dimecres, 1 de maig de 2013

Les divisions particularistes

La divisió dialectal de la nostra llengua és el detonant de molts conflictes polítics camuflats de lingüístics i forneix l’argumentari bàsic als defensors del secessionisme. Pocs paren esment, però, en la divisió dialectal del castellà. Els primers hispans que poblaren terres americanes eren majoritàriament extremenys i andalusos. Entre ells abundaven les gents de Huelva i Sevilla. Des de la conquista cristiana dels territoris musulmans del sud peninsular, el contacte amb la població de parla àrab havia provocat l’aparició d’un nou dialecte castellà caracteritzat pel seseo —el ceceo en zones rurals. Des d’Extremadura, Sevilla i Canàries, aquestes varietats travessaren l’Atlàntic. Total: els parlants d’espanyol que distingeixen, al pronunciar, entre casa i caza, masa i maza, poso i pozo són una minoria concentrada bàsicament al centre i el nord de la Península Ibèrica. Si convenim que hi ha uns tres-cents setanta-cinc milions de castellanoparlants, només uns vint-i-cinc distingeixen els sons de les esses i les ces o zetes castellanes. Es podria dir, per tant, que els canaris, els andalusos, alguns extremenys i quasi tots els hispanoamericans li fan a la RAE el favor de no canviar les normes ortogràfiques. Podrien fer-ho si volgueren. Són la immensa majoria dels parlants de l’idioma castellà. Davant d’aquest panorama, sorgeix una pregunta inevitable: ¿Mai no ha tingut intents secessionistes, la llengua de Cervantes? ¡I tant! L’obreta Breve y más enjundiosa doctrina cristiana en lengua mexicana y castellana, impresa a Mèxic en el segle XVI, testimonia els primers intents particularistes. Molts criolls mexicans creien parlar la llengua mexicana. Mèxic és el país amb major nombre de parlants d’espanyol. Altres països que arribaren a tenir intents secessionistes destacats, a partir del segle XIX, foren Xile i República Argentina. (Els tres estats esmentats sumen cent setanta milions d’habitants.) En fi, si hagueren triomfat els particularismes hispanoamericans, el castellà s’hauria esmicolat en infinitat d’idiomes. Li hauria passat el mateix que al llatí. Tanmateix, la llengua de Cervantes reeixí a mantenir la seua unitat essencial. Els seus parlants poden dir la paraula hispanitat sense cap problema. El català, en canvi, camina a passos gegantins cap a la seua disgregació.