dissabte, 24 de setembre de 2011

Les festes de Sant Miquel

Aquests dies, se celebren a molts indrets les festes de Sant Miquel, arcàngel venerat per jueus, musulmans i diverses sectes cristianes (catòlics, ortodoxes, coptes...). Per als hebreus és el protector d’Israel i el patró de les sinagogues. Els catòlics el consideren valedor de l’Església Universal. Els coptes diuen que és el primer dels set arcàngels, per davant de Gabriel, Rafael i Uriel. Segons l’Apocalipsi, Sant Miquel serà l’encarregat de tocar la trompeta el dia de la resurrecció, i és el vencedor de Lucífer, cap dels àngels caiguts i senyor del mal, raó per la qual se’l representa amb cuirassa de general romà, amenaçant un dimoni o un drac amb una llança o una espasa. També se’l representa pesant les ànimes a la balança, perquè tindrà, segons la creença popular, un paper molt destacat al Judici final. A terres germàniques, Sant Miquel substituí el Wotan precristià, déu de la guerra, heroi de poder inaudit, vencedor de dracs, serps i dimonis que abatia i soterrava en llurs caus.

Joan Amades conta al seu Costumari que la festivitat de Sant Miquel era, durant les guerres medievals, dia de pau i treva; els guerrers veneraven l’arcàngel i el tenien per advocat, perquè el consideraven cabdill de la milícia celestial, de les corts d’àngels que lluitaven contra el dimoni (per això —com ja s’ha dit—, la iconografia el presentava vestit de soldat cuirassat i brandant una espasa). Els exèrcits carolingis, especialment, el prengueren per patró, junt amb Sant Martí. Les tropes franques que van ajudar a la primera reconquesta professaven una especial devoció a l’arcàngel, al qual s’encomanaven abans d’entrar en batalla i dedicaven en agraïment capelles i ermites que bastien al cim dels tossals que anaven reconquerint. Així s’explica l’abundor d’ermites d’aquest sant i de poblacions que duen el seu nom. Sense anar massa lluny, ací, al País Valencià, Énguera i Llíria el tenen per patró i celebren múltiples festejos en el seu honor.

A finals de setembre, Sant Miquel actua més intensament que en altres dates, per tal de destruir les forces malèfiques que poden destorbar i perjudicar les feines del camp. I és que la festa del sant arriba amb l’equinocci tardorenc, moment que marca una fita important a la vida agrícola; coincideix amb la verema i amb l’inici de la sembra, feines que han donat lloc a diversos costums i a molts refranys. («Per festes de Sant Miquel, el raïm té gust de mel», fa un d’ells.) Sant Miquel constitueix també una font inesgotable d’històries, mites i llegendes. En expirar Jaume I a la vila d’Alzira, posem per cas, Lucífer volia emportar-se a l’infern l’ànima del monarca. Llavors, es presentà a la Ribera Sant Miquel amb la seua balança: els dimonis posaven en un plat milers de pecats comesos pel rei; els àngels ficaven a l’altre una pedra i una fusta per cadascuna de les moltes esglésies que Jaume I havia erigit a les viles conquistades als moros. Aquest plat pesà mil vegades més que l’altre i l’ànima del monarca pujà al cel.

Europa sencera està plena de santuaris dedicats a l’arcàngel. Destaca, per exemple, la Sacra di san Michele, en què s’inspirà Umberto Eco per a escriure la seua novel·la El nom de la rosa. Aquest conjunt monàstic s’alça molt a prop de Torí, capital del Piemont. Per la Sacra passava una important via de peregrinació: la Via Francigena, que unia Mont Saint-Michel, a França, amb el santuari de San Michele Arcangelo, pròxim a Foggia, al sud d’Itàlia. Els tres llocs sagrats dedicats a Sant Miquel es troben a 1.000 quilòmetres de distància l'un de l’altre, alineats al llarg d’una recta que, perllongada idealment, condueix a Jerusalem. Els cristians d’obediència romana creuen que l’arcàngel s’ha manifestat en vàries ocasiones. A Roma, hi ha una estàtua de bronze que el representa, dalt del castell de Sant'Angelo.

