¿Complot de jutges i fiscals?

Ja és recurrent sentir a dir que l'existència de guerra bruta judicial contra Pedro Sánchez i el seu govern queda desmentida per l'actualitat. Tan aviat com es va conèixer l'informe de la UCO que incriminava José Luis Ávalos i Santos Cerdán en un cas de presumpta corrupció (organització criminal dedicada al blanqueig de capitals, al suborn, als delictes contra la hisenda pública i al tràfic d'influències), la dreta i els seus mitjans afins van sortir en tromba a dir que el PSOE ja no podia escudar-se en el lawfare. En canvi, jo trobe indicis d'assetjament judicial, perquè, com ja vaig escriure en un text anterior, existeixen punts febles en alguns aspectes de la instrucció del cas (inclosa la presó preventiva dictada contra Cerdán). ¿Més arguments per a negar el lawfare? La petició, per part de fiscalia, de tres anys i nou mesos de presó per a González Amador, parella de Díaz Ayuso, i la investigació a Cristóbal Montoro i el seu despatx Equipo Económico per presumpta corrupció. «¿Veus com els jutges també persegueixen delictes que afecten el PP?», diuen els portaveus de la dreta política i mediàtica. Gent poc avisada pot pensar que tenen raó.

Les coses no són tan simples. La guerra judicial és com els escacs; de vegades, convé sacrificar un alfil o una torre per a salvar la reina. Però deixant a banda les analogies, els jutges no poden fer res pels corruptes quan el lladronici és exagerat. Els corruptes peperos passen a la categoria de xoriços quan se'ls va la mà a l'hora de prendre "gratificacions", o quan posen el seu partit en una situació molt compromesa. Bárcenas, Jaume Matas, Ignacio González o Zaplana se'n van passar. Però l'intent d'instrumentalitzar la justícia queda patent en una conversa famosa entre els dos últims: Vamos a ver, Eduardo. Tenemos el Gobierno, el ministerio de Justicia, no sé qué y tal. Y escucha: tenemos a un juez [Eloy Velasco] que está provisional. Tú lo asciendes. Yo le digo: "A ver, venga usted pacá. ¿Cuál es la plaza que le toca? ¿Onteniente? A tomar por el culo a Onteniente y aquí que venga el titular [García-Castellón], que ya me las apañaré con el titular, coño". Arriben a parlar fins i tot d'aconseguir que Manuel Moix siga nomenat cap de la fiscalia anticorrupció. Sería cojonudo, li va dir González a Zaplana. Tenia dots endevinatoris.

 

Dibuix de Luiso García

 
Però acotem el sentit i l'abast del mot anglès lawfare, contracció de law (llei) i warfare (guerra). En realitat és un complot per a enderrocar un govern sense fer ús de l'exèrcit. També ha rebut la denominació de cop tou. Els promotors intenten accedir il·lícitament al poder de connivència amb els jutges. Xarxes socials i mitjans de comunicació controlats pels impulsors del lawfare també són útils per a desprestigiar adversaris polítics i precipitar la caiguda del govern posat a la diana. La caracterització pot semblar massa extrema si la referim a la situació espanyola, però arreplega els elements essencials de la guerra bruta judicial. Ara bé, convé fer almenys tres precisions. Dir que tota la judicatura està involucrada en l'assetjament és inexacte. Això seria tant com dir que el cent per cent de jutges i fiscals prevarica. Hi ha togats honestos. Tanmateix, l'objectiu del lawfare és factible si participa al complot una part important del poder judicial que incloga els membres dels òrgans superiors de la judicatura, com al cas espanyol. La segona precisió fa referència a l'aparició d'episodis que semblen contradir la realitat del lawfare.

En tota guerra hi ha maniobres de distracció. Durant la Segona Guerra Mundial, es féu creure als alemanys que el desembarcament aliat anava a produir-se en Calais, no en Normandia. Estic quasi convençut que González Amador no entrarà en presó. I el cas Montoro pot quedar en no res si les defenses aconsegueixen que s'anul·le tot l'actuat al·legant indefensió dels seus clients i irregularitats en la instrucció del sumari, que s'ha mantingut secret set anys. Intenten repetir un "Naseiro". Encara més: l'actuació del cap de la fiscalia anticorrupció durant la instrucció, negant diligències essencials a la fiscal que duu el cas, adoben la tesi del lawfare. I la tercera precisió ens remet als conflictes bèl·lics. Tant important és atacar les posicions enemigues com defendre les pròpies. Jutges i fiscals que assetgen presumptament el govern han protagonitzat una extensa llista de favors al PP: desestimació de denúncies, denegació de diligències, arxiu de causes, inaccions conduents a la prescripció... Recordem l'actuació del jutge Hurtado durant la declaració com a testimoni de Rajoy a l'Audiència Nacional pel cas Gürtel. ¡I el jutge García-Castellón!

La conclusió és clara. Si pensem en el lawfare com un tot homogeni i monolític, la cosa no ens quadra. Però si tenim presents les precisions amunt esmentades (existència de jutges imparcials, bé que siguen pocs, les maniobres de distracció i la defensa de gent afí quan té problemes), ens fem una idea exacta de la guerra judicial. Començà en 2010, amb la sentència de l'Estatut de Catalunya, i culminà amb la sentència del procés. (La decisió del TS de no aplicar íntegrament l'amnistia a diversos líders independentistes seria una continuació del lawfare.) Hi hagué una campanya semblant contra Podemos, amb la complicitat del govern de Rajoy —que posà en marxa l'anomenada "policia patriòtica"— i dels mitjans de comunicacions afins, però naufragà als tribunals, que han arxivat més de vint causes contra els morats. (En tot cas, ha tingut èxit; ha ensorrat la representació del grup polític.) També hi ha assetjament judicial contra Mónica Oltra, és evident. Al final, el lawfare, que requereix les complicitats del deep state, els mitjans i els operadors judicials, vol protegir la raó d'estat tal com l'entén el conservadorisme reaccionari.

Amb la denominació que hom vulga (persecució judicial de l'adversari, instrumentalització de la justícia o judicialització de la política), el lawfare manté plena vigència. Com que una part de la judicatura ja té ben lubricat l'engranatge, ara toca atacar Sánchez i el seu govern. I en la guerra val tot. Per tal d'aconseguir esgotar psicològicament Pedro Sánchez, són atacats la seua família i el seu entorn polític més pròxim. Les causes obertes contra la seua dona, el seu germà i el fiscal general de l'Estat són escaramusses del mateix complot. L'allau d'escomeses personals contra el president persegueix que llance la tovallola. Es tracta, ja es veu, de l'objectiu típic de qualsevol cop tou, enderrocar el govern. Els jutges que hi participen creuen obrar rectament, perquè defensen la raó d'estat, la unitat d'Espanya. ¡Lawfare de manual! L'intent secessionista català de 2017 ha esdevingut l'excusa perfecta. De fet, l'acusació més habitual a Sánchez és la d'haver pactat amb separatistes que volen trencar Espanya. Alguns polítics i tertulians de la dreta diran que el fiscal general de l'Estat i l'esposa i el germà de Sánchez podrien ser declarats innocents.

Sí, però la persecució judicial a Álvaro García Ortiz, impulsada pel director del gabinet de Díaz Ayuso, cercava que el fiscal general dimitís. Si la dimissió s'hagués produït, el PP ja hauria obtingut una victòria parcial. Esperem que s'estenga el seny entre els membres de la Sala Segona del Suprem i que vegen que l'assumpte ja ha arribat massa lluny. Miguel Ángel Rodríguez vol que el fiscal vaja p'alante com a venjança pel cas González Amador. Quant a la dona i el germà de Sánchez, l'objectiu és el mateix: que el president llance la tovallola. En definitiva, allò que pretén la dreta i el deep state és un canvi de govern per procediments antidemocràtics. Si els sortís bé la jugada, la podrien repetir en el futur, si és que existís futur democràtic amb governs escorats cap a l'il·liberalisme. ¿Ha desaparegut el lawfare? ¡No! La majoria de jutges és de dreta i d'extrema dreta. Ara no es donen les circumstàncies adients, però cal una reforma radical de la judicatura, hereva del franquisme en molts aspectes. En aquests instants, equiparar justícia amb jutges no acaba de quadrar. I sense justícia imparcial no hi ha democràcia, sinó tirania judicial.

Art made in USA

Hi ha un llibre, Por el bien del imperio, una historia del mundo desde 1945, de Josep Fontana, que paga la pena de llegir, bé que la mampresa s'ha de prendre amb calma, perquè el volum té quasi mil pàgines. En un dels seus capítols, l'autor explica com, al començament de la Guerra Freda, el govern dels USA decidí d'iniciar una campanya de propaganda i una guerra cultural encoberta per a contrarestar l'enorme influència de les avantguardes compromeses europees i les manifestacions culturals de la URSS (música, ballet...). Les accions es realitzaren per sota mà; calia dissimular que darrere estava el govern. Hi intervingué la CIA. Actuava de manera subtil. Molts artistes i intel·lectuals participaren en la guerra cultural. Van rebre beques, subvencions i ajudes de fundacions fictícies darrere de les quals estaven els serveis secrets nord-americans. Impacta la llista de personalitats que, sabent-ho o ignorant-ho, van col·laborar amb la CIA. Karl Jaspers, Bertrand Russell, Benedetto Croce, Tennessee Williams, Robert Montgomery, Arthur Koestler, Louis Armstrong, Dizzie Gillespie, Duke Ellington... Però hi ha un cas ben cridaner.

La campanya més sorprenent de la CIA estigué relacionada amb els pintors nord-americans. El patrocini de diversos artistes pertanyents al corrent de l'expressionisme abstracte figura entre les grans operacions culturals finançades per l'agència. I va resultar essencial la col·laboració del MoMA de Nova York, el grup grup Time-Life i la galeria de Peggy Guggenheim. Nelson Rockefeller, president del MoMA defensava que l'expressionisme abstracte era l'art americà de la lliure empresa. Els artistes que militaven en aquell corrent no havien rebut molta atenció fins a llavors. Jackson Pollock exposà per primera vegada en 1943 a la galeria Guggenheim —amb la qual firmà un contracte que li permetria de viure molt bé fins a la seua mort prematura. Mark Rothko també va exposar a la Guggenheim en 1945. Ni Pollock ni Rothko van cridar l'atenció de la crítica. Se sol distingir entre l'expressionisme abstracte com a denominació genèrica, en la qual s'inclouen Arshile Gorky i William Baziotes, i l'Action Painting a què van pertànyer Pollock, Franz Kline o Willem de Kooning. Com ja s'ha dit, no suscitaven l'entusiasme dels crítics d'art.

Però s'inicià una campanya per a difondre la seua obra. S'aconseguí que els museus, depenents majorment del patrocini privat, compraren quadres dels expressionistes abstractes i els exhibiren per tot el món, ara organitzant-ne exposicions, ara fent-ne préstecs, tot finançat per la CIA. En l'operació, que aconseguí crear un estat d'opinió favorable, fou essencial el paper del MoMA. El fundador, Alfred Berr, convencé els directius de Time-Life que canviaren la política editorial del grup respecte al "nou art". El 8 d'agost de 1949, un reportatge publicat a les pàgines centrals de Life duia com a títol "¿És aquest [Jackson Pollock] el pintor nord-americà viu més gran?" Aquell reportatge va proporcionar a Pollock una gran popularitat i un enorme augment de la cotització de les seues obres. La mateixa sort tingueren Arshile Gorky, Franz Kline i Willem de Kooning. Les seues pintures costaven una fortuna. «L'expressionisme abstracte l'hem inventat nosaltres per a contrarestar el realisme socialista», va dir un agent de la CIA —cosa ben falsa, perquè Pollock i els companys de tendència ja pintaven de la mateixa manera quan encara no els feia cas ningú.

 

D'esquerra a dreta i de dalt a baix, obres d'Arshile Gorky, Mark Rothko,

Willem de Kooning i Jackson Pollock

Però la CIA aconseguí certament que les pintures dels artistes del moviment foren considerades obres extraordinàries i que no faltaren en cap museu prestigiós del món. Altre aconseguiment fou traslladar el centre de gravetat de l'art d'avantguarda als tallers i les institucions dels EUA. La tècnica de l'Action Painting consisteix a esguitar de pintura barrejada amb resina sintètica la superfície d'un llenç normalment estès al terra. Es pot esguitar de diverses maneres: deixant que la pintura gotege des d'un pot amb el cul foradat, vessant-la, projectant-la amb una xeringa, sacsejant pinzells... ¿Resultat? Cadascú jutjarà. L'obra de Mark Rothko és distinta. A partir dels anys cinquanta, començà a utilitzar la tècnica color field painting. Pintava grans quadres amb capes fines de color. Les seues composicions més característiques eren dos —de vegades tres— rectangles de color uniforme (roig, groc, granat, taronja, morat, blau, verd, blanc...), juxtaposats i amb vores desdibuixades per veladures. Segons alguns crítics, els camps rectangulars de color semblen flotar sobre el llenç i susciten experiències místiques. Mmm. Misticisme made in USA.

¿País d'idiotes?

Matí del dimarts dia 26. Tertúlia en TVE. Es debat la responsabilitat política dels incendis del nord-oest. Sarah Santaolalla intervé: El problema de esta gente es que los datos no ayudan, no ayudan a su relato, ayudan a la mentira, ayudan a un país desinformado, ayudan a un país de idiotas. Alguno todavía les creerá, porque hay que ser muy idiota o tener muy poca información para seguir creyéndote al Partido Popular y a Vox. El mateix dia, en altra tertúlia de la cadena pública, Santaolalla rebla anomenant inútils mentals els dirigents del PP. ¿Eren inapropiades aquestes paraules? ¿Va prendre per idiotes els votants de la dreta? La primera pregunta és prou fàcil de contestar. Com explicava el sociòleg Pierre Bourdieu, el bon o mal gust està íntimament relacionat amb la classe social. Efectivament no és de bon gust amollar certes expressions en un context formal. Ara bé, si canals televisius públics i privats conviden Santaolalla a llurs tertúlies serà per una bona raó. Sembla que el seu llenguatge fervent i planer connecta amb un sector de l'audiència; a molta gent d'esquerra deu encantar-li que algú titlle d'idiotes els votants de dretes.

Anem a la segona pregunta. ¿Realment deixà anar que tots els votants del PP i Vox són idiotes? L'anàlisi del discurs de Santaolalla és inapel·lable; el mot 'votants' no hi apareix. Semblà titllar d'idiota o ignorant, això sí, a qui es crega el que conta la dreta. Però això és altre tema; no tots els qui voten al PP i Vox es creuen les seues boles. Dir, com van dir els líders del PP, que Sarah Santaolalla anomenà idiotes onze milions d'espanyols és donar-se per al·ludits. Que se senten al·ludits els dirigents no té sentit; suposat que mentisquen, el falsari sap que allò que engega no és veritat. Quant als destinataris de les boles, ¿com saben els caps del PP quines coses es creuen o es deixen de creure els qui voten a la dreta? En realitat, trobe més desencertada l'altra frase de Santaolalla: «Els dirigents del PP són uns inútils mentals.» I no em referisc a l'ànim d'insultar o menysprear l'adversari. La frase està en sintonia amb altres semblants. Es repeteix molt, posem per cas, que Díaz Ayuso és una ximpleta. La mania de subestimar l'oponent no sol dur enlloc.

Per les xarxes socials també circulen frases com aquestes: «No hi ha res més obtús que un obrer de dretes», «Els pensionistes que voten al PP no voldran que els pugen la seua pensió»... N'hi ha inclús surrealistes: «Si els espanyols fórem negres, votaríem al Ku Klux Klan.» La sociologia ha explicat a bastament que la racionalitat té poc a veure amb la política. Molt sovint, les emocions són prou més determinants que els interessos a l'hora de votar. L'al·lusió de Santaolalla a un país d'idiotes no està lluny d'una percepció errònia de la realitat social. I el que és pitjor: gent d'esquerra cau en l'error. A tots els xativins ens motejaven d'idiotes per votar a Rus. Però dit açò, cal rebutjar el seguit d'improperis rebut per la tertuliana arran de les seues paraules una mica embrollades. Jaime de los Santos, diputat i membre de l'executiva del PP, apel·là a l'odi, el masclisme i l'insult. Féu servir, per a referir-se a Santaolalla, uns termes despectius i carregats de connotacions sexuals negatives; insinuà que és una prostituta captada amb diners públics.

