dissabte, 30 d’agost de 2008

Moltes bufes i pocs trons

Dec estar perdent facultats, perquè de vegades no entenc res de res. No entenc, posem per cas, quina cosa s’entén que ha de ser una exposició. El joc de paraules ve al cas. Molts de vostès, distingits lectors, sabran ja que aquests dies s’està celebrant, a la Casa de Cultura de Xàtiva, una exposició titulada Calixto III, un papa valenciano, dedicada a Alfons de Borja amb motiu del cinc-cents cinquanta aniversari de la seua mort. Jo, en sentir el primer anunci d’aquest inefable esdeveniment, organitzat per la Conselleria de Cultura i Esport, ja vaig pensar que la cosa seria de poca transcendència. Normalment, la celebració d’una gran exposició s’anuncia amb prou antelació i sol anar precedida de nombrosos treballs preliminars. Pensen, per exemple, en els preparatius que van antecedir la inauguració de Lux Mundi, de La Llum de les Imatges.

En l’afer que ens ocupa, la brevetat dels terminis i la sobrietat informativa no auguraven un cas com un cabàs. Aquesta sospita es véu confirmada quan els mitjans de comunicació informaren que, un cop clausurada a Xàtiva, la mostra anava a recórrer diverses poblacions del País: Pego, Castalla, Monòver, La Nucia, Albaida, València, Peníscola... Devia tractar-se, per tant, d’una mostra itinerant i menor. Ja se sap que una magna exposició (de l’estil de Carolus, que commemorà el cinquè centenari del naixement de Carles V) no és com un tren de rodalia, que s’atura a totes les estacions; el retorn dels préstecs, les despeses d’assegurança i els riscos dels trasllats fan inviables els pelegrinatges massa dilatats.

Ara bé, com que l’ajuntament de Canals se’n pujà a la figuereta, perquè no s’havia previst que el muntatge fes escala a la pàtria d’Alfons de Borja, tothom pensà que el contingut expositiu devia ser extraordinàriament valuós, unes expectatives corroborades per l’ostentació de l’estrena; a l’acte inaugural assistiren la consellera de Cultura, l’alcalde i president de la Diputació, el comissari de l’exposició i el senyor abat de la Col·legiata. En vista de tot açò, ens vam atansar a la Casa de Cultura per a desxifrar els enigmes que amagava la controvertida exposició borgiana. I què ens hi vam trobar? Moltes bufes i pocs trons! En realitat, els il·lustres caps autonòmics i locals, en comptes d’un transatlàntic, havien avarat una piragua de riu.

Un amic de Rotglà, que m’acompanyava, exclamà: «Uei, açò era tot? Per açò es barallava l’ajuntament de Canals?». Aquest amic meu és altra persona que ha perdut facultats i tampoc no entén (deuen ser inconvenients de l’edat) quina cosa entenen els nostres polítics que ha de ser una exposició. «Cerimònia d'exposar el Santíssim Sagrament a l'adoració dels fidels», diu una de tantes accepcions del diccionari —o «Primera de les tres parts en què és divideix el primer moviment d’una sonata», diu altra—. Quina mena d’exposició li havien dedicat a Calixt III les nostres autoritats? Un bocí, un no res, un muntatge tan efímer com el regnat del propi papa.

El regnat de Calixt III durà, en efecte, un tres i no res; l’ancià oriünd de la Torreta ascendí al soli el 1455 i traspassà el 1458. Tot i ser l’iniciador d’una gran peripècia històrica, fugaç i refulgent com el vol dels cometes, el seu perfil quedà absolutament desdibuixat, eclipsat per la lluïssor del nebot, Alexandre VI, i el seu llinatge. Fugaç! Quin altre adjectiu convindria més al pontificat de Calixt III? I clar, pel que sembla, aquesta fugacitat s’ha contagiat als nostres governants. No tots els episodis vitals del primer papa valencià tingueren, però, tanta levitat.

