Cites culturals

Iniquitat a la terra de Crist

Podem veure a les pantalles un cúmul d'atrocitats que adoben el pessimisme —almenys el meu. Alguns fets són especialment colpidors. A títol d'exemple, jo n'enumeraria quatre: el genocidi de Gaza, l'agressió russa a Ucraïna, les deportacions massives i il·legals ordenades per Trump i, sense eixir de Nord-Amèrica, el desmuntatge del sistema democràtic. Tenim, doncs, un pòquer d'iniquitats infames. Però igualment podríem fer gala d'una escala de color o un repòquer. Les possibilitats que ofereixen els diferents escenaris del planeta són infinites. Sobre l'extermini de població innocent a Gaza o la guerra d'Ucraïna ja he reflexionat sovint —bé que no sobra seguir fent-ho. Al top ten de la infàmia universal en aquests inicis del segle XXI, el genocidi de Gaza ocuparia el primer lloc. Però tampoc no podem passar per alt l'enorme angúnia d'una persona innocent que haja estat traslladada a la presó de Tecoluca, en El Salvador, sense cap autorització judicial i sense cap esperança de sortir de l'infern. L'inventor d'aquesta infàmia no és Trump. La inventà la senyora Meloni amb el trasllat forçós d'immigrants a un centre de detenció d'Albània.

Aquestes coses passen i ben poca gent es remou. Veiem coses inaudites que no semblen motiu suficient per a omplir els carrers del món amb milions de manifestants. El govern federal dels EUA ha decidit llevar fons a les universitats (tradicionals espais de llibertat) que han permès protestes i manifestacions contra el genocidi de Gaza. Estudiants i professors d'origen àrab que hagen participat o hagen escrit articles crítics contra al govern israelià en periòdics universitaris veuran negada la sol·licitud de nacionalitat i corren el risc de ser deportats —alguns a països que pateixen règims totalitaris. S'albira un futur de bojos, un horitzó molt negre. En una entrevista, José Miguel Monzón, el Gran Wyoming, deia açò: «Que cadascú, des del seu lloc, faça el que cal, mantenir la decència. No s'ha de llançar la tovallola. Només ha d'haver-hi una veritat que s'impose. No hem de resignar-nos.» Algun signe positiu s'ataülla. El rector de Harvard, posem per cas, ho té molt clar; cap govern no dictarà a la universitat què ha d'ensenyar i a qui. Val més això que res. És impossible canviar el rumb dels esdeveniments sols amb decència individual.

Ignore si, durant els dies de Setmana Santa, els atemptats sagnants contra els drets humans que es produeixen a Gaza o El Salvador han colpit els xativins creients de debò. Utilitze l'expressió "de debò" perquè hi ha algunes persones de profundes conviccions religioses i molts "cristians" de pura façana. Si no, ¿com s'explica que les esglésies estiguen pràcticament buides al llarg de l'any i les processons d'aquesta setmana —la de la Burreta, per exemple— hagen estat la mar de concorregudes? Cal tenir present, a més, que la multitud congregada a l'Albereda o als carres de volta de Xàtiva es divideix en dos grups: el públic que vol contemplar un espectacle de caire etnogràfic i els "penitents" contemplats. Si la gent que desfila en processons de Setmana Santa freqüentara les esglésies de Xàtiva, els temples estarien plens tot l'any. Aquesta contradicció és només aparent. L'esdeveniment religiós té un doble caire, folklòric i pietós, que ha permès de conservar passos, confraries, cobles... Les processons no són allò que semblen a primera vista.

D'altra banda, la religió catòlica és professada, de manera ostensible, per molts conservadors. I, ves per on, la dreta, tant la conservadora com la totalitària, justifica les massacres que realitza el govern d'Israel. La hipocresia no és privativa del catolicisme. Els protestants evangèlics dels EUA, descendents dels Pilgrim Fathers, el puritans calvinistes anglesos que emigraren en la nau Mayflower a les costes nord-americanes, també justifiquen tota mena de barbaritats. Els catòlics salven fàcilment les contradiccions amb el sagrament de la reconciliació: hom confessa que ha pecat, el capellà absol la culpa i llestos. Però jo creia que els protestants, com a herència de les idees calvinistes, estaven predestinats a la salvació només si obraven rectament. ¡Ha! Ja es veu com és de recta la conducta del presbiterià Donald Trump, que voldria deportar tots els habitants de Gaza per a convertir la franja en un enorme holiday resort. En fi, no volia oblidar, de Xàtiva estant, la deshumanització i la insensibilitat que s'escampen pertot com una taca d'oli.

(publicat a Levante-EMV, el 19/04/2025)

Veritats i mentides

Segons dades d'Eurostat, en 2023, el dèficit comercial nord-americà amb la Unió Europea fou d'uns 158.000 milions d'euros, quasi la meitat del que diu Donald Trump. (Amb Espanya, els EUA tingueren superavit.) Però aquestes xifres només prenien en consideració l'exportació i la importació de béns. A l'apartat de serveis, la UE sortia perdent; Washington tingué un superàvit de 104.000 milions d'euros. Per tant, el desequilibri total fou d'uns 54.000 milions d'euros a favor d'Europa. En canvi, el dèficit dels EUA amb Xina fou de quasi 300.000 milions de dòlars. Trump diu que ha ficat uns aranzels recíprocs a tothom. Això no és cert per al cas d'Europa. Els tipus aranzelaris generals entre els EUA i la UE són prou semblants, amb una mitjana del 3,95 % per als productes estatunidencs i del 3,5 % per als de la UE. (També és cert, per exemple, que Europa grava més els automòbils que els EUA.) Un assumpte que cou a l'altra banda de l'Atlàntic és el poder regulador de la UE, especialment sobre grans tecnològiques com Google, Facebook o X (antiga Twitter) que estan sota vigilància de la UE. Això preocupa a Washington.

 

EUA és el major exportador de serveis del món. Tant per la falta de moderació dels continguts com per l'ús donat a les dades que obtenen, les tecnològiques estan en el punt de mira. La falta de col·laboració amb les autoritats europees podria tenir conseqüències en forma de represàlies per part de la UE. Brussel·les pot augmentar els imposts a les plataformes, revocar els drets de propietat intel·lectual, imposar restriccions addicionals a les empreses consultores i financeres dels EUA o llevar llicències a empreses com Airbnb, propietat de Pheter Thiel, multimilionari de Silicon Valley que finançà la campanya del vicepresident Vance. En ramaderia, agricultura i alimentació també hi ha conflicte. Els reglaments fitosanitaris europeus, estrictes, impedeixen importar carn de boví amb hormones, per exemple, cosa que troben incomprensible les autoritats de Washington. Les regulacions d'indicacions geogràfiques (IG) també impedeixen el comerç de certs aliments, vins i begudes espirituoses etiquetats amb denominacions protegides por la Unió Europea que els productors nord-americans consideren genèrics. Titllen la UE de proteccionista.

Els formatges dels EUA etiquetats com a Parmesà o Roquefort no poden vendre's a Europa, ja que només els produïts en regions amb registres d'IG poden utilitzar aqueixos noms. Relacionat amb açò està el tema cultural. El comportament i les preferències dels consumidors a les dues bandes de l'Atlàntic influeixen molt en les relacions comercials. El dèficit comercial sol reflectir diferències de costos de producció i de qualitat. Això suggereix que els consumidors nord-americans prefereixen els productes europeus als propis, mentre que els consumidors d'Europa prefereixen els seus productes propis als estatunidencs. El resultat és dèficit comercial a favor de la UE. La fortalesa del dòlar hi col·labora; una cotització alta fomenta les importacions. El consumidor americà troba atractius els preus dels béns estrangers. En general, però, els EUA surten molt beneficiats de la relació amb Europa. A la UE es desaprofita l'estalvi dels ciutadans; hi ha trenta-tres bilions d'euros aparcats en dipòsits bancaris o col·locats en fons d'inversió sovint nord-americans. (Els plans de pensions tenen una incidència inversora poc rellevant.)

Cada any, 300.000 milions d'euros d'estalvis europeus viatgen als EUA i acaben finançant les seues empreses. D'això, no se'n parla. Trump diu: «La UE ens estafa. Fou creada per a fotre'ns.» Venint del cap d'una potència que ens colonitza cultural i militarment, la frase resulta ofensiva. Bases militars, McDonald's, Coca-Cola, films de Hollywood a dojo, jeans, action painting... Em ve a la memòria El desafío americano, assaig de Jean-Jacques Servan-Schreiber. La relació amb EUA no és tan sols comercial. Fa poc, Luis María Anson, gens sospitós d'esquerranisme, deia que Espanya és un virregnat dels EUA. Es parla de prendre represàlies. Caldria començar per les empreses de serveis nord-americanes. També caldria evitar que l'estalvi europeu vaja als EUA. Dirigim-lo a inversió productiva en el nostre continent. Aconseguir-ho s'ha convertit en una urgència per a no perdre pes en l'economia global. Trump va barrejar mentides, veritats i mitges veritats en un sol paquet i va iniciar una ofensiva contra les regles diplomàtiques i comercials. Es tracta d'una guerra per a impedir que altres blocs econòmics li lleven l'hegemonia capitalista.

Roig, groc i morat

Marxa enrere de Trump

Des que governa Donald Trump, les seues decisions polítiques i les repercussions econòmiques que se'n deriven semblen una muntanya russa. Els esdeveniments corren a molta velocitat i són imprevisibles. Mentre escrius la teua opinió sobre l'última notícia, és possible que ja s'haja produït altra que invalide l'anterior. Malgrat el caràcter despòtic del president, hi ha vicissituds que se succeeixen amb independència de la seua voluntat. Un dels elements que expliquen les actuals turbulències econòmiques és el deute públic dels EUA. A finals de 2023, ascendia a trenta-tres bilions de dòlars. En 2024, arribà al 121% del PIB. EUA és un dels països més endeutats del món. Gasta més en pagar els interessos del deute que les despeses de defensa. En 2024, el dèficit pressupostari de Washington superà els 1,9 bilions de dòlars; el nivell d'ingressos fiscals, un 25% del PIB en 2023, és molt baix. (La pressió fiscal mitjana a la UE està per damunt del 40%.) Això significa que el govern federal es veu obligat contínuament a refinançar el deute públic. Podria reduir el dèficit pujant imposts. Però això sembla tabú, sobretot des que governa Trump.

El president ha anunciat la seua intenció de suprimir l'IRPF. ¡Augment del dèficit públic i més endeutament! Però durant aquests dies s'ha produït un fet que ha passat molt desapercebut per al públic llec. Els bons nord-americans han baixat de preu. ¿La causa? Generalment, la depreciació del deute públic sol obeir a moviments massius de venda. Inclús s'ha dit que Japó i Xina, els dos màxims tenidors estrangers de bons del Tresor dels EUA, podien estar desfent-se d'aqueixos actius en grans quantitats, com a represàlia pels aranzels de Trump. Quan es produeixen vendes massives, l'emissor dels bons es veu obligat a augmentar llur rendibilitat. Si augmenta molt la prima de risc, les agències qualificadores poden acabar donant una nota negativa. Bàsicament, tot això passa perquè el mercat de bons està regulat per l'oferta i la demanda de diners. Si els inversors no semblen disposats a utilitzar els seus diners en la compra de bons, el preu d'aquests baixa. L'única manera de frenar la caiguda és oferir tipus d'interès més alts, cosa que encareix el refinançament del deute —desorbitat en el cas dels EUA. ¡Un daltabaix per a l'economia!

 

Si la situació no s'atura, els bons nord-americans deixaran de ser un valor de refugi. La Reserva Federal pot contrarestar el daltabaix efectuant compres massives de deute, però això equival a la creació de diners. Quan es posa a funcionar la "màquina" de fer diners, la moneda es devalua. Una devaluació va molt bé per a reduir el dèficit comercial, però té com a conseqüència la inflació, és a dir, l'augment del cost de vida. Trump pot fer tot el teatre que vullga, però la decisió de decretar una moratòria de noranta dies per als aranzels "recíprocs" no ha estat cap mostra de magnanimitat per part seua. (La moratòria és relativa; la mitjana de tipus aranzelaris per als productes de la UE ha passat del 3,5 al 10% i no s'ha reduït l'augment dels aplicats a l'acer i l'alumini.) En realitat, la marxa enrere de Trump ha estat provocada per molts factors. El primer és la caiguda de les borses, que ha arrossegat nombroses empreses —les dels seus amics de l'oligopoli tecnològic, per exemple. Les “set magnífiques” (Apple, Nvidia, Microsoft, Meta, Google, Amazon i Tesla) acumulaven dimarts pèrdues de capitalització d'1,5 bilions d'euros.

 

 

Durant els últims tres mesos, l'empresa Tesla, dirigida per Elon Musk, ha registrat pèrdues que arriben als 700.000 milions de dòlars i una pèrdua de valor de les seues accions, des del màxim pic de desembre, del 41.4%. I el valor de la companyia no para de caure en picat. Totes aquestes xifres són provisionals, perquè la volatilitat i els rebots són constants. Quant a Elon Musk, la caiguda de la seua fortuna personal podria haver arribat als 63.000 milions d'euros. Tot aquest cataclisme és conseqüència dels aranzels de Trump. També s'han depreciat bancs i empreses petrolieres dels EUA (ha baixat el preu del petroli). En definitiva, no costa gens imaginar les pressions que haurà rebut Donald Trump per part de grups poderosos que són donants del Partit Republicà. D'altra banda, Xina i la UE, principals receptors de l'atac aranzelari de Washington, no s'han quedat de braços plegats; Xina ha reaccionat fulminantment i la UE té preparat el seu paquet de represàlies. En qualsevol cas, la depreciació dels bons del Tresor ha estat el cop de gràcia. Trump ha hagut de recular. Però encara pot donar sorpreses —desagradables, és clar!

Moratòria durant el combat

Historieta de Coll

Ficant tothom en el mateix sac

Durant un discurs recent, James David Vance, vicepresident dels EUA explicà que la globalització ha estat un fracàs. Heus ací el seu raonament: «La nostra classe dirigent creia que podem separar el disseny i la fabricació de les coses. La idea de globalització era que els països rics ascendirien en la cadena de valor, mentre que els pobres fabricarien les coses més senzilles. En la capsa d'un iPhone posava que s'havia dissenyat a Cupertino, Califòrnia, la qual cosa implicava, no cal dir, que s'havia fabricat en Shenzhen, Xina, o en qualsevol altre lloc. I sí, algunes persones podien perdre els seus llocs de treball en la fabricació, però podien aprendre a dissenyar —o, fent servir una frase molt suada, aprendre a programar. Crec que ens equivocàrem; les zones geogràfiques en què es fabriquen productes són molt bones dissenyant-los. Hi ha efectes interconnectats. Les empreses que dissenyen productes treballen amb empreses que els fabriquen. Comparteixen la propietat intel·lectual i les millors pràctiques. Sovint, comparteixen fins i tot empleats clau. Pensàrem que altres nacions sempre anirien darrere en la cadena de valor. Tanmateix, a mesura que milloraven en l'extrem inferior, començaren a atrapar-nos en l'extrem superior. I així han anat pressionant-nos des d'ambdós extrems. Altra idea errònia de la globalització és l'avantatge de la mà d'obra barata, una crossa que inhibeix la innovació. De fet, podria dir-se que és una droga a la qual s'han tornat addictes massa empreses dels EUA. Quan es pot fabricar més barat, és massa fàcil optar per abaratir els productes en comptes d'innovar. I tant si deslocalitzàvem fàbriques, cap a economies amb mà d'obra molt barata, com si importàvem aquesta a través del nostre sistema d'immigració, la mà d'obra barata es convertí en la droga de les economies occidentals.»

