divendres, 20 de gener de 2017

¡Riure per no plorar!

Avui es produeix el relleu a la Casa Blanca. En principi, no ens hauria d'importar. És un assumpte intern dels Estats Units. Ara bé, sempre he sostingut —irònicament, és clar— que tots els ciutadans del món hauríem de participar a les eleccions nord-americanes. Els membres de l'elit de la primera potència mundial són els putos amos. Per a bé o per a mal, llurs decisions ens influeixen. Fins ara, existia cert paral·lelisme entre els sistemes de partits nord-americà i espanyol —quan imperava a casa nostra el bipartidisme pur i dur. El Partit Republicà era l'equivalent al PP i el Partit Demòcrata, l'equivalent al PSOE. Uns i altres propugnaven la mateixa política econòmica —amb alguns matisos socialdemòcrates en el cas dels coreligionaris d'Obana i Clinton— i més sensibilitat dels segons pels temes socials i per la defensa dels drets individuals i la igualtat. Les diferències en política internacional també eren de matís; Obama ha acabat el seu mandat sense tancar la presó de Guantánamo i sense posar punt i final a les diverses guerres que assolen l'Orient Mitjà. L'elecció de Trump ha introduït, però, algunes discordances cridanares.

El nou president s'ha mostrat partidari, posem per cas, d'impulsar polítiques comercials de caire proteccionista. Falta saber si complirà les seues promeses; mollts analistes sospiten que eren meres argúcies electorals. En qualsevol cas, Trump ja es disposa a desmuntar els petits avenços socials de l'era Obama (la reforma sanitària per a ampliar la cobertura mèdica, el permís de residència permanent als immigrants que han viscut als USA des de menuts...). En fi, els símbols són importants. Fou important que un país amb llarga tradició de discriminació racial elegís el primer president negre de la seua història, encara que aquest haja defraudat moltes expectatives. També hauria tingut una forta càrrega símbolica l'elecció de la primera dona presidenta d'Estats Units. No ha pogut ser. Un número exigu de votants —homes blancs, majoritàriament— ha permès d'elegir un personatge histriònic, multimilionari, masclista, xenòfob i populista. Ben mirat, atès el rumb que han pres les eleccions en molts països, Trump també podria haver sortit elegit president si haguérem participat als comicis nord-americans tots els ciutadans del món.

Una cosa és segura: el dignatari esdevindrà una mina per als humoristes. Els actors còmics, els monologuistes i els humoristes gràfics faran el seu agost. S'ha de reconèixer que la figura i el capteniment de Trump posen les coses molt fàcils. El nou dirigent està fet de la mateixa pasta que certs polítics europeus, com ara Silvio Berlusconi o —a escala més local— Alfonso Rus i el desaparegut Jesús Gil, personatges grollers i despòtics. ¡Riure per no plorar!