Abans de rebre el capel cardenalici, Alfons de Borja ja tenia un currículum admirable. Els seus serveis jurídics i diplomàtics a l’Església i a la Corona d’Aragó eren incomptables: les seues gestions havien posat fi al Cisma d’Occident i havien permès l’annexió de Nàpols als dominis del rei Alfons V el Magnànim. Poc abans d’ascendir a la càtedra de Pere, el futur papa conegué un succés que marcaria el trànsit de l’Edat Mitjana a l’Edat Moderna: l’entrada dels turcs a Constantinoble el 29 de maig de 1453. El Borja fou, per tant, primer pontífex d’un temps nou. I clar, la seua vena política trobà de seguida un nou al·licient: la recuperació d’Hagia Sophia per a la cristiandat, somni que evidentment no veuria mai acomplit. ¿No creuen vostès, amics lectors, que aquests ingredients biogràfics el feien mereixedor d’una commemoració més digna?
---
(publicat a Levante-EMV, el 30/08/08)

Ningú no accepta ja les casualitats

Dimarts passat, llegia aquestes paraules de Suso de Toro relatives a l’accident d’aviació esdevingut a l’aeroport de Barajas: «Els humans som com els centaures: éssers fets de la mateixa matèria que l’herba i, alhora, androides rebels que ens hem creat a nosaltres mateixos. La rebel·lió comença a la nostra consciència, que ens separa dels altres éssers, ens fa veure el món des de fora, escrutar-lo i analitzar-lo en una activitat incessant que pot conduir-nos al paroxisme i a la desesperació. Només una part d’aqueixa consciència impedeix que ens extraviem i ens recorda que estem fets de la mateixa pasta que el cavall. Ens recorda, en definitiva, que la nostra carn, el nostre carboni, li pertany al tot que ens espera a la tornada. Aqueixa part de la nostra ment també ens fa sentir relegats, ens fa religiosos d’una manera o altra. La mort és el gran misteri que tenim i venerem els humans. Allò que ens fon és allò que ens funda».

Efectivament, la mort sempre havia estat present entre els humans durant extensos períodes històrics en què la contingència de la vida era percebuda per tothom. Hi havia una consciència clara que el fet imprevist només era atribuïble a les forces de l’atzar, que el cas fortuït s’havia d’assumir amb resignació. I en absència de coneixements científics acurats sobre els cicles biològics, els humans teníem a l’abast les explicacions de tipus religiós (esbrinar el sentit de la mort és la primera preocupació de totes les religions, la causa immediata de la seua creació).

Les coses, però, han canviat: ara s’intenta amagar l’existència de la parca. Si de cas, només les grans tragèdies esdevingudes en països avançats són, en un món totalment mercantilitzat, objecte de compravenda. En altres circumstàncies, s’actua com si la mort no existís. I clar, quan aquesta es presenta sobtadament, molts sucumbeixen a la perplexitat. Com que ara ja no s’accepten les casualitats, tothom vol conèixer l’origen exacte o el culpable concret d’allò que s’ha esdevingut. «Vull una explicació immediata» o «no descansaré fins a saber què ha passat» són expressions que se senten contínuament aquests dies.

Aquestes expressions són, no cal dir, totalment absurdes; serien lògiques en altres contexts (en un cas de desaparició o d’assassinat sense autoria coneguda, per exemple), però no davant d’un accident aeri que s’ha cobrat la vida de dones, marits, fills, pares, germans, amics, promesos, companys... Què volen saber les persones afectades? Si l’accident ha estat provocat per una fallida tècnica o per un error humà? Si la tragèdia s’ha d’imputar a la tripulació, a l’equip de manteniment o a l’empresa propietària de l’avió? Tot això ho sabran quan la comissió investigadora concloga els seus treballs (treballs que, vists els precedents, seran complicats i duradors).

