dijous, 24 d’agost del 2017

¿Opinar en calent?

He sojornat uns quants dies a Suïssa i Alemanya. El dijous 17, durant el trajecte entre una ciutat suïssa, Interlaken, i altra alemanya, Rheinfelden, em vaig assabentar que s'havia produït un terrible atemptat gihadista a la Rambla de Barcelona. Al món global, totes les notícies volen per les xarxes a velocitat de vertigen. Aqueix dia, havia pujat en tren cremallera fins a la Jungfraujoch, l'estació ferroviària més alta d'Europa, situada a 3.454 m sobre el nivell de la mar, per a gaudir de l'espectacle grandiós que es contempla des de la cara meridional del pic Jungfrau: l'Aletsch, una de les glaceres més grans de l'Europa continental. Les notícies a través del mòbil posaren un colofó trist a una jornada que havia estat molt agradable fins al moment en què es va conèixer la magnitud del succés de Barcelona. En realitat, la premsa en paper ja no serveix per a informar puntualment de tot allò que s'esdevé al món. L'endemà de l'atemptat, quan vaig baixar al restaurant de l'hotel per a desdejunar, vaig veure els diaris locals col·locats sobre una taula. Els titulars de primera plana eren molt entenedors, malgrat estar escrits en alemany: Terror in Barcelona.

Anys enrere, l'ensurt hauria estat majúscul, però els meus companys de viatge i jo ja sabíem allò que havia passat catorze o quinze hores abans. Ara mateix, la funció principal d'un periòdic és analitzar els esdeveniments i aportar els punts de vista dels autors de columnes i articles d'opinió. Les notícies, que circulen ràpidament per Internet, són accessibles des de qualsevol dispositiu electrònic (mòbil, ordinador portàtil, tauleta tàctil). En tornar del viatge, he pogut llegir amb calma l'opinió publicada pels diaris, tant de paper com digitals. De fet, la meua dona m'havia guardat els exemplars de Levante-EMV publicats durant els meus dies d'absència. En general, els punts de vista són els mateixos que ja s'han emès arran d'altres accions gihadistes com la de Barcelona. La repetició d'aquests fets comença a banalitzar el terror. D'una banda estan les persones que identifiquen islam amb gihadisme i propugnen mesures dràstiques contra els immigrants musulmans. Al pol oposat estan aquells que desvinculen totalment l'islam de la violència gihadista. Els segons titllen de xenòfobs o islamòfobs els primers. Hi ha, però, una novetat.

En aquest cas, l'atemptat dels radicals islàmics s'ha produït a Catalunya en vespres del projectat referèndum d'autodeterminació del dia 1 d'octubre. Era difícil evitar la temptació de vincular ambdós fets. Recordem com el PP i els seus mitjans afins intentaren lligar els atemptats de l'11 de març de 2004 amb ETA. Ara, la premsa reaccionària ha arribat a dir que alguns dels autors de l'atac terrorista de la setmana passada eren independentistes. Des del costat del govern català es podria sospitar que els fets formen part d'altra operació encoberta contra l'independentisme (els cossos policials espanyols negaren informació vital als Mossos d'Esquadra, no s'expulsà l’imam de Ripoll quan sortí de presó i sembla que el govern central estava a punt de traure l’exèrcit al carrer amb l'excusa de l’atemptat). En qualsevol cas, el desmantellament de la cèl·lula terrorista dut a terme per la policia catalana ha tingut ressò fins i tot internacional. Com diu un comunicat conjunt dels sindicats de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, Catalunya ha donat en l'exterior la imatge d'un estat. I el govern central ha donat la impressió d'estar totalment fora de joc.

En aquest sentit, resultava ben patètica la presència de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, acompanyada per Dolors Montserrat, a la vila on havia estat abatut el terrorista que conduïa la furgoneta de l'atac a la Rambla. Venimos a agradecer la solidaridad ciudadana, digué Soraya amb cara de pòquer. En fi, tot açò no té res a veure amb el dolor que experimenten els afectats per l'atac gihadista i els familiars de morts i ferits, ni amb el dolor de les mares i els pares dels terroristes. L'experiència mostra que opinar en calent sobre un esdeveniment tràgic no és massa assenyat. Uns voldrien erigir-se en jutges expeditius —com el personatge encarnat per Paul Newman en un film dirigit per John Huston que es titulà en castellà El juez de la horca. Altres, en canvi, neguen qualsevol lligam entre religió i violència, cosa que tampoc no és certa del tot. En realitat, allò més raonable que he llegit aquests dies recorda el rerefons polític del terrorisme gihadista i el paper que hi juguen les elits polítiques i econòmiques d'EUA, Regne Unit i França, i les monarquies d'Aràbia Saudita i els estats àrabs del Golf Pèrsic, amigues del rei Felip VI. ¡Ves per on!