La tradició també diu que, durant el seu combat amb Lucífer, de les ales de l’arcàngel es va desprendre una ploma que va caure sobre el vessant rocallós en què s’alça el seu santuari a la vila de Llíria, deixant una empremta ben visible. Tots els 29 de setembre era costum que els fidels hi pujaren agenollats, mentre imploraven la protecció del capità dels àngels. Ignore si Énguera conservarà alguna petjada d’aquell combat transcendental, però paga la pena d’acostar-se aquests dies a la capital de la Canal de Navarrés, per a gaudir del seu patrimoni artístic, de la seua gastronomia i de les seues festes en honor a l’arcàngel Sant Miquel.

(publicat a Levante-EMV, el 24/09/2011)

dissabte, 10 de setembre de 2011

Cobraven massa?

Antiguitat en el lloc de treball, màxima capacitació professional i major remuneració salarial són coses que solen caminar juntes. És lògic; com més experiència van acumulant al llarg de la seua vida laboral, més productivitat assoleixen les treballadores i els treballadors veterans. També és lògic que un treballador format reba més remuneració que un aprenent. Són coses que qualsevol persona de seny entén fàcilment. D’altra banda, una persona d’edat madura sol tenir gent al seu càrrec: un fill que vol estudiar, un ascendent en situació de dependència... Doncs bé, les corporacions grans i mitjanes no semblen fer les coses amb molt de seny. S’ha ficat de moda tirar al carrer el personal madur, més format i millor remunerat. La situació és la següent. Una empresa entra en crisi i ha de retallar despeses. La primera mesura? Reduir la plantilla, tirar la gent que cobra més. Ja fa temps, vaig presenciar un primer episodi d’aquesta tàctica en el camp de les activitats turístiques: una empresa líder del sector acomiadà el cap regional, un amic meu. Aquesta persona havia aconseguit que algunes de les agències sota la seua jurisdicció figuraren entre les de major facturació de l’Estat. És igual. Cobrava massa. Al carrer!

També tenim el cas d’una coneguda cadena radiofònica amb emissora en Xàtiva. Com que la crisi ha provocat una davallada dels ingressos per publicitat, el nou accionista nord-americà de la matriu ha prescrit el tractament de xoc: acomiadar cinc-cents treballadors (dos mil cinc-cents en tot el grup). Entre les persones que han perdut el treball a la cadena —perquè cobraven massa o perquè molestaven, qui sap— hi ha periodistes famosos com Carlos Carnicero o Nativel Preciado. Però també han marxat al carrer persones menys notòries. Han perdut la seua ocupació, posem per cas, els anteriors responsables de la cadena a València i el director de Ràdio Xàtiva. Es podrà dissentir de la línia informativa impulsada pel directiu expulsat. La facturació per publicitat i els índexs d’audiència mostraven, però, una gestió eficient. Llavors, per què han tirat aquesta persona? Perquè havia dedicat trenta anys a la ràdio i cobrava massa!

De moment, l’últim episodi d’aquesta plaga s’ha esdevingut a la sucursal xativina d’una petita caixa d’estalvis. El fet m’afecta de prop: a més de conèixer la persona implicada, cobre la meua nòmina a través d’aquesta entitat (evidentment afectada per la crisi, bé que els seus responsables intenten amagar-ho als clients). Solució? Desfer-se de gent que porta anys treballant-hi! Aquesta situació ja s’ha viscut en entitats més grans, com ara Bancaixa. Fer fora la gent que cobra massa —segons el criteri de l’empresa, que no sempre es correspon amb la realitat objectiva— és una manera de reduir costos ràpidament, però elimina capital humà de qualitat, cosa que s’acaba pagant. Pensem, per exemple, en les persones que sintonitzaran altres emissores si no poden escoltar per les nits Carlos Carnicero o Nativel Preciado.

Així i tot, molta gent pensarà: «Està bé que tiren al carrer gent major, perquè hi haurà feina per als més joves.» Les coses no són, però, tan simples. Dos dels acomiadats que acabe d’esmentar tenen entre quaranta-cinc i quaranta-nou anys. Estan lluny de pertànyer a la tercera edat. Són, per tant, candidats a romandre en l’atur de llarga durada, perquè —i aquesta és l’altra cara de la moneda— les empreses que fan fora treballadors fixes, en plena maduresa productiva, solen amortitzar les places vacants (l’agència de viatges on tenia el despatx el meu amic acabà desfent-se de cinc o sis empleades i tancant les portes) o n’ofereixen part a joves que estiguen disposats a treballar en condicions de precarietat: contractes temporals o jornada reduïda, salaris ínfims, mobilitat excessiva...  I tots aquests casos, ben pròxims —perquè tothom coneix algun aturat, algun becari o algun mileurista—, van posant noms i cognoms a les xifres impersonals i fredes de la crisi. L’atur registrat a l’INEM o les dades de l’Enquesta de Població Activa, que no acaben de dilucidar quin és el número exacte de parats que hi ha al país, mai no fan referència concreta als veïns de Xàtiva i la seua rodalia, a persones que coneixem o són amigues nostres.

(publicat a Levante-EMV, el 10/09/2011)

dijous, 8 de setembre de 2011

Reforma constitucional

Sempre m’havia semblat perillosa la possibilitat que PP i PSOE arribaren a ficar-se d’acord algun dia en qualsevol assumpte. La reforma constitucional acordada per socialistes i populars, i aprovada ahir al Senat, ha confirmat els meus temors. I aquesta transacció podria ser l’assaig general d’altres possibles transaccions futures. Només pensar-ho fa feredat. Recorde enara aquells suggeriments de Rodríguez Ibarra per a reformar la legislació electoral a fi de llevar pes a uns partits nacionalistes que, en paraules de l’antic president d’Extremadura, no haurien de pintar fava al govern d’Espanya. Rodríguez Ibarra proposava apartar del Congrés els partits que no obtingueren almenys el 5% dels vots del conjunt de l’Estat. El baró socialista alertava, a més, sobre la cantidad de pequeñísimos partidos nacionalistas que no representan a la ciudadanía, sino que tienen como objetivo traficar con sus votos a fin de conseguir beneficios económicos para sus territorios. Si los ciudadanos supieran que no existen beneficios para su región como consecuencia del tráfico de votos, seguramente los partidos nacionalistas no tendrían tanta representación. Lo milagroso es que solamente haya ocho o nueve partidos nacionalistas en España porque lo sensato es que hubiera ya uno en cada comunidad autónoma, con potencia suficiente como para poder entregar su voto a cambio de dinero, porque toda la identidad de los nacionalistas se transforma en euros cuando llega la hora de negociar los presupuestos. Des de l’aprovació de la LOAPA, les desavinences entre PP i PSOE només havien permès d’arribar a acords en alguns assumptes relacionats amb el País Basc (la Llei de Partits en seria una conseqüència). Llevat d’açò, els socialistes no s’havien atrevit a superar certes línies roges. Ahir, les van superar amb escreix; PP i PSOE han reformat en solitari l’article 135 de la Constitució per tal d’incloure-hi el dogma neoliberal del dèficit zero. I ho han fet sense permetre que els ciutadans puguen manifestar llur opinió al respecte a través d’un referèndum. Si els partits hegemònics li agarren gustet a aquesta mena de conxorxes, serà cosa d’anar preparant-se per al pitjor; la gent sol actuar sense fre quan trenca la barrera psicològica que li ho impedia.