És evident que qualsevol esportista o atleta aspira a ser el campió de la seua especialitat com més temps millor. Tanmateix, no ho serà eternament; el temps implacable anirà transcorrent i sorgirà algun adversari que destronarà el rei. Als esports d'equip es dóna una peculiaritat: hi ha darrere clubs, que també aspiren eternament a ser els millors. En esports molt professionalitzats, com el futbol o el bàsquet, la pretensió pot resultar factible. El relleu d'un atleta o d'un esportista individual sempre és un adversari. Nadal fou destronat per Djokovic i aquest per Alcaraz o Sinner. És llei de vida. Tanmateix, els clubs van renovant la plantilla de jugadors. Un equip que manege molts diners pot fitxar els millors jugadors. El Real Madrid de Florentino Pérez, posem per cas, obtingué una barbaritat de diners amb una requalificació urbanística de dubtosa legalitat permesa per l'Ajuntament de Madrid governat pel PP. El periodista esportiu José María García va contar: Es el mayor escándalo deportivo de la democracia. Así se lo dije al presidente Aznar. Sembla que Aznar contestà: Hay que ayudar al Madrid. ¡Amb un parell! Els altres clubs ja s'apanyaran.
Gràcies a la morterada, Florentino fitxà els quatre galàctics: Figo, Zidane, Ronaldo i Beckham. A més, rebentà el mercat pagant unes sumes astronòmiques que no estaven a l'abast dels altres clubs. Com comptava amb l'equip dels galàctics, el Real Madrid veia factible ser campió etern. L'únic club que podia fer-li ombra era el Barça. Tanmateix, tenir la millor plantilla no garanteix liderat perpetu; perquè l'equip funcione, algú ha de gestionar els egos, cosa gens fàcil quan hi ha moltes estrelles al vestidor. En tot cas, un club multimilionari sempre té una posició d'avantatge, cosa que adultera la competició. En la lliga nord-americana de bàsquet, per exemple, hi ha unes normes que garanteixen cert equilibri entre els clubs. Com a conseqüència, les opcions de ser campió estan molt obertes. Això no passa a la lliga espanyola de futbol. La pretensió de ser campió sempre, comprensible des del punt de vista de l'aficionat passional, és una bona metàfora del bipartidisme polític. La dreta es creu propietària del poder —de fet, ho és— i aspira a governar sempre. En tot cas, tolera que l'esquerra governe algunes vegades —poques— per a dissimular.
La pretensió de manar sempre xoca frontalment amb una premissa fonamental de la democràcia, l'alternança política. La perspectiva que manen eternament els mateixos condueix directament al totalitarisme, a la dictadura. En la roda de premsa de la setmana passada, Florentino digué que li havien robat set lligues. En altres paraules: el Real Madrid hauria de guanyar absolutament totes les lligues espanyoles, i les lligues de campions de la UEFA. Quan no les guanya, Florentino creu que li les han robat. ¿Sempre campió? En un escenari com aqueix, no tindria cap sentit competir; tot el peix estaria venut. Una competició ha de ser oberta, tothom ha de tenir opcions de guanyar. A la lliga, però, sols dos o tres clubs tenen possibilitats de ser campions. En realitat hi ha dues lligues, una que juguen només Real Madrid, Barça, Atlético de Madrid i poc més, i altra lliga en què juga la resta d'equips. Es donen situacions surrealistes. Que el Real Madrid (o el Barça) quede segon —i classificat per a la Champions— es considera un fracàs sideral. En canvi, per al Villareal, classificar-se tercer és un èxit astronòmic. La competició està viciada.
Com recorda el meu amic Pere Molina, «el valor més profund de l'esport no apareix quan algú guanya, sinó quan ningú no queda fora.» En realitat, tot s'ha de dir, el futbol professional no és un esport. Els clubs són negoci i bandera política, i el futbol és espectacle, vehicle emocional i àmbit on buidar frustracions individuals i col·lectives. Un club com el Real Madrid té idèntica pulsió que una gran empresa; intenta acaparar tot el mercat. El capitalisme tendeix al monopoli. Per això, la part alta de la lliga espanyola és un veritable oligopoli. Encara més: hi ha aficionats "culers" i "merengues" per tot arreu, no exclusivament a Madrid o Barcelona. Per altra banda, els clubs sempre han destil·lat ideologia. Es veu clarament en entitats com l'Athletic de Bilbao o el Rayo Vallecano. La rivalitat entre "periquitos" i "culers" també destil·la ideologia. (Això no obstant, també hi ha lloc, lògicament, per a l'afició pura i simple.) En fi, esport és fer bicicleta dissabte i diumenge, o anar tres dies a la setmana, com faig jo, al poliesportiu Les Pereres, per a practicar exercicis de força amb cames i braços. Aquestes coses no es fan amb ànim de ser campió de res.
En certes edats, l'exercici i l'esport són una qüestió de salut. Marc Tul·li Ciceró ho deia en el seu tractat sobre la vellesa, De senectute: «...s'ha de lluitar contra la vellesa. S'ha de tenir cura de la salut, cal fer exercici moderadament...» La cursa popular d'Aspromivise per a persones amb diversitat funcional, que se celebrarà el pròxim dia 28, també és esport. Però els futbolistes d'elit practiquen una professió. Antonio García Ferreras, periodista i soci del Madrid —no sé per quin ordre—, deia en una entrevista que Florentino Pérez havia fet màgia. ¡Ha! ¡Amb diners, torrons! Amb mils de milions i estatus preferent als cercles de poder, qualsevol podria fer màgia. Però la fantasia de ser el millor club del món —supose que per ingressos i resultats esportius, dubtosos alguns— no té res a veure amb el veritable esport. Quant al cas Negreira, que encara no sabem quin resultat judicial tindrà, les paraules de Florentino recorden la frase popular: «Li diu el mort al degollat —¿Qui t'ha fet eixe forat?» I no sé per què estic parlant del Real Madrid. Al final, sembla que tot l'univers comence i acabe a la capital de les Espanyes. La resta, ¡perifèries!
Gràcies a la morterada, Florentino fitxà els quatre galàctics: Figo, Zidane, Ronaldo i Beckham. A més, rebentà el mercat pagant unes sumes astronòmiques que no estaven a l'abast dels altres clubs. Com comptava amb l'equip dels galàctics, el Real Madrid veia factible ser campió etern. L'únic club que podia fer-li ombra era el Barça. Tanmateix, tenir la millor plantilla no garanteix liderat perpetu; perquè l'equip funcione, algú ha de gestionar els egos, cosa gens fàcil quan hi ha moltes estrelles al vestidor. En tot cas, un club multimilionari sempre té una posició d'avantatge, cosa que adultera la competició. En la lliga nord-americana de bàsquet, per exemple, hi ha unes normes que garanteixen cert equilibri entre els clubs. Com a conseqüència, les opcions de ser campió estan molt obertes. Això no passa a la lliga espanyola de futbol. La pretensió de ser campió sempre, comprensible des del punt de vista de l'aficionat passional, és una bona metàfora del bipartidisme polític. La dreta es creu propietària del poder —de fet, ho és— i aspira a governar sempre. En tot cas, tolera que l'esquerra governe algunes vegades —poques— per a dissimular.
La pretensió de manar sempre xoca frontalment amb una premissa fonamental de la democràcia, l'alternança política. La perspectiva que manen eternament els mateixos condueix directament al totalitarisme, a la dictadura. En la roda de premsa de la setmana passada, Florentino digué que li havien robat set lligues. En altres paraules: el Real Madrid hauria de guanyar absolutament totes les lligues espanyoles, i les lligues de campions de la UEFA. Quan no les guanya, Florentino creu que li les han robat. ¿Sempre campió? En un escenari com aqueix, no tindria cap sentit competir; tot el peix estaria venut. Una competició ha de ser oberta, tothom ha de tenir opcions de guanyar. A la lliga, però, sols dos o tres clubs tenen possibilitats de ser campions. En realitat hi ha dues lligues, una que juguen només Real Madrid, Barça, Atlético de Madrid i poc més, i altra lliga en què juga la resta d'equips. Es donen situacions surrealistes. Que el Real Madrid (o el Barça) quede segon —i classificat per a la Champions— es considera un fracàs sideral. En canvi, per al Villareal, classificar-se tercer és un èxit astronòmic. La competició està viciada.
Com recorda el meu amic Pere Molina, «el valor més profund de l'esport no apareix quan algú guanya, sinó quan ningú no queda fora.» En realitat, tot s'ha de dir, el futbol professional no és un esport. Els clubs són negoci i bandera política, i el futbol és espectacle, vehicle emocional i àmbit on buidar frustracions individuals i col·lectives. Un club com el Real Madrid té idèntica pulsió que una gran empresa; intenta acaparar tot el mercat. El capitalisme tendeix al monopoli. Per això, la part alta de la lliga espanyola és un veritable oligopoli. Encara més: hi ha aficionats "culers" i "merengues" per tot arreu, no exclusivament a Madrid o Barcelona. Per altra banda, els clubs sempre han destil·lat ideologia. Es veu clarament en entitats com l'Athletic de Bilbao o el Rayo Vallecano. La rivalitat entre "periquitos" i "culers" també destil·la ideologia. (Això no obstant, també hi ha lloc, lògicament, per a l'afició pura i simple.) En fi, esport és fer bicicleta dissabte i diumenge, o anar tres dies a la setmana, com faig jo, al poliesportiu Les Pereres, per a practicar exercicis de força amb cames i braços. Aquestes coses no es fan amb ànim de ser campió de res.
En certes edats, l'exercici i l'esport són una qüestió de salut. Marc Tul·li Ciceró ho deia en el seu tractat sobre la vellesa, De senectute: «...s'ha de lluitar contra la vellesa. S'ha de tenir cura de la salut, cal fer exercici moderadament...» La cursa popular d'Aspromivise per a persones amb diversitat funcional, que se celebrarà el pròxim dia 28, també és esport. Però els futbolistes d'elit practiquen una professió. Antonio García Ferreras, periodista i soci del Madrid —no sé per quin ordre—, deia en una entrevista que Florentino Pérez havia fet màgia. ¡Ha! ¡Amb diners, torrons! Amb mils de milions i estatus preferent als cercles de poder, qualsevol podria fer màgia. Però la fantasia de ser el millor club del món —supose que per ingressos i resultats esportius, dubtosos alguns— no té res a veure amb el veritable esport. Quant al cas Negreira, que encara no sabem quin resultat judicial tindrà, les paraules de Florentino recorden la frase popular: «Li diu el mort al degollat —¿Qui t'ha fet eixe forat?» I no sé per què estic parlant del Real Madrid. Al final, sembla que tot l'univers comence i acabe a la capital de les Espanyes. La resta, ¡perifèries!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada