S'acosten eleccions. Comença el període de les grans promeses. Sembla que baixar imposts s'ha convertit en una idea fixa de la dreta, de manera contradictòria, perquè Rajoy també va prometre la baixada d'imposts i, després de guanyar les eleccions, va pujar l'IVA de manera brutal, cosa que alguns semblen haver oblidat. PP, Vox i C's —que ja està per a poques promeses— són partidaris d'eliminar o baixar tots els imposts (IRPF, impost sobre el patrimoni, impost sobre successions i donacions, IVA, imposts especials, imposts municipals i autonòmics). Núñez Feijóo, per exemple, no es cansa de dir que caldria baixar l'IVA del gas i el petroli per un període indefinit, fins que s'acabe l'actual crisi inflacionària. Díaz Ayuso pràcticament no cobra els imposts sobre successions, donacions i patrimoni. Com a conseqüència d'aquest dumping fiscal, Madrid és l'autonomia on viuen més rics —el 67% dels ultrarics espanyols hi resideix—, però la comunitat deixa de recaptar uns 1000 milions anuals, perquè bonifica el 100% de l'impost sobre el patrimoni, és a dir, quasi 500 multimilionaris no paguen l'impost gràcies a viure en Madrid.
Podem preguntar-nos: «¿Per què no fan el mateix les altres comunitats autònomes?» Algunes, poques, també practiquen el dumping —el País Basc, posem per cas—, però altres senzillament no poden. Madrid és una privilegiada; es beneficia de la seua condició de capital de l'Estat. Les xifres esmentades assoleixen plenitud de significat si tenim en compte que el 10% dels més rics de l'Estat concentra vora el 60% de tota la riquesa de les Espanyes. Encara més: l'1% de la seua població posseeix la quarta part del patrimoni privat de la pell de brau. En fi, la idea de baixar imposts es contagia. Ximo Puig també ha promès baixar imposts, bé que no ha especificat com pensa fer-ho. En canvi, Carlos Mazón ha sigut més concret; proposa rebaixar l'impost sobre transmissions patrimonials que grava la compravenda d'habitatges. El PP de Xàtiva ha exigit al govern local una baixada d'imposts per a beneficiar famílies i empreses. ¿I quin ha sigut el primer anunci de la nova primera ministra del Regne Unit? Exacte, ¡baixar els imposts! Ja ha decidit d'eliminar l'impost als beneficis extraordinaris de les empreses elèctriques i petrolieres.
La patronal de les grans distribuïdores s'ha sumat al corrent dominant; el portaveu, preguntat per la iniciativa de la vicepresidenta Yolanda Díaz (un acord per a fixar preus assequibles d'aliments bàsics), contestà: «Allò que ha de fer el govern és baixar l'IVA de tots els aliments i ja parlarem dels preus.» En sectors dominats per oligopolis, el mercat no regula els preus. Alguns analistes afirmen que els preus de molts béns i serveis no els fixa el mercat. Baixar imposts indirectes minva els ingressos fiscals, però no modera les rendes empresarials. (Amb escassesa, tampoc no frena la inflació; uns preus barats, per IVA molt reduït, augmenten la demanda —de petroli, per exemple.) Estaria bé baixar un impost indirecte com l'IVA. Els empresaris, ¡la mar de satisfets! Els seus guanys podrien augmentar, si creix la demanda. Total: la matraca de reduir imposts duu camí de triomfar més que el Despechá de Rosalia. ¡Normal! Un gust no amarga ningú. Tothom voldria pagar pocs imposts o cap. La cobla de l'establishment, que baixar imposts beneficia tothom, va fent forat. Ara bé, si aqueixa baixada generalitzada es fes realitat, s'amuntonarien les preguntes.
