dimecres, 22 de maig de 2013

Avaluacions externes poc rigoroses

Tornem a l’assumpte de les revàlides. A més de sospitar que no s’aplicaran sobre una població escolar distribuïda de manera homogènia, aquestes proves desperten altres sospites. ¿Qui redactarà el seu contingut? ¿Què s’avaluarà en matèries com Història i Geografia? ¿Quins autors de la nostra literatura hauran de conèixer els xiquets? ¿Vicent Andrés Estellés tindrà el beneplàcit dels redactors de les proves? ¿S’avaluarà també el nivell de competència en català? Són preguntes difícils de contestar, però les opinions del ministre Wert, les seues intencions d’espanyolitzar l’alumnat, inviten al pessimisme. Hi ha, per últim, un aspecte que influirà molt en els resultats: els passos seguits en la realització de les proves. Coneixent de quin peu es dolen els responsables educatius del PP, no seria estrany que el procediment de les revàlides es preste a tota classe de manipulacions. Tenim un precedent de rigorosa actualitat: les avaluacions diagnòstiques que es passen avui als alumnes de segon d’ESO.


Els exercicis d'una avaluació externa haurien d’estar custodiats en Conselleria fins al dia de celebració de les proves. La realització hauria d’estar vigilada per persones alienes al centre. (Aquestes mateixes persones, constituïdes en tribunal, haurien de ser les correctores.) Doncs bé, es fa just tot el contrari. Els materials impresos de la prova arriben als centres uns dies abans, cosa que trenca la hipotètica cadena de custòdia —res no impedeix que el professorat òbriga les caixes i conega amb antelació el seu contingut. Els mateixos docents de cada centre vigilen el seu alumnat durant la realització dels diferents exercicis —hi ha la possibilitat, per tant, de “xiular” les respostes als alumnes. Finalment, aquests professors són els encarregats de corregir-ho tot i d’anotar les puntuacions en una aplicació d’Internet (són jutge i part alhora). Cap la possibilitat, per tant, de falsificar tot el procés.

¿Per què actua així la Conselleria? Molt senzill: fer les coses com cal exigiria una despesa i una infraestructura de les quals no es disposa. La prova no garanteix, per tant, uns resultats ajustats a la realitat. Això tindria poca importància si no fos per un petit detall: la Conselleria ha començat a establir rànquings, i ha tret una normativa que obliga a informar els pares, en el moment de la matrícula, dels resultats obtinguts pels centres. Per tant, les famílies podran prendre decisions de matrícula influïdes pels resultats esbiaixats —puta paraula, com diu l’amic Jesús— d’un nivell certament difícil; el segon d’ESO (sobretot dels centres que acullen massa xiquets amb problemes d’aprenentatge) amuntona alumnes repetidors que volen cursar un Programa de Qualificació Professional Inicial (PQPI) el curs següent. Evidentment, aquests alumnes contesten els ítems de la prova externa amb absolut desinterès.

Heus ací un assaig general del que podria passar amb els controls externs projectats pel ministre Wert. Tenint en compte el nombre descomunal d’alumnes que haurien de passar les revàlides previstes a la LOMQUE, assalta un temor: ¿es reproduirà el procediment que es fa servir a les proves diagnòstiques? O encara pitjor: ¿el ministeri i les conselleries pensen encarregar a empreses privades el disseny, l’aplicació i la correcció de les revàlides? En fi, jo sóc partidari de proves externes serioses, no dels paperots que s’acaben de descriure més amunt. L’esquerra i els sindicats han sortit en tromba a desqualificar les revàlides. Els sindicats ja han blasmat els tribunals externs. Aquesta reacció ol a corporativisme. Crec, sincerament, que seria millor demanar explicacions sobre les condicions que envoltaran les proves externes. Combatre les revàlides en si és donar munició dialèctica a l’enemic: «Clar, no volen controls externs perquè tenen por de quedar en evidència», ha començat a dir ja la caverna mediàtica.