Vegetació a ciutat

Alguns biòlegs sostenen que plantar arbres en espais urbans pavimentats és molt problemàtic. Per als tècnics municipals és molt complicada l'elecció d'espècies idònies per als espais públics. Totes tenen pros i contres, aspectes positius, com ornamentar o donar ombra i disminuir el CO2 de l'aire, i també negatius; totes les espècies generen brutícia, fulles seques (sobretot les de fulla caduca), flors marcides, fruits que ocasionen relliscades i atrauen insectes (com les mores o els lledons), escorces, resina... Poden ser al·lèrgiques, sobretot en èpoques de floració, i desprendre elements, com el pol·len, que irriten els ulls i la gola de vianants i veïns. Les branques envaeixen sovint finestres i balcons dels edificis. Tampoc no és infreqüent que les arrels alcen els paviments. Els arbres frondosos no permeten la visió del patrimoni històric i artístic. Els tècnics municipals, a l'hora d'elegir espècies, han de considerar la seua fermesa, la forma de creixement, la durabilitat, la capacitat d'adaptació a l'entorn urbà, la resistència a malalties i plagues, els tipus d'arrels i les propietats del sòl on es volen plantar. En realitat, el lloc més idoni per als arbres està als espais naturals (riberes fluvials, muntanyes, deveses, pinedes, suredes, palmars, boscos, selves...).

Si volem arbres a ciutat, allò més assenyat és plantar-los a jardins —ornamentals i botànics—, parcs o arborètums. Són espais artificials, però s'assemblen prou als naturals. En avingudes, carrers i places amb diversa mena de paviments (llombardes, asfalt, formigó, pedres, rajoles), l'arbrat pateix molt, tant més quan hi ha al subsòl infraestructures (aparcaments, túnels) amb què topen les arrels. Als països mediterranis, els paviments assoleixen unes temperatures molt altes —sobretot durant les èpoques més assolellades i caloroses de l'any— i estan lluny de ser els terrenys esponjosos i plens de tot allò que prefereixen quasi totes les espècies arbòries. Els rogles de terra que volten els arbres esdevenen escusats per a mascotes i, de vegades, per a gent gran i menuda. En les vies i les cruïlles amb enorme densitat de trànsit rodat, la contaminació atmosfèrica és molt negativa per a la vegetació. A causa de tots aquests factors, arbres i altres plantes pateixen sovint estrès i malalties. La ciutat no és gens amable amb l'arbrat. Per altra banda, el seu manteniment és massa costós. En la pràctica, molts ajuntaments se'n desentenen.

 

Episodis meteorològics com una gran nevada, una tempesta o un esclafit amb vents huracanats poden tombar nombrosos exemplars, especialment si no s'han esporgat com cal o estan malalts. Això també s'esdevé a la natura —és llei de vida—, però serveix per a regenerar terrenys i permet el sorgiment de nous plançons. ¡Els vegetals són éssers vius! A ciutat, la caiguda de branques gruixudes o de troncs i copes sencers pot provocar danys materials i personals. Tornem al principi: plantar arbres a la ciutat és problemàtic. Tanmateix, molta gent reivindica que places i carrers estiguen plens de vegetació i d'arbres que donen a muntó d'ombra en estiu. Ni l'enorme escassetat d'aigua que provoca el canvi climàtic dissuadeix d'aquesta aspiració. I els equips de govern municipals són criticats si no obren en conseqüència. El debat democràtic no es lliura, ja es veu, de tensions freqüents entre allò desitjable i allò desitjat (a Xàtiva sense anar massa lluny). Els espais pavimentats seguiran ornamentats amb arbres i parterres, però haurem de ser conscients dels pros i els contres que implica gaudir-ne i del cost de la seua conservació.