Premi Nacional de Pintura Juan Francés

Els certàmens de pintura de la Fira d'Agost han passat per moltes vicissituds. Des de la segona meitat dels anys vuitanta es convocaven uns premis nacional i local de pintura. Ja en la dècada dels noranta, el govern socialista, desitjós d'elevar el nivell dels certàmens, concebé la Biennal de Pintura Ciutat de Xàtiva que se celebrava a la darreria de la tardor, en novembre i desembre. Només arribaren a convocar-se dues, les de 1992 i 1994. Tres elements donen prestigi a un saló de pintura: la composició del jurat, la dotació dels premis i el catàleg. Joan Àngel Blasco Carrascosa, Artur Heras i Miquel Navarro foren els jurats de la primera biennal. Joan Genovés, Arcadi Blasco i Román de la Calle, els de la segona. En 1995, després de guanyar les eleccions locals, Alfonso Rus suprimí la biennal, però va mantenir el Premi de Pintura Fira d'Agost, que no havia cessat de convocar-se anualment. Haurien de passar més de dues decàdes perquè les coses canviaren. El govern local d'esquerres sorgit de les eleccions de 2015 impulsà els canvis.

El magnífic pintor Juan Francés ja havia manifestat en vida el seu desig de dotar una beca per a joves amb vocació artística. Salvador Verger, amic de l'artista, posà en contacte Jordi Estellés, regidor de Cultura, amb Rosmary, vídua del pintor traspassat. Després d'uns cafès a la terrassa del Moncho i algun sopar en casa de Rosmary, es firmà un conveni de col·laboració. En 2017, el certamen d'agost passà a denominar-se Premi Nacional de Pintura Juan Francés Fira d'Agost. L'Ajuntament dotà 3.000 euros i Rosmary, 5.000 (la vídua de Francés també arribaria a establir una beca per al millor estudiant del batxillerat d'arts de l'IES Josep de Ribera). Al principi, les obres seleccionades del certamen s'exposaren al Museu de Belles Arts, però l'esdeveniment es traslladaria finalment al Saló de Columnes de la Casa de Cultura. Fins a 2021, s'exhibia alhora, a la Casa de l'Ensenyança, una mostra de l'obra del mateix Juan Francés. I arribem a 2025. Com ja s'ha dit adés, composició dels jurats i catàlegs ajuden a prestigiar concursos d'arts plàstiques. Quan escric aquestes línies, encara no hi ha catàleg de les obres seleccionades al saló d'enguany.

¿I què podem dir del jurat? Que la seua composició no figurava a les bases del premi. Cal aclarir que la plataforma MundoArti s'encarrega de l'organització tècnica del concurs. Ara ja coneixem els tres àrbitres: Jorge López, director de la galeria Jorge López de València, Johanna Caplliure, comissària i crítica d’art, i Javier Claramunt Busó, professor del Departament de Pintura de la Facultat de Belles Arts de la UPV. ¿Per què no van constar a les bases? Les suspicàcies resulten inevitables. ¿La tela guanyadora del segon premi, Something in the way, de Guillermo Velasco, s'ajusta a la base quarta? Les obres presentades han de ser originals. Something fou seleccionada en 2024. Es pot comprovar al catàleg de l'edició passada. I Jorge López, també jurat en 2024, ho sabia. Més preguntes. ¿Sentirien predilecció Javier i Jorge per alumnes seus i per artistes de la seua galeria? És una pregunta pertinent. Altra: ¿Els membres del jurat tenien amplitud de mires o debilitat per l'informalisme, per l'art abstracte? I açò em duu a l'obra guanyadora, En blanco.

 

 

D'esquerra a dreta i de dalt a baix, "En blanco", "Torrent",

"Something in the way" i pàgina del catàleg de 2024

Potser hi ha entre les seleccionades (informalistes majorment) alguna obra més mereixedora del premi. Tot és opinable. En blanco suscita refús per motius poc consistents. Dir que sembla, vist de lluny, un llenç pintat absolutament de blanc és una bajanada. L'obra s'ha de mirar bé. Alguna cosa es devia olorar el jurat; ha hagut d'acudir a la literatura: «La distingim per la seua capacitat d’obrir un espai de calma i contemplació enmig d’un món marcat per la velocitat i la tensió, on tot es mostra i tot ha de veure’s resplendent i espectacular, per a intentar destacar entre milions d’imatges.» L'obra abstracta es difícil de copsar; de vagades està buida, és una forma sense fons, continent buit de contingut. Francis Bacon deia que el destí de molta obra abstracta acabarà sent decorar, junt amb un sofà, la paret d'una sala d'estar de casa benestant. El quadre guanyador de Miquel Ponce és un joc de textures i pigments mínims. ¿Sentit? Recele d'una creació quan li cal nota explicativa. ¿Què hauria pensat Juan Francés de l'obra Torrent, menció d'honor? Com el coneixia, m'ho puc imaginar. No suportava, per exemple, el free jazz. Però deixem-ho córrer...

