dissabte, 17 d’abril de 2010

L’hora de les medalles

Com que, segons sembla, ara va de bo, la restauració de l’ermita del Puig està provocant tota mena de declaracions. Tenim, d’una banda, les paraules que cíclicament pronuncia el nostre alcalde. «Si cadascun d’eixos amics del Puig hagueren pujat un rajol una vegada a l’any, ja estaria acabat el 50% de les obres», va dir fa poc en un ple municipal, en què també es preguntava: «I els diners? Encara estic esperant que porten no sé quins diners». Se li nota la vena fenícia a l’edil; deu pensar que la plataforma ciutadana amaga una fortuna. De tota manera, pot acudir a les hemeroteques: «Som titulars d’un compte a la Caixa d'Ontinyent. Les quantitats dipositades en ell es destinaran a les obres del Puig, de la manera que es determine, un cop iniciades aquestes», deien els seus membres fa tres o quatre anys, en un dels seus comunicats.

Tenim també les declaracions d’alguna veu eclesial. «L’ermita del Puig es propietat de la parròquia de Sant Pere», ha afirmat a la ràdio un conegut prevere. Sí, però hauria d’explicar millor les coses. A principi dels noranta, quan encara governaven els socialistes, l’ermita estava absolutament abandonada. El plenari municipal acordà d’inscriure-la com a domini públic i restaurar-la. La notícia arribà a oïdes de don Ramón, rector de Sant Pere en aquella època, que s’avançà als designis municipals. Per a què? Per a no res! Només la intervenció de qui era aleshores abat i vicari permeté d’encetar unes negociacions entre l’Església i l’Ajuntament, per a redactar un conveni segons el qual la titularitat de l’ermita havia de passar a mans municipals. A canvi, les autoritats locals es comprometien a restaurar l’edifici i a garantir-ne l’ús religiós en determinades circumstàncies. Dit en altres paraules: l’Església no ficava ni un gallet.

Es lamentava el mateix prevere, col·laborador d’aquestes pàgines, que l’Ajuntament ja s’havia emparat anteriorment de l’ermita de Santa Anna, per tal d’enderrocar-la i construir al solar un repetidor de televisió. Segons ell, l’ermita se salvà finalment gràcies a les pressions de la Seu. «Es restaurà de manera molt dolenta; es llançà per un barranc un arc carpanell perquè era d’algeps». Mare meua! Quines tergiversacions! Qui volia enderrocar el monument era el darrer ajuntament franquista; l’enderroc fou aturat per la pressió ciutadana i l’acció d’un grup de persones que militaven als partits polítics clandestins (algunes, que col·laboràvem al diari degà, en una secció denominada “Montcada 20”, fórem cremades en una falla); qui finalment restaurà el monument fou el primer ajuntament democràtic. I l’arc carpanell —o rebaixat, no recorde— no fou llançat en un barranc per ser d’algeps; s’eliminà perquè era un afegitó posterior a la construcció de l’edifici, al qual se li va voler restituir el seu aspecte originari.

Per què es fan aquestes declaracions? Perquè tothom voldrà, quan l’edifici estiga restaurat, ficar-se la medalla. Ningú no se’n recordarà dels romers que durant quinze anys han pujat puntualment al tossal del Puig. L'Administració ha fet finalment el que calia, sí. Com dèiem setmanes enrere, mai no és tard que arriba. Ara bé, hauríem tingut aquest colofó sense la pressió ciutadana? Haurien caigut del burro les autoritats municipals sense dècada i mitja de reivindicacions? Vostès què opinen?

(publicat a Levante-EMV, el 17/04/2010)