Ara bé, com que saber la causa concreta de l’accident no mitigarà el dolor ni tornarà la vida als morts, és a dir, no modificarà les seqüeles essencials de la catàstrofe, hom sospita que s’estan plantejant altres qüestions: les indemnitzacions o les responsabilitats polítiques, per exemple. Si ha existit negligència, les quantitats que hauran de pagar els responsables, directes o subsidiaris, seran sucoses i s’afegiran a les primes que, en qualsevol cas, hauran d’abonar les asseguradores. Quant a les responsabilitats polítiques, la temptació de manipular un accident com aquest és molt gran. Tot això, però, què té a veure amb el dolor que provoca la pèrdua d’un ésser estimat?

dijous, 28 d’agost de 2008

Els arcs detectors

«Elisenda ha tornat del viatge ben farta —xiuxiueja Somina—. Ja sabeu que sempre utilitza sostenidors Victoria's Secret amb cèrcols metàl·lics, per a realçar la figura». Eiximona i Jonça somriuen divertides. «S’ha de traure partit d’on siga, que ja estem entrant a l’edat provecta», afirma Jonça amb posat murri. «El cas és —continua Somina— que tots els membres de l’expedició han acabat coneixent, per activa i per passiva, que la sina tibant d’Elisenda no és autèntica. A l’arc detector de Manises, bé que s’havia desprès de tots els objectes metàl·lics, sonà el primer xiulet d’alarma. Una agent de seguretat escorcollà minuciosament la nostra amiga i, en passar-li un sensor per la pitrera, sonà el segon xiulet». Jonça i Eiximona no perden detall del relat. «L’endemà, primer dia d’estada a Istanbul, més xiulets als arcs de Santa Sofia i del palau de Beylerbeyi, amb la consegüent gatzara dels companys i companyes de viatge». Somina s’atura i pren un glop de cafè. «Continua, continua», prega Eiximona. La narradora reprèn el fil: «El mamellam d’Elisenda ha fet botar l’alarma als arcs del palau Topkapi, del Museu Arqueològic, de Sant Salvador de Khora... El dia de tornada, a l’aeroport Atatürk, on haguérem de passar dos controls més, la pitrera cuirassada de la nostra companya activà els brunzits per última vegada». Eiximona, després d’uns instants de silenci, es lamenta: «Bromes a part, aquests arcs detectors han esdevingut una plaga i un veritable atemptat a la intimitat personal. Dóna fàstic haver de passar per l’adreçador a tothora». Rocabuix, que ha escoltat la conversa, trau el cap per damunt del periòdic i fa: «Mireu l’assumpte pel costat simbòlic: Elisenda i els seus companys d’expedició, com els almogàvers comandats per Roger de Flor, han disparat totes les alarmes otomanes».

diumenge, 17 d’agost de 2008

L'estol de Tirant arribà al port de Contestinoble

Partint-se l'estol del camp del virtuós Tirant per anar a la insigne ciutat de Contestinoble, lo vent e lo temps lo fon tan favorable que en lo mateix dia fon atès davant la ciutat benaventurada. E faent grandíssima alegria, segons s'acostuma e solen fer los qui ab triümfant victòria donen socors als qui són posats en grandíssima necessitat, llançant bombardes e sonant trompetes, clarons e anafils, ab multiplicades veus saludaren la insigne ciutat.
---
Los nobles ciutadans e la popular gent, sentint veus de tanta alegria, corrien a la muralla per veure en lo port entrar lo tan desitjat socors, qui entrava ab les banderes altes de la majestat imperial e del valerós capità Tirant. No fon menor alegria dins la ciutat, tocant totes les campanes e donant llaor e glòria a la divinal Providència com li era estat plasent de socórrer los afligits, car totes les fustes venien carregades de moltes vitualles.
---
(Tirant lo Blanc, Joanot Martorell)

Fira d'Agost

dimecres, 13 d’agost de 2008

La fira com a símptoma

Ja ha transcorregut un any, des que vam commemorar el tercer centenari de l’incendi de Xàtiva, i tots els ecos de l’efemèride han anat esmorteint-se. Ningú no deu recordar-la ja. Les elits dirigents hi van passar de puntetes. A l’hora de la veritat, el nostre alcalde, que havia anunciat uns fasts que serien recordats per totes les generacions futures, es va desentendre de la fita. I clar, en vista de l’escàs interès demostrat per uns i altres, hom sospita que pocs hauran après les lliçons de la història. Sembla que les conseqüències més transcendentals dels esdeveniments commemorats, l’atonia i el seminfotisme, encara perviuen en estat latent a la nostra societat.