(publicat a Levante-EMV, el 23/08/2025)

Quan manca la prevenció

El florentí Niccolò Machiavelli (1469-1527), polític, diplomàtic, filòsof, historiador, poeta i dramaturg, va reflexionar en la seua coneguda obra El Príncep sobre algunes qüestions que, després d'haver transcorregut cinc segles, no han perdut vigència. Hi ha un fragment del seu llibre que sembla escrit despús-ahir. L'haurien de llegir obligatòriament els polítics que tenen la responsabilitat directa de prevenir i combatre riuades, incendis i altres situacions catastròfiques.

 

«No se m'amaga que molts van creure i creuen que la Fortuna, ço és, la Providència, governa de tal manera les coses d'aquest món que els homes amb la seua prudència no poden corregir allò que elles tenen d'advers. Encara més, creuen que no hi ha cap remei que se'ls puga oposar. D'acord amb açò, podrien jutjar que fatigar-se molt en aitals ocasions és en va, i que llavors convé deixar-se governar per la sort. Aquesta opinió està acreditada en el nostre temps a causa de les grans mudances que, fora de tota conjectura humana, s'han vist i es veuen cada dia. Reflexionant-ho jo mateix de tant en tant, em vaig inclinar d'alguna manera vers aquesta opinió. Tanmateix, com no està anorreat el nostre lliure albir, jutge que pot ser de veres que la Fortuna siga l'àrbitre de la meitat de les nostres accions, però que també és cert que ens deixa governar l'altra, o almenys sempre algunes parts. La compare amb un riu fatal que, quan s'embraveix, inunda les planures, tira a terra arbres i edificis, lleva el terreny d'un paratge per a endur-se'l a un altre. Cadascú fuig a la seua vista, tots cedeixen a la seua fúria sense poder resistir-lo. Però, per més formidable que siga la seua natura, no s'esdevé menys per això que els homes, quan els temporals estan encalmats, poden prendre precaucions contra semblant riu, fent esplanades i dics, de manera que, quan ell creix de nou, està forçat a córrer per un canal, o que almenys la seua fogositat no siga tan llicenciosa ni perjudicial. S'esdevé el mateix pel que fa a la Fortuna: ostenta ella el seu domini quan no troba ànima i virtut preparades; quan en troba, torna la seua violència cap a la part en què sap que no hi ha dics ni altres defenses capaces de mantenir-la.»

 

El Príncep, Niccolò Machiavelli, Capítol XXV

¿Per a què volem l'autonomia?

Que la gestió de les emergències és competència autonòmica ja ho deu saber tothom a aquestes alçades. Bé, tothom llevat dels dirigents del PP, partit que, ves per on, està governant en moltes comunitats autònomes. El PP primigeni i el partit antecessor, Aliança Popular, no creien gens en l'autonomia. Més tard, canviarien d'opinió en adonar-se que les autonomies brindaven parcel·les de poder ben sucoses i oportunitat de manejar pressuposts importants. Però aquest canvi d'opinió no obeeix en absolut a la creença en una Espanya plurinacional i descentralitzada. De fet, en 2013, algunes veus peperes —la d’Esperanza Aguirre, posem per cas— suggerien que potser calia tornar competències al govern central. Algunes comunitats autònomes governades pel PP s'haurien desfet, si hagueren pogut, de la sanitat, les ajudes a la dependència o l’educació. Va ser un mal pensament, perquè la minva dels serveis públics és un element nuclear de la seua política econòmica consistent a baixar imposts als més rics i retallar i privatitzar serveis públics. Uns dels serveis que han patit les conseqüències d'aquest enfocament són els d'emergències.

En un post anterior, ja explicava el dèficit autonòmic que pateix el País Valencià; no disposa de servei d'emergències propi. Catalunya, per exemple, té cossos autonòmics de policia i bombers. L'infrafinançat País Valencià depèn, en bona mesura, per a tot, de l'estat central. Això pot tenir un passar en comunitats que mai no havien aspirat a l'autonomia. Els la van donar per allò del café para todos. Però nosaltres els valencians, que exhibíem pancartes, durant la Transició, amb el lema «Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia», hauríem d'aspirar a un autogovern de primera categoria. Tanmateix, si la majoria vota, quan vénen eleccions, a qui no es creu que som un país, ja sabem quines són les conseqüències. La prova la tenim a la dana de l'any passat. Com ens falten recursos, hem de demanar-ne al govern central. L'escassesa de mitjans propis és una prova del nostre dèficit d'autogovern. La dana suscità un debat interessant, bé que restringit. ¿Calia demanar al govern central que declarés l'estat d'alarma, o d'emergència, cosa que hagués implicat intervenir el Govern de la Generalitat? Les opinions i les respostes van ser diverses.

En realitat no calia decretar l'estat d'alarma de l'article 116 de la Constitució, regulat per l'article 4 de la Llei Orgànica 4/1981. (És l'alarma que es decretà durant la pandèmia.) Es tractava més bé de dilucidar la conveniència de declarar l'emergència d'interès nacional que regulen la Llei de Protecció Civil i el decret que la desenvolupa. Pot declarar aquesta emergència el ministre de l'Interior, per iniciativa pròpia (bé que informant a la comunitat autònoma afectada) o a petició de la comunitat o la Delegació del Govern en el territori afectat. Núñez Feijóo la demanà a bou passat. Podem imaginar la reacció colèrica del PