dilluns, 26 de gener de 2015

Passejant per Zarautz

Vaig arribar a la vila de Zarautz, situada al centre de la costa guipuscoana, un dia de mal oratge. Una fortíssima galerna batia les costes d’Euskal Herria. Em vaig atansar a la platja. Els núvols plomissos, la grandària de les ones, la lluïssor de l’horitzó i els seus reflexos a la sorra humida eren màgics. Tot en Zarautz gira al voltant de la mar. Fins al segle XVI, els habitants es dedicaven a la pesca —de la balena, especialment. Després, amb la desaparició dels cetacis a la mar Cantàbrica, els zarauztarras hagueren de buscar altres feines com l’agricultura, la indústria tèxtil o la fabricació de mobles i embarcacions. La llegenda conta que a les drassanes de Zarautz, de les quals no queda ni rastre, es construí la primera nau que donà la volta al món, la Victòria, comandada per Juan Sebastián Elcano, nascut a la veïna localitat de Guetaria. La platja de Zarautz, amb quasi 3 km de llargària, és la més extensa d’Euskal Herria i una de les més llargues de la mar Cantàbrica. Els autòctons li donen el sobrenom de “La Reina de les Platges”. Al seu extrem oriental, voltant un camp de golf, es troba el biòtop protegit d’Iñurritza, ple de dunes.

Els carrers pròxims al passeig marítim destacaven per la presència de palauets i habitatges construïts per l’alta burgesia durant el segle XIX. Encara en queden alguns, però molts han estat substituïts per edificis de vivendes. El palau de Narros, la vora de la gran platja, fou lloc d’estiueig de la reina Isabel II. Altres monarques, aristòcrates i burgesos seguiren l’exemple d’Isabel II. El marqués de Narros, la reina María Cristina, Alfons XIII, Balduí de Bèlgica i la seua esposa Fabiola, la duquessa d’Alba o Pascual Madoz han passat a Zarautz els estius. Zarautz i les veïnes Donostia i Biarritz esdevingueren un pol d’atracció per a les classes altes. Zarautz tenia club de golf i un Gran Hotel avui desaparegut. Encara queden moltes petjades de l’antiga esplendor. A peu de platja, junt a la zona coneguda com Desertu Txikia (‘Desert Petit’, en èuscara), es troben l’hotel i el restaurant de Karlos Arguiñano.




A hores d’ara, la vila és un dels centres d’atracció turística més importants d’Euskal Herria. Atrau sobretot els surfistes. En setembre se celebra el Rip Curl Pro Zarautz, puntuable per al mundial de surf. Durant la meua passejada pel nucli urbà, vaig veure molts joves —xics i xiques—, descalços, amb la taula de surf al muscle i un vestit de neoprè, que es dirigien a la platja. La localitat també ha tingut sempre gran tradició musical. Tots els diumenges per la vesprada actua un grup musical al quiosc de la Plaça de la Música (en estiu, també per les nits). De Zarautz ha sortit una vintena de grups musicals. Delorean és el més conegut a nivell estatal i internacional. Des de 1999 s’hi celebra el Seminari Internacional de Jazz, organitzat per l’ajuntament. Els matriculats reben classes de mestres qualificats del jazz. Els seguidors d’aquest estil musical gaudeixen d’actuacions que se celebren en diferents racons de la vila.

Al centre urbà de Zarautz proliferen les façanes amb escuts de pedra (com les dels carrers Azara i Zigordia). Entre els edificis del nucli antic, destaquen el Palau de Narros, la Casa Portu (actual casa consistorial) i la Torre Luzea, o Casa Makatza, edifici defensiu del segle XV. El Palau de Narros, construït en 1536 i voltat d’un jardí anglès, és un edifici renaixentista a l’interior del qual encara es conserven la decoració del segle XIX, els mobles i el gran arxiu, la biblioteca. Algunes de les seus habitacions estan voltades de llegendes (es diu, per exemple, que la cambra blava està encantada). La Casa Portu és un exemple de palau basc del segle XVI. Altre element d’interès és el conjunt arqueològic de Santa María la Real, que conserva restes de Menosca (denominació romana d’un assentament anterior a Zarautz). La torre campanar, que alberga el Museu d’Art i Historia, fou la casa torre dels Zarautz durant els segles XIV i XV. Els barris de Talaimendi, Argoin o Urteta conserven nombrosos caserius (cases rurals típiques).




Zarautz és un feu del nacionalisme. En aquesta vila va nàixer Eusko Alkartasuna (EA), escissió del Partit Nacionalista Basc (PNB) patronejada per Carlos Garaikoetxea. Durant molt de temps, Zarautz ha estat el bastió d’aquest partit, amb la figura d’Imanol Murua (Diputat General de Guipúscoa entre 1985 i 1991) com a màxim exponent. També s’hi produí la convergència entre el Partit Socialista d’Euskadi (PSE) i Euskadiko Ezkerra (EE). En 2009, els crítics d’Eusko Alkartasuna decidiren d’escindir-se i crear llur propi partit, Hamaikabat, en una assemblea celebrada a la vila. Els cinc regidors d’EA es passaren a la nova formació. Les últimes eleccions municipals produïren, però, una novetat: la presència al consistori d’un nou grup, Bildu, que obtingué un 37,82% dels vots i 9 regidors. (El Partit Nacionalista Basc, EAJ/PNV, en va traure 6.) L’actual alcalde de Zarautz és, per tant, Juan Luis Illarramendi Roteta, de Bildu.



Alguns dels personatges vinculats a la vila remeten a l’imaginari abertzale. És el cas de Juan Paredes, Txiki, militant d’ETA. Fou víctima de les últimes execucions del franquisme. Havia nascut a la població extremenya de Zalamea de la Serena, però emigrà a Zarautz (on està soterrat) quan encara era un adolescent. Altre personatge popular és Roke Etxabe, que llançà en 1878 el primer arpó a l’última balena capturada prop de la vila. (Aquesta balena, l’esquelet de la qual es conserva a l’Aquàrium de Donostia, havia arribat en realitat al port de la veïna Guetaria.) També són zarauztarras Eloy de la Iglesia, director de cine, José Ángel Iribar, el famós porter internacional del Athletic Club i la Selecció Espanyola, Ángel Illarramendi, compositor de bandes sonores, Iñaki Uria, escriptor i periodista d’Euskaldunon Egunkaria. Gent molt coneguda, bé que no nascuda a Zarautz, hi ha tingut residència: Gorka Landáburu, periodista que patí un atemptat d’ETA, Jorge Oteiza, escultor, traspassat a la localitat. Igualment han estiuejat alguna vegada a Zarautz John Toshack, Arnaldo Otegi, Carlos Garaikoetxea, Bernardo Atxaga, Javier Clemente, el polític i president irlandès Eamon De Valera o l'escriptora Ana María Matute.