Excuses

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) hauria d'estar format per vint vocals i el president. Aquest dimití i sols hi queden divuit vocals —s'han produït dues vacants a l'organisme, una per jubilació i altra per traspàs. El mandat dels divuit vocals acabà en desembre de 2018. Des de llavors, estan en funcions. Han ostentat el càrrec nou anys, cinc amb legitimitat plena i quatre amb mandat caducat; la Constitució mana que la durada del càrrec siga de cinc anys. La composició de l'organisme respon a la majoria parlamentària pepera de 2013. El bloc conservador compta amb deu membres i el progressista amb vuit. El PP es nega a negociar la renovació. ¿Per què? Perquè vol mantenir el control de l'organisme quan perd les eleccions. Tres presidents socialistes, Felipe González, Rodríguez Zapatero i Pedro Sánchez, han topat amb la negativa del PP a renovar el CGPJ. Amb Sánchez, s'ha batut el rècord. La dreta només accepta la renovació quan guanya les eleccions. Es pot estar en contra del sistema de quotes a l'hora de designar els vocals, perquè provoca les conseqüències que veiem. Els elegits es converteixen en apèndixs dels partits.

Tant el PSOE com el PP han col·locat sempre llurs afins al CGPJ, però el PSOE mostra lleialtat institucional. A més a més, els socialistes estan convençuts que el sistema vigent és l'únic que garanteix l'alternança entre consellers conservadors i progressistes quan canvien les majories parlamentàries. I potser tenen tota la raó; si els vocals procedents de la judicatura foren elegits directament per jutges, podem sospitar que el CGPJ tindria sempre majoria conservadora, atès el biaix ideològic de moltíssims jutges i magistrats. En tot cas, el PP ha de buscar pretexts per a justificar l'incompliment de la disposició constitucional. El rast d'excuses és inacabable: negativa a negociar amb un govern que indulta independentistes, pacta amb terroristes, s'alia amb comunistes i ataca la monarquia; vets a magistrats progressistes; conveniència d'esperar el resultat de les eleccions autonòmiques madrilenyes i andaluses; exigència de canviar l'actual sistema d'elecció de vocals... S'han arribat a comptabilitzar unes vint excuses diferents per a no renovar el CGPJ.

El PP també ha dit que és impossible negociar res amb qui nomena una exministra com a fiscal general de l'Estat, o amb qui elimina el delicte de sedició. L'última excusa de Nuñez Feijóo, exposada públicament el dia 6, festa de la Constitució, és definitiva i ben aclaridora: El PP mantiene el bloqueo a la renovación para proteger el poder judicial. La declaració palesa que els pretexts anteriors eren pura tracamanya. El cap del PP confessa obertament que incompleix el dictat constitucional a posta, de manera absolutament deliberada i per motius espuris. ¿De qui o contra quina amenaça ha de protegir el poder judicial? Sembla evident. ¡De l'esquerra! És a dir, la dreta patrimonialitza l'Estat i creu que l'ha de defendre de l'esquerra siga com siga, sense reparar en mitjans. El bloqueig s'entén millor si recordem que també hi ha quatre magistrats del Tribunal Constitucional amb mandat caducat. Al govern li correspon d'elegir dos substituts, els noms dels quals ja ha fet públics. El CGPJ hauria d'elegir els altres dos. Tradicionalment, sol nomenar un magistrat conservador i un progressista. El Constitucional tindria, per tant, majoria progressista.

 

Però el sector conservador del CGPJ rebutja el candidat que han proposat els progressistes i vol imposar dos seus. De moment no ha estat possible desbloquejar la situació. La doctrina del TC considera que els nomenaments del govern i el CGPJ es poden fer de manera no coincident en el temps. Però l'actual TC, amb quatre magistrats en funcions, es nega a validar els substituts nomenats pel govern. Aquest ha intentat resoldre l'assumpte canviant la majoria de tres cinquens, necessària per a elegir els vocals del CGPJ, per una majoria simple. I també ha intentat suprimir el requisit del vistiplau a la idoneïtat que han de rebre del TC els nous magistrats nomenats. Quan s'anaven a votar les reformes al Congrés, el PP presentà un recurs al TC demanant com a mesura cautelaríssima la paralització del tràmit parlamentari. Uns magistrats del TC pendents de renovació s'han declarat en rebel·lia i, sense cobertura legal i sense precedents, han impedit que els representants de la sobirania popular puguen exercir les seues funcions. L'actitud de Nuñez Feijóo autoritza a parlar d'un intent de cop d'estat tou, d'un intent de convertir l'alternança política en pura ficció.

El cap del PP no és un demòcrata si considera perfectament legítim volar la separació de poders i utilitzar la judicatura per a impedir que l'esquerra legisle d'acord amb el seu programa. L'Estat espanyol corre perill d'esdevenir una democràcia il·liberal. I una democràcia il·liberal ve a ser un estat totalitari. El govern ja ha anunciat la seua intenció de tramitar com a projecte de llei les modificacions legals necessàries per a renovar CGPJ i TC. Però aquesta via dilatarà els temps de tramitació. És el que vol la dreta; calcula que guanyarà les properes eleccions i podrà renovar al seu gust ambdós organismes. Al TC hi ha pendents de sentència recursos que afecten moltes matèries: avortament, eutanàsia, llei d'educació, reforma laboral, protecció a la infància, escon que se li furtà il·lícitament a Alberto Rodríguez... El PP pensa sobretot en els seus casos de corrupció, pendents de vista oral. Recordem que el CGPJ nomena el president, els presidents de sala i els magistrats del TS, els presidents de l'AN i les seues sales, els presidents dels TSJ i les seues sales, els presidents de les audiències provincials... Tot això explica l'actitud del PP.

També explica la insistència a demanar que es convoquen eleccions anticipades. L'estratagema ja no enganya ningú. Com diu José Luis Villacañas, La ética de estado de la derecha brilla por su ausencia desde hace décadas. L'ètica exigeix limitar la instrumentalització de les institucions en benefici propi. Però el mal ja està fet. S'ha establert un precedent que pot tenir conseqüències futures desastroses per a la divisió de poders. Uns funcionaris de dretes molt ben pagats —els membres del TC cobren entre 140.000 i 165.000 euros anuals— van camí de convertir-se en l'última instància legislativa de l'Estat, sense haver estat elegits directament pels ciutadans. Ens trobem al pitjor escenari possible, perquè la democràcia necessita que cúpula judicial i tribunals de garanties constitucionals siguen àrbitres imparcials. A l'Estat espanyol, s'han convertit en jutge i part. Intervenen a la lluita ideològica i partidista contra la meitat almenys dels ciutadans (d'esquerres i de les diverses nacionalitats de l'Estat). El descrèdit sembla ja irreversible. Si la dreta se'n surt amb la seua, recuperar el prestigi de les institucions democràtiques serà missió impossible.