Hi ha, d’una banda, l’atonia política. La sotragada del 1707 aturà bruscament la trajectòria de la ciutat. La victòria botiflera no sols determinà la pèrdua de les institucions forals; la ciutat també perdé, com ja s’ha dit altres vegades, l’oportunitat d’esdevenir cap eclesiàstic i, per tant, polític d’una extensa demarcació administrativa, la qual cosa permeté que totes les ciutats de l’antiga sotsgovernació (Alcoi, Gandia, Ontinyent, Alacant...) adquiriren major puixança que Xàtiva. Les caramboles de la vida i de la política han abocat, però, a una conjuntura inesperada: tres-cents anys després, Alfonso Rus ha aconseguit de reunir en la seua persona la triple condició d’alcalde, president de la diputació i president de l’organització provincial del seu partit (els bromistes afegiran una quarta: la de president d’un Olímpc que juga en una categoria provincial).

Amb independència de les inclinacions polítiques de cadascú, unes circumstàncies com aquestes haurien de convidar a l’optimisme; ja se sap que és costum dels nostres polítics agranar cap a casa. Molts xativins i xativines han degut pensar: «Ara és la nostra; Alfonso farà el que toque per tal que la nostra ciutat torne a ser de primera divisió». Qui pense això està, però, totalment equivocat. Som on érem; fins ara, la política de l’alcalde no ens ha fet progressar per damunt d’altres ciutats de les Comarques Centrals. ¿Com havia d’enlairar la ciutat a primera divisió qui ha estat incapaç d’evitar que l’Olímpic estiga un graó per sota del Barrio del Cristo?

L’alcalde no ha volgut impulsar un model coherent de desenvolupament urbanístic; no ha sabut construir un model econòmic sòlid, allunyat de l’especulació, afavoridor del creixement i esmorteïdor de les crisis quan es presenten; no ha previst cap inversió pública que estimule l’activitat econòmica (recordem que el seu predecessor a la poltrona provincial aconseguí un parc logístic per al seu poble); tampoc no ha desenvolupat una política cultural coherent (no tenim, per exemple, extensió universitària). De moment, tota l’activitat de l’alcalde sembla enfocada a consolidar la seua xarxa clientelar i a gastar la pólvora en salves. I damunt té la barra de dir que no compra el convent de Santa Clara perquè Zapatero no li dóna diners. Pobret!

Tenim també l’atonia econòmica del teixit social. Després de la desfeta del 1707, Xàtiva esdevingué una ciutat d’hisendats que ha vingut obtenint llurs rendes de l’agricultura, del comerç o, ja ben entrats al segle XX, de l’usura. Les experiències fabrils han estat esparses i, sovint, han acabat en crisi. Pel contrari, zones veïnes com la Vall d’Albaida experimentaren aviat la industrialització. I clar, com que ha romàs immutable fins als inicis del segle XXI, el model xativí ha entrat en crisi. Ara mateix, ni el sector serveis pot garantir el nostre futur econòmic (recordem, per exemple, que molts funcionaris públics treballen a la nostra ciutat però no hi viuen). El veïnat faria bé d’estar preocupat. Tenim, però (i amb això es tanca el cercle), unes dosis molt elevades de seminfotisme ciutadà.

Ara que arriba la fira, tindrem l’oportunitat de constatar, si observem amb atenció el tarannà que ha adquirit els últims anys, els símptomes de tot allò que s’acaba de dir: pólvora gastada en salves, crisi de les activitats tradicionals (ramat, joguines...), escàs contingut cultural, triomfalisme retòric i habitual dels polítics que ens governen i seminfotisme de les classes burgeses i populars que deixen la ciutat espaordides i marxen a Bixquert o a la platja. Efectivament, els xativins no hem après molt del nostre passat recent. Avui, la pèrdua de centralitat de Xàtiva és més patent que mai; però a ningú no sembla importar-li massa.
---
(publicat a Levante-EMV, el 13/08/08)

dilluns, 11 d’agost de 2008

Olimpíades

Les comunitats mossàrabs

Des de l’arribada dels musulmans a la Península, al segle VIII, nombrosos refugiats havien introduït la cultura llatina i visigòtica a la Liébana (comarca situada al bell mig de la serralada Cantàbrica, al peu dels Pics d’Europa). En aquell context, aparegué la figura del monjo Beat de Liébana, que es revoltà contra Elipand, arquebisbe de Toledo, primat de l’església visigòtica i defensor de l’heretgia adopcionista (Elipand i els seus seguidors afirmaven que Crist era fill adoptiu de Déu). Beat de Liébana escriví, amb el bisbe d’Orma, el Liber adversus Elipandum. Aquestes dissensions doctrinals provocaren una gran crisi entre les comunitats mossàrabs.

