o difícil per a una persona, una empresa, un afer, un país, etc. Dit en altres paraules: una situació crítica ha de ser episòdica per definició. Per tant, l’actual seria una autèntica crisi, amb tots els ets i els uts. Uns quants milers de xativins en poden donar fe. I el pitjor està per arribar. Altres veïns europeus —els portuguesos o els islandesos, posem per cas— ja ho han comprovat.
La crisi aguda en què estem immersos porta camí d’assolir dimensions estratosfèriques, siderals. L’estat del benestar que ha conegut la nostra generació podria petar pels aires. No està gens clar si els poders públics seguiran garantint a tots els ciutadans uns nivells mínims de percepcions econòmiques i tot un seguit de serveis públics, assistencials i de previsió social. Sembla que els temps de bonança no van a tornar —si més no de manera imminent. Fins ara, allò més freqüent era que els fills visqueren millor que els pares i els avis. A partir d’ara, en canvi, és probable que els nostres fills i els nostres néts visquen pitjor que nosaltres. Però encara hi ha altres circumstàncies que agreugen la situació; l’actual crisi, a diferència de les anteriors, té efectes retroactius. Les seues conseqüències no sols es projecten cap al futur; també fan, com si diguérem, marxa enrere. Si algun lector té ascendents majors i malalts que necessiten atenció del Centre de Salut del carrer Ausiàs March sabrà de què parle, segur.
La sanitat pateix des de fa temps les dràstiques retallades de la despesa pública. No convoca oposicions amb la regularitat i l’oferta de places que caldrien. Els ambulatoris van curts de personal. D’altra banda, comencen a escassejar-hi coses tan elementals com espongetes amb polividona iodada —més coneguda com Betadine—, tisores, absorbidors, apòsits amb plata o antibiòtic... (Des de fa mesos, la Generalitat Valenciana deu xifres milionàries a les farmàcies i a les empreses subministradores de productes sanitaris.) Suposem que vostè té uns ascendents octogenaris, els pares, amb unes nafres infectades per un bacteri aeròbic, oportunista, altament contagiós i resistent a la major part d’antibiòtics convencionals. Si el metge —o la metgessa— de família simultanieja la professió mèdica amb l’activitat política ja tindrà un primer problema; el facultatiu fallarà com una carrabina de fira a les seues obligacions amb els pacients —llevat que vinguen eleccions i vaja a la caça i captura del vot dels malalts, és clar. Però som en agost. L’inspector, els caps de servei, els metges i els infermers titulars estan de vacances. Conclusió: l’ambulatori xativí està ple d’interins, personal accidental, substituts i substitutes.
En agost, l’atenció als pacients esdevé quelcom semblant a un joc d’atzar. Un dia arriba a ca els pares una xica interina que els atén correctament: es posa uns guants estèrils per atendre la mare; tot seguit, se’ls canvia per atendre el pare. El sendemà, es presenta un infermer que no s’ha llegit l’historial mèdic i no porta res (ni tisores, ni apòsits, ni sèrum...). El tercer dia, altra sanitària incompetent cura la nafra de la mare sense guants; després, sense rentar-se o desinfectar-se les mans, atén la ferida del pare. I clar, la pseudomona aeruginosa —o la pyocyanea, no sé— es mou a les seues amples, botant d’una cama a l’altra dels seus ascendents a través dels dits de la presumpta infermera. (¡Vàries setmanes de tractament amb ceftazidima o qualsevol altre antibiòtic hospitalari llançades a perdre!) El metge de família? L’inspector? La cap d’infermeria? «Estan de vacances! Torne vostè en setembre.» En resum: és un veritable atreviment posar-se malalt en agost o en temps de crisi, de veritat.
La crisi aguda en què estem immersos porta camí d’assolir dimensions estratosfèriques, siderals. L’estat del benestar que ha conegut la nostra generació podria petar pels aires. No està gens clar si els poders públics seguiran garantint a tots els ciutadans uns nivells mínims de percepcions econòmiques i tot un seguit de serveis públics, assistencials i de previsió social. Sembla que els temps de bonança no van a tornar —si més no de manera imminent. Fins ara, allò més freqüent era que els fills visqueren millor que els pares i els avis. A partir d’ara, en canvi, és probable que els nostres fills i els nostres néts visquen pitjor que nosaltres. Però encara hi ha altres circumstàncies que agreugen la situació; l’actual crisi, a diferència de les anteriors, té efectes retroactius. Les seues conseqüències no sols es projecten cap al futur; també fan, com si diguérem, marxa enrere. Si algun lector té ascendents majors i malalts que necessiten atenció del Centre de Salut del carrer Ausiàs March sabrà de què parle, segur.
La sanitat pateix des de fa temps les dràstiques retallades de la despesa pública. No convoca oposicions amb la regularitat i l’oferta de places que caldrien. Els ambulatoris van curts de personal. D’altra banda, comencen a escassejar-hi coses tan elementals com espongetes amb polividona iodada —més coneguda com Betadine—, tisores, absorbidors, apòsits amb plata o antibiòtic... (Des de fa mesos, la Generalitat Valenciana deu xifres milionàries a les farmàcies i a les empreses subministradores de productes sanitaris.) Suposem que vostè té uns ascendents octogenaris, els pares, amb unes nafres infectades per un bacteri aeròbic, oportunista, altament contagiós i resistent a la major part d’antibiòtics convencionals. Si el metge —o la metgessa— de família simultanieja la professió mèdica amb l’activitat política ja tindrà un primer problema; el facultatiu fallarà com una carrabina de fira a les seues obligacions amb els pacients —llevat que vinguen eleccions i vaja a la caça i captura del vot dels malalts, és clar. Però som en agost. L’inspector, els caps de servei, els metges i els infermers titulars estan de vacances. Conclusió: l’ambulatori xativí està ple d’interins, personal accidental, substituts i substitutes.
En agost, l’atenció als pacients esdevé quelcom semblant a un joc d’atzar. Un dia arriba a ca els pares una xica interina que els atén correctament: es posa uns guants estèrils per atendre la mare; tot seguit, se’ls canvia per atendre el pare. El sendemà, es presenta un infermer que no s’ha llegit l’historial mèdic i no porta res (ni tisores, ni apòsits, ni sèrum...). El tercer dia, altra sanitària incompetent cura la nafra de la mare sense guants; després, sense rentar-se o desinfectar-se les mans, atén la ferida del pare. I clar, la pseudomona aeruginosa —o la pyocyanea, no sé— es mou a les seues amples, botant d’una cama a l’altra dels seus ascendents a través dels dits de la presumpta infermera. (¡Vàries setmanes de tractament amb ceftazidima o qualsevol altre antibiòtic hospitalari llançades a perdre!) El metge de família? L’inspector? La cap d’infermeria? «Estan de vacances! Torne vostè en setembre.» En resum: és un veritable atreviment posar-se malalt en agost o en temps de crisi, de veritat.
(publicat a Levante-EMV, el 13/08/2011)
1 comentari:
Confié en ti y me enteré que me traicionaste.
Publica un comentari a l'entrada