La normalitat de sempre

Un matí d’estiu de fa molts anys, mentre caminava per la plaça de l’Ajuntament de València, m’abordaren dos xics rossos i eixerits, abillats amb camisa blanca de mànega curta i corbata. Un d’ells em va preguntar: ¿Tú querer que nosotros explicar religión mormónica? Eren temps en què l’aplicació del màrqueting comercial a l’esfera religiosa donava les primeres passes a casa nostra. L’Església Catòlica encara no necessitava recórrer, és clar, a la tècnica d’Avon llama a su puerta. Ara, però, les coses han canviat prou; l’Església ha decidit d’acudir als mitjans de comunicació i d’anar casa per casa, trucant a la porta dels potencials clients per a fer propaganda del seu “producte” (Ben malament ha d’estar el negoci!) Dies passats, posem per cas, sonà el timbre de ma casa. Vaig obrir la porta i dues dones d’edat mitjana em van somriure: «Bon dia. Venim a donar-li una bona notícia.» Davant la meua cara de sorpresa, continuaren: «Déu l’estima.» Clar, jo vaig suposar immediatament que aquelles ànimes beneïdes i somrients devien ser testimonis de Jehovà. «No senyor. Venim de part de don Marcos, el rector de la parròquia dels Sants Joans», feren les dues alhora.

I no queda ací la cosa. Fa poc, aquestes mateixes planes donaven una notícia ben curiosa: «Un grup de catòlics busca “gent normal” per a explicar la fe». Pel que sembla, aquesta iniciativa ja s’està ficant en marxa a València i Barcelona —i a Xàtiva, caldria afegir. Uns quants catòlics, soldats de peu, s’estan organitzant per a donar veu a l’Església, per a preparar «equips de gent normal de tots els col·lectius eclesials i de totes les realitats socials» que hauran d’explicar la fe catòlica als mitjans de comunicació. El projecte sorgí a Madrid fa uns mesos, arran d’un seminari impartit per Jack Valero, pare del pla a Gran Bretanya. El seminari anava dirigit a l’equip de la Jornada Mundial de la Joventut. Valero, espanyol resident a Londres i promotor d’un «grup de resposta» a l’estrena de la pel·lícula El codi Da Vinci, patrocina la idea de comptar amb «persones reals que parlen de la seua experiència de fe i defensen les seues creences de manera amable i constructiva». Aquesta idea ha tingut èxit i avui ja hi ha una vintena de catòlics britànics disposats a presentar-se en programes de ràdio i platós de televisió per tal de polemitzar sobre qualsevol assumpte relacionat amb l’Església o la fe.

Els promotors del projecte a terres hispàniques ja han organitzat un primer procés de selecció per a trobar deu o quinze persones de 25 a 50 anys, «pertanyents a tots els segments socials, amb criteris molt clars i amb una personalitat calmada i optimista», que es dedicaran a propagar la fe catòlica. I clar, en llegir aquesta notícia, vaig somriure. Gent normal, calmada i optimista? Persones reals, amables i constructives? ¿És que l’Església confessa tàcitament que el seu discurs venia sent, d’un temps ençà, irreal, destemperat i pessimista? ¿Accepta indirectament que els heralds del seu missatge solen ser antipàtics, irascibles i destructius? ¿I què vol dir això de gent normal? La normalitat és una qüestió estadística! Expressions com ara «aquesta persona és molt normal» o «aquella altra actua amb total normalitat» remeten a la norma, a gent que no se’n surt per cap banda. De manera inconscient, qui apel·la a la normalitat dels seus actes dóna a entendre que aquests se situen dins de la pura mitjania —de la invisibilitat, podríem dir.

¿És estadísticament normal que dues xativines catòliques amb aspecte de numeràries auxiliars de l’Opus vagen anunciant casa per casa, de manera calmada i optimista, la bona nova que Déu ens estima? ¿Trobem normal la seua comesa o ens crida l’atenció? (És sabut que només ens solen cridar l’atenció les anomalies, les coses desacostumades.) A mi, per exemple, em va sobtar molt l’anunci que la Conferència Episcopal espanyola no trobava rebutjable el projecte de Llei de Cures Pal·liatives i Mort Digna, presentat pel govern. Després, quan monsenyor Martínez Camino va soltar trons i llamps contra la futura llei i va dir que els cristians estaven autoritzats a desobeir-la, ja vaig veure que les coses tornaven a la normalitat de sempre.

(publicat a Levante-EMV, el 02/07/2011)