Aquesta reacció excedí els límits del debat polític civilitzat. Intentà escampar fang. El diputat no aspirava a debatre idees, sinó a degradar una oponent i a perpetuar uns estereotips inacceptables i una violència simbòlica nociva per a la convivència democràtica. En realitat, el PP mai no ha tingut clar quin és el paper del polític amb responsabilitat institucional. Recorde una anècdota esdevinguda a Xàtiva en agost de 2014. Rus no acudia a la nit d'albaes. «¡No! No pense anar. Un any tinguérem un retard de mitja hora. Arribàrem allí i ens xiularen. Jo això no ho aguante.» Quan un periodista intentà llevar importància als xiulets, Rus contestà: «Sí que en té. Que em xiulen i em menyspreen no entra en el càrrec.» Però ell mai no havia procedit en conseqüència. La seua actitud recordava la llei de l’embut; havia menyspreat sovint ciutadans corrents que no volien veure's assenyalats. Molts recordaran les expressions ofensives de l'exalcalde (burros, gilipolles). Es pot al·legar que Rus a penes té estudis, però Jaime de los Santos és llicenciat en història de l'art i novel·lista. No s'hauria de dir idiota a ningú, però alguns s'ho guanyen a pols.

(publicat a Levante-EMV, el 06/09/2025)

Independència del Fiscal General de l'Estat

Ateses les notícies d'actualitat, es discuteix si el titular de la Fiscalia General de l'Estat és o no és independent. Crec que el centre del debat és erroni. Quan es posa en qüestió la independència dels jutges es comet el mateix error. Són independents, perquè ningú no els pot remoure de la seua plaça. Poden emetre el vot que vulguen, quan formen part d'una sala, o prendre la decisió que creguen més escaient, en la solitud del seu despatx, perquè saben que ningú no podrà llevar-los la plaça siga quin siga el sentit de les seues resolucions. El Fiscal General de l'Estat és designat pel govern de torn, però és independent. Un cop nomenat, és inamovible, no pot ser destituït. Això és garantia que no rebrà represàlies si adopta alguna decisió que vaja en contra dels interessos del govern que l'ha nomenat. Ho veiem aquests dies. El fiscal general Álvaro García Ortiz està pendent de vista oral i molts es pregunten per què no és destituït, o suspès pel TS. Perquè no es pot. Ha de ser ell qui decidisca si dimiteix o no. Per tant, el centre del debat ha de ser si jutges i fiscals són imparcials. La imparcialitat és una cosa distinta de la independència.

La imparcialitat significa aplicar la llei de manera objectiva, sense deixar-se arrossegar per idees polítiques o religioses, ni per animositats o favoritismes, ni per interessos personals. ¿Els jutges i els fiscals són imparcials? ¡En general, no! Ho comprovàrem en el passat, amb fiscals generals nomenats per governs del PP. ¿Era imparcial Consuelo Madrigal? ¡Ha! I en el present existeixen dubtes raonables sobre la imparcialitat d'Alejandro Luzón, fiscal cap anticorrupció, que ha posat tota classe d'obstacles a la fiscal que duu el cas Montoro. I anem a la pregunta del milió: ¿és imparcial García Ortiz? No sé, però concita l'animadversió de la dreta des del minut zero. En ser proposat pel govern de Pedro Sánchez, un Consell General del Poder Judicial caducat i de majoria conservadora refusà la idoneïtat d'Álvaro García Ortiz en contra de la tradició, segons la qual només calia comprovar si el candidat complia els requisits que marca la llei. Era la primera vegada que passava això. Que el FGE instés els fiscals del "procés" a informar favorablement l'aplicació de l'amnistia a tots els condemnats, sense entrar en valoracions polítiques, enfurí la cúpula judicial.

Des de llavors, els seus membres li la tenen jurada al fiscal general, la qual cosa no haurà passat desapercebuda a MAR (Miguel Ángel Rodríguez, director de gabinet d'Isabel Díaz Ayuso). En realitat, el fiscal general desentona. García Ortiz estigué afiliat a la Unió Progressista de Fiscals —n'arribà a ser el portaveu. El FGE molesta en un sistema judicial controlat per magistrats i fiscals ultraconservadors. (També desentona, des de fa poc, el Tribunal Constitucional, encara que no forme part de la judicatura.) Atès el funcionament jeràrquic del ministeri fiscal, García Ortiz pot donar instruccions als seus subordinats. És allò que va fer quan es promulgà la Llei d'Amnistia. Per tant, és una peça a batre en el context de la guerra bruta judicial contra el govern de Pedro Sánchez. I en aqueix context, desmentir la bola llançada per MAR sobre el frau confés del promès de Díaz Ayuso i defendre l'autonomia de la fiscalia de Madrid que duu el cas li han costat a García Ortiz un processament que pot acabar malament. Tornem al principi. El FGE és independent, però parlar de la imparcialitat de molts jutges resulta certament una broma pesada.

 

 Vinyeta de Ferran Martín

Odi i deshumanització

Sembla que l'amenaça i el insult de gros calibre s'han normalitzat en un dels camps de l'espectre polític i, de retop, en una part de la societat. Díaz Ayuso inaugurà el costum de dir-li a Pedro Sánchez fill de puta, me gusta la fruta segons la traducció de la presidenta de la Comunitat de Madrid. L'acudit va fer fortuna i s'ha imprès inclús en samarretes. Però la cosa ha anat a més. En algunes festes populars, grups de persones s'han dedicat a corejar ¡Pedro Sánchez, hijo de puta! Els líders del PP no ho condemnen. En una galeria de tir, un individu disparava contra una diana en què havia enganxat una fotografia del president del govern. Després va distribuir per xarxes socials un vídeo del fet. Al carrer Ferraz de Madrid, un grup d'extremistes penjà un ninot que representava Pedro Sánchez. Li han plogut amenaces de mort i una col·lecció d'insults —greus alguns d'ells. La tirallonga és interminable: felón, corrupto, caudillista, débil, ególatra, cobarde, déspota, adanista, incompetente, idiota, sectario, irresponsable, golpista, autoritario, frívolo, dictador, populista, tramposo, sinvergüenza, inmoral, deslelal, mentiroso compulsivo, capullo, incapaz, traidor, trilero, cretino... Poco lo insultan, diu Abascal. Són particularment rebutjables algunes expressions que es dirigeixen al president. Saldrás del país en el maletero de un coche. Sánchez, hijo de puta, a todo cerdo le llega su San Martín. Que te vote Chapote. ¿De qué prostíbulos vienes? Si dejas Moncloa, lo más seguro es que vayas esposado. Acabarás en la cárcel... Dreta i extrema dreta volen deshumanitzar Sánchez. L'han acusat de trencar Espanya, de matoneria, d'incendiari... Molts d'aquests insults i invectives han estat pronunciats per líders del PP i Vox. Evidentment, la insistència i la difusió acaben calant una part significativa de l'opinió pública. Molta gent troba que insultar i amenaçar és una cosa normal i natural. Els més extremistes passen de les paraules a l'acció. No ens pot estranyar que Pedro Sánchez no puga assistir a alguns actes públics a l'aire lliure. Jo al·lucine. No recorde que cap president de govern del període democràtic haja estat diana de tanta ràbia i tantes infàmies. Sánchez podrà agradar més o menys, però no es mereix aquesta pluja d'improperis. La pràctica totalitat d'imputacions és fal·laç. Es transmet la impressió que tothom abomina el president. ¡Ni de bon tros! Molts ciutadans, amb sentit de civilitat i educació, rebutgem completament aquesta estratègia de l'odi i la deshumanització. A mi em pot caure mal algun líder de la dreta —Aznar, per exemple—, però no se m'acudiria mai desitjar-li la mort o dir-li fill de puta. La dreta juga amb avantatge; sap que jo i moltes altres persones mai no corejarem en una concentració «Feijóo, fill de puta». Encara que... Alguna vegada m'he preguntat si no caldria replantejar-nos-ho, perquè la dreta prove la medicina. Però recapacite i em dic que no hem de caure al parany. Això voldrien els reaccionaris. Ni els socialdemòcrates ni l'esquerra radical postulen la deshumanització de ningú.

