«Mai m'ho hagués imaginat», diria molta gent, quan sabé que Íñigo Errejón és un assetjador i un presumpte delinqüent sexual. Efectivament, els seu discurs polític i la seua cara de xiquet i alumne aplicat no inclinaven a pensar malament d'ell. Però l'edat i les experiències viscudes m'han dut al punt de no donar res per descomptat. I se sol donar per descomptat que la gent de l'esquerra —de la radical sobretot— no és masclista. ¡Cras error! El masclisme és transversal i no entén de classes socials, ni de partits polítics, ni de nivell cultural... Leon Tolstói maltractava la seua dona. Antonio Machado es va casar als 34 anys amb Leonor, que sols en tenia 15. Pablo Picasso, un misògin, sempre fou infidel a les dones, que maltractava psicològicament. Neruda fou un violador. Dos premis Nobel, Ramón y Cajal i Einstein, menyspreaven les seues dones. L'actor Nicolas Cage fou detingut per violència domèstica. Dir que no em sorprèn el masclisme d'Errejón pot resultar presumptuós, però sóc home. Em conec a mi mateix i conec altres homes.
El masclisme, com el racisme, és una cosa contra la qual s'ha de lluitar. I mai no podem estar segurs de la victòria total. Per això, sospite sistemàticament de tot aquell que afirma: «Jo no sóc masclista.» Quan se sent a dir, en cercles de l'esquerra alternativa, «nosaltres mai no permetrem que hi haja cap assetjador masclista al nostre partit», em ve al cap el refrany: «No digues mai d'aquesta aigua no en beuré, per tèrbola que siga.» Jo he passat per l'experiència ben freqüent d'escoltar frases masclistes durant reunions sense dones a prop, esmorzars d'amics, xerrades de sala de professors... «¡Redéu quin cul, quines cuixes i quin parell de mamelles!», «¿No veus la minifalda que duu? ¡Està demanant guerra!», «¡Quin polvo fotria jo amb eixa!» També he oït, alguna vegada, comentaris inapropiats sobre les alumnes, dits per professors. He arribat a sentir vergonya aliena durant reunions en terrasses. «¡Que rebona estàs, xiqueta!», li han dit alguns dels meus companyons a una xica que passava per davant de nosaltres i apressava el pas per a escapolir aviat de la incomoditat. Sé perfectament la distància que hi ha entre paraula i acte.
Quan jo he mostrat el meu desgrat amb la situació, m'han amollat: «¡Xe, tu! Si no anem a poder parlar tranquil·lament entre amics...» No cal dir que els meus amics són, sense excepció, honrats pares de família —alguns amb filles—, homes respectables que ja han ultrapassat l'edat madura, molts d'ells persones d'idees progressistes o afiliats a partits d'esquerres... Calcule —però ja es veu que mai no es pot ficar la mà al foc— que difícilment passaran de la paraula a l'acció. Ara bé, certes paraules no són innocents; bé que no esdevinguen actes, exterioritzen un interior gens presentable, són símptoma d'una masculinitat tòxica. He començat la meua reflexió enumerant uns quants personatges destacats —als àmbits de les lletres, l'art i la ciència— que, tanmateix, no tenien un capteniment decorós amb les dones. Entre els polítics també pul·lula la misogínia. Errejón sols és la punta de l'iceberg. (Recordem, per exemple, Alfonso Guerra.) «¿I a Xàtiva?», podríem preguntar-nos. ¿Existeixen en el nostre entorn més immediat, ara i ací, mascles de certa notorietat que no tracten bé les dones? Crec que sí, bé que coste detectar-ne. Cal un bon radar.
Hem d'afinar els criteris de cerca. No em referisc als agressors que descriu Laura Bates en el seu llibre Los hombres que odian a las mujeres. Pense més bé en persones com ara Juan Ramón Jiménez o Manuel de Falla, homes que només necessiten algú, una dona, que els solucione les necessitats quotidianes i, si pot ser, les eròtiques i afectives. Els dos personatges que he citat anul·laren respectivament dona i germana, mentre ells es tancaven en la seua torre de marfil i es dedicaven exclusivament a l'elevada tasca creativa. Sorprendria saber que potser també existeix a Xàtiva aquesta classe de mascle il·lustre, la vida privada del qual xoca frontalment amb l'aura pública. ¿Estendre la roba, fer-se el llit, anar al mercat o portar els néts al col·legi? ¡Ha! «De tot això s'encarrega la meua dona.» ¿Tenir cura de l'esposa quan està malalta? «Que se n'ocupen les filles, o contractem una empleada domèstica.» I ves per on, aquests grans homes passen per ser la mar de progressistes. ¿Íñigo Errejón? Sovint, tenim el masclisme ben a prop i no el detectem.
El masclisme, com el racisme, és una cosa contra la qual s'ha de lluitar. I mai no podem estar segurs de la victòria total. Per això, sospite sistemàticament de tot aquell que afirma: «Jo no sóc masclista.» Quan se sent a dir, en cercles de l'esquerra alternativa, «nosaltres mai no permetrem que hi haja cap assetjador masclista al nostre partit», em ve al cap el refrany: «No digues mai d'aquesta aigua no en beuré, per tèrbola que siga.» Jo he passat per l'experiència ben freqüent d'escoltar frases masclistes durant reunions sense dones a prop, esmorzars d'amics, xerrades de sala de professors... «¡Redéu quin cul, quines cuixes i quin parell de mamelles!», «¿No veus la minifalda que duu? ¡Està demanant guerra!», «¡Quin polvo fotria jo amb eixa!» També he oït, alguna vegada, comentaris inapropiats sobre les alumnes, dits per professors. He arribat a sentir vergonya aliena durant reunions en terrasses. «¡Que rebona estàs, xiqueta!», li han dit alguns dels meus companyons a una xica que passava per davant de nosaltres i apressava el pas per a escapolir aviat de la incomoditat. Sé perfectament la distància que hi ha entre paraula i acte.
Quan jo he mostrat el meu desgrat amb la situació, m'han amollat: «¡Xe, tu! Si no anem a poder parlar tranquil·lament entre amics...» No cal dir que els meus amics són, sense excepció, honrats pares de família —alguns amb filles—, homes respectables que ja han ultrapassat l'edat madura, molts d'ells persones d'idees progressistes o afiliats a partits d'esquerres... Calcule —però ja es veu que mai no es pot ficar la mà al foc— que difícilment passaran de la paraula a l'acció. Ara bé, certes paraules no són innocents; bé que no esdevinguen actes, exterioritzen un interior gens presentable, són símptoma d'una masculinitat tòxica. He començat la meua reflexió enumerant uns quants personatges destacats —als àmbits de les lletres, l'art i la ciència— que, tanmateix, no tenien un capteniment decorós amb les dones. Entre els polítics també pul·lula la misogínia. Errejón sols és la punta de l'iceberg. (Recordem, per exemple, Alfonso Guerra.) «¿I a Xàtiva?», podríem preguntar-nos. ¿Existeixen en el nostre entorn més immediat, ara i ací, mascles de certa notorietat que no tracten bé les dones? Crec que sí, bé que coste detectar-ne. Cal un bon radar.
Hem d'afinar els criteris de cerca. No em referisc als agressors que descriu Laura Bates en el seu llibre Los hombres que odian a las mujeres. Pense més bé en persones com ara Juan Ramón Jiménez o Manuel de Falla, homes que només necessiten algú, una dona, que els solucione les necessitats quotidianes i, si pot ser, les eròtiques i afectives. Els dos personatges que he citat anul·laren respectivament dona i germana, mentre ells es tancaven en la seua torre de marfil i es dedicaven exclusivament a l'elevada tasca creativa. Sorprendria saber que potser també existeix a Xàtiva aquesta classe de mascle il·lustre, la vida privada del qual xoca frontalment amb l'aura pública. ¿Estendre la roba, fer-se el llit, anar al mercat o portar els néts al col·legi? ¡Ha! «De tot això s'encarrega la meua dona.» ¿Tenir cura de l'esposa quan està malalta? «Que se n'ocupen les filles, o contractem una empleada domèstica.» I ves per on, aquests grans homes passen per ser la mar de progressistes. ¿Íñigo Errejón? Sovint, tenim el masclisme ben a prop i no el detectem.