En ser elegit abat del monestir de Sant Martí de Turieno (conegut més tard com Sant Toribi de Liébana, el jubileu del qual se celebra des del segle XV, per decret del papa Juli II, els anys que la diada del patró cau en diumenge), Beat hi va redactar els Comentaris a l'Apocalipsi (fent-se ressò d’una creença contemporània molt estesa segons la qual l’any 888 havia d’arribar la fi del món). Beat mantingué també que Sant Jaume havia evangelitzat la Península (s’avançà, per tant, a l’ulterior descobriment de la tomba de l’apòstol a Compostel·la).

Paral·lelament, durant el mateix segle IX, la pressió fiscal que patien els cristians d’al Andalus augmentava de forma considerable. Aquesta circumstància i la crisi de la seu metropolitana provocaren que molts mossàrabs acabaren adoptant les formes de vida dels musulmans: tenien harem, servien a l'exèrcit de l'emir i exercien càrrecs administratius a la seua cort. Altres es convertiren a l'islam. Sant Eulogi es queixava de l'oblit en què havia caigut la cultura llatina. Per tal de frenar les desercions, alguns cristians cordovesos volgueren refutar les doctrines de l'islam.

El sacerdot Perfecte renegà públicament de Mahoma i, quan anava a ser executat, profetitzà la mort del camarlenc Nasar. En complir-se la profecia, s'estengueren les ofenses a l'islam. Això desfermà una onada d'execucions. Foren martiritzats el mercader Joan, els monjos Isaac, Jeremies i Teodomir, el sacerdot Aciscle, el diacà Pau, el soldat Sanç... L'emir Abd al-Rahmãn II i el metropolità de Sevilla, Recafred, convocaren un concili per a temperar els ànims. El concili, amb l'oposició de Saül, bisbe de Còrdova, prohibí les aspiracions al martiri.

Com que Saül i Eulogi no cessaren, però, d’instigar les provocacions a l’islam, seguiren els martiris, com ara el de Flora o Maria. Llavors, l'emir Muhammad I ordenà una violenta repressió. En ser martiritzat Eulogi, que els cristians santificaren immediatament, els mossàrabs cordovesos acabaren convertint-se a l'islam o emigrant als regnes cristians del nord. Més tard, prengué força la doctrina malikita (els alfaqins partidaris del rigorista fiqh maliquí, volien tallar les ales als filòsofs i als teòlegs, i prohibir l'especulació intel·lectual). També arribaren a la Península els almoràvits i els almohades, i, amb ells, una onada dintransigència que provocà la desaparició de tots els grups mossàrabs d’al Andalus (quan Jaume I arribà a València, no en quedava cap; les comunitats cristianes de Xarc al Andalus havien migrat dos segles abans).

L’art mossàrab és present, per tant, a regions del nord repoblades per cristians cordovesos des de temps d'Alfons III de Lleó i dels comtes de Barcelona Guifré Borrell (Borrell I) i Sunyer I. A Catalunya apareixen trets mossàrabs en esglésies com Sant Vicenç d'Obiols i Sant Quirze de Pedret. Les influències califals arriben també a la talla de capitells en obres grandioses com les de Sant Benet de Bages. També es consideren mossàrabs les il·lustracions de les diverses còpies dels Comentaris a l'Apocalipsi, de Beat de Liébana, enllestides per Magius (probablement cordovès) i els seus deixebles. N'hi ha exemplars del Beatus a Girona i a la Seu d'Urgell.

També el conjunt de Suso, a la Rioja, fou habitat per monjos mossàrabs que practicaven la litúrgia visigòtica o mossàrab a partir de l'any 923, quan Garcia Sanxes I, rei de Pamplona, conquerí la contrada. A principis del segle XI, però, la idea d'unitat política i religiosa s'anava afermant per tot Europa. Els legats apostòlics transmetien les noves consignes: tota la cristiandat havia d'estar sotmesa a l'autoritat pontifícia; calia romanitzar la litúrgia, l'escriptura… Els monjos benedictins de Cluny foren l'instrument clau d'aquella tasca uniformadora. El concili de Coyanza prohibí els monestirs mixtos (amb monjos i monges) i va sotmetre els abats a l'autoritat dels bisbes. L’Església prenia l’estructura feudal i piramidal que coneixem ara.

Sanç III de Navarra, partidari del moviment centralitzador, aconsellà als monjos de Suso que abandonaren la regla de Sant Fructuós i acceptaren la benedictina. L’oposició als designis reials provocà que el prior, Domingo de Cañas, conegut més tard com Domingo de Silos, fos desterrat. Finalment, Garcia de Nájera decidí construir el nou monestir de Yuso i traslladar-hi les relíquies de San Millán. Durant quaranta anys, doncs, hi hagué dos monestirs i dos abats. El monestir de Suso, en contra del que havia disposat el concili de Coyanza, continuà albergant monges, entre elles Santa Oria, i practicant els ritus visigòtics i mossàrabs (l'any 1073, el darrer abat de Suso, l'abat Pere, enllestí una còpia del Liber commicus, una recopilació de litúrgia mossàrab).

dissabte, 9 d’agost de 2008

08 / 08 / 08

«La data d’ahir, l’haurien d’haver eliminat del calendari», xiuxiueja Radaurí amb deix de melangia. «Sembles malhumorat», observa Rocabuix. «Estic malhumorat», ratifica Radaurí. «Doncs els xinesos estaven exultants —intervé Eiximona—. Han fet coincidir expressament la inauguració dels Jocs Olímpics amb aqueixa data». Radaurí calla i un rictus taciturn es dibuixa al seu rostre. Rocabuix pren de nou la paraula: «Segons han dit les notícies, una enormitat de parelles xineses celebrà ahir les seues noces». Radaurí posa cara de pomes agres i brama: «Efectivament! I amb aquesta barreja de superstició numèrica, celebració nacional, orgia capitalista i exaltació del matrimoni burgès, la pàtria comunista ha aconseguit d’amargar-me el cap de setmana». Rocabuix intenta calmar el seu amic: «No patisques. El vuit del vuit del dos mil vuitanta-vuit, ja no tornaràs a passar pel mateix tràngol». Hi ha uns instants de silenci que no auguren res de bo. «Estàs recordant-me l’edat que tinc, liró? —udola Radaurí dirigint-se cap a la sortida—. Vols que et done un puntelló al nou del nou del dos mil nou-cents noranta-nou?».

La litúrgia mossàrab

Diversos són els elements que han influït en la formació de la litúrgia visigòtica o mossàrab. La salmòdia (recitació de salms) i la lectio (lectura bíblica) són d’origen jueu. Hi ha elements preromans i romans compartits amb el ritu gregorià i amb el milanès o ambrosià. Aquest substrat comú es reflecteix sobretot a l’evolució dels responsoris, cants salmòdics de procedència jueva, i dels recitatius. La litúrgia mossàrab també pren de l’ambrosiana l’himne. Quant a les melodies melismàtiques d’origen oriental, es multipliquen per la presència bizantina a terres hispàniques. Es manté el llatí com a llengua de comunicació ritual (des del Concili Vaticà II s’hi pot utilitzar també llengua vernacla).

Al segle XX, el cardenal de Toledo Marcelo González nomenà una comissió d’experts toledans i d’altres diòcesis que, en un treball de nou anys, consultant arxius i biblioteques, manuscrits i còdexs, aconseguiren de restituir el missal mossàrab a la seua puresa genuïna, eliminant adherències que s’havien agregat a través dels segles i incorporant tot allò que s’havia perdut dels leccionaris i de les festes d’alguns sants. El 1992, fou presentat el primer volum del Nuevo Misal Hispano-Mozárabe al papa Joan Pau II, que celebrà la missa amb aquest ritu el 28 de maig del 1992, solemnitat de l’Ascensió del Senyor (esdevingué així el primer papa que utilitzava el ritu mossàrab a Roma).

Com la romana, la missa mossàrab consta de vàries parts: el Psallendum, el Clamor, l’Apostolus, l’Evangelium, el Sacrificium, l’Oratio admonitionis, l’Agios, el Trisagio, la mescla del pa i del vi, el Repletum est gaudio... L’oficiant invoca diversos sants relacionats amb les comunitats mossàrabs (Torquat, Sebastià, Fructuós, Feliu, Vicent, Eulogi, Aciscle, Justa i Rufina, Eulàlia, Ambròs, Agustí, Leandre, Isidor), fragmenta el pa i col·loca les partícules en forma de creu sobre la patena. Es conserva intacte (en allò que és possible) el llegat litúrgic i musical de l’època visigoda. Molts d’aquests trets distintius són, però, difícils de distingir pels fidels que assisteixen a la litúrgia.

divendres, 8 d’agost de 2008

Conversa

Celebracions que passen desapercebudes

L’abat de Xàtiva ha pres el costum de celebrar missa, el dia de Sant Feliu, seguint el ritual mossàrab. La paraula ‘mossàrab’ prové de l’expressió mustá'rab, ‘arabitzat’, i fa referència a les persones que conservaren la religió cristiana sota la dominació islàmica de la Península Ibèrica. El parlar romànic d’aquestes persones (i dels muladís o indígenes que renegaren del cristianisme) rep idèntica denominació. Per extensió, la litúrgia mossàrab (anomenada també visigòtica) fou la pròpia d’aquells cristians abans d’introduir-se el ritu romà a la Península.
---
Musulmans i cristians van conviure pacíficament durant bona part de l'Alta Edat Mitjana. Els musulmans mai no van pretendre que els cristians es convertiren a l'islam. L'Alcorà estableix: «Disputeu amb els jueus i cristians en termes cordials i moderats» (sura XXIX, 45) o «Inviteu-los a abraçar l'islam i digueu-los: adorem el mateix Déu» (XLII, 14). Els cristians no patien persecució si no intervenien als assumptes polítics. Fins i tot l'emir Abd al-Rahmãn II féu gestions perquè es convoqués a Còrdova, l’any 851, un concili. Els musulmans arribats a la Península, aventurers en cerca de botí, no tenien esperit proselitista. Preferien que els cristians conservaren la seua condició de gentils. Així podien exigir-los el pagament de tributs. Les conversions foren, per tant, voluntàries. Un cronista deia que els barons cristians abraçaven l'islam per tres motius: fugir del jutge, fugir dels tributs i casar-se amb diverses dones alhora.
---
Pel que fa a la llengua, s’ha de dir que el romanç va conviure amb l'àrab durant molt de temps. En un judici contra el cadi de Còrdova, celebrat durant el govern d'Abd al-Rahmãn II, fou cridat com a testimoni un muladí anomenat Giner que només parlava romanç i tenia fama d'home virtuós (la seua paraula donava fe en actes notarials i judicials). Referint-se al cadi, va dir: «No el conec molt, però té fama de mala persona (utilitzant una expressió popular romanç). L'emir, a qui féu gràcia l'expressió, va cessar el cadi. És evident, doncs, que entenia les paraules de Giner. També es coneixen els malnoms de personatges cèlebres de la Còrdova califal: el Camello, el Royo (pel color del cabell), etc.
---
En època islàmica, l'església visigòtica, que continuà vigent a tota la Península (tant als territoris musulmans com als regnes cristians), acatava la primacia del metropolità de Toledo. L’antiga comunitat mossàrab d’aquesta ciutat, que pogué conservar les seues esglésies parroquials (Santa Justa i Santa Rufina, Sant Marc, Sant Lluc, Santa Eulàlia, Sant Sebastià, Sant Torquat) i la seua litúrgia visigòtica, està formada actualment per unes dues mil famílies residents a la capital i a la seua rodalia. El col·lectiu gestiona un institut d’estudis visigòtics. Molts dels seus membres desfilen a la processó del Corpus Christi. A la capella homònima, que s’alça a la catedral de Toledo des de temps del cardenal Cisneros, es poden escoltar periòdicament, per privilegi papal, misses i oficis celebrats en llatí d’acord amb el ritu mossàrab.
---
Des de fa temps, la jerarquia permet que aquest ritu puga celebrar-se també en altres indrets. Els xativins presents a les misses mossàrabs de divendres passat (uns quants fidels habituals i d’edat madura) amb prou feines notarien les diferències respecte del ritu ordinari. És més, els assistents ocasionals pensarien que aquelles misses eren les de sempre. S’ha de tenir present que no s’hi féu servir el llatí i que, malgrat la importància del cant a la litúrgia mossàrab, només s’hi sentiren les salmòdies monòtones de sempre (és possible que l’escassesa de clientela en tinga la culpa). I clar, s’hi trobava a faltar la presència d’aquells melismes d’origen oriental tan típics del cant visigòtic, emparentat amb el cant gregorià i amb el cant ambrosià.
---
Els no iniciats difícilment identificarien el Psallendum, el Clamor, l’Apostolus, l’Evangelium, el Sacrificium, l’Oratio admonitionis, l’Agios, el Trisagio, la mescla del pa i del vi, el Repletum est gaudio... Pocs s’adonarien que l’oficiant invocava sants relacionats amb les comunitats mossàrabs: Torquat, Sebastià, Fructuós, Feliu, Vicent, Justa i Rufina, Eulàlia, Eulogi, Aciscle, Ambròs, Leandre, Isidor... Ningú no veié (no era possible) com l’abat fragmentava el pa i col·locava les partícules en forma de creu sobre la patena. En definitiva, un esdeveniment litúrgic ben interessant ha degut passar totalment desapercebut per a molts xativins.
---
(publicat a Levante-EMV, el 08/08/08)

diumenge, 3 d’agost de 2008

Poques explicacions

Respecte de les distorsions que provoca el mètode del benefici, en calcular les balances fiscals, convé fer algunes precisions. És cert que, sovint, el govern central retalla les transferències a la Comunitat de Madrid. Però així i tot la capital de l’Estat continua experimentant uns grans creixements. Aquests creixements són impulsats tant per les obres públiques faraòniques com per tota la complicitat del poder regulador dels ministeris i dels organismes públics estatals que hi tenen la seu. El govern regional madrileny no ha de construir carreteres ni eixos com la CV-35, perquè això ja ho fa l’Estat. A més, sempre té el consol d’esperar que tornen a manar els seus, al govern central, per a rescabalar-se de les retallades fiscals als seus ciutadans.

En definitiva, que Madrid aporte més que Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears sols és creïble si s’accepta que la ingent despesa pública que hi fa l’Estat beneficia per igual tots els ciutadans, tant si viuen a allí com a Girona, Palma de Mallorca o Xàtiva. El criteri del benefici centrifuga i imputa a les altres autonomies una gran part del sou dels 400.000 funcionaris de Madrid i de les inversions públiques efectuades a la capital. Menció a part mereixerien l’enorme despesa que es destina al Ministeri de Defensa (en determinats períodes, percentatges superiors al 10% de tota la inversió pública) i com afecta la seua distribució a les diverses comunitats.

Pel que fa a la recaptació, ja s’ha explicat la distorsió que produeix no depurar “l’efecte capital”. Madrid sempre recapta més que ningú i, per tant, aporta també més que ningú. L’efecte capital té, però, altres implicacions. Ara que es parla de cedir el 50% de determinats impostos a les comunitats autònomes, prendre o no en consideració aquesta qüestió suposa aplicar el percentatge a una quantitat major o menor de la recaptació. La conclusió és òbvia: els ingressos de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears sols augmentaran de forma significativa si es depura l’efecte i no es retallen, en contrapartida, les transferències directes de l’Estat. En resum: els caps del Ministeri d’Hisenda s’han abstingut d’explicar aquestes qüestions interessats com estan en fer creure que Madrid és la campiona de la solidaritat quan, en realitat, la seua balança fiscal hauria de mostrar saldo zero o, com a molt, un ínfim dèficit fiscal.