¿Com es finançaria l'estat? ¿Sols amb deute públic? ¿Els ultrarics no col·laborarien al sosteniment del país? ¿Com es pagarien les infraestructures, els serveis públics i moltes de les prestacions socials de l'estat del benestar? La dreta sembla tenir totes les respostes. Diu que imposts mínims incentiven l'activitat econòmica i que és possible obtenir més amb menys, hipòtesi acadèmica que sols s'ha verificat fins ara en petits paradisos fiscals (Illa de Man, Luxemburg...). En països grans duu a la desigualtat social. Els EUA, per exemple, tenen índexs de pobresa i desigualtat entre els més alts del món. Joe Biden, actual president, declarà, només prendre possessió del seu càrrec, que les grans corporacions havien de pagar imposts (algunes no en pagaven cap). D'altra banda, la dreta rebutja els serveis i les prestacions socials a càrrec de l'estat; vol que cadascú pague les seues necessitats, es faça el seu pla privat de pensions, la seua assegurança mèdica... Sabem quin és el resultat de tot plegat. A més, els defensors d'aquestes tesis fan trampes; quan les coses van mal, volen ajuda de l'Estat a costa de la despesa social. ¡Molt poca vergonya!
Podem preguntar-nos: «¿Per què no fan el mateix les altres comunitats autònomes?» Algunes, poques, també practiquen el dumping —el País Basc, posem per cas—, però altres senzillament no poden. Madrid és una privilegiada; es beneficia de la seua condició de capital de l'Estat. Les xifres esmentades assoleixen plenitud de significat si tenim en compte que el 10% dels més rics de l'Estat concentra vora el 60% de tota la riquesa de les Espanyes. Encara més: l'1% de la seua població posseeix la quarta part del patrimoni privat de la pell de brau. En fi, la idea de baixar imposts es contagia. Ximo Puig també ha promès baixar imposts, bé que no ha especificat com pensa fer-ho. En canvi, Carlos Mazón ha sigut més concret; proposa rebaixar l'impost sobre transmissions patrimonials que grava la compravenda d'habitatges. El PP de Xàtiva ha exigit al govern local una baixada d'imposts per a beneficiar famílies i empreses. ¿I quin ha sigut el primer anunci de la nova primera ministra del Regne Unit? Exacte, ¡baixar els imposts! Ja ha decidit d'eliminar l'impost als beneficis extraordinaris de les empreses elèctriques i petrolieres.
La patronal de les grans distribuïdores s'ha sumat al corrent dominant; el portaveu, preguntat per la iniciativa de la vicepresidenta Yolanda Díaz (un acord per a fixar preus assequibles d'aliments bàsics), contestà: «Allò que ha de fer el govern és baixar l'IVA de tots els aliments i ja parlarem dels preus.» En sectors dominats per oligopolis, el mercat no regula els preus. Alguns analistes afirmen que els preus de molts béns i serveis no els fixa el mercat. Baixar imposts indirectes minva els ingressos fiscals, però no modera les rendes empresarials. (Amb escassesa, tampoc no frena la inflació; uns preus barats, per IVA molt reduït, augmenten la demanda —de petroli, per exemple.) Estaria bé baixar un impost indirecte com l'IVA. Els empresaris, ¡la mar de satisfets! Els seus guanys podrien augmentar, si creix la demanda. Total: la matraca de reduir imposts duu camí de triomfar més que el Despechá de Rosalia. ¡Normal! Un gust no amarga ningú. Tothom voldria pagar pocs imposts o cap. La cobla de l'establishment, que baixar imposts beneficia tothom, va fent forat. Ara bé, si aqueixa baixada generalitzada es fes realitat, s'amuntonarien les preguntes.
¿Com es finançaria l'estat? ¿Sols amb deute públic? ¿Els ultrarics no col·laborarien al sosteniment del país? ¿Com es pagarien les infraestructures, els serveis públics i moltes de les prestacions socials de l'estat del benestar? La dreta sembla tenir totes les respostes. Diu que imposts mínims incentiven l'activitat econòmica i que és possible obtenir més amb menys, hipòtesi acadèmica que sols s'ha verificat fins ara en petits paradisos fiscals (Illa de Man, Luxemburg...). En països grans duu a la desigualtat social. Els EUA, per exemple, tenen índexs de pobresa i desigualtat entre els més alts del món. Joe Biden, actual president, declarà, només prendre possessió del seu càrrec, que les grans corporacions havien de pagar imposts (algunes no en pagaven cap). D'altra banda, la dreta rebutja els serveis i les prestacions socials a càrrec de l'estat; vol que cadascú pague les seues necessitats, es faça el seu pla privat de pensions, la seua assegurança mèdica... Sabem quin és el resultat de tot plegat. A més, els defensors d'aquestes tesis fan trampes; quan les coses van mal, volen ajuda de l'Estat a costa de la despesa social. ¡Molt poca vergonya!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada