dissabte, 24 de gener de 2015

Violències pròximes i llunyanes

Recorde que em va donar per col·leccionar, als vuitanta, números d’un còmic contracultural, El Víbora, successor d’anteriors publicacions underground. Hi col·laborava gent com Mariscal, Max, Gallardo y Mediavilla, Nazario, Ceesepe... Encara guarde exemplars a casa. M’atreien especialment historietes com Ranxerox  i Peter Pank, del dibuixant Max (Francesc Capdevila). Ranxerox o Ranx, que aparegué per primera vegada en 1978, és considerat un dels primers exemples d’historieta cyberpunk. El cyborg protagonista fou creat per Stefano Tamburini, però seria reprès per Tanino Liberatore. El personatge, un antiheroi amoral i violent, devia el seu nom a la màquina fotocopiadora d’on havien sortit les peces de què estava format. Posseïa una força i una agilitat que el transformaven en una mena de superhome salvatge. Lubna, la seua xica, era una preadolescent tan amoral com el cyborg. Amb només 12 anys, ja era addicta a diverses drogues. L’experiència i les activitats de Lubna  —com les dels altres personatges infantils de la historieta, molts d’ells a la vora de la desesperació— eren pròpies d’adults.


Aquesta manca d’innocència, ambientada en un hipotètic futur pròxim, convertien la història de Ranx en una distopia —utopia negativa— terrible. Les peripècies dels protagonistes de Ranxerox anunciaven un futur ple de violència, sobretot a les ciutats. I ja que parlem de gent molt jove, la nostra ciutat no està exempta de comportaments violents practicats per xiquets i adolescents. Les rodalies del carrer Metge Lluís Alcanyís, posem per cas, són escenari d’alguns fets preocupants. Jo mateix en vaig ser víctima. Un divendres per la nit —serien les 00.30 de la matinada— circulava per aqueixa via de retorn a casa. En arribar a l’altura del carreró Aben Ferro, una colla de deu o dotze preadolescents llançaren alguna cosa al lateral esquerre del meu cotxe. Vaig frenar instintivament. De sobte, vaig escoltar uns sorolls metàl·lics, uns arraps, a la meua dreta. Mentrestant, la colla de marrecs havia desaparegut en un tres i no res. Vaig aparcar el cotxe davant de ma casa —visc a escassos metres del lloc on s’havia produït l’incident— i vaig revisar el vehicle. Tenia la planxa del lateral dret ratllada. ¡Maniobra de distracció!

Mentre uns em llançaven terra o pedres per atraure la meua atenció, altres, amagats darrere dels vehicles aparcats a la dreta, consumaven el seu veritable objectiu: ratllar-me el cotxe. Supose que ho farien per pur divertiment. Com imaginava que no devia ser l’única víctima de la colla, vaig anar dilluns següent a les dependències de la guàrdia urbana, per a posar-la en antecedents. ¡En mala hora! Un agent em va reprendre. Va dir que no es podia fer res i em va recriminar no haver acudit immediatament després dels fets. En fi, el passat mes de desembre s’esdevingué al mateix punt un incident molt més greu. A les nou de la nit, uns quants preadolescents —¿de la mateixa colla?— van agredir un home d’entre cinquanta i seixanta anys. El llançaren a terra i començaren a apallissar-lo. Els crits del veïnat i l’aturada d’un conductor que passava pel lloc posaren en fuga els agressors. Sembla que l’home no arribà a patir lesions de gravetat. Imagine que algú cridaria la policia local. Quan arribà una patrulla, no quedava ni rastre de la banda violenta. ¿Què estarà passant amb alguns dels nostres xiquets i preadolescents?

Hauríem de prendre’ns seriosament el fenomen de la violència juvenil a casa nostra —fins ara, ocasional i de baixa intensitat. Els fets que acabe de narrar no tenen res a veure amb les imatges dels atemptats terroristes esdevinguts a París a primeries de mes, unes imatges que recorden les profecies d’El Víbora. Impressiona l’escena en què dos homes, després d’haver perpetrat la matança a la redacció de la revista Charlie Hebdo, baixen al carrer, carreguen amb calma els seus kaláshnikovs, proclamen la seua venjança i pugen en un cotxe. Només arrencar, topen amb una patrulla policial i comencen a disparar, fent retrocedir els agents. També impressiona l’assassinat a sang freda d’un policia tombat a terra. L’atacant del supermercat jueu i la seua núvia semblen èmuls de la parella Ranxerox i Lubna. Destil·len la mateixa violència nihilista practicada pels joves que cremen cotxes en algunes barriades perifèriques de París. La religió té poc a veure amb els seus comportaments. Semblen personatges de Tanino Liberatore. Però tornem als brètols de la colla violenta xativina. ¿Ja els té localitzats, la guàrdia municipal?

(publicat a Levante-EMV, el 24/01/2015)