J.D. Vance explicava clarament els efectes de la globalització des de la seua particular òptica capitalista. La pretensió que el món continués dividit entre "Nord" ric i "Sud" pobre —entre uns pocs estats avançats i una immensa majoria d'endarrerits— no ha funcionat com es preveia. El pobres no són ximples i alguns d'ells han après. El cas de Xina és espectacular. En poques dècades, ha passat de ser un estat subdesenvolupat a esdevenir una gran potència econòmica, científica, tecnològica i militar. En altres paraules: Part del "Sud", Àsia sobretot, no sols eliminà del mercat global la mà d'obra estatunidenca poc qualificada. Gradualment, els pobres començaren a rivalitzar amb l'elit tecnològica del "Nord" i acabaren desplaçant-la. Avui, la mà d'obra asiàtica no sols trau dues o tres dècades d'avantatge en experiència als treballadors occidentals, sinó que també "ha après a programar". Ara, Àsia supera el "Nord" en nombrosos aspectes tecnològics. Com Xina i altres països asiàtics exporten des de fa temps productes d'alta tecnologia i màxima qualitat (semiconductors, panells solars, bateries, cotxes elèctrics, mòbils, ordinadors portàtils, electrodomèstics...) a preus més competitius, la disminució de vendes dels equivalents europeus i nord-americans ha provocat una gran crisi —en Alemanya, posem per cas— i dispara el dèficit comercial dels EUA. Donald Trump afirma que «tots ens han estafat». Amaga, però, que la primera intenció del capitalisme nord-americà era aprofitar-se dels països subdesenvolupats. Que la jugada li haja sortit mal no autoritza a ficar tothom en el mateix sac.

 

¿Hi ha ideologia?

Donald Trump i els seus col·laboradors porten a cap la demolició vertiginosa de l'aparell del govern federal nord-americà. Sembla que estan donant un auto cop. Per tant, és legítim fer-se aquesta pregunta: ¿els guia alguna ideologia concreta més enllà del conservadorisme i l'autoritarisme genèrics? A primera vista pot semblar que Trump no té una ideologia clarament definida i que es guia només pels desitjos del seu caràcter narcisista i megalòman. No. Sota totes les seues actuacions hi ha un substrat amb diverses capes ideològiques: teoria de l'executiu unitari, il·lustració fosca, anarcocapitalisme, nacionalisme, cristianisme sectari, neoliberalisme, imperialisme... Paga la pena detenir-se en alguns d'aquests termes. Que l'executiu siga unitari és una forma eufemística de dir que el president ha de governar com un monarca absolut. La Constitució dels EUA estableix que el poder executiu recau sobre un individu. Els partidaris de l'executiu unitari tenen clar, per tant, que el president concentra la totalitat d'aqueix poder i que la presidència no pot ser controlada ni pels tribunals ni pel legislatiu, llevat que es faça a través de l'impeachment.

Des de fa dècades, venien sovintejant les pressions d'advocats i organitzacions conservadores que volien desmantellar els organismes reguladors independents i restringir les seues facultats d'intervenir als mercats. En febrer, Trump firmà una ordre executiva que li permet de prendre el control d'agències com la Comissió Federal de Comerç, la Comissió Federal de Comunicacions i la Corporació Federal d'Assegurança de Dipòsits. Aquests organismes experts lluiten contra els monopolis, regulen ràdio i televisió, vigilen la seguretat bancària... Eren molt importants per a l'estructura del govern, consolidada durant els darrers cent quaranta anys, i garantien que no hi hagués abusos i que el mercat lliure no esdevingués una batalla campal. Trump està entrant a sac en tot això a través del mecanisme irregular del Departament d'Eficiència Governamental (DOGE), dirigit per Elon Musk, sense autorització expressa del Congrés. Alguns tribunals han decretat mesures cautelars contra decisions de Trump, però aquest en fa un cas com un cabàs.

En realitat, hi ha un límit a la funció executiva. La Constitució estableix que el president ha de vetlar per l'aplicació puntual de les lleis. Ha de facilitar, dins el seu àmbit de competències, el compliment de la llei. En el dret constitucional, la limitació de la funció executiva —que s'ha de limitar a l'acatament exacte de les lleis— es denomina Take care clause i té dues conseqüències: tota actuació executiva que no complisca les lleis és inconstitucional; ha d'existir un mitjà de control dels actes il·legals de l'executiu, per respecte a la supremacia de la carta magna. Les regles constitucionals justifiquen la supervisió judicial dels actes de l'administració, és a dir, invaliden la versió dura de l'executiu unitari. El president ha de complir la llei. Si no ho fa, els tribunals estan facultats per a invalidar els seus actes, al marge que s'inicie el procediment de destitució. La clàusula Take care impossibilita que el president puga ordenar vàlidament que els seus secretaris desobeïsquen les lleis. Tanmateix, els fets ens confirmen que la versió dura de l'executiu unitari s'ha instal·lat a la Casa Blanca, en contra de la democràcia i l'estat de dret.

 

La denominada il·lustració fosca, una ideologia neoreaccionària i antidemocràtica, també guia el president i el seu equip. El pensament d'aquest corrent filosòfic i polític, contrari a la igualtat, fou elaborat per l'enginyer informàtic Curtis Yarvin i el filòsof Nick Land, que va encunyar per primera cop l'expressió Dark Illumination en un assaig homònim en què mostrava el seu rebuig frontal al Segle de les Llums. Els seguidors d'aquest pensament d'extrema dreta no sols rebutgen el socialisme o el marxisme. Van més enllà. Repudien la il·lustració i el liberalisme sorgits al segle XVIII que culminaren en la democràcia liberal i la monarquia constitucional. Neguen que la història seguisca una progressió cap a major llibertat i més il·lustració. Estan a favor d'un retorn a formes de govern de l'Antic Règim, a la monarquia absoluta i altres fórmules més velles de lideratge. Trump i els seus també assumeixen els punts de vista reaccionaris en assumptes com avortament, diversitat de gèneres, relacions racials i migració. I arribats ací, cal citar personatges caracteritzats pel nacionalisme i el cristianisme sectari estès entre els fidels de diferents esglésies —l'Evangèlica sobretot.

Un d'ells és el vicepresident James David Vance. Tothom s'haurà adonat que Vance té molt més protagonisme en el govern que els seus predecessors. Va participar activament en la reunió que tingueren Trump i Zelenski al Despatx Oval. Cal destacar també els dicursos de J. D. Vance en Europa o Groenlàndia. La seua figura ens porta a la del multimilionari de Silicon Valley Pheter Thiel, creador de Paypal i accionista d'Airbnb, Linkedin, Spotify, TransferWise i moltes més empreses. Thiel, nacionalista cristià i gai, afirma que «cal perseguir el progrés tecnològic sense defallir, amb pocs miraments, o cap, pels potencials costos o perills per a la societat». Thiel recomanà a Trump que fitxés Vance com a candidat a vicepresident i finançà la seua campanya amb un donatiu de quinze milions de dòlars. S'ha de tenir present que Vance seria president si a Trump li passés alguna cosa —si empipa l'establishment, per exemple. Trump ja patí un intent d'assassinat. (La desclassificació dels papers relacionats amb l'assassinat de Kennedy reviu la hipòtesi d'una mort que potser comptà amb el vistiplau de la CIA i el deep state.) ¡Mare meua!

Pheter Thiel defensa i finança la nova dreta reaccionària nord-americana, en què s'enquadren els seguidors de la il·lustració fosca, promoguda per un protegit seu, Curtis Yarvin. Al final, totes les peces quadren. Thiel, nacionalista, anarcocapitalista, religiós i creient en la superioritat dels individus "diferents" amb alta intel·ligència (possiblement també feixista), blasma el període de la il·lustració i creu que seria molt positiu per als EUA el govern d'un "rei" fort que gestione el país com ho faria un bon CEO. Segons confessió pròpia, no creu que llibertat i democràcia siguen compatibles, per la contradicció insalvable entre democràcia i normes del capital. Trump i el seu equip tenen ideologia, la qual cosa no lleva que alguns alts càrrecs —el secretari d'Estat, posem per cas— siguen molt incompetents. També tenen agenda, adversaris a la diana i desig d'enriquir-se sense contemplacions. El grup ultra que ha pres el poder als EUA està envalentit, perquè acumula un poder quasi absolut, però vol enllestir la feina amb rapidesa; les eleccions de meitat de mandat podrien posar fi a la festa. ¿Conflicte d'interessos? ¡Ha! ¿Això quina cosa és?

¿Quin museu etnogràfic?

La casualitat ha volgut que haja vist amb pocs dies de diferència dos indrets que alberguen col·leccions etnogràfiques. El 27 de febrer, unes quinze persones, docents jubilats, vam visitar la Casa Cuesa o dels Pròixida. El 18 de març, la vespra de la diada de Sant Josep, jo estava en terres andaluses, concretament en una població de la província de Cadis, Medina Sidònia, que té un magnífic museu etnogràfic. Ignore si tots els lectors coneixen els orígens de la Casa Cuesa. Es tracta d'un dels edificis més antics de Xàtiva. Possiblement s'alçà al segle XVI. Va pertànyer als Procida o Pròixida, llinatge noble valencià originari del regne de Nàpols. Al golf que pren el nom de la ciutat es troba l'illa de Procida. Joan de Pròixida rebé feus al Regne de València —les baronies de Llutxent i Quatretonda, per exemple. Un descendent, Gaspar, senyor de Llutxent, seria elegit pel cardenal Roderic de Borja (futur papa Alexandre VI) marit de la seua filla Lucrècia, bé que el matrimoni mai no arribaria a celebrar-se. El llinatge Pròixida fou propietari de l'actual Casa Cuesa, una alqueria amb torres, capella, cuina, habitacions, andana, quadra...

A la primeria del segle XVIII, altre Joan de Pròixida era maulet. Quan els botiflers entraren a Xàtiva, el capturaren i el mataren al castell. L'alqueria fou requisada i donada a un irlandès que havia lluitat al bàndol borbònic i que la vengué més tard a Antoni de Pròixida. En 1734, va ser adquirida pels Almodóvar. En 1829, estava arrendada a Francesc Juesa. (D'aquest arrendatari li ve el nom a la casa.) Ara, però, és propietat de Pep Gimeno "Botifarra"; la comprà al diplomàtic Fernando Merry del Val i Díez de Ribera, nebot de la VII comtessa d'Almodóvar. El vell edifici havia estat molt de temps abandonat i "okupat". Pep, la seua família i alguns amics han fet un esforç enorme per a restaurar-lo. I s'ha convertit en espai etnogràfic i centre d'activitats culturals de tota mena gràcies a una iniciativa absolutament privada. El nombre d'eines, arreus, paraments de la llar, mobiliari i objectes variats exhibits a l'alqueria sorprèn, i deixa en evidència la manca d'un museu etnogràfic municipal, del qual no se'n tenen notícies. Però anem a Medina Sidònia.

Aquesta població andalusa d'uns 12.000 habitants —Xàtiva en té més del doble— conserva un immens patrimoni històric d'èpoques fenícia i, sobretot, romana (habitacions, criptopòrtics, una calçada, vint metres de cloaques, una gran col·lecció d'escultures, ceràmica, atuells, monedes, sarcòfags, làpides, columnes, capitells i elements diversos exhibits al museu arqueològic). Però vull referir-me específicament al museu etnogràfic de la localitat, emplaçat en un antic palau i dependències annexes. Mostra com eren de diferents les vides dels amos i els criats. Exhibeix, perfectament organitzats, arreus i eines que servien per a treballs relacionats amb l'agricultura i la ramaderia, el mobiliari d'una antiga farmàcia, l'aula d'una escola amb pissarra, mapa, pupitres de fusta, plumiers, estris de costura i exemplars de l'Enciclopedia Álvarez, les habitacions de la gent humil (dormitori amb màrfega i armari, cuina de carbó, sala d'estar amb màquina de cosir, ràdio i taula de braser), tallers i estris d'oficis (de forner, fuster, sabater, barber, terrissaire..).

En altra sala estan les peces d'una casa burgesa: el despatx del senyoret amb màquina d'escriure, exemplar antic de l'ABC i un barret al penja-robes, quadres, un filtre d'aigua, dormitori amb llit, escalfallits, armari rober, còmoda i orinals, un menjador amb tot el seu parament, cortinatges... La conservació del poble, el conjunt d'esglésies, les restes del castell, les portes medievals i els dolços artesanals com l'alfajor atrauen un munt de visitants. A Medina Sidònia s'han multiplicat exponencialment els serveis hostalers (de restauració i allotjament). Mentre, a Xàtiva, els veïns no podem regalar les nostres coses antigues a un museu municipal etnogràfic inexistent. Jo, per exemple, he heretat dels meus avis materns i paterns, i dels meus pares, objectes que hi podrien figurar perfectament. De fet, ja li n'he regalat algun a Pep Gimeno "Botifarra". En certa ocasió, Miquel Gil digué que la Casa Cuesa podria ser un regal per a Xàtiva en un futur. No sé. Però està clar que recórrer món m'ha permès de valorar l'esforç desplegat pel cantaor xativí. Al final, tots acabarem regalant-li les coses dels nostres avantpassats a l'admirat Pep Gimeno. ¡Veges!

(publicat a Levante-EMV, el 05/04/2025)

Cap de setmana de gastronomia i literatura

Sembrant el caos econòmic

Que Trump patisca narcisisme extrem no significa que tinga el quocient intel·lectual baix o que siga un beneit del cabàs. Això sí, el trastorn narcisista de la personalitat pot entrebancar la presa de decisions assenyades. El president dels EUA és una "joia": megalòman, masclista, mentider, superb, fanfarró... Però molta gent d'esquerra sol titllar de burros o ximples personatges que la saben molt llarga. Són errors comuns confondre manca de cultura amb manca d'intel·ligència, o subestimar els adversaris polítics. Darrere les posicions de Trump hi ha interès econòmic i càlcul electoral. Com ja s'ha dit anteriorment, és un especulador immobiliari ficat en política per a forrar-se. I apel·lar als suposats perjudicis que provoquen immigrants, minories i feminisme li dona molts rèdits electorals. Ara bé, que siga un tipus llest no vol dir que les encerte totes. De fet, no n'encerta cap. Totes les mesures que ha pres han començat a tenir uns efectes negatius: trompada de les borses, pèrdua de valor d'empreses —de la companyia Tesla d'Elon Musk, per exemple... I els analistes pronostiquen augment de la inflació i recessió econòmica als EUA.

 

Hi ha un altre aspecte que preocupa: l'alteració del mercat laboral nord-americà. La indústria de defensa ocupa uns sis milions de treballadors. La combinació de retalls anunciats al sector i l'anul·lació de compres de material bèl·lic als EUA per part d'Europa, Canadà o Japó posa en perill nombrosos llocs de treball. D'altra banda, els aranzels que diferents països imposaran a les exportacions nord-americanes —com a reacció a la política aranzelària de Trump— també van a afectar econòmica i laboralment altres sectors. Finalment està la intenció de deportar entre onze i quinze milions d'immigrants. Als EUA hi ha uns set milions d'aturats. Suposant que tots ells acceptaren vacants deixades pels expulsats, les empreses encara necessitarien entre quatre i vuit milions de persones per a treballs sense qualificació. En algun estat —Florida, posem per cas—, els legisladors estan pensant si legalitzen el treball de menors. Tot açò pot derivar en augment de preus per baixada de producció o alça salarial. També pot haver-hi pèrdua de productivitat per la sortida de molta mà d'obra barata de sectors com la construcció, el turisme o la logística.

Com que també minvaran la recaptació fiscal i les cotitzacions, pràcticament sembla garantida la baixada del PIB nord-americà. Molts empresaris donaren suport electoral a Donald Trump per sis motius: li tenen por, els agradava l'anunci de baixada d'imposts, estaven d'acord amb la política proteccionista, rebutgen els excessos del que ells denominen esquerra woke, volien més desregulació (el canvi climàtic i el medi ambient els importa un rave) i els va bé l'imperialisme (l'annexió de Groenlàndia, per exemple, els permetria l'obtenció de valuoses matèries primeres). Tanmateix, en vista del desgavell que s'acosta, comencen a haver-hi veus discrepants. A les files republicanes també se senten opinions negatives sobre allò que fa Trump; alguns pensen que està anant massa lluny. Pot obrir-se, per tant, una fractura imminent entre el capitalisme d'amiguets (l'oligarquia tecnològica) que dóna suport al president i el conjunt del capitalisme global, al qual li agrada de fer negocis sense ensurts. Donald Trump està sembrant el caos en l'economia nord-americana i, de retop, en l'europea. I la classe treballadora pagarà els plats trencats, com sempre.

Adéu a Ramon Ortolà

S'ha mort Ramon Ortolà. Una malaltia patida fa temps s'havia reproduït, afectant òrgans vitals, i l'ha portat a un trànsit ràpid i massa prest, atesa l'esperança de vida de què gaudim actualment. Això sí, ha mort dolçament, acompanyat pel seu fill i la seua filla, i per la seua parella. Ramon va nàixer, en 1946, a Portell de Morella, el poble de sa mare. Son pare hi exercia com a mestre. Malgrat la seua vinculació a la comarca dels Ports, l'amic finat es considerava un xativí més. Llicenciat en Història, es va dedicar a la docència. Fou catedràtic i primer director del nou IES Dr. Lluís Simarro. També dirigí durant uns anys el Centre de Professors (CEP) de Xàtiva, antecedent del posterior Centre de Formació, Innovació i Recursos Educatius (CEFIRE). I cal destacar la dedicació a la política local. Durant el segon període municipal democràtic, fou tinent d'alcalde i regidor d'Urbanisme en el consistori presidit per Miquel Calabuig. En 1999, encapçalà la llista local del PSOE i va ser cap de l'oposició a l'alcalde Alfonso Rus. Des d'aquell any fins a 2007, Ramon seria diputat provincial. Ara, però, estava allunyat de la política i retirat de la docència.

El temps lliure li havia permès de dedicar-se a les seues passions: els viatges, la fotografia i el gravat. Ramon va ser diverses vegades pelegrí de Portell —va participar en la romeria a l'ermita de Sant Pere de Castellfort. També fou autor o coordinador de publicacions sobre aquesta fita. En 2014, per exemple, coordinà el llibre Els Pelegrins de Portell, 25 anys de retrobament, amb fotos d'Antoni Marzal. Finalment, començà a conrear diferents tècniques d'estampació: punta seca, foto-polímer... La gravadora bielorussa resident a Xàtiva Angela Malhyseva fou la seua mestra. Recorde la col·lecció de gravats Portell a la memòria amb la tècnica del foto-polímer, a partir d'unes fotos en blanc i negre realitzades als anys seixanta amb una càmera prestada per Adolfo García. Ramon també realitzà una col·lecció dedicada als Borja. Fa un any, exposà a la Casa de Cultura. A més de les dues sèries esmentades, s'hi exhibien gravats inèdits —inspirats en edificis i fonts de Xàtiva, poemes de Vicent Andrés Estellés i el grup musical del seu fill Pau. L'acte d'inauguració estava presidit per l'alcalde, Roger Cerdà. Res no presagiava la desgràcia.

No puc evitar una tristor i una nostàlgia immenses per l'amic traspassat. Vam coincidir al CEP. Vam ser companys de consistori en el segon període municipal democràtic. Els dos compartíem l'amor per l'art (fotografia, pintura). Són innombrables les vegades que jo he freqüentat sa casa i ell la meua. Tinc sobretot un record ben vívid dels viatges i les excursions que vam fer ensems. En 1999 —jo acabava d'estrenar cotxe—, vam recórrer Extremadura de nord a sud, des d'Hervás fins a Tentudía. ¡Impossible no recordar la copeta de whisky en un dels claustres del monestir de Guadalupe, després de sopar! Ramon em convidà molt sovint a la seua casa de Portell, que havia restaurat amb pulcritud. Amb ell, vaig recórrer per primera vegada els Ports (Vallibona, Vilafranca, el Forcall, Castellfort, la Todolella, Olocau del Rei...) i la comarca valencianoparlant del Matarranya aragonès (Monroig, Pena-roja, Calaceit, Vall-de-roures). Visitàrem pobles ben bonics (Cantavieja, l'Anglesola, Tronchón...). Ramon em descobrí la Santantonada de Portell. Integrat a l'equip d'intendència, vaig viure de prop el pelegrinatge de Portell a Sant Pere de Castellfort.

Ramón Ortolà participà en la fundació de l'Associació d'Amics de la Costera i en moltes de les seues activitats. Paral·lelament, fou guionista, director i narrador de vídeos sobre Xàtiva i el llinatge Borja. Hem perdut un bon docent, un intel·lectual i una persona treballadora i creativa. ¡Et trobarem a faltar, amic! ¡Són tantes les experiències compartides! El meu condol als fills de Ramon, Pau (músic) i Elena (dissenyadora gràfica), a la seua companya Àngels, als familiars i a tots als amics i les amigues que ploren el traspàs de l'ésser estimat. ¡Que la terra li siga lleu!

(publicat a Levante-EMV, el 29/03/2025)

L'amic que ja és memòria

Les històries d'indis i vaquers que ens contaren

Enguany, els coordinadors d'Argentina, que són molt rars, han elegit el tema "indis i vaquers" per al llibret de la falla. ¿Hi ha alguna semblança entre el Far West i casa nostra? Mmm. Potser. Els valencians rebem sovint un tracte colonial i els membres del govern autonòmic actuen com els indígenes renegats del segle XIX convertits en policies i els agents federals nord-americans d'afers indis. Els sioux lakota es burlaven de Daniel F. Royer, agent encarregat de vigilar-los. Li posaren el malnom de "jove temerós dels indis". Els valencians som tractats com a indis per consellers de la Generalitat. A Rovira, per exemple, caldria dir-li "xic temerós dels valencians". No vol parlar l'iroquès. S'entesta a comunicar-se en la llengua dels vaquers i els oficials del setè de cavalleria. Avui, la nostra terra no és objecte d'un extermini ètnic sensu stricto, però Rovira i companyia, afectats d'autoodi, s'han apuntat al genocidi cultural. Les directrius vénen des de la capital "federal". Comencem per la qüestió dels noms. Colom s'equivocà en arribar a Amèrica; cregué que estava a l'Índia. Els pobladors del continent foren automàticament anomenats indis.

Però els descendents dels indígenes no es reconeixen indis. Es proclamen americans originaris, americans nadius o primeres nacions. (Cal advertir que 'indígena' prové del mot llatí indigĕna, i aquest de l'adverbi inde 'd'allí' i -genus 'originari' o ‘nascut’.) ¿I els valencians què som? Des del "Washington Districte Federal" hispà ens diuen levantinos. Però si es pregunta als autòctons per Levante, molts contesten amb gest contrariat: «¡El Levante és un club de futbol!» Les primeres nacions nord-americanes eren nombroses, com les comissions falleres: cherokee, pueblo, paiute, navaho, apatxe, sioux, comanxe, blackfoot, arapaho, xeiene... (Nou advertiment: els blackfoot, els peu negre, es llaven els peus. El nom d'aquests nadius deriva del color negre dels mocassins amb què es calçaven.) Hi ha casualitats que sorprenen. Els acoma, de la nació pueblo, viuen al comtat de Valencia, al sud-oest d'Alburquerque (Nou Mèxic), en una mesa aïllada. Per la seua reserva flueix el riu San José. No és broma. Als anys quaranta del segle passat, el gran fotògraf Ansel Adams realitzà unes magnífiques fotografies en blanc i negre de les edificacions acoma.

Durant molt de temps, la meua visió de la conquesta de les terres nord-americanes va estar força mediatitzada pels films d'indis i vaquers. Recorde haver vist múltiples pel·lícules de l'oest quan era xiquet i adolescent. Entre els millors westerns de la història del cel·luloide es compten, sens cap dubte, els de John Ford, autor de clàssics que crearen escola (La diligència, Centaures del desert, Fort Apache). També recorde, però, altres títols (Murieron con las botas puestas, de Raoul Walsh, Esperit de conquesta, de Fritz Lang, Red River, de Howard Hawks, Fort Bravo, de John Sturges, La conquesta de l'oest, de diversos autors, Les aventures de Jeremiah Johnson, de Sydney Pollack...). En general, les pel·lícules tractaven malament els pobles nadius de Nord-Amèrica, que solien ser, amb poquíssimes excepcions, els dolents de les històries, uns dimonis sanguinaris que es dedicaven al pillatge i a arrencar cabelleres. (Els blancs copiaren la pràctica i oferien una recompensa pel cuir cabellut de cada indígena mort.) Ford ja havia revisat la visió negativa del "pellroja". En la seua pel·lícula Fort Apache, el dolent no és Cochise, cap principal del grup apatxe chiricahua i líder de la revolta contra l'home blanc esdevinguda en 1861. El dolent de la història és l'amargat tinent coronel Owen Thursday, que ignora els consells del capità Kirby York. Thursday i els seus homes cauen en un parany i són aniquilats pels apatxes.

Si hom es pren la molèstia de llegir alguna història solvent de la conquesta del Far West, podrà comprovar que nombrosos pobles indígenes nord-americans patiren veritables massacres —per no dir genocidis. El cas de Cochise és paradigmàtic. Treballava com a llenyataire en una posta de diligències. Un grup de nadius furtà ramat a un vaquer i segrestà el seu fill de dotze anys. Un tinent inexpert de vint-i-cinc anys cregué erròniament que Cochise era el causant dels fets. Cità aquest, que ignorava el que havia succeït; es trobava a cent quilòmetres del lloc de l'incident. Sense sospitar res, es presentà en Apache Pass, acompanyat per la dona, un germà, dos nebots i els dos fills petits. El tinent acusà Cochise del segrestament i l'empresonà junt amb els seus acompanyants. El cap apatxe aconseguí fugir ferit, però part de la seua família fou assassinada. Cochise s'alià amb el seu sogre Mànigues Vermelles i inicià la revolta de 1861. En el rerefons de tots aquests incidents estaven els vaquers, anomenats així per influència del cel·luloide. Des de la primeria del segle XIX, la pressió dels colons per establir-se en nous territoris no cessava.

Caravanes de carretes (covered wagons) migraven cap a l'oest. El cinema va fixar la figura èpica dels pioners que s'havien d'enfrontar, durant el seu trajecte, amb nadius salvatges. Molts colons cercaven terres en què assentar-se per a criar els seus ramats bovins. Als westerns sovintegen el ranxer —sovint un terratinent— i els genets —cowboys— encarregats de traslladar els ramats al nord. Altres colons eren agricultors. Però la realitat fou més plural. Entre els invasors de terres indígenes hi havia exploradors, caçadors i traficants de pells, comerciants, cercadors de metalls preciosos... (Recordem la febre de l'or.) La millor manera d'entendre les matances d'indígenes comeses per unitats militars és veure-les com part d'un procés de “colonialisme d'assentament” (settler colonialism). Els funcionaris federals actuaren conscientment per a accelerar l'expansió territorial blanca i prendre terres als pobles nadius, davant la demanda de la creixent població colonitzadora. El procés menà a l'eliminació de la identitat i les pràctiques culturals indígenes, i al trasllat forçós de les tribus a reserves aïllades. No pot estranyar la resistència dels nadius.

Un episodi ho explica molt bé. Els lakota ocupaven el territori de les Black Hills, centre de la seua cultura. El 1868, el govern dels EUA signà el Tractat de Fort Laramie, és a dir, uns i altres fumaren la pipa de la pau. S'establí una gran reserva sioux a l'oest del riu Missouri. Les Black Hills quedaven protegides "per sempre" de qualsevol assentament blanc. L'acord només durà sis anys. En 1874, els colons hi van descobrir or. Els miners van entrar a la zona. El govern dels EUA l'ocupà, traslladà forçosament els lakota, que s'havien revoltat, a cinc reserves menudes a l'oest de Dakota del Sud i vengué 36.000 km² de l'antiga terra tribal. Entre els pobles indígenes es van estendre danses rituals pacífiques (la dansa dels esperits, la dansa dels somnis...) amb què volien conjurar una realitat ben nefasta. Jo ignorava totes aquestes coses quan era xiquet. En la joventut, després de diverses lectures i noves pel·lícules (com Un hombre llamado caballo, d'Elliott Silverstein, o Pequeño gran hombre, d'Arthur Penn), vaig començar a conèixer la trista història dels nadius nord-americans —salvatges segons els westerns de la meua adolescència.

La massacre de Wounded Knee fou l'última. En un gèlid dia de desembre de 1890, soldats nord-americans encerclaren i massacraren tres-cents homes, dones i xiquets de la nació sioux lakota a Wounded Knee Creek, Dakota del Sud, en un intent per reprimir el moviment religiós de la Dansa dels Esperits, que s'havia estès entre les tribus de l'Oest a partir de la dècada de 1870. La dansa mística acceleraria l'expulsió dels blancs i el reviscolament dels nadius. Això alarmà els colons, que demanaren ajuda al govern federal. Dues setmanes abans, uns policies havien mort Sitting Bull (Bou Assegut), líder espiritual sioux que donava suport al moviment, i el seu fill Peu de Corb. Després de la massacre de Wounded Knee, vint soldats van rebre medalles d'honor pels seus actes violents. Actualment, els fets són recordats com una acció atroç. En 1970, Bury my heart at Wounded Knee (Enterra el meu cor a Wounded Knee), llibre de Dee Brown que narra la devastació sobre els nadius provocada per les accions de colons i soldats blancs arribats a la frontera, va vendre milions d'exemplars i convertí Wounded Knee en un topònim conegut.

En 1990, el Congrés dels EUA es disculpà formalment per la matança indiscriminada. En 2021, alguns congressistes i senadors demanaren a Joe Biden que revoqués les condecoracions. Però tornem a casa nostra i deixem estar Kit Carson, Gerónimo, Calamity Jane, Cavall Boig i Buffalo Bill. Per tal de llevar tensió a un relat colpidor, podem acabar aquest text —perquè crec que ja m'estic allargant massa— amb la imatge d'una dansa circular. A la darreria de març de 1846, els wintu, unes cinc-centes persones, que havien alçat llur campament de tipis a les vores del riu Sacramento, al nord de Califòrnia, dansaven al voltant d'una enorme foguera. No executaven un ball guerrer. El ritme dels tambors i els cants salmòdics es dirigien al Gran Esperit, a qui es demanava que la captura anual de salmó fos abundant. (Els blancs poregosos cregueren que eren cançons de guerra.) En fi, amb cants i balls rituals, els comanxes que m'han encomanat aquest article han de pregar —al Gran Esperit o a qui siga— que la Reserva de República Argentina i Adjacents alce el tòtem més impactant i acolorit. ¡Que Guitxe Manitú escolte les pregàries!

 

(publicat en Argentina, llibret explicatiu de la falla República Argentina, 2025, Xàtiva)

Educació i memòria

Artur Heras, avisador d'incendis

En 2019, ja poguérem contemplar "Sura com el desig i el destí en la memòria", una gran mostra antològica d'Artur Heras assimilable als grans esdeveniments culturals internacionals. Li vaig dedicar una columna en què deia açò: «Trigarem a veure en Xàtiva altra exposició comparable.» Doncs només ha calgut esperar sis anys. Heras exposa de nou a la seua ciutat nadiua. En aquesta ocasió, reflexiona sobre capítols ben dramàtics de la història europea contemporània. El recull de més de dues-centes obres es titula "HALT! Imatges que pensen" i es podrà visitar fins al 30 d’abril en quatre llocs: Espai Cultural Sant Domènec, Casa de l'ensenyança, pati de l’Almodí i església de Sant Feliu. La vida i l'obra d'Artur Heras són molt conegudes. En el meu article de 2019, explicava la seua integració, al començament dels anys seixanta, en el moviment de renovació de la figuració junt amb dos companys de viatge, Manuel Boix i Rafael Armengol. Tots tres van rebre influències del pop i l’hiperrealisme en voga a Nord-Amèrica. Conjugaven les influències avantguardistes amb la crítica social i política quan Franco encara no havia mort.

Heras fou el més pop de tots els companys de generació. La seua obra, impregnada de sàtira i denúncia sovint directa, utilitzava els recursos de l’estètica pop com a instrument de protesta. La seua exposició individual "Bandera, bandera", celebrada el 1979 en plena "Batalla de València", ho deixava clar. El grup es desféu i Heras inicià la seua trajectòria individual. Com que sempre ha volgut escapolir de fórmules i receptes, la seua creació es caracteritza per la varietat, bé que l'eco inconfusible de la seua personalitat està present en totes les seues obres. Ha conreat el dibuix, la pintura, l'escultura... Ha fet servir múltiples tècniques: gravat, collage, muntatges... Ha conjugat tradició i modernitat. Ha tractat d'expressar el flux de la vida. Tot açò es pot veure en "Halt". Gran part de l'exposició ha viatjat per Bremen, Frankfurt, Perpinyà i València. Entre el material que es mostra, amb peces pensades expressament per a la seua exhibició en Xàtiva, hi ha pintures, dibuixos, escultures, instal·lacions i panells amb múltiple informació documental.

Heras sempre ha manifestat admiració per Walter Benjamin, assagista, crític literari, traductor i filòsof alemany d'ascendència jueva que passà els últims anys de la seua vida fugint dels nazis. Benjamin era un "avisador d'incendis" que, tanmateix, no fou atès. Un dels seus llibres cabdals és L'obra d'art a l'època de la seua reproductibilitat tècnica. Va morir a Portbou en 1940, per suïcidi; temia que la policia franquista el lliurés a la Gestapo. En alemany, halt significa 'alto'. Aquesta expressió es pot entendre com un «¡Alto a l'avanç del feixisme!» Heras avisa de l'incendi. Ens diu que cal evitar la repetició d'episodis ben colpidors. Fa una lectura personal de la història visual de vençuts, exiliats, deportats i desapareguts durant la campanya d’extermini perpetrada pels nazis. Convida a reflexionar sobre terribles esdeveniments passats que tornen a l'actualitat: auge de l’extrema dreta, guerra, bombardejos brutals, agressions a civils, racisme, genocidi, deportacions d’immigrants. L'exposició també acull la memòria de la Guerra Civil i l'horror que es patí a Xàtiva, i evoca la dissort dels poetes García Lorca i Miguel Hernández.

Al Museu de Belles Arts s'exposen, entre d’altres, el muntatge Mur de paraules (2024) i alguna referència al bombardeig de la nostra ciutat —al quadre La Mona i el Savoia Marchetti (2024), per exemple. La col·leció de retrats de víctimes i botxins (Jorge Semprún, Neus Català, Karl-Friedrich Höcker, Reinhard Heydrich...) i el tètric vagó de tren per a ramat s'exhibeixen a Sant Domènec. Hi sovintegen els detalls surrealistes. A Sant Feliu, contemplarem peces d'homenatge a Josep de Ribera. Ja figuraven en la magnífica exposició antològica de 2019, que repassava cinquanta-cinc anys de producció artística. En fi, l'artista ha tornat a casa. "HALT! Imatges que pensen" remarca la importància de preservar la memòria i colpeix profundament els espectadors de certa edat (que evoquem successos d’un període fosc de la història de la humanitat). Els escolars i els estudiants de secundària haurien de visitar l'exposició obligatòriament; és força preocupant la ignorància de molts joves sobre els episodis més terribles de la història recent.

(publicat a Levante-EMV, el 22/03/2025)

¿Refiar-se o no refiar-se?

 

Vinyeta de Ferreres

Dissabte per a reflexionar

Aquest dissabte se celebra el Dia Internacional de la Dona, que brinda l'ocasió de reflexionar sobre l'avanç de la igualtat a casa nostra. Des de 2023, Espanya és el quart estat de la UE amb major índex d’igualtat entre homes i dones. Segons l'informe de 2024 de l'Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere (EIGE), Espanya només té per davant Suècia, Dinamarca i Països Baixos. Són bones notícies. En 2012, un informe elaborat per l'ONG Social Watch, que mesurava les diferències entre homes i dones en educació, salut, influència econòmica i poder polític, per a calcular la mitjana de desigualtat, col·locava Espanya, amb 81 punts sobre 100, a la part alta de la taula, en setena posició. Sols Noruega, Finlàndia, Islàndia, Suècia, Dinamarca i Nova Zelanda estaven per davant. A nivell europeu, quan l'índex de l'EIGE començà a publicar-se, Espanya també ocupava la setena posició, però baixaria a l'onzena. Ara, torna a estar amunt. Les coses no rutllen igual a nivell mundial; l'Estat espanyol ocupava en 2023 el lloc 18 en una llista de 155. Havia retrocedit, per tant. En qualsevol cas, es troba entre els vint estats més igualitaris del món.

La Plana, la Costera o el Baix Vinalopó, contrades llatines i mediterrànies, estan més a prop del món escandinau —de països boreals com Noruega o Islàndia— del que crèiem. Quant als estats pitjor situats en l'índex de 2023, República Democràtica del Congo, Pakistan i Afganistan, país amb major bretxa de gènere del planeta, eren els últims. (En l'informe de l'EIGE, Romania és l'estat de la UE amb més desigualtat de gènere.) En fi, les dades hispanes referents a igualtat són positives, però no podem dir el mateix de la taxa de violència masclista; en 2023, n'hi hagué 194.658 víctimes, 533 cada dia, un augment del 10% respecte de l'any 2022 —les xifres són la punta de l'iceberg, perquè només inclouen dones que van denunciar. Al País Valencià, la taxa de víctimes de violència de gènere és superior a la mitjana estatal. Aquest és el rerefons de notícies sobre personatges com Errejón o Monedero. «Mai no m'ho hagués imaginat», diria molta gent, tan bon punt va saber que els dos polítics d'esquerra són uns presumptes assetjadors masclistes.

No devem donar res per descomptat —que els homes d'esquerra són aliens al patriarcat, posem per cas. El masclisme és transversal i no fa distinció de classe social, creença, militància política o nivell cultural. Tolstói maltractava la seua dona. Antonio Machado es casà als 34 anys amb Leonor, que només en tenia 15. Dos premis Nobel, Ramón y Cajal i Einstein, menyspreaven les seues dones. Pablo Picasso, un misogin, sempre fou infidel a les seues parelles, que maltractava psicològicament. Neruda fou un violador. El masclisme, com el racisme, és una cosa contra la qual s'ha de lluitar. I mai no podem estar segurs de la victòria definitiva. Per això, sospite de qui afirma: «Jo no sóc masclista.» He citat celebritats —als àmbits de les lletres, l'art i la ciència— que no tenien un procedir decorós. Els misògins també pul·lulen dins la política. Quan se sent a dir, en cercles de l'esquerra, «Mai no permetrem que hi haja cap assetjador masclista al nostre partit», recorde el refrany: «No digues mai d'aquesta aigua no en beuré, per tèrbola que siga.»

¿I a Xàtiva? ¿Existeixen en el nostre entorn immediat mascles de certa notorietat que no tracten bé les dones? Crec que sí, bé que coste detectar-ne. Cal un bon radar. Hem d'afinar els criteris de cerca. No em referisc als agressors que descriu Laura Bates en el seu llibre Los hombres que odian a las mujeres. Pense en persones com Juan Ramón Jiménez o Manuel de Falla, homes que volen una dona que els solucione les necessitats quotidianes i, si pot ser, les eròtiques i afectives. Poeta i compositor anul·laren respectivament dona i germana, mentre ells es tancaven en la seua torre de marfil i es dedicaven exclusivament a l'elevada tasca creativa. ¿És possible que existisquen a Xàtiva exemplars d'aquesta classe de mascle il·lustre, la vida privada del qual xoca frontalment amb l'aura pública? ¿Estendre la roba, fer-se el llit, anar al mercat o portar els néts a l'escola? «D'això s'encarrega la meua dona.» ¿Tenir cura de l'esposa si està malalta? «Que se n'ocupen les filles, o contractem una empleada domèstica.» I ves per on, aquests grans homes passen per ser la mar de progressistes. Sovint, tenim el masclisme ben a prop i no el detectem.

(publicat a Levante-EMV, el 08/03/2025)

«Qui molt parla molt erra»

És ben sabut que els polítics solen parlar en excés. Tenim la prova en les declaracions arran de l'acord entre PSOE i Junts per a delegar a Catalunya competències en matèria d'immigració. Els socialistes havien parlat massa abans de firmar el pacte. Des de feia molt de temps, Junts exigia a Pedro Sánchez la cessió de política migratòria. Els diferents portaveus del PSOE contestaven que això era impossible, ja que, segons l'article 149.1.2 de la Constitució, l'Estat té competència exclusiva en matèria de nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d'asil. El ministre Grande-Marlaska va dir fins i tot que la matèria era indelegable. «Qui molt parla molt erra», diu el refrany. Ara, tots els ministres i portaveus socialistes s'han afanyat a explicar que el pacte és plenament constitucional, perquè la titularitat de la competència continua sent estatal. La proposició de llei sols contemplarà la delegació de facultats. Ha calgut desdir-se per parlar més del compte. ¡Uei! El ministre de l'Interior havia de conèixer el contingut de l'article 150.2 de la Carta Magna, ¿no?

Diu açò: «L'Estat podrà transferir o delegar en les Comunitats Autònomes, per mitjà d'una llei orgànica, facultats corresponents a matèria de titularitat estatal que per la seu mateixa naturalesa siguen susceptibles de transferència o delegació. La llei preveurà en cada cas la corresponent transferència de mitjans financers, així com les formes de control que es reserve l'Estat.» Un cop signat el pacte, les declaracions d'uns i d'altres són surrealistes. Molts partits afirmen que Sánchez li ha donat a Puigdemont la competència sobre immigració per a conservar el poder. Mmm. Sí i no. Les competències no s'han delegat en un partit, sinó en la Generalitat, que serà l'encarregada de gestionar tot allò transferit. I cal recordar que la Generalitat de Catalunya està governada a hores d'ara pel PSC amb el suport d'ERC, és a dir, per l'esquerra. El govern de Catalunya està presidit per Salvador Illa, no per Puigdemont. Des de les files socialistes, alguna veu —la de García-Page, per exemple— ha titllat de racista i vergonyós l'acordat pel seu partit. Des de Podemos es diu que els morats no votaran a favor de la proposició de llei, perquè és racista.

A mi em sorprèn la reacció de Compromís; els seus dos diputats tampoc no votaran a favor de transferir competències migratòries a Catalunya. Creia que allò més lògic era exigir per al País Valencià les mateixes facultats que es volen delegar en Catalunya. És l'actitud que ha pres l'EAJ-PNV; estudiarà l'entesa de PSOE i Junts i decidirà si demana un pacte semblant per a Euskadi. ¿Què els passa als líders de Compromís? Àgueda Micó també ha titllat de racista el pacte de PSOE i Junts. ¿Per què? Crec que hi ha dues raons: d'una banda, la por; d'altra, la intoxicació produïda per la xerrameca dels caps bocamolls de Junts. Míriam Nogueras, posem per cas, ha dit que el català serà requisit per a obtenir el permís de residència en Catalunya. Puigdemont, Turull i Nogueras afirmen haver obtingut coses que no figuren en la lletra del text pactat amb el PSOE. Compromís hi veu racisme. Comprovem-ho. Al text es diu que el govern català assumirà la gestió dels CIE i la concessió dels permisos de residència d'acord amb la legislació estatal i europea, i que els mossos tindran presència a la frontera. Que algú m'explique on està el racisme.

Totes les facultats que es deleguen s'executaran aplicant la normativa espanyola, com preveu la legislació europea en matèria d'entrades i sortides de migrants en l'espai de lliure circulació. Pel que fa a les expulsions, la Generalitat prendrà la decisió final sols en cas que no calga tramitació d'expedient. En la resta de procediments administratius per incompliment de la llei d'estrangeria, el govern català farà la instrucció i la proposta de resolució, però la decisió final seguirà sent de l'Estat. ¿Què li passa a la gent de Compromís? ¡Té por! Com està embarcada en l'exigència de responsabilitat política a Mazón, les enquestes somriuen a la formació valencianista. Ara mateix no interessa proporcionar-li al PP un baló d'oxigen. Si Compromís dóna suport al pacte de PSOE i Junts, ja podem imaginar les acusacions de catalanisme llançades pel PP. La dana passaria a un segon pla. Compromís s'ha deixat embolicar per la vèrbola de xerraires. No acaba de creure que som una nació. Si ho cregués, exigiria màximes competències per al país. També quan estiga a l'oposició. Demanar-les només a temporades, només quan governe, no s'acaba d'entendre.

¡Mazón dimissió!

Xipre en fotos (I)