dissabte, 3 d’abril de 2010

Ciutat d’exiliats

La pròxima actuació de Raimon al Gran Teatre de Xàtiva palesa, una vegada més, la desafecció que molts xativins senten vers els seus compatriotes que triomfen en qualsevol activitat. Segons la dita, el bou no és d’on va néixer, sinó d'allà on pot péixer. És una història que ve de lluny: els Borja van triomfar a Roma; Josep de Ribera, a Nàpols. Algú sap, per exemple, qui va ser Emili Gandia Ortega? Aquest arqueòleg va nàixer a Xàtiva el 1866. Va marxar a Barcelona, on arribà a ser conservador del Palau Reial de la Ciutadella, conservador del Museu de l'Art Decoratiu i d'Arqueologia, i conservador general dels museus de la ciutat comtal. Emili Gandia participà en la major part d'actuacions sobre el patrimoni de Catalunya durant el primer terç del segle XX.

Destaca, sobretot, la seua actuació a les excavacions de les ciutats grega i romana d'Empúries, que dirigí al llarg de 22 campanyes, des del 1908 fins al 1937, en col·laboració amb Josep Puig i Cadafalch i Pere Bosch i Gimpera. No és tan coneguda la seua participació en el salvament de les pintures romàniques de les esglésies del Pirineu. El 1928, Emili Gandia col·laborà a la fundació i l’organització del Servei d'Investigacions Arqueològiques (SIP) de la Diputació de València, per la qual cosa fou nomenat conservador honorari del Museu de Prehistòria de Valencia. Acabada la guerra, l’il·lustre xativí encara aprofità els darrers mesos de la seua vida per a donar classe, deixant un magnífic record en molts dels seus alumnes. La seua ciutat no té, però, cap carrer ni cap centre cultural dedicat a la seua memòria.

En Raimon tenim altre exemple de xativí il·lustre que ha fet carrera fora de casa. És més: els nostres gestors culturals semblen haver oblidat que Al vent, la cançó emblemàtica de Raimon, ha complit els cinquanta anys. El cantautor, que ha celebrat l’efemèride fent concerts a diferents indrets, delerava actuar a la seua ciutat. Però ja coneixem la cobla: si volen usar el Gran Teatre, els artistes mal vistos pel règim local han de fer cua, buscar un buit a l’agenda i córrer amb el lloguer de les instal·lacions, les despeses d’infraestructura i els riscos de l’espectacle (els afectes al règim, en canvi, actuen subvencionats). I encara gràcies! Hi ha gent de la faràndula vetada, per no renunciar a Satanàs, a les seues pompes i a les seues obres —vostès ja m’entenen—.

I Raimon no és un cas aïllat. La nòmina d’exiliats xativins és molt extensa: Emili Balaguer, Artur Heras, Feliu Ventura, Elies Barberà... Aquests personatges triomfen fora de casa, però troben escassa acollida a les nostres institucions locals, que no són capaces de difondre com cal ni les glòries passades. Acabe de fullejar els primers exemplars de la col·lecció Rutes, un projecte del CEIC Alfons el Vell enllestit en col·laboració amb diverses entitats culturals de les comarques centrals. De moment, han aparegut La ruta dels clàssics, de Josep A. Gisbert, i Per terres dels Borja, de Santiago La Parra. Aquests volums, ben útils per als viatgers que cerquen una manera distinta de fer turisme, de camejar per les nostres comarques resseguint les petjades de la història i de l’art, els hauria d’haver editat el Consorci de les Comarques Centrals que presidia —o encara presideix?— el nostre alcalde. Què farem?

(Publicat a Levante-EMV, el 03/04/2010)

2 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...

Així sembla ser la condició humana: miserable. Ah, jo afegiria a la llista d'il·lustres xativins a Cucarella.
Salut i Terra

Ximo ha dit...

Sí, tens raó. I perdona que no t'haja contestat abans. He estat uns dies fora i aquesta entrada la tenia programada.

Salut!