dimecres, 28 de novembre de 2012

¡Vosotros sois de los buenos!

Les mostres de l’aversió difusa que inspira Catalunya en l’espanyol de peu són inacabables i abasten els camps més diversos. Però també sovintegen les mostres del paternalisme que suscitem els valencians. Per a molts riojans, extremenys o castellans, els valencians som els parents graciosos dels catalans. Uns amics i jo ho poguérem comprovar a terres extremenyes. Una nit, vam entrar en una taverna de Jerte a fer-nos uns vins i unes tapes. Tothom mirava un partit de futbol al televisor de l’establiment. El Madrid, que jugava contra altre equip, marcà un gol. En sentir que remugàvem per la jugada, en la nostra llengua, un dels parroquians digué en veu alta: Cuidado. Estos son polacos. Després, dirigint-se a nosaltres, inquirí: ¿Sois catalanes, verdad? Un dels meus amics va traure l’home del seu error: No somos catalanes, somos valencianos. Llavors, el bocamoll exclamà somrient: ¡Ah! ¡Entonces vosotros sois de los buenos! I a partir d’aquell moment, la nombrosa parròquia del bar ens brindà múltiples mostres de fraternitat, companyonia i complicitat. Valencia es una tierra muy simpática y acogedora, deien. Nosaltres, però, pagàrem la consumició i marxàrem del local. Més que res per no desmentir-los.

4 comentaris:

Refel ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Refel ha dit...

En Mallorca, un conductor d'autobús andalús, en sentir-me demanar el bitllet, va pensar que era del Principat i va fer un comentari despectiu (en català illenc). Llavors li vaig aclarir (en català meridional) que era de Xàtiva i immediatament es va passar al castellà (!): "Ah,bueno,valenciano! los valencianos no sois como los catalanes, los valencianos sois muy buena gente! Estuve trabajando en Valencia y allí siempre me trataron muy bien". I ja saps que passa, que de la gent que tot lo món li pren el pèl també se sol dir que és molt bona gent.

Anònim ha dit...

I també estan les bufetades que ens peguem els valencians quan volem demostrar que som més pilotes que ningú. Un conegut meu ho explica amb una historieta. Un guàrdia civil entra (de paisà, clar) en un bar del País Basc a fer-se un cafè. Els parroquians el reconeixen i tots es retiren de la barra. El tracten com si fos un empestat. El guàrdia paga la consumició i marxa ràpidament del local. El mateix guàrdia, que ha estat traslladat al País Valencià, entra en un bar de Xàtiva, posem per cas. (Porta l’uniforme, no cal dir-ho.) Quan demana la nota, l’amo de l’establiment li diu que el cafè ja està pagat. Tots els parroquians somriuen i saluden el guàrdia. L’agent de la benemèrita, andalús, conta en el seu poble, quan va de vacances, que els valencians som molt bona gent. “Des de que estoy en Valencia, todavía no he podío pagarme un café. Se pegan de bofetadas por convidarme.”

Ximo ha dit...

Refel, l’anècdota que conta vostè, simètrica de la meua, i la historieta de l’anònim confirmen la vigència del pensament de Joan Fuster.

«La gente desta tierra es blanda de suyo», afirmava en 1582 un Ximénez de Reinoso, inquisidor de València, i en 1626, quan convocà les Corts de Montsó, atrevint-se a vulnerar uns principis clàssics de la legislació foral valenciana, el comte-duc d’Olivares confessà que ho feia perquè «tenemos a los valencianos por más muelles» que els súbdits del Principat i del regne d’Aragó. Les observacions concordes dels dos forasters eren dictades més per l’exactitud que no pel menyspreu. Un obscur dietarista de l’època, el vicari Joan Porcar, repeteix la idea i ens revela que l’opinió dels mateixos natius no era distinta: « ... les mercès que el senyor rei havia fet en les Corts als molls i folls de valencians», escriu, com si es fes eco de les paraules del valido de Felip IV. «Blandos», «muelles», «molls» —«molls i folls», deia amargament l’indígena—: si hem d’ésser sincers, cal que acceptem aquests adjectius com un diagnòstic puntual i acusatori. La nostra «blanesa», la nostra trista, perillosa i pertinaç «blanesa» data de ben antic, doncs.

Nosaltres, els valencians
Joan Fuster