dimarts, 16 d’abril de 2013

Escrache

He de reconèixer que vaig estar en contra dels escraches, quan vaig sentir parlar-ne per primera vegada. Em semblaven molt perillosos per diversos motius. Amb aquestes accions, s’intenta coaccionar moralment càrrecs elets, obligar-los a prendre determinades decisions. Fins a cert punt, les coaccions són consubstancials amb la vida democràtica; les vagues generals o les manifestacions massives —d’un milió de persones, posem per cas— també coaccionen els governs, per tal que prenguen, o deixen de prendre, certes mesures polítiques. Ara bé, el mal anomenat escrache —la nostra llengua ja disposa del mot “piquet”, perfectament aplicable al fenomen que ens ocupa— introdueix un element qualitatiu d’extrema gravetat: la pressió s’exerceix sobre domicilis familiars o llocs de treball dels polítics. Els partidaris d’aquestes accions esgrimeixen el seu caràcter pacífic i merament informatiu. Tanmateix, sempre pot haver-hi instigadors, exaltats o infiltrats que ultrapassen els límits. (Qui haja vist com actuen els piquets informatius, durant una vaga general, sabrà de què parle.)

Jo no trobe inconvenient a exercir pressió sobre criminals —com els militars de la dictadura argentina—, però em sembla inacceptable assetjar un diputat elegit democràticament, per a dictar-li el sentit del seu vot durant la tramitació d’un projecte legislatiu. Hi ha, però, un aspecte encara més preocupant: la dreta també podria decidir de fer escraches. Els cadells de Nuevas Generaciones o certs grupuscles d’extrema dreta podrien sentir la temptació d’escrachar davant les seus dels partits d’esquerres, o davant dels domicilis dels seus representants. En altres paraules: s’obriria la veda. De fet, a casa nostra, ja tenim experiència; l’extrema dreta ha atemptat sovint contra locals i domicilis de partits i persones pertanyents al món de l’esquerra i el nacionalisme. Per tots aquests motius, els escraches no m’agradaven un pèl. Però estic canviant ràpidament d’opinió, perquè trobe absolutament delirant comparar les concentracions de protesta —com fa la dreta política i mediàtica tots els dies— amb els escamots nazis o els taldes etarres. Ja posats, podríem comparar les organitzacions nazis amb els bancs (aquelles furtaven les cases als jueus; aquests les prenen als desnonats). Deixem, però, els símils inadequats.
 
Fins ara, les imatges aparegudes als telediaris han mostrat concentracions de protesta formades bàsicament per gent correnta: ames de casa, avis, gent amenaçada pels desnonaments i els seus xiquets (res a veure amb els nazis uniformats que, porra i bidó de benzina en mà, es dedicaven a trencar aparadors i botar foc a locals i domicilis de jueus). El sistema i els seus paladins estan soscavant dècades de conquestes socials. La pobresa ja afecta el 20% de la població. Hi ha sis milions d’aturats a l’Estat. En 2012 foren desnonades 30.000 llars. Continuen minvant els salaris. La classe mitjana s’empobreix ràpidament. Augmenten les retallades als serveis públics. La societat és una enorme olla a pressió a punt d’esclatar. Els polítics tenen fills; els aturats i els desnonats també. Les mobilitzacions, les concentracions de protesta i els piquets són les úniques vàlvules d’escapament.
 
 
En fi, la possibilitat de l’esclat social preocupa al sistema i les forces polítiques que el recolzen, que pretenen posar-li portes al camp. «Assetjadors, energúmens, epígons de les joventuts hitlerianes o membres de patrulles castristes» són alguns dels epítets que han rebut els membres de la PAH per part de polítics com Javier Arenas, Maria Dolores de Cospedal o Esperanza Aguirre. El PP ha acusat el PSOE i EU d’instigar els escraches. I faltava la guinda: el sindicat ultradretà Manos Limpias ha denunciat Ada Colau davant la Fiscalia General de l’Estat. Total: la dreta, en comptes de solucionar els problemes que desfermen el malestar social, pretén emmordassar l’oposició política i la ciutadania, restringir el dret a manifestar-se en el carrer i prohibir la protesta dels marginats. Ja dic: jo no era massa partidari dels piquets, però com més va més simpatitze amb els seus integrants.