Com la boxa

La dreta intenta convertir el tauler polític en un quadrilàter de boxa, en què es desenvolupen els successius assalts. Ara tocaven els incendis del nord-oest peninsular. En una situació de normalitat democràtica, un dels púgils hauria quedat fora de combat per knock-out (KO). Em referisc al fet que diversos governs autonòmics del PP, titulars de les competències en matèria d'emergències, l'han espifiada. Però han aconseguit d'alçar-se abans dels deu segons, que no sé qui els haurà comptat; en un combat de boxa hi ha àrbitre, però a la lluita política... És molt freqüent, en el ring, que un dels púgils s'oblide de l’uppercut i el ganxo i s'agarre a l'adversari fins que l'àrbitre els separe, però no hi ha àrbitre al tauler polític. Allò que més s'assembla a un jutge de boxa és el moderador d'un debat. A les tertúlies i els debats polítics no sovintegen els moderadors imparcials. Per tant, el tertulià amb argumentari més inconsistent —en aquest assumpte dels incendis, el representant de la dreta mediàtica o política— intenta embolicar el debat amb tota mena de fal·làcies, murrieries i estratagemes, la d'agarrar-se a l'adversari —dialècticament, és clar— entre les més habituals. S'arriba a un punt en què els espectadors no entenen res, perquè els tertulians parlen tots alhora. Moltes persones acaben desconnectant. Aquest és l'objectiu de la dreta, que no s'entenga res amb tant de soroll. Ha evitat el knock-out i és possible fins i tot que acabe guanyant per punts, cosa no del tot improbable.

Pintors i escultors de Xàtiva

Ja s'ha acabat la Fira d'Agost xativina, però encara es pot visitar la tradicional Mostra de Pintors i Escultors de Xàtiva. L'exposició compta amb algunes peces magnífiques d'autors locals molt coneguts. Quant a temes i tècniques, hi ha de tot: olis, paisatges, collages, retrats, gravats, obres abstractes, acrílics... La mostra és hereva d'un premi local que se celebrava anteriorment. Quan es va suspendre aquell concurs, al desaparegut Pepe Mallea se li acudí la idea de la mostra de pintors locals. Amb el transcurs del temps, com que el nombre d'artistes de la ciutat no cessava de créixer, calgué fer una selecció. Com tots podem imaginar, el procés de tria deixa necessàriament gent fora, per manca de suficient espai expositiu. (Supose que seran refusades les obres que no tinguen una qualitat mínima.) Sempre hi ha, per tant, descontents.  Enguany s'han encarregat de l'organització els següents col·lectius: Grup Aire Lliure-Art, Associació de Pintors Josep de Ribera, Artistes AXAC, Artistes Gravadors de l'Estampació Creativa i Associació Esculturae. He fet la meua pròpia selecció; és impossible penjar al blog totes les obres exposades a la primera planta de la Casa de Cultura.

 

 

De dalt a baix i d'esquerra a dreta, obres de Emilio Palop, Lola Torres, Miquel Mollà, Inmaculada Abarca, Toni Grau,

Javier Soro, Miguel Soro, Vicent Martínez Segrelles, Rafaela Prats, Pepe Castells, Salvador Morcardó,

Carmen Caldes, Helena Moral i Toni Espinar

Incendis de sisena generació

Tothom en parla, però pocs saben de ciència certa quina cosa són els megaincendis o incendis de sisena generació. Com jo no entenc de tot, he hagut d'informar-me. No és difícil d'entendre. S'anomenen així aquells que, a causa del seu caràcter imprevisible, la seua intensitat i la velocitat de la seua propagació, excedeixen la capacitat de control dels serveis d'extinció. Cremen més de 10.000 hectàrees i afecten tant zones boscoses com àrees urbanes (cremen també hortes, jardins i cases). Es cremen les copes dels arbres, el foc es transmet ràpidament i es projecten petites cendres (partícules inflamades i incendiàries) capaces de recórrer distàncies mitjanes suficients per a eludir els rius i els tallafocs. Els incendis de sisena generació solen tenir múltiples focus i un comportament que escapa dels models actuals de predicció d'expansió del foc. El fenomen no és nou, però la seua freqüència ha augmentat molt per l'abandó rural, la mala i escassa —o sovint nul·la— gestió de tota la biomassa sobrant a la natura i pel canvi climàtic. L'augment de les temperatures globals, les onades de calor, les sequeres —cada cop més recurrents i severes— i l'acumulació als boscs de matèria orgànica i matoll sec sumen els ingredients perfectes per a la formació dels incendis forestals de sisena generació. Són altament destructius i alliberen gran quantitat d'energia. Creen una meteorologia pròpia al seu interior i poden formar gegantins pirocumulonimbus (cumulonimbus flammagenitus) d'una capacitat devastadora enorme, bé que, vistos de lluny, constitueixen un espectacle grandiós de la natura. Els megaincendis no es poden extingir fins que no canvien les condicions meteorològiques. Per això, duren molts dies. Totes les circumstàncies esmentades impedeixen l'actuació dels mitjans d'extinció; se superen els límits de capacitat tècnica i seguretat personal dels bombers i els pilots d'avions i helicòpters. Un avió amfibi, per exemple, no pot descarregar aigua en l'interior d'un pirocumulonimbus. (Això sense comptar que l'aigua arribaria evaporada a les flames.) Veiem la terrible devastació dels grans incendis d'aquests dies al nord-oest de la Península. Per a evitar-los només són útils les tasques de prevenció. Si aquestes fallen...

Si la culpa és de tots, no és de ningú

L'onada de cremats que arrasa el nord-oest de la península és, a nivell polític, una reedició del ja viscut. El PP és molt dolent gestionant emergències, però molt bo llevant-se les puces de damunt. En aquesta ocasió, la seua estratègia ha descansat sobre tres pilars: no demanar el nivell 3 d'emergència; fer al govern central demandes que excedeixen els límits del possible; tirar-li la culpa de tot a Pedro Sánchez. És més o menys el mateix guió de la dana de 2024 a casa nostra. ¿Per què repeteix l'estratègia? Perquè, incomprensiblement, li pot donar bon resultat. A aquestes alçades ja han quedat prou clares la incompetència i la negligència de les comunitats governades pel PP. Quan començaren els primers cremats, alguns presidents i consellers d'emergències estaven absents, per vacances, i tardaren a posar mans a l'obra. Està acreditat de sobres que les comunitats autònomes afectades pel foc no s'havien pres seriosament la prevenció. La muntanya i els boscs estan descurats. Hi ha escassa inversió. Bona part dels serveis de prevenció i extinció s'ha privatitzat. La precarietat laboral dels treballadors de les brigades és desgraciadament la norma.

Els bombers forestals —que sovint no tenen reconeguda administrativament aquesta categoria professional— perceben salaris baixos. Se'ls fa, en molts casos, contractes fixos discontinus. Per tant, treballen quatre mesos a l'any de mitjana. Si falla la prevenció, la tragèdia està assegurada; molts científics expliquen que els incendis de sisena generació són, un cop iniciats, molt difícils d'extingir. (Alguns afirmen que és impossible apagar-los.) Al principi, els presidents autonòmics del PP deien que tot estava controlat. ¡El descontrol era absolut! Però reconèixer-ho equivalia a confessar incompetència i deixadesa. Podrien haver elevat l'emergència a nivell 3. ¡No! S'han negat com també es va negar Mazón en novembre de 2024. ¿Per què? Perdrien el comandament de l'operatiu. És més rendible políticament demanar a Sánchez el Sol i la Lluna. El govern ha posat a disposició de les autonomies afectades tots els mitjans de l'administració central: tots els efectius de la UME, tots els avions amfibis del Grup 43 de l'Exèrcit de l'Aire, les Brigades de Reforç d'Incendis Forestals (BRIF) amb vehicles i helicòpters, reforços de la Guàrdia Civil...

Inclús féu una crida a la Unió Europea que van respondre diversos països membres. ¡Ha! Però el govern central no ha donat el Sol i la Lluna. Per tant, la culpa dels cremats és del govern. S'ha arribat a l'extrem de titllar de piròmana la directora de Protecció Civil i d'acusar de deslleialtat el govern. Serà per la lleialtat del PP... El Senat, amb majoria absoluta pepera, ha demanat la compareixença de quatre ministres, però de cap president autonòmic del PP, perquè són del tot innocents. Dolors Montserrat ha demanat la convocatòria immediata d'eleccions. ¡Vaja! ¡Quina novetat! Òbviament, el govern central s'ha hagut de defendre del seguit d'invectives i falsedats. De seguida, els mitjans de la dreta han picat amb la cobla del tots són iguals i es tiren les culpes els uns als altres. ¡Ja estem amb les simetries! Hi ha dos grups més vulnerables a la demagògia. Les víctimes directes d'una tragèdia —gent que ha perdut la casa o el negoci— compren amb facilitat l'argument que tots els polítics són iguals, i tots els incondicionals del PP s'empassaran sense cap problema que Sánchez és Neró. Però la gent amb seny hauria de mantenir el cap fred.

De fet, podria ser que els dirigents del PP estiguen acollonits. I ací tornem als paral·lelismes amb la dana. En diverses ciutats castellanes ja hi ha hagut manifestacions de protesta contra Fernández Mañueco i Suárez-Quiñones, conseller de Medi Ambient. Efectivament, és probable que molts gallecs, lleonesos, castellans i extremenys no s'engolisquen les boles, perquè estan veient des de primera fila el desori dels seus governs. A més, cal recordar que el PP no fou el partit més votat en les últimes eleccions autonòmiques castellanes i extremenyes. Governa gràcies al suport de Vox. (Santiago Abascal i els seus deuen estar fumant-se un puro.) Perilla l'arribada a Moncloa. Però el PP continua amb la seua estratègia. L'alternativa, assumir responsabilitats, no li val. Sap una cosa elemental: si la culpa és de tots, no és de ningú. La gent de seny creu que és impossible que això funcione, però de més grosses se n'han vist —amb Trump, per exemple. Com més va, més efectives semblen les mentides. Al final, si el joc fal·laç li surt bé al PP serà perquè una part significativa de l'electorat ho haurà volgut. Lamentable, sí, però és el que hi ha.

Premi Nacional de Pintura Juan Francés

Els certàmens de pintura de la Fira d'Agost han passat per moltes vicissituds. Des de la segona meitat dels anys vuitanta es convocaven uns premis nacional i local de pintura. Ja en la dècada dels noranta, el govern socialista, desitjós d'elevar el nivell dels certàmens, concebé la Biennal de Pintura Ciutat de Xàtiva que se celebrava a la darreria de la tardor, en novembre i desembre. Només arribaren a convocar-se dues, les de 1992 i 1994. Tres elements donen prestigi a un saló de pintura: la composició del jurat, la dotació dels premis i el catàleg. Joan Àngel Blasco Carrascosa, Artur Heras i Miquel Navarro foren els jurats de la primera biennal. Joan Genovés, Arcadi Blasco i Román de la Calle, els de la segona. En 1995, després de guanyar les eleccions locals, Alfonso Rus suprimí la biennal, però va mantenir el Premi de Pintura Fira d'Agost, que no havia cessat de convocar-se anualment. Haurien de passar més de dues decàdes perquè les coses canviaren. El govern local d'esquerres sorgit de les eleccions de 2015 impulsà els canvis.

El magnífic pintor Juan Francés ja havia manifestat en vida el seu desig de dotar una beca per a joves amb vocació artística. Salvador Verger, amic de l'artista, posà en contacte Jordi Estellés, regidor de Cultura, amb Rosmary, vídua del pintor traspassat. Després d'uns cafès a la terrassa del Moncho i algun sopar en casa de Rosmary, es firmà un conveni de col·laboració. En 2017, el certamen d'agost passà a denominar-se Premi Nacional de Pintura Juan Francés Fira d'Agost. L'Ajuntament dotà 3.000 euros i Rosmary, 5.000 (la vídua de Francés també arribaria a establir una beca per al millor estudiant del batxillerat d'arts de l'IES Josep de Ribera). Al principi, les obres seleccionades del certamen s'exposaren al Museu de Belles Arts, però l'esdeveniment es traslladaria finalment al Saló de Columnes de la Casa de Cultura. Fins a 2021, s'exhibia alhora, a la Casa de l'Ensenyança, una mostra de l'obra del mateix Juan Francés. I arribem a 2025. Com ja s'ha dit adés, composició dels jurats i catàlegs ajuden a prestigiar concursos d'arts plàstiques. Quan escric aquestes línies, encara no hi ha catàleg de les obres seleccionades al saló d'enguany.

¿I què podem dir del jurat? Que la seua composició no figurava a les bases del premi. Cal aclarir que la plataforma MundoArti s'encarrega de l'organització tècnica del concurs. Ara ja coneixem els tres àrbitres: Jorge López, director de la galeria Jorge López de València, Johanna Caplliure, comissària i crítica d’art, i Javier Claramunt Busó, professor del Departament de Pintura de la Facultat de Belles Arts de la UPV. ¿Per què no van constar a les bases? Les suspicàcies resulten inevitables. ¿La tela guanyadora del segon premi, Something in the way, de Guillermo Velasco, s'ajusta a la base quarta? Les obres presentades han de ser originals. Something fou seleccionada en 2024. Es pot comprovar al catàleg de l'edició passada. I Jorge López, també jurat en 2024, ho sabia. Més preguntes. ¿Sentirien predilecció Javier i Jorge per alumnes seus i per artistes de la seua galeria? És una pregunta pertinent. Altra: ¿Els membres del jurat tenien amplitud de mires o debilitat per l'informalisme, per l'art abstracte? I açò em duu a l'obra guanyadora, En blanco.

 

 

D'esquerra a dreta i de dalt a baix, "En blanco", "Torrent",

"Something in the way" i pàgina del catàleg de 2024

Potser hi ha entre les seleccionades (informalistes majorment) alguna obra més mereixedora del premi. Tot és opinable. En blanco suscita refús per motius poc consistents. Dir que sembla, vist de lluny, un llenç pintat absolutament de blanc és una bajanada. L'obra s'ha de mirar bé. Alguna cosa es devia olorar el jurat; ha hagut d'acudir a la literatura: «La distingim per la seua capacitat d’obrir un espai de calma i contemplació enmig d’un món marcat per la velocitat i la tensió, on tot es mostra i tot ha de veure’s resplendent i espectacular, per a intentar destacar entre milions d’imatges.» L'obra abstracta es difícil de copsar; de vagades està buida, és una forma sense fons, continent buit de contingut. Francis Bacon deia que el destí de molta obra abstracta acabarà sent decorar, junt amb un sofà, la paret d'una sala d'estar de casa benestant. El quadre guanyador de Miquel Ponce és un joc de textures i pigments mínims. ¿Sentit? Recele d'una creació quan li cal nota explicativa. ¿Què hauria pensat Juan Francés de l'obra Torrent, menció d'honor? Com el coneixia, m'ho puc imaginar. No suportava, per exemple, el free jazz. Però deixem-ho córrer...

(publicat a Levante-EMV, el 23/08/2025)

Quan manca la prevenció

El florentí Niccolò Machiavelli (1469-1527), polític, diplomàtic, filòsof, historiador, poeta i dramaturg, va reflexionar en la seua coneguda obra El Príncep sobre algunes qüestions que, després d'haver transcorregut cinc segles, no han perdut vigència. Hi ha un fragment del seu llibre que sembla escrit despús-ahir. L'haurien de llegir obligatòriament els polítics que tenen la responsabilitat directa de prevenir i combatre riuades, incendis i altres situacions catastròfiques.

 

«No se m'amaga que molts van creure i creuen que la Fortuna, ço és, la Providència, governa de tal manera les coses d'aquest món que els homes amb la seua prudència no poden corregir allò que elles tenen d'advers. Encara més, creuen que no hi ha cap remei que se'ls puga oposar. D'acord amb açò, podrien jutjar que fatigar-se molt en aitals ocasions és en va, i que llavors convé deixar-se governar per la sort. Aquesta opinió està acreditada en el nostre temps a causa de les grans mudances que, fora de tota conjectura humana, s'han vist i es veuen cada dia. Reflexionant-ho jo mateix de tant en tant, em vaig inclinar d'alguna manera vers aquesta opinió. Tanmateix, com no està anorreat el nostre lliure albir, jutge que pot ser de veres que la Fortuna siga l'àrbitre de la meitat de les nostres accions, però que també és cert que ens deixa governar l'altra, o almenys sempre algunes parts. La compare amb un riu fatal que, quan s'embraveix, inunda les planures, tira a terra arbres i edificis, lleva el terreny d'un paratge per a endur-se'l a un altre. Cadascú fuig a la seua vista, tots cedeixen a la seua fúria sense poder resistir-lo. Però, per més formidable que siga la seua natura, no s'esdevé menys per això que els homes, quan els temporals estan encalmats, poden prendre precaucions contra semblant riu, fent esplanades i dics, de manera que, quan ell creix de nou, està forçat a córrer per un canal, o que almenys la seua fogositat no siga tan llicenciosa ni perjudicial. S'esdevé el mateix pel que fa a la Fortuna: ostenta ella el seu domini quan no troba ànima i virtut preparades; quan en troba, torna la seua violència cap a la part en què sap que no hi ha dics ni altres defenses capaces de mantenir-la.»

 

El Príncep, Niccolò Machiavelli, Capítol XXV

¿Per a què volem l'autonomia?

Que la gestió de les emergències és competència autonòmica ja ho deu saber tothom a aquestes alçades. Bé, tothom llevat dels dirigents del PP, partit que, ves per on, està governant en moltes comunitats autònomes. El PP primigeni i el partit antecessor, Aliança Popular, no creien gens en l'autonomia. Més tard, canviarien d'opinió en adonar-se que les autonomies brindaven parcel·les de poder ben sucoses i oportunitat de manejar pressuposts importants. Però aquest canvi d'opinió no obeeix en absolut a la creença en una Espanya plurinacional i descentralitzada. De fet, en 2013, algunes veus peperes —la d’Esperanza Aguirre, posem per cas— suggerien que potser calia tornar competències al govern central. Algunes comunitats autònomes governades pel PP s'haurien desfet, si hagueren pogut, de la sanitat, les ajudes a la dependència o l’educació. Va ser un mal pensament, perquè la minva dels serveis públics és un element nuclear de la seua política econòmica consistent a baixar imposts als més rics i retallar i privatitzar serveis públics. Uns dels serveis que han patit les conseqüències d'aquest enfocament són els d'emergències.

En un post anterior, ja explicava el dèficit autonòmic que pateix el País Valencià; no disposa de servei d'emergències propi. Catalunya, per exemple, té cossos autonòmics de policia i bombers. L'infrafinançat País Valencià depèn, en bona mesura, per a tot, de l'estat central. Això pot tenir un passar en comunitats que mai no havien aspirat a l'autonomia. Els la van donar per allò del café para todos. Però nosaltres els valencians, que exhibíem pancartes, durant la Transició, amb el lema «Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia», hauríem d'aspirar a un autogovern de primera categoria. Tanmateix, si la majoria vota, quan vénen eleccions, a qui no es creu que som un país, ja sabem quines són les conseqüències. La prova la tenim a la dana de l'any passat. Com ens falten recursos, hem de demanar-ne al govern central. L'escassesa de mitjans propis és una prova del nostre dèficit d'autogovern. La dana suscità un debat interessant, bé que restringit. ¿Calia demanar al govern central que declarés l'estat d'alarma, o d'emergència, cosa que hagués implicat intervenir el Govern de la Generalitat? Les opinions i les respostes van ser diverses.

En realitat no calia decretar l'estat d'alarma de l'article 116 de la Constitució, regulat per l'article 4 de la Llei Orgànica 4/1981. (És l'alarma que es decretà durant la pandèmia.) Es tractava més bé de dilucidar la conveniència de declarar l'emergència d'interès nacional que regulen la Llei de Protecció Civil i el decret que la desenvolupa. Pot declarar aquesta emergència el ministre de l'Interior, per iniciativa pròpia (bé que informant a la comunitat autònoma afectada) o a petició de la comunitat o la Delegació del Govern en el territori afectat. Núñez Feijóo la demanà a bou passat. Podem imaginar la reacció colèrica del PP si el govern de Pedro Sánchez hagués declarat l'emergència nacional des del primer minut. Això equivalia a intervenir la comunitat autònoma. Avui, sabem que el PP ja dissenyava l'estratègia de culpar el govern central per la pèrdua de 228 vides. Entre la gent d'esquerra hi havia divisió d'opinions: uns pensaven que calia haver declarat l'emergència nacional; altres opinaven que el problema era competència de Mazón i que l'havia de resoldre ell. («Al cap i a la fi, Sánchez li està donant tot el que demana», deien.) ¿I Mazón?

Ell podria haver elevat l'emergència a nivell 3, però no volgué, perquè això hagués implicat que el ministre de l'Interior passés a ser el comandament únic. Mantenint el nivell 2, el president de la Generalitat conservava la direcció de l'operatiu, podia demanar al govern central tota classe d'ajudes i podia criticar Sánchez si les demandes no eren ateses. Allò més interessant és el debat que es va suscitar al si de Compromís. Una part dels seus militants opinava que no s'havia de demanar intervenció de l'Estat per una qüestió de principi: «Si ens creguem que som una nació i si aspirem a la màxima cota d'autogovern —o inclús a quelcom més—, ens haurem de traure nosaltres mateixos les castanyes del foc.» Amb independència que nombroses infraestructures malmeses eren de titularitat estatal i que els recursos de l'Estat també són nostres —perquè estan pagats amb imposts de tots—, i malgrat compartir els principis esgrimits, resulta evident l'utòpic de l'aplicació. Potser siga més realista a Catalunya o Euskadi, però al País Valencià... En fi, tot açò ja és passat. Però ara tenim altra catàstrofe: el seguit d'incendis que assolen la Península.

 

Vinyeta de Sansón

El PP torna a mostrar incapacitat de gestió, incompetència i deixadesa. Assaja altra vegada de derivar responsabilitats al govern central, malgrat que la Llei del Sistema Estatal de Protecció Civil estableix clarament que declarar alertes i combatre catàstrofes produïdes en una comunitat autònoma és competència exclusiva del govern d'aqueixa autonomia. No és sobrer, per tant, fer les eternes preguntes: ¿ens creguem l'autonomia o no? ¿per a què la volem? Pel que es veu, els governs autonòmics del PP només volen autonomia si tot està en calma. Però quan vénen mal dades... Quant a la disponibilitat de mitjans idonis, als líders estatals i autonòmics del PP no els acaba d'entrar en el cap que la mà invisible del mercat no serveix per a combatre incendis, danes o riuades. Els desastres com més va, més sovintejaran a causa del canvi climàtic, bé que alguns s'entesten a negar-ho. Les calamitats només es combaten amb impostos i serveis públics. Calen brigades forestals i cossos de bombers ben pagats i ben equipats. ¿Autonomia per a què? Per a millorar la nostra vida descentralitzant serveis i acostant-los al ciutadà, no per a enriquir-se i enriquir amics.

La mentida i els insults

Se sol pensar que l'"i tu més" s'aplica sols a casos de corrupció, però té moltes altres derivades. Dos de les més freqüents es refereixen a la mentida i els insults. Comencem pels segons. A la inauguració de les festes d'Osca es va produir un episodi d'insults a Sánchez. Mentre la regidora de festes estava llegint el pregó, una part dels assistents que omplien de gom a gom la plaça de la Seu corejà insults contra el president. ¡Pedro Sánchez, hijo de puta! La regidora interrompí la lectura. Quan es disposava a continuar llegint, Octavio López, conseller de Foment, Habitatge i Mobilitat del Govern d'Aragó (polític del PP), li va dir a la regidora: Déjales, déjales, que están contra Pedro Sánchez. Com els micròfons estaven oberts, l'episodi s'ha tornat viral. Díaz Ayuso donà el tret de sortida a la campanya d'insults, amb el seu Me gusta la fruta. Sánchez ha estat amenaçat de mort. Li han desitjat que acabe en presó. La dreta li diu de tot: corrupte, porc... I tot això acaba calant un sector de la ciutadania. (Al panell led situat damunt la barra d'un restaurant desfilaven missatges com aquest: Sánchez, hijo de puta, a todo cerdo le llega su San Martín.)

I quan se'ls retrau que insulten d'aquesta manera l'adversari, els portaveus de la dreta contesten que l'esquerra fa el mateix. ¡No! Això no és de veres. I faig una matisació necessària. Pot ser que per les xarxes socials circulen insults en un sentit i l'altre. Tothom sap que les xarxes s'han convertit en un femer. Però jo no veig que s'insulten greument polítics de la dreta "de manera sistemàtica" des dels parlaments, des de les tribunes d'oradors, des de rodes de premsa o des de compareixences públiques de portaveus de partits d'esquerra... Remarque l'expressió "de manera sistemàtica", perquè pot haver-hi, és clar, alguna excepció aïllada. Però no veig campanyes com les d'Hazte oir —que exhibeix enormes pancartes per terra, mar i aire titllant de corrupte Pedro Sánchez— dirigides contra Nuñez Feijóo. Encara més: no hi ha cap entitat equiparable a Hazte oir a la banda esquerra. Per tant, afirmar que l'esquerra insulta igual que la dreta és absolutament mentider. I anem a les mentides. L'esquerra no menteix, la dreta sí. I convé fer altra matisació. Quan parle de mentides, em referisc a fake news, no a incompliments de promeses electorals.

Tots els partits, de dretes o d'esquerres, incompleixen molt sovint les seues promeses. Rajoy va prometre que no pujaria els imposts i féu justament el contrari. Felipe González assegurà que ens trauria de l'OTAN. Sánchez prometé que no hi hauria amnistia i n'hi ha. Els motius dels incompliments són variats: es promet el que se sap de ciència certa impossible de complir; es desisteix dels plans previstos, perquè els números no donen després de les eleccions... Tot això són coses que entren dins de la "normalitat" democràtica. Però les fake news (notícies falses), expressió anglesa per a referir-se a la difusió conscienciosa de mentides, de boles més grans que una catedral, com a arma política, són especialitat exclusiva de la dreta i l'extrema dreta. Feijóo n'és especialista. Recordem el seu debat electoral amb Pedro Sánchez. Les armes de destrucció massiva que posseïa Iraq i la imputació a ETA dels terribles atemptats de l'11-M foren mentides catedralícies amb clara intencionalitat política. L'anomenada "policia patriòtica" s'encarregava de difondre boles i redactar dossiers falsos contra adversaris polítics, durant el mandat de Rajoy.

 

Podemos i els independentistes catalans en foren víctimes principals, però cap partit opositor no se salvava. A partir de la indústria de fabricació de boles va aparèixer el concepte de postveritat, distorsió deliberada de la realitat donant prioritat a creences i emocions sobre fets objectius. El concepte assolí popularitat amb Donald Trump, altre personatge que té la veritat per estrenar; ha arribat al poder gràcies a la propagació de mentides. El domini de la postveritat és aclaparant a les xarxes socials i beneficia singularment la dreta i l'extrema dreta. Les fake news apel·len als pitjors instints i la irracionalitat de la gent. Manipulen moltes persones, però influeixen sobretot els barons joves. En l'estratègia de la mentida es repeteix un patró: fer culpables de la injustícia i altres mals socials els col·lectius més dèbils, especialment els immigrants provinents d'Àfrica. El negacionisme científic (negar el canvi climàtic, l'evolució o l'efecte positiu de les vacunes) és una varietat de falsia intencionada. ¡Reaccionarisme pur! Les boles de la dreta tenen l'objectiu d'assegurar la seua hegemonia política, econòmica i social. En fi, la dreta menteix, l'esquerra no.

¡D'alguna cosa s'ha de parlar en agost!

Han arribat vacances i s'ha generalitzat la crítica als membres de la família reial i als governants per utilitzar diners públics per a pagar-se els viatges o les activitats d'esplai. Cadascú és molt lliure de criticar el que vulga, però trobe que ens desviem del debat fonamental. ¿Els ciutadans de l'Estat preferim monarquia o república? Sobre aquesta qüestió específica mai no se'ns ha consultat. De moment tenim una monarquia. I sí, és clar, sostenir-la té un cost que va a càrrec de l'erari públic —com també tindria un cost el sosteniment d'una presidència de república. Però la pregunta de si costa molt o poc va a continuació de la primera: ¿volem monarquia o república? Una qüestió relacionada amb l'anterior és el desglossament de les despeses que fan el rei i els seus familiars durant les vacances. Si els pressuposts generals de l'Estat destinen una partida a la casa reial, el rei ha d'administrar-se i pagar-se amb diners del seu sou coses com la participació en una regata de vela o el viatge privat d'una infanta. Però hem de saber que diferents ministeris (Interior, Defensa, Hisenda) paguen certes despeses que també afronten els estats republicans.

 

Dibuix de Víctor Ochoa

Els contribuents paguem el cost dels serveis de seguretat i escorta que acompanyen el rei (també durant els seus desplaçaments), del transport i les comunicacions necessàries per si es donés un cas de crisi, del manteniment dels vehicles aeris i terrestres d'ús reial... Són coses ben sabudes. Amb dirigents estoics com Pepe Mujica, potser les despeses públiques serien molt baixes, però de personatges com Mujica en són parits ben pocs. I jo no tinc gens clar que la majoria de la ciutadania aspire a viure com l'antic president uruguaià. (Altra cosa és que molta gent passe fretura en contra de la seua voluntat.) En tot cas, hi ha exemples d'austeritat més assequibles. Es diu que el president italià Sandro Pertini només ocupava el palau del Quirinal durant les hores de treball, però residia habitualment en la seua mansarda sobre la Fontana de Trevi. També es fiquen en solfa les vacances de Sánchez. Això forma part de la campanya d'assetjament contra ell. A diferència del rei, que ocupa palaus a perpetuïtat, el president del govern fa ús d'immobles de domini públic només mentre dura el seu mandat. I jo trobe que això té els seus avantatges.

El president no té vacances. És el cap de l'executiu. Ha d'estar disponible les vint-i-quatre hores del dia els tres-cents seixanta-cinc dies de l'any (el president de la República Italiana té un paper més aviat simbòlic). Trobe preferible que ocupe immobles de titularitat pública mentre romanga al càrrec. Si decidís residir en un domicili privat, s'hi hauria de traslladar el corresponent aparell administratiu i de seguretat, la qual cosa duplicaria costos, perquè caldria continuar utilitzant Moncloa per a moltes activitats de l'agenda oficial. Pels mateixos motius, trobe lògic que faça ús de determinats edificis propietat de l'Estat (La Mareta de Lanzarote o Las Marismillas de Doñana) en certes èpoques de l'any. Hi han sojornat tots els antecessors de Sánchez. Alguns presidents han rebut dignataris estrangers en aqueixos palaus. Ara, però, es debat si és correcte que Sánchez actue igualment. Crec que tot forma part de la mateixa campanya contra ell. Això sí, qualsevol activitat privada que se'n surta de l'agenda oficial, ha de pagar-se-la el president. Però com s'ha dit més amunt, mai no podran evitar-se certes despeses a càrrec de l'erari públic.

Tornem als caps d'Estat. En 2024, el pressupost del Palau de l'Elisi, seu de la presidència de la República Francesa, fou de 125 milions d'euros. El de la casa reial espanyola, 8,5 milions. Però en aquesta xifra no s'inclouen despeses que assumeixen ministeris com Defensa, Interior o Afers Exteriors (que es fa càrrec dels viatges internacionals). Els cotxes oficials amb xofer pertanyen al parc mòbil del govern que gestiona Hisenda. Els vehicles per a grans cerimònies i els mitjans aeris pertanyen a Defensa. Patrimoni Nacional, que depèn de Presidència, paga els sous de més de cent persones i s'ocupa del manteniment del palau de la Zarzuela, on viu la família reial. Per tant, la monarquia ens costa més de vuit milions, però no sabem quants. En tot cas, jo diria que és prou més barata que la presidència de la República Francesa. El senyor Macron viu a cos de rei. ¡Ha! ¿És que m'he tornat monàrquic? ¡Noo! Però no suporte sentir o llegir bajanades. Es fan certes afirmacions que no compten amb el suport de cap dada. Tanmateix cal ser comprensius. Molt sovint, ens cega la passió republicana. A més, d'alguna cosa s'ha de parlar en agost, ¿no?

Exèquies de Juan Aguilar

El teòleg suís Hans Urs von Balthasar, amant del teatre, dedica una part prou extensa de la seua trilogia Teodramàtica a fer una història breu de la relació conflictiva de l'Església amb el teatre. Els orígens del teatre, especialment els de la tragèdia, estan emparentats amb la litúrgia. Si la mort i la resurrecció de Crist poden ser presentades als creients com un drama, la litúrgia de la missa —una de les expressions més autèntiques del drama— és clarament una representació. El ritual de la missa compta fins i tot amb elements, el monòleg i el diàleg, clarament teatrals. Però hi ha un problema: la rutina. Aquest problema es conjura a les grans celebracions. Dissabte passat es van celebrar les solemnes exèquies del canonge Juan Aguilar. Havia traspassat el dia anterior, festivitat de Sant Feliu. La missa pontifical estigué presidida pel valencià Salvador Giménez, bisbe emèrit de Lleida. Jo vaig acudir al funeral. M'unia l'amistat amb el rector transit. Havia nascut a Cabra del Santo Cristo, poble de la província de Jaén. Malgrat haver exercit tot el ministeri sacerdotal a la nostra comarca, mai no va perdre l'accent andalús de la seua parla.

Sempre que ens vèiem pel carrer, ens saludàvem i xerràvem una estona. També era membre de l'Associació d'Amics de la Costera. Alguns concerts de música antiga, dels cicles organitzats per l'associació, se celebraren a l'església de la Mare de Déu de la Mercè i Santa Tecla, en què Juan va ser rector vint-i-un anys. Llegia habitualment les meues columnes. Recorde que en certa ocasió —jo havia escrit un text sobre els claretians— em va dir, quan ens trobàrem pel carrer de la Reina: Ximo, te has pasado. És clar que no li havia agradat el contingut del meu article, però això no impedí que continuàrem saludant-nos amb cordialitat. Altra vegada, jo pujava cap a ma casa, per la plaça de la Bassa, i ell baixava acompanyat d'un clergue desconegut. Em féu senyal d'acostar-nos. Ens donàrem les mans i Juan va passar a les presentacions: Ximo, don Salvador, obispo de Menorca. El bisbe em va preguntar si jo havia treballat al Col·legi Claret. «Sí, durant el curs 1974-1975», li vaig respondre. Salvador fue director del centro posteriormente, tercerejà Juan.

Després de la seua ordenació bisbal, Salvador Giménez, nascut a Muro, llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de València (a l'especialitat d'Història), ha exercit com a bisbe auxiliar de València, bisbe de Menorca (2009-2015) i bisbe de Lleida fins a enguany. (La Santa Seu té el costum de nomenar bisbes valencians per a les diòcesis catalanes i de les illes Balears.) Quant a Juan Aguilar, fou representant del titular del Claret i també hi donà classes. Al començament dels noranta, el centre corria el risc de perdre una línia. L'inspector Vicent Torregrosa li suggerí de demanar-ne una en valencià. Juan digué: Me parece bien si la asociación de padres no pone pegas. Per tant, gràcies a ell, el Claret fou el primer centre educatiu concertat de Xàtiva a oferir línia en valencià. En fi, el difunt també havia exercit el ministeri sacerdotal a la col·legiata, com a vicari parroquial, i a la parròquia de Sant Onofre de l'Alcúdia de Crespins, com a rector. En 2018, fou nomenat canonge de la Seu, càrrec que simultaniejava amb el de capellà de l'Hospital Lluís Alcanyís. Jo recorde com rebíem les seues visites quan ma mare hi va estar ingressada.

Feia mesos que no veia Juan passejant pel carrer o esmorzant dissabtes al bar del Catòlic junt amb altres preveres. Un dia, vaig preguntar per ell al rector de Sant Pere. «Està molt malalt», em va dir. Queda el record de qui ja no està. Dissabte passat, la Seu era plena de gom a gom, com en les grans solemnitats. Fugida de la rutina de missa diària. Bisbe, abat, canonges —en queden pocs— i una vintena de sacerdots esperaven l'arribada del fèretre amb el cos de Juan. Solideus, mitra, pectoral, bàcul. Salutació a familiars i amics congregats. Trasllat del fèretre a l'interior de la gran nau i col·locació davant l'altar major. Resos i psalms. Oficiant: «Tu que vas alliberar el teu poble de l'esclavitud d'Egipte...» Fidels: «Rep el teu serf al paradís.» Missa concelebrada. «La vida dels justos està en mans de Déu. No els tocarà el turment.» Homilia repassant la vida del difunt i anunciant el retrobament a la casa del Pare. Representació ritual del sopar de comiat de Crist. Teodrama sobre el qual reflexionà von Balthasar. Encens, aigua beneïda. Adéu a l'amic.

(publicat a Levante-EMV, el 09/08/2025)

Acarnissament amb el fiscal general

En circumstàncies polítiques més assossegades no hauria tingut tanta transcendència la filtració d'un correu electrònic de l'advocat de la parella de Díaz Ayuso dirigit a fiscalia. Són centenars, o milers, les filtracions que es produeixen durant la tramitació de processos judicials. S'acusa sense proves al fiscal general de l'Estat de ser qui va filtrar el correu amb què Alberto González Amador confessava la comissió d'un delicte contra la hisenda pública. L'article 417.2 del Codi Penal estableix que l'autoritat o el funcionari públic que revele la informació reservada que conega sobre un particular incorrerà en pena de presó d'un a tres anys i d'inhabilitació especial per a funció o càrrec públic de tres a cinc anys. Hauria de sobtar la insistència del Tribunal Suprem a processar Álvaro García Ortiz. La manca absoluta de proves de la culpabilitat del fiscal general hauria d'haver conduït fa temps a l'arxiu lliure de la causa. En realitat existeixen proves que exoneren García Ortiz i que l'instructor, Ángel Hurtado, i la sala d'apel·lacions del TS no han pres en consideració.

La hipotètica revelació de secret ja arribava molt avariada d'origen, atès que el director del gabinet de Díaz Ayuso havia estat autoritzat per González Amador a publicar els seus correus. Per tant, ens hem de preguntar a quines raons obeeix l'acarnissament del Suprem amb el fiscal. Cal apuntar vàries. Aquest acarnissament es produeix en el context d'un complot contra el govern de Pedro Sánchez, que és l'última peça a batre. Però hi ha altres elements que cal considerar. Núñez Feijóo té alguns comptes pendents amb García Ortiz. A la primeria dels 2000, fou fiscal especialista en medi ambient de la Fiscalia del TSJ de Galícia. García Ortiz assumí l'acusació pública en el cas Prestige. El moment de màxima tensió entre fiscal i PP es produí en estiu de 2017. Núñez Feijóo afirmà que una organització terrorista provocava l'onada d'incendis. El fiscal va contradir el president de la Xunta. No hi havia cap prova de l'existència d'una trama de terrorisme incendiari. La Xunta s'havia gastat moltíssima pasta en una campanya que adobava la tesi del terrorisme.

En 2022, quan va saber que García Ortiz anava a ser elegit fiscal general de l'Estat, el PP denuncià que García Ortiz havia participat suposadament en un acte de campanya del PSOE per a les eleccions gallegues de 2020, cosa totalment inexacta. Però la tírria al fiscal no és prou per a explicar l'assetjament de què és objecte. Com és lògic, García Ortiz devia guardar al seu despatx, als seus dispositius electrònics (mòbils, ordinadors, tauletes tàctils, memòries) moltíssima informació sensible (documents, whatsapps, correus) sobre casos de corrupció que afecten el PP. És plausible pensar que l'escorcoll d'onze hores practicat per ordres de l'instructor busqués emparar-se de tota la informació. Nombrosos juristes (jutges en actiu i emèrits, catedràtics...) van qüestionar la proporcionalitat de la violació del despatx. Segons la jurisprudència del TS i el Tribunal Europeu de Drets Humans, una mesura de tal calibre obligava a una fonamentació reforçada. Existia el risc que es produïren filtracions dels resultats d'aquella diligència, com passa en altres casos.

Quan poden veure's involucrats drets fonamentals, cal procurar la seua menor afectació si existeixen altres mesures que suposen menys ingerència i siguen igualment útils per a esclarir els fets que són objecte d'investigació. Al magistrat instructor tant li era. Potser l'entercament amb el fiscal nasqués de la creença que no suportaria la pressió i llançaria la tovallola. No pot ser destituït. Ha de ser ell qui decidisca si dimiteix. De moment, no pensa fer-ho. Sobre la qüestió hi ha divisió entre els juristes. Alguns creuen que el fiscal no ha de dimitir, perquè l'acte de processament manca de credibilitat, conté més conjectures que indicis. Encara més, aqueixos juristes pensen que el resultat de la instrucció estava decidit per endavant. La causa contra el fiscal general presenta aspectes jurídics problemàtics des del seu origen. D'acord amb la jurisprudència, han de concórrer indicis reforçats de delicte per a obrir procés penal contra un aforat. Ja obert, l'instructor no ha de fer d'acusador; ha de contrapesar els indicis a favor i en contra de l'investigat.

 

Vinyeta de Ricardo

L'assumpte mai no hauria d'haver arribat tan lluny. S'han practicat diligències més pròpies de la persecució del cap d'una banda criminal dedicada al tràfic de drogues. ¿Violació del despatx del fiscal general per un delicte menys greu? De minimis non curat praetor (el magistrat no s'ocupa de nimietats), diu una regla general del dret. Cal parar esment al lawfare en curs contra el govern, per a poder comprendre alguna cosa. Com que el seu cas està molt polititzat, és fàcil d'entendre que el fiscal no vulga facilitar amb la seua dimissió l'objectiu polític de la presumible guerra bruta. Prefereix lluitar per l'absolució en la sala, durant la vista oral, i reivindicar públicament la seua honestedat. Jo aprove la decisió. Si el fiscal llancés la tovallola —cosa que no es pot descartar, perquè la pressió serà extrema—, els candidats a participants en futures conxorxes prendrien bona nota, sabrien què han de fer quan vulguen carregar-se fàcilment una autoritat de l'Estat. És preferible que la Sala Segona del Suprem es retrate. Atesos els antecedents, pot passar qualsevol cosa. ¡I tant!