Se’m fa difícil donar una opinió unívoca sobre el llibre de la fira d’enguany. Sembla que els coordinadors, un d’ells marit de la regidora de cultura, van elegir com a tema del primer capítol el paper jugat per les dones a la fira xativina. És lògic pensar que els diversos articles publicats siguen producte d’una reflexió apressada. (Dic açò perquè l’equip municipal encara no sabia, dos mesos abans de l’esdeveniment, quina classe de fira anava a organitzar en 2011.) Llevat de dues o tres excepcions honroses, els textos d’aquest capítol formen una perfecta col·lecció de banalitats, de llocs comuns sobre la dona. Josep Sanchis fa un breu resum històric esmentant la presència femenina en àmbits festers absolutament perifèrics: la tómbola benèfica de 1887, el dia de la caritat, el dia del turista (celebrat durant vàries edicions a la dècada dels setanta), els espectacles de fira...
Naturalment, plana sobre molts treballs l’assumpte de la reina i la seua cort d’honor, i el paper decoratiu atribuït tradicionalment a la dona xativina. Sanchis recorda que la tradició d’elegir la reina i les seues dames començà en 1953. Durant la dictadura, l’elecció es feia servir per afalagar els càrrecs i les autoritats franquistes. Només Mar Vicent i Jesús Fèlix Soler aborden directament l’anacronisme d’aquesta figura. Ja no som en temps de l’esposa de Jaume I, Violant d’Hongria, i les seues dames d'honor. S’ha perdut, per tant, l’oportunitat de parlar de les dones de veritat: de les dones que viuen quinze dies a l’interior dels barracons; de les gitanes de la fira del bestiar; de les mares, les ties i les àvies que aprofitaven la fira per a renovar les vaixelles i les cassoles; dels nous vents d’igualtat que bufen en aquests inicis del segle XXI...
El capítol més interessant del llibre està dedicat a la restitució del nom de Xàtiva per acord de les Corts de Cadis. Enguany se celebra el bicentenari d’aquella efemèride. Un article d’Isaïes Blesa recorda la pèrdua del nostre topònim històric després de la Batalla d’Almansa. El treball de Germán Ramírez glossa el paper de Joaquín Lorenzo Villanueva en la recuperació del nom. Finalment, un magnífic article de Josep Manel García evoca l’ambient cultural xativí durant el segle XVIII i primeries del XIX, i les músiques que es podien escoltar a Xàtiva en aquells temps. En realitat, aquests treballs —junt amb alguna col·laboració literària— salven el contingut general d’un volum que, d’altra banda, és caríssim. El seu preu em recorda que les seqüeles provocades per l’aparició de l’euro —ja fa més d’una dècada— no han desaparegut del tot; la gent encara no acaba de ponderar correctament el valor de les coses.
El llibre de la fira es ven, posem per cas, al bonic preu de 30 euros. ¿Han oblidat els nostres edils que 30 euros són 5.000 pessetes? Està justificat aquest preu? És difícil saber-ho. Sembla que l’Ajuntament no ha volgut subvencionar la publicació ni tan sols parcialment. I clar, els responsables de l’edició i la distribució —coordinadors, gestors de la publicitat, encarregats del disseny, impremta i punts de venda— han de percebre els seus guanys, en uns casos, i els seus honoraris, en altres. (Ignore si els autors dels textos hauran rebut cap gratificació.) Per tant, tenint en compte el tiratge, 1.500 exemplars, i un preu per unitat que possiblement intenta cobrir el total de les partides que s’acaben d’esmentar, l’edició del llibre hauria costat un renyó.
Depenent del nombre d’exemplars que s’hagen regalat i dels ingressos per publicitat, podríem estar parlant d’un llibre de 30.000 euros. (En realitat, tot açò són meres elucubracions, perquè encara no es disposa d’informació municipal detallada.) «Es tractarà d’un producte exquisit», pensaran. (El preu d’un producte ha de guardar relació amb la seua qualitat.) Doncs, no. El llibre de 2011 no passarà a la història ni pel seu disseny trencador ni pel seu contingut sublim. Som davant d’una publicació impresa en blanc i negre (només s’ha fet servir el color a les tapes i a les fotos d’autoritats i festeres) que compta, a més, amb vàries pàgines de publicitat comercial. En resum: si als exemplars destinats a la venda se’ls ha posat el preu de cost, caldria anunciar-los igual que certa marca de torró, el torró més car del món.
(publicat a Levante-EMV, el 27/08/2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada