Resulta ja avorrit, per reiteratiu, el discurs de les autoritats eclesiàstiques. Bàsicament se centra a proclamar el rebuig de què és objecte l’Església. Els bisbes espanyols, posem per cas, s’han referit alguna vegada a l’Església martirial o perseguida. En la Jornada Mundial de la Joventut tot just clausurada, el papa ha pronunciat una variant del mateix discurs, exhortant els joves catòlics a combatre el rebuig que els assetja. Evidentment, es tracta d’una apreciació subjectiva o, potser, interessada (sovint, el victimisme reporta beneficis magnífics). En realitat, els catòlics ibèrics no són especialment rebutjats. Són més bé víctimes de la indiferència, que és un altre cantar. Jo no veig que els catòlics xativins, per exemple, patisquen cap rebuig social. Jo mateix mantinc relacions de cordialitat amb molts sacerdots i amb alguna comunitat local de monges. I el mateix podria dir del professor de Religió del meu institut: jo no advertisc que siga objecte de cap animadversió per part dels companys de claustre. La protesta contra la visita del papa ha estat més aviat minoritària; els episodis anticlericals, mínims. I és que les persones que fan professió de laïcisme, agnosticisme o simple ateisme no solen ser massa combatives. I un poc de combat —pacífic, per suposat— no vindria mal; habitualment, l’Església es comporta com aquells monyicots malcriats a qui dones la mà i volen el braç sencer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada