Espifiada en vespres electorals

Un dels mals que sol afligir els partits d'esquerra és la hiperplàsia de càrrecs orgànics sense cap ocupació al marge de la política. Quan una formació té escassa presència institucional o roman a l'oposició, es desfermen veritables lluites fratricides entre els seus quadres. Sovint no es juguen el poder, sinó les garrofes. A Xàtiva, des de l'equador del període municipal a punt d'acabar, les relacions entre executives locals i regidores de Compromís eren inexistents. Les fidelitats de la militància estaven empatades. Escric en passat, perquè dimecres s'anuncià que molts afiliats i afiliades del Bloc —la meitat, regidores incloses— havien demanat la baixa. Açò mereix una explicació més detallada. Hi ha diferents versions sobre el nombre real de militants nacionalistes. Els portaveus del col·lectiu local afirmen que són cinquanta, però altres fonts matisen que un terç resideix fora de Xàtiva o no està al corrent de la quota. Podem pensar, per tant, en el nombre trenta-cinc com aquell que s'acosta més a la situació real d'afiliació. Conclusió: si han sol·licitat la baixa catorze persones, el Bloc ha perdut a Xàtiva quasi la meitat d'afiliats —i el degoteig podria continuar.

El passat dia 10 ja s'havia escenificat el primer acte de la fractura. Les sis de la vesprada és una hora ben estranya per a celebrar assemblees, perquè només hi poden acudir treballadors lliures de torn, desempleats, jubilats i persones ocioses. ¡Tant se val! La Comissió Executiva Local de Compromís convocà assemblea a les sis per a decidir si calia fer primàries obertes o tancades. La candidatura d'Empar Penadés havia agafat de sorpresa els responsables de l'aparell. Ja tenien previst un candidat i pensaven que no hi hauria oponents. No caldria fer primàries, per tant. Però la regidora els havia desbaratat els plans. De fet, calgué buscar un tercer candidat. (Xavi Vidal, reingressat al Bloc fa pocs mesos, es prestà al joc.) L'organització volia desfer-se de la regidora. S'ha d'aclarir que l'organigrama dels nacionalistes xativins és peculiar. Com estan integrats en una coalició, compten amb dues executives locals, la de Compromís i la del Bloc. (L'esquema es repeteix a nivell comarcal.) ¡Molt arròs i poc pollastre! Els militants del Bloc hi són majoria aclaparadora. Els d'Iniciativa —en què milita Isabel Serra, posem per cas— són testimonials.

Algú pensarà que s'hauria d'haver celebrat primer assemblea del Bloc, per a saber què pensa el soci essencial de l'aliança. No. En comptes d'això, Eliseo Oviedo, secretari local de Compromís, convocà directament tota la coalició. ¿Per què? Perquè així quadraven els números. El recompte de gent amb què comptava cada bàndol era fàcil. (Ja s'ha aclarit més amunt la xifra d'afiliats.) L'executiva local de Compromís volia assegurar-se que guanyaria les votacions encara que fos per la mínima. Tot estava planificat. Hi podien participar els militants d'Iniciativa, que recolzen les tesis de l'aparell. Portaveus i membres afins a la direcció havien afiliat pares, mares, oncles i ties, per tal d'engrossir les files. L'altra facció, atesa la igualtat de forces, proposà dialogar, però el secretari local tallà el debat i digué que s'havia de votar ràpidament —«no fos que es feren les set i comencés a arribar gent que ja havia acabat la seua jornada laboral», amolla sorneguer un exmilitant. Catorze vots a favor de les tesis orgàniques, tretze en contra. Objectiu assolit.

Se celebraran primàries tancades —sense participació dels simpatitzants. Deu ser una broma; si sols van a votar militants, ¡una assemblea ad hoc i llestos! Àgueda Micó, coordinadora nacional del Bloc, i la xativina Reis Gallego, titular de la Secretaria de Sectorials, podrien estar darrere d'aquest borboll. En fi, ja està desactivada Empar Penadés —i el valencianisme local en vespres electorals, cal afegir. També hauran caducat els tractes amb EUPV, si n'hi havia algun; atès el desastre de Compromís, Xàtiva Unida n'obtindrà rendes sense moure un dit. L'espectacle és desmoralitzador. ¿Qui té la culpa? Entre tots la mataren i ella sola es va morir. Les pulsions autodestructives del valencianisme local retornen quan només falten quatre mesos per a unes eleccions municipals i autonòmiques que poden deparar sorpreses, com ara la irrupció de l'extrema dreta. Era hora d'aparcar batalles internes i d'impulsar alternatives sòlides. Alguns han decidit, però, llançar per la borda tot el treball polític de setze anys i deixar orfe un sector de l'electorat. ¿Té solució encara, l'espifiada?

(publicat a Levante-EMV, el 19/01/2019)

¡Ja venen els Reis!

Demà se celebra una festa d’origen oriental, l'Epifania (anomenada popularment els Reis), que commemora la manifestació de Crist. La seua diferenciació del Nadal, festivitat d’origen occidental, acabà donant a la celebració un sentit diferent en Orient i Occident. L'Església Catòlica creu que la divinitat de Crist es manifestà als Reis Mags. L'Església Ortodoxa, en canvi, afirma que la divinitat de Crist es manifestà en el moment del seu baptisme. En el rerefons hi ha la cristianització, en Egipte i Aràbia, de les festes del sis de gener dedicades al solstici d’hivern, que els gnòstics del segle II havien consagrat al baptisme de Crist. A Roma es va cristianitzar el dia vint-i-cinc de desembre, dedicat al naixement del Sol Invicte (Dies Natalis Solis Invicti). Aquest contingut divers de l'Epifania es reflecteix en les representacions artístiques. A Orient sovintegen les del baptisme de Crist, sobretot en icones i frescs. En canvi, l'Adoració dels Reis és un dels motius més repetits de la iconografia cristiana occidental. En tenim exemples a Xàtiva: un al carrer dret del retaule de l'església de Sant Feliu, obra de Pere Cabanes, i altre a la predel·la de la Mare de Déu de la Llet, conjunt incomplet de Valentí Montoliu que presideix l'església de Sant Francesc.

Avui és vespra de Reis. Aquesta nit, Melcior, Gaspar i Baltasar es faran presents a la nostra ciutat, on són anomenats Reixos. Sembla que Josep Lluís Bausset, antic professor de l'Institut Josep de Ribera, solia dir: «¿Reixos? ¡Els reixos són els mascles de les reixes!» Però els Reis d'Orient sempre s’han anomenat Reixos a Xàtiva. La tradició mana que deixem garrofes, aigua i una taronja vora el balcó o la finestra. (Les garrofes són per al rossí de sa majestat.) El Senyor Rei entrarà a casa nostra i deixarà regals si els residents grans i menuts hem fet bondat, però passarà de llarg si hem obrat malament. En altres contrades, a Catalunya posem per cas, els regals nadalencs els porta el Tió. La vigília de Nadal o el dia vint-i-cinc per la vesprada, després de l’àpat familiar, es fa cagar el Tió. Al País Valencià, els regals són deixats pels Reis Mags. No se sap com va començar aquesta tradició, possiblement arribada de terres castellanes. (El costum també se celebra als països hispanoamericans.) En fi, hom fa creure als menuts —fills, néts— que els Reixos visiten aquesta nit totes les llars, per a deixar presents a les finestres i els balcons.

Fins a èpoques recents, els xiquets passaven les vacances esperant les joguines, que arribaven just quan era l’hora de tornar a l'escola. En temps antics, la cosa no tenia molta importància, perquè els regals dels Reixos eren molt humils —solien deixar uns mitjons o una llepolia i gràcies. Amb les acaballes del segle XX arribà, però, la tradició del Pare Noel. Ara, les criatures tenen regals per partida doble, i el Nadal ha esdevingut una orgia consumista. També tenim el costum d’organitzar cavalcades de Reis davant els ulls meravellats de milers de criatures. Aquest costum començà a finals del segle XIX, però no es consolidà fins al XX. Abans, els xiquets mai no havien vist els Reixos; se’ls havien d’imaginar. Ara, els veuen desfilar pel carrer. Se sol considerar que la primera cavalcada valenciana se celebrà en Alcoi en 1866, bé que no tingué continuïtat fins a 1885, any a partir del qual s'organitzà de manera ininterrompuda.

La màgia de les sabates al balcó i la lluita contra la son, per a sentir els cavalls, perillen. Els Reixos, que els menuts imaginaven éssers fantàstics, han esdevingut humans corrents —sovint polítics locals— muntats en carrosses. Durant molt de temps, aquests reis falsificats portaven unes disfresses i uns maquillatges de dubtosa eficàcia, i solien parlar en castellà. Quan era molt petita, la meua filla menor va estar a punt de descobrir l’engany per culpa d’aqueixes disfresses imprudents. «Papà, ¿estos no són els reis autèntics, veritat?» La mare tranquil·litzà: «No, no. Estos són els emissaris. Els de debò vindran a casa per la nit.» La xiqueta no es quedà massa convençuda. En fi, sembla que les coses han canviat. Avui resultaria difícil que els nens, farts de veure gent de raça negra, s’empassaren un Baltasar amb la cara empalustrada de negre. També ha desaparegut la rutina de veure alcaldes i regidors fent creure que són Reis d’Orient. I no seria estrany que s'organitze a Xàtiva, qualsevol dia, una cavalcada de Reines Magues. ¡Les Reixes!

(publicat a Levante-EMV, el 05/01/2019)

Bons desitjos

¡Bon Nadal a totes i a tots!

La volubilitat de la sort

Quan es publique aquesta columna, s'estarà celebrant el tradicional sorteig de Nadal. Nombroses persones hauran adquirit dècims o participacions de loteria amb l'esperança que els toque la grossa. Vivim temps de gran descreença —almenys, això blasma la jerarquia eclesiàstica—, però la superstició no desapareix; molta gent haurà adquirit el seu número a Doña Manolita o La Bruixa d'Or —administració fundada, ves per on, en un poble que es diu Sort. En fi, ja s'acaba 2018 i la sort es reparteix, com sempre, de manera molt desigual. La jove Laura Luelmo tingué la dissort d'entrar en el camp visual d'un assassí depravat. Per a la pobra xica i el cercle de persones que l'estimaven, no hi haurà sorteig, ni Nadal, ni res. La roda de la Fortuna, a la qual estan sotmeses totes les vicissituds de les coses humanes, no els ha estat propícia. La volubilitat de la sort s'ha acarnissat amb ells. La mort de Laura ha desfermat reaccions previsibles —les d'alguns polítics, posem per cas. La brutalitat contra les dones no cessa. La pretensió de derogar la Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere sembla, per tant, extemporània.

Confiar la solució del problema a les bones intencions també resulta extemporani. Bona intenció és, per exemple, posar a les entrades de la nostra població un cartell de color fúcsia amb aquest text: «Xàtiva, ciutat lliure de violència de gènere» De cap manera es pot entendre que l'enunciat informe sobre una realitat fàctica; si una xativina patís demà una agressió masclista, els cartells grinyolarien. Potser, qui ha ordenat col·locar-los pensava realment açò: «Volem que Xàtiva siga una ciutat lliure de violència de gènere.» ¿Com s'aconsegueix això? ¡Amb mesures legals, no hi ha dubte! També se sol apel·lar a l'educació. Jo sóc escèptic sobre la seua eficàcia. He treballat tota la vida a la docència. Atès que aquesta està absolutament feminitzada, sobretot als nivells primaris i secundaris, no es pot descartar que part important del professorat ensenye valors des d'una perspectiva de gènere. Ara bé, ni el seu poder de convicció és tan poderós com es creu, ni obté l'èxit que caldria suposar. En els centres educatius continuen existint la violència de gènere, el masclisme, l'assetjament a les persones d'orientació sexual no normativa i la marginació.

En realitat, l'educació dels xiquets i les xiquetes sol estar a càrrec de les seues famílies. Per això, bé que l'ensenyament obligatori s'universalitzés fa temps, els estereotips de gènere mantenen la seua vigència i han passat a formar part d'un element central de la rivalitat política, la batalla cultural. A nivell global, la dreta populista va guanyant aquesta batalla. Es considera des de les files progressistes que l'educació podria capgirar la situació. Jo no ho tinc tan clar. La casa i el carrer són competidors molt poderosos de l’escola a l’hora formar i socialitzar els infants i els adolescents. Si les virtuts taumatúrgiques de l’escola foren reals, els índexs de lectura estarien pels núvols, la intolerància, la xenofòbia i el masclisme ja haurien desaparegut després d'anys d’escolarització universal. Tanmateix, fets com els protagonitzats pels membres de la manada demostren que el masclisme continua impregnant gran part de la societat i les seues institucions (la judicatura, l'exèrcit, les forces armades). No s'albira, per tant, una solució a curt termini.

Les morts per violència de gènere són la punta de l'iceberg. Tan bon punt es coneixen episodis com l'assassinat de Laura Luelmo s'alcen veus que demanen l'enduriment del Codi Penal. El càstig ha de ser part de la solució, clar, però les reaccions en calent no porten enlloc. Convé recordar que els índexs de morts violentes del nostre país són dels més baixos del món, mentre que els de països com els EUA, la legislació dels quals contempla l'aplicació de la pena de mort i la cadena perpètua, són altíssims. Bo, atès que aquesta és la meua darrera columna de 2018, aprofitaré l'ocasió per a expressar els meus desitjos de cara a l'any vinent. Vull una Xàtiva lliure de violència de gènere, per descomptat, però m'agradaria també que la nostra ciutat estigués lliure de demagògia. ¡Ah! I convindria recordar que l'infern està empedrat de bones intencions. Sovint, el color violeta, les pancartes i les petites concentracions van per una banda i la realitat, tossuda, per altra. Bones festes, bon any i que la sort ens porte almenys algun premi menor.

(publicat a Levante-EMV, el 22/12/2018)

Nadal 2018

L'etern retorn

Ja està a punt d'acabar l'any. En 2018 s'han commemorat diferents fites. Jo en remarcaria dues: els moviments revolucionaris europeus del 68 i l'aprovació de la Constitució espanyola del 78. Entre el 5 de gener i el 20 d'agost de 1968, es van succeir a l'antiga Txecoslovàquia diversos fets el punt àlgid dels quals fou l'anomenada Primavera de Praga, un breu període de liberalització política iniciat amb l'elecció del reformista Alexander Dubček com a primer secretari del Partit Comunista de la república centreeuropea. La invasió del país pels exèrcits de la Unió Soviètica i altres membres del Pacte de Varsòvia posà punt i final a les reformes. Encara eren temps de Guerra Freda. Dubček volia impulsar mesures que conduïren a un socialisme amb rostre humà: legalització de partits i sindicats, consentiment de la llibertat d'expressió, reconeixement del dret de vaga. Tot açò no era acceptable per als soviètics. Com que la via de la persuasió no dissuadí Dubček i els seus, 500.000 soldats del Pacte de Varsòvia ocuparen el país. Els txecoslovacs hi oposaren la resistència pacífica. Una invasió prevista per a pocs dies s'allargaria mesos.

Jo, que tenia 16 anys quan s'esdevingué aquest episodi, recorde, bé que boirosament, les imatges dels telediaris en blanc i negre. L'altre moviment revolucionari de 1968 fou el maig francès. Tot havia començat en març, amb una protesta dels estudiants de Nanterre contra la guerra de Vietnam. La detenció d'un universitari esperonà la revolta. Els joves exigien el canvi de les normes internes de la universitat. En les residències —posem per cas— estava prohibit que xics i xiques visitaren habitacions d'estudiants del sexe oposat. En maig, protestes i vagues es generalitzaren en nombroses universitats i liceus de París. Charles de Gaulle volgué trepitjar el moviment amb càrregues policials, cosa que suscità batalles campals entre els universitaris i els escamots antidisturbis. Es convocà una vaga general d'estudiants a la qual es van adherir milions de treballadors, que reclamaven millores en les seues condicions laborals. De Gaulle, tement una guerra civil o una revolució, dissolgué el parlament i convocà eleccions anticipades.

La situació revolucionària finí tan ràpid com havia començat. Els treballadors, després d'haver aconseguit importants millores salarials, tornaren a la seua feina a petició del Partit Comunista i la CGT, sindicat d'esquerres. Els gaullistes obtingueren a les eleccions un triomf aclaparador. El sistema no canvià, però s'iniciaren moltes transformacions socials: la joventut esdevingué nou subjecte històric; esclatà la revolució sexual i sorgiren legislacions que liberalitzaven el divorci i l'avortament; els valors del patriarcat entraren en crisi; millorà l'ensenyament; augmentaren els salaris; es generalitzà el rebuig a l'autoritarisme. També hi hagué conats revolucionaris a Mèxic i, reprimits ràpidament per la dictadura, a casa nostra. Mentre els joves francesos llançaven llurs eslògans —"Prohibit prohibir", "Siguem realistes, demanem l'impossible", "Eleccions, parany per a idiotes", "Sóc marxista, tendència Groucho"—, alguns amics meus i jo jugàvem partides en uns futbolins de l'Albereda i escoltàvem discos dels Brincos, els Mustang o els Beatles. En aquella època, l'ajuntament franquista de Xàtiva estava presidit per l'alcalde Eugenio Blasco Guinart.

Anys després, jo acabaria copsant la significació dels fets esdevinguts en 1968. I hauria d'arribar la mort del dictador i la proclamació de la Constitució —que celebra el quaranta aniversari entre peticions de reforma— per a poder gaudir de les llibertats reclamades pels joves francesos en la dècada dels seixanta. Dons bé, ara, perplex, hom assisteix al retorn de l'autoritarisme i les idees reaccionàries: centralització política, retalls a les llibertats d'expressió i reunió, odi a minories i estrangers, derogació de la llei contra la violència de gènere... No voldria banalitzar el feixisme, però el cas és que tres grups de la dreta espanyola es barallen per ocupar la franja més extrema del seu espai polític. I la baralla, atès el resultat de les eleccions andaluses, no sembla passar-los factura. Per la seua banda, l'esquerra, trencat el pacte socialdemòcrata que havia donat com a fruit l'estat del benestar, ja no connecta amb els desfavorits. ¿Conseqüència? ¡L'etern retorn del feixisme! Ha succeït en Andalusia. En maig, podria esdevenir-se a Xàtiva i tot el País Valencià.

(publicat a Levante-EMV, el 08/12/2018)

Premi d'Assaig

Teatre en memòria de Blai Bellver

¡D'excursió al castell!

Del 16 al 19 d'octubre se celebrà al convent de Sant Domènec la tercera edició dels congressos 'Xàtiva: història, cultura i identitat'. El títol era, en aquesta ocasió, 'Castells en l'aire. Els castells en la història i la ficció'. Com és natural, una gran part de ponències i comunicacions girà al voltant del castell de Xàtiva. Molts dissertants estaven d'acord en un punt: el nostre alcàsser és l'element més emblemàtic de la ciutat. Tots els nostres governs locals, els anteriors i l'actual, semblen haver compartit la idea. La conseqüència és descoratjadora; es compten els milers d'entrades al castell i s'exhibeixen les xifres de visitants com un èxit. Vaig a repetir allò que ja s'ha dit en altres ocasions. Si arriben a Xàtiva a les deu del matí, pugen al castell, baixen, dinen i marxen de la ciutat a les sis de la vesprada, aquests visitants no són turistes, són excursionistes. La seua aportació a l'economia local és ben minsa. Xàtiva té altres elements emblemàtics, materials i immaterials. El castell és, això sí, peça imprescindible de cara a elaborar un producte turístic amb atractiu. Però cal incloure més recursos dins l'oferta per tal d'aconseguir turistes de debò.

D'altra banda, per a ser un veritable recurs, l'alcàsser xativí hauria d'estar en millors condicions d'ús. Durant el congrés, es debateren qüestions molt interessants. Julián Esteban Chapapría, que intervingué en la sessió inaugural, plantejà aquesta pregunta: «¿El caràcter simbòlic d'una ruïna és compatible amb la seua restauració?» En Europa hi ha dos corrents d'opinió sobre això: a França, des del segle XIX, els restauradors solen ser partidaris de refer els monuments —l'obra d'Eugène Viollet-le-Duc n'és un cas paradigmàtic—; al Regne Unit, en canvi, les restes d'antics edificis destruïts es consoliden i es transformen en ruïnes romàntiques. (La polèmica dels anys noranta suscitada per la restauració del teatre romà de Sagunt tenia aquest rerefons.) L'arquitecte Vicent Torregrosa es mostrà partidari, quan presentà la seua ponència, de refer parts del castell. De fet, ja n'ha refet moltes: panys de les muralles, algunes torres —la del Sol, posem per cas. En realitat, el castell sempre ha estat sotmès a obres de restauració. Els murs de tàpia ho permeten. La magnífica ponència del professor Juan Vicente García Marsilla ho va deixar molt clar.

La tàpia formigonada, barreja d'aigua, arena, terra i calç trepitjada i compactada en encofrats, es deteriora molt ràpidament quan perd la capa exterior de calç. En diverses èpoques històriques, el castell xativí patí desperfectes. Només solia ser reparat quan hi havia perill de guerra. En 1410, l'interregne provocat per la mort del rei Martí, aconsellà de restaurar les fortaleses del país. El batle general de València ordenà a les viles de reialenc que realitzaren les tasques més urgents. A l'Arxiu del Regne es conserven molts quaderns de comptes de les obreś que es van enllestir als castells valencians durant els segles XIV i XV. En 1410, a Xàtiva, es començà pels indrets dels castells major i menor en què «a peu pla podien entrar en los dits castells», ço és, per zones en què pràcticament havien desaparegut els murs. També es decidí d'enderrocar els panys en pitjor estat i alçar-los de nou des de la roca mare (cosa no massa diferent del que fa l'arquitecte Torregrosa actualment). Es coneixen els materials que van caldre, els seus preus, la mà d'obra que es va contractar, els salaris pagats i el temps que duraren totes les obres de reparació.

Al congrés també sorgí altre assumpte discutible. ¿Demolim les parts neogòtiques de l'acròpoli xativina? A principis del segle XX, el nostre castell fou possessió dels Casesnoves, de Bernardo Gómez i de Gregorio Molina. Bernardo Gómez Igual, senador i propietari dels magatzems El Siglo Valenciano, reformà en estil neogòtic l'antiga residència dels Casesnoves, construïda a la zona central del conjunt. Vicent Torregrosa es mostrà partidari de l'enderroc. Cal recordar que l'arquitecte eliminà els elements barrocs que tapaven la nau gòtica de Sant Pere i coronaven el seu campanar. Diverses generacions de xativins coneixen el castell tal com el veiem ara. Podem imaginar la reacció de molts si es demolís l'exin castillos. En qualsevol cas, convertir el castell en un recurs cultural i turístic exigiria reflexionar sobre els seus usos, decidir quin contingut ha de tenir, redactar el pla director, determinar com s'ha de gestionar el monument, invertir diners en obres urgents de consolidació i restauració. En l’entretant, ¡comptem excursionistes!

(publicat a Levante-EMV, el 24/11/2018)

La llengua dels valencians

Foc de palla

El lector dels meus articles haurà advertit que procure diversificar els temes que aborde. Evitar la reiteració és un principi bàsic. Els meus texts perdrien interès si tractaren d'un únic assumpte. «Sempre escriu el mateix», dirien molts lectors. De vegades, però, cal fer excepcions a la regla general. L'actualitat mana. Avui, per exemple, aborde novament el tema sanitari. Com ja sabran, l'alcalde de Xàtiva i la regidora de Sanitat es van entrevistar amb la consellera Barceló el passat 26 d'octubre. El descontent dels metges del Lluís Alcanyís era la causa immediata de la trobada. Dies abans, els caps de servei s'havien reunit i havien redactat un escrit de protesta per les males condicions en què es troba l'hospital comarcal. Van remetre còpies a l'alcaldia, a la gerència del departament i a conselleria. Davant la consellera, Sunyer fou contundent: «Açò porta camí de convertir-se en tema de campanya electoral.» En tornar a Xàtiva, alcalde i regidora afirmaren que Ana Barceló s'havia compromès a visitar la nostra ciutat en data indeterminada —«després del pont de Tots Sants», digué off the record una de les persones participants en l'entrevista.

El passat dia 7, de bon matí, la gerent del Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent —que també havia estat present en la reunió del dia 26— convocà els caps de servei del Lluís Alcanyís per a informar-los d'allò que s'havia tractat amb la consellera. Avisà que Ana Barceló no tenia previst de venir imminentment a Xàtiva. La indignació dels convocats no admetia dubtes. (Potser ja sabien que la responsable de la sanitat valenciana anava a visitar l'endemà l'hospital de Gandia.) Pel que es veu, els caps de servei van demanar a la gerent que gestionés una visita immediata de la consellera. Altrament, ells mateixos li demanarien una entrevista. Si no eren atesos, farien saber als mitjans de comunicació el seu descontent. Per altra banda, la gerent deixà entreveure que havia rebut una reprimenda de la seua superior per anunciar a so de bombo i platerets unes inversions en la sanitat comarcal que finalment no van a ser realitzades. En fi, tot aquest enorme embolic demostra que no hi ha massa sintonia entre l'equip directiu del departament i el personal facultatiu del Lluís Alcanyís. Però també qüestiona la paraula d'alguns polítics.

La vinguda de la consellera per a estudiar in situ els problemes de l'hospital i tot el departament, anunciada per alcalde i regidora, està enlaire. Per tant, hauran de donar explicacions a l'altre soci de govern. A mitjan octubre, Xàtiva Unida —marca local d'EUPV— comunicà que anava a presentar al ple del dia 27 una moció en què s'exigia a conselleria més recursos per a la sanitat local. PSOE i Compromís demanaren el text, per a estudiar si el subscrivien. Sense atendre la petició, Miquel Lorente envià la moció a diversos mitjans, que van conèixer el contingut abans que els socis de tripartit. En PSOE i Compromís es van prendre molt malament la mostra de deslleialtat. Es concertà, al marge de Xàtiva Unida, l'esmentada trobada de Cerdà i Sunyer amb Ana Barceló, que volia saber què passa a Xàtiva. Però els aclariments sobre l'entrevista donats pels edils difereixen d'allò dit per la gerent davant els caps de servei. ¿Qui diu veritat? No sé. Tornem, però, a la moció de Xàtiva Unida. Socialistes i nacionalistes van preparar una esmena.

S'hi deia que no calia exigir res a conselleria; la seua titular s'havia compromès a visitar la ciutat i a estudiar, després de comprovar la situació, un pla de millora en què s'inclouria més inversió per al Lluís Alcanyís. Dissabte 27, se celebrà el plenari municipal. Quan havia de debatre's la moció, PSOE i Compromís presentaren l'esmena que ja tenien redactada. Fou aprovada amb 16 vots a favor (de PSOE, PP, Compromís i C's) i 5 en contra (de Xàtiva Unida). La moció, amb l'esmena incorporada, s'aprovà amb 16 vots a favor i 5 abstencions. En realitat, ignorem quines quantitats destinades a la sanitat local es consignaran als pressuposts de 2019, que encara no estan ni aprovats. En tot cas, els 150.000 euros de què s'ha parlat, destinats al nou centre de salut, s'invertiran en la redacció del projecte. Per tant, el centre tardarà anys en ser una realitat. Res no s'ha dit de l'hospital de dia del Lluís Alcanyís. Hom podria sospitar que les promeses de conselleria són foc de palla. Conclusió: la renovació de l'hospital Lluís Alcanyís se'n va en fum.

(publicat a Levante-EMV, el 14/11/2018)

Blai Bellver

¿Deriva cap al no-res?

A principis de juny, vaig publicar en aquestes planes una columna que es titulava "La senyora Montón se'n va". Jo pensava que només marxava a Madrid, però hagué d'anar-se'n a sa casa pels motius que tots vostès ja saben. No faré llenya de l'arbre caigut. Recordaré simplement el meu parer sobre l'exconsellera i l'equip que havia nomenat per a gestionar el Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent: no semblaven ser capaços d'aturar el declivi progressiu que pateix l'hospital Lluís Alcanyís. Esmentava, posem per cas, el retard que experimentava l'execució del projecte d'hospital de dia, que havia promès la mateixa Carmen Montón en gener de 2017. També me'n feia ressò de les denúncies sindicals per la manca de personal, sobretot mèdic i d'infermeria. La meua no era la primera veu crítica. Tanmateix, ni la gerent ni el seu gabinet de premsa havien contestat abans les censures. M'estranyà, per tant, la reacció a la meua columna. Durant algunes setmanes, la gerent concedí a diversos mitjans locals —periòdics, ràdios— vàries entrevistes. Feia l'efecte que intentava desmentir, una per una, totes les afirmacions del meu article.

¿Es tractava d'una campanya propagandística? Les entrevistes no posaven la senyora Llaudes en cap compromís. ¿Repreguntar? ¡Ha! Li col·locaven les qüestions igual que les boles de billar a Ferran VII. Les seues contestacions eren de manual: l'herència rebuda dels anteriors gestors, les dificultats inesperades que s'havia trobat (que alentien els canvis), la manca d'inversions per part de conselleria en recursos humans i materials... Això no obstant, anunciava unes inversions per a l'any 2018 —algunes ja fetes, segons ella— per valor de 4,5 milions d'euros, que s'havien de dedicar a noves adquisicions d'instrumental i aparells d'absoluta necessitat —i a la substitució dels obsolets—, a la millora d'instal·lacions i a la construcció de noves dependències. Afirmà en vàries ocasions que el projecte de nou hospital de dia al Lluís Alcanyís es licitaria en tres mesos, és a dir, després d'estiu. Doncs, ¡sembla que no! S'acabarà l'any i no s'haurà licitat. Hi ha, però, més males notícies. A finals d'octubre, ens assabentàrem que els hospitals d'Ontinyent i Xàtiva havien derivat en 2017 a la sanitat privada tres vegades més operacions que en 2016.

CCOO denuncià que les inversions al Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent estaven aturades per manca de personal. La responsable municipal de Sanitat, Cristina Sunyer, també estava preocupada per la possibilitat que el Lluís Alcanyís deixés de ser centre de referència del nostre departament. L'alcade i ella s'entrevistaren amb la consellera Ana Barceló el passat dia 26. Li van demanar un pla de millores i major dotació econòmica per al Lluís Alcanyís. Jo, per la meua part, com no he vist publicades les licitacions que s'havien promès, he fet números. Resulta que el departament perdrà gran part de les inversions anunciades. Deixarà de percebre tres milions d'euros. En definitiva, durant 2017 i 2018 s'hi hauran invertit "realment" dos milions, un per any. ¡Molt lluny de l'anunciat! La gerent tindrà molta feina per a contrarestar l'allau de crítiques, denúncies i reivindicacions. Les excuses de la directora de Gestió Econòmica (la nova llei de contractes, modificacions en el tractament informàtic de dades i falta de personal en el Servei de Contractació —que ja s'està pal·liant per la gerència—) no aclareixen els temors dels ciutadans.

Un amic meu diu que ens fan passar amb raons. ¿Voldrà la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública apostar totes les seues cartes per l'Hospital de la Ribera? No m'estranyaria gens. Si la por guia les autoritats (por que els serveis d'un hospital acabat de revertir a la xarxa pública siguen de pitjor qualitat que els dels privats), ho tenim clar. Com ja vaig escriure en l'anterior columna, el Lluís Alcanyís podria esdevenir un centre de malalts crònics i terminals on s'atenguen només afeccions degeneratives i geriàtriques. Altres tractaments i l'activitat quirúrgica anirien a la Vall d'Albaida o la Ribera. De fet, ja en aquests moments, els hospitals del nostre departament no es fan càrrec de pacients crítics necessitats de certes cures. Són enviats directament a l'Hospital de la Ribera on reben tant l'atenció del Servei de Radiodiagnosi —la realització dels TAC, per exemple— com la dels diferents especialistes de planta. ¿Encara som a temps d'evitar aquesta deriva? No sé.

(publicat a Levante-EMV, el 10/11/2018)

Concert a Montesa