dijous, 27 de març del 2014

Adolfo Suárez

El primer president democràtic després de la dictadura no fou l’ésser providencial que ens han volgut vendre durant les seues exèquies. Tingué les seues errades i els seus encerts. I no em referisc al seu passat franquista —havia ostentat el càrrec de Ministre Secretari General del Movimiento, el partit únic feixista—; al cap i a la fi, tothom té dret de rectificar, de caure del cavall, com Pau camí de Damasc. Em referisc més bé al paper que Suárez va jugar durant la Transició. Sovint ens l’han presentat com una persona que estava au-dessus de la mêlée, per damunt del bé i del mal, un polític neutral. Això no és cert. Suárez fou el cap polític del centredreta. Rebé un encàrrec ben delicat: havia de desmuntar la dictadura franquista i, alhora, assegurar que el poder restés en mans de l’oligarquia.

El seu rol no pot ser entès si no s’explica abans quina cosa fou realment la Transició. Sovint es diu que fou un període de reconciliació de les dues Espanyes. En realitat, quan va morir Franco, existien tres Espanyes: la dels vencedors de la Guerra Civil, la dels perdedors i una tercera integrada per gent molt jove que no havia conegut directament la contesa ni les seues conseqüències immediates. Aquest últim grup estava al marge dels comptes pendents, només aspirava a gaudir d’un règim de llibertats i d’una democràcia moderna. La reconciliació només concernia als altres dos grups. Adolfo Suárez tingué l’habilitat d’engalipar, com els encantadors de serps, bona part de la dreta i dels espanyols més joves. I això li permeté de traure, en les eleccions de 1977, una majoria relativa. ¡Relativa!

Cal recordar que l’esquerra obtingué la majoria en molts llocs (Catalunya, País Valencià, Andalusia). Abans de les eleccions, Adolfo Suárez havia aconseguit l’aprovació d’una llei de partits (la Llei sobre el Dret d’Associació Política), un Registre d’Associacions Polítiques i la Llei per a la Reforma Política, que incloïa una llei electoral. Amb aquests instruments, el líder d’UCD marcà unes normes de joc que asseguraven l’hegemonia de la dreta reformista. La llei electoral fou dissenyada amb un doble objectiu: rebaixar dràsticament les expectatives electorals del PCE i insuflar força al PSOE, en ple procés de reconstrucció gràcies a l’ajuda econòmica de la Internacional Socialista i, sobretot, del SPD alemany, dirigit per Willy Brandt en aquell temps. Es ficaven les bases del bipartidisme.

Suárez projectava l’alternança de dues forces —una de centredreta i altra de centreesquerra— que no posaren en qüestió el sistema. D’altra banda, es va decretar l’oblit dels excessos de la dictadura. Aqueixes eren les condicions. L’oposició democràtica hagué d’acceptar, de millor o pitjor grat, el paquet complet (monarquia, desmemòria, llei electoral). ¡Millor això que no res! Penjava sobre els demòcrates l’espasa de Dàmocles del colpisme —els militars estaven nerviosos. D’altra banda, tot el procés de transició era controlat pels sectors reformistes del franquisme, que podien tornar-se enrere en qualsevol moment. Heus ací quina cosa fou la Transició: la claudicació dels fills dels vençuts davant els fills dels vencedors. Aquest és el motiu pel qual encara hi ha foses comunes sense obrir.

Quan es van convocar les eleccions constituents de 1977, hi havia partits sense legalitzar —el Partit Socialista del País Valencia, posem per cas, que acabaria absorbit pel PSOE, era il·legal. A Catalunya, Esquerra Republicana no s’hi pogué presentar en solitari; els seus dirigents s’hagueren de col·ligar amb altre partit (es presentaren amb les sigles d’Esquerra de Catalunya-Front Electoral Democràtic). Les paraules de Mas a la capella ardent de Suárez —Fue audaz a la hora de reconocer la Generalitat de Cataluña antes incluso de que se aprobase la Constitución— tenen més d’un sentit. La restitució de la Generalitat en la persona del president Tarradellas fou una jugada maquiavèl·lica de Suàrez per a desactivar l’esquerra catalana, que havia obtingut una majoria aclaparadora als comicis de 1977.

L’estratègia permeté que el centredreta catalanista, encarnat en CiU, tingués temps d’organitzar-se. Des del punt de vista de la dreta espanyola, era preferible l'hegemonia electoral de Pujol. ¡Un mal menor! ¿Va prestar Adolfo Suárez serveis impagables a la democràcia? Sí. Ara bé, els va prestar sobretot a la dreta, que acabaria pagant-li els favors amb la traïció. Molts dels seus el van abandonar i es van passar a Alianza Popular, antecedent de l’actual PP. Jo he recordat aquests dies, mentre veia els rostres greus i compungits de molts capitostos peperos, com és d’immensa la hipocresia d’alguns. Els mitjans han mostrat la plana major del PP vessant llàgrimes de cocodril davant el taüt de Suárez. La dreta pepera vol monopolitzar la memòria del líder traït. Convé recordar aquestes coses.

5 comentaris:

Joan ha dit...

Només volia fer un comentari, el PSPV si estava legalitzat quan es van fer les primeres eleccions, el 1977. Si no recorde malament, va ser uns dies abans que el PCE. En canvi, va ser el Moviment Comunista del PV, que havia pactat amb una part del PSPV presentar-se a les eleccions, el que no va ser legalitzat. Per això a les paperetes apareixien els candidats del MCPV sota la denominació d'independents.
Per altra banda, si és cert que uns mesos abans, el febrer del 1977, va haver un plet entre el PSPV i la federació valenciana del PSOE, perquè aquest darrer havia demanat la legalització de les sigles PSV-PSOE, i el PSPV va denunciar l'apropiació d'unes sigles, PSV, que considerava pròpies o si més no, l'antecedent directe del PSPV.

Ximo ha dit...

Si la memòria no em falla, el PSPV no estava legalitzat quan començà la campanya electoral. El van legalitzar faltant molt poc per al dia dels comicis. Només va poder fer, per tant, una campanya molt breu. O dit en altres paraules: no pogué concórrer en igualtat de condicions amb altres partits. Potser això explicaria, almenys en part, els minsos resultats que va traure.

Joan ha dit...

Realment si que estava legalitzat, el que passa és que quan faltava poc per començar la campanya electoral (que aleshores era de 3 setmanes) el partit es va partir en dues meitats, degut a l'aliança electoral. Uns eren partidaris de pactar amb el PSP (germans Garcés, l'editor Rafa Arnal...) i altres eren partidaris de pactar amb el MCPV i els carlins (Cucó, Soler...). Una vegada trencat el partit, cada sector va lluitar per quedar-se amb les sigles i presentar-se amb elles a les eleccions. El sector d'Alfons Cucó va recórrer als tribunals l'ús que l'altre sector feia de les sigles del PSPV i finalment la justícia va donar la raó als favorables de pactar amb el MCPV.
Com has dit, no pogué concórrer amb les mateixes condicions que els altres partits, perquè el plet va impedir que el PSPV (sector Cucó) pogués presentar a temps la llista per la circumscripció d'Alacant. Tot plegat, va ser un desprósit en el pitjor moment possible.

Ximo ha dit...

T`’agraïsc la informació que m’has donat. En qualsevol cas, les teues matisacions tampoc no invaliden l’afirmació genèrica que faig al meu post: no estaven legalitzats tots els partits. Això explicaria per què el grup parlamentari d’ERC no va voler subscriure l’altre dia la declaració institucional en record de Suárez.

Joan ha dit...

Com he dit al primer comentari simplement era un comentari. Efictivament no invalida la teua tesi. No tots els partits estaven legalitzats, i de manera clara es va controlar el ritme en la legalització de partits polítics i la llei electoral