dissabte, 21 de gener de 2017

El consens

El diccionari estableix diverses accepcions per al mot 'consens': consentiment, especialment per a una cosa demanada, acord, conformitat d’interessos o d’opinions... Doncs bé, Xàtiva encara tardarà uns mesos a tenir pla de mobilitat. ¿Per què? Perquè l'Ajuntament vol consens, ço és, consentiment de les persones afectades. «Fins que no tinguem un estudi ben fet, amb enquestes i participació de veïns, comerciants i partits polítics, no anem a iniciar cap acció. I caldran sis mesos per a desenvolupar tot aquest procés», afirmà el regidor responsable. A les xarxes socials, un membre del col·lectiu xativí d'EUPV va complementar la informació: «El nostre grup polític, que vol promoure un procés que culmine el 2022 amb un pacte de ciutat, demana consens abans d'actuar a la plaça del Mercat.» Tot açò està molt bé, però els terminis semblen massa dilatats i les condicions per a materialitzar els projectes municipals, massa exigents. En principi, vindicar la participació ciutadana és una bona notícia. També ho és la voluntat expressada de buscar consensos. Però tot açò no hauria de ser obstacle per a prendre decisions de govern ajornades.

L'experiència mostra que els conflictes d'interessos dificulten molt la consecució de consensos. Tenim l'exemple, ben pròxim, de la declaració de la plaça del Mercat i els carrers adjacents com a Zona Acústicament Saturada (ZAS). Els veïns mantingueren, en època de Rus, un contenciós amb l’Ajuntament i els propietaris dels establiments hostalers instal·lats al barri. Les opinions eren divergents. El veïnat es queixava perquè l’avantprojecte de declaració redactat pel govern local no solucionava els problemes de soroll i brutícia. Als hostalers, en canvi, els semblava massa dura la declaració de ZAS. Com ja vaig dir en una columna, «si el ploure hagués de venir-li bé a tothom, no plouria mai». Quan les posicions d'uns i altres estan molt allunyades, ni la conformitat de la majoria —la de tots seria quimera— pot considerar-se consens. De vegades, els projectes municipals susciten una reacció majoritària en contra. L'anunci d'eliminar el trànsit rodat de certes zones urbanes, posem per cas, sol alçar oposició. Si un govern progressista, per por a semblar autoritari, desisteix dels seus projectes, o els ajorna, dóna mostres de debilitat.

Les apel·lacions contínues a la participació veïnal semblen de vegades meres excuses. Governar és elegir (els escons de l'oposició són, en aquest sentit, més còmodes). Diferir les decisions no porta enlloc; en política, el temps és un bé escàs. Dir, després d'any i mig de mandat, que calien sis mesos de pròrroga per a redactar un pla integral de mobilitat, necessari per a pacificar la circulació de vehicles i persones per les vies públiques de Xàtiva, resultà decebedor. Si el temor paralitza l'acció del tripartit, molts assumptes quedaran pendents a finals del mandat municipal. De fet, la indefinició en matèria de mobilitat ja ha tingut un dany col·lateral. El projecte DUSI (Desenvolupament Urbà Sostenible i Integrat), que optava a finançament europeu provinent dels fons FEDER, fou tombat per les absències d'un Pla de Promoció Econòmica i Social, un Pla Especial de Protecció del Centre Històric i, ves per on, un Pla de Mobilitat. Sobtava l'última mancança, perquè resoldre els problemes de mobilitat —tant dels residents com dels visitants— era un dels objectius de l'Estratègia DUSI. A hores d'ara, no tenim, doncs, cap fons europeu.

Algunes ponències municipals no acaben de posar-se les piles. Sovint, els polítics progressistes creuen que la seua aura popular romandrà sempre impol·luta. ¡Això no és possible! En política, com en un taller mecànic, posar-se la granota de feina —elegir, prendre decisions— equival a enviscar-se, a provocar el malcontentament d'alguns. Satisfer la majoria és tota una conquesta. Les excuses són comprensibles —quedar com a pusil·lànime davant l'opinió pública no agrada a ningú—, però és necessari prendre, sense tantes dilacions, aquelles mesures que susciten major controvèrsia, després d'haver calibrat rigorosament els pros i els contres. L'experiència demostra que, passat un temps, els ànims veïnals s'asserenaran. Quan es comproven els avantatges dels canvis acordats, tothom n'estarà satisfet. En fi, s'entenen perfectament les crides al consens, però alguns ciutadans trobem a faltar més accions concretes, menys marxes enrere, més avenços.

(publicat a Levante-EMV, el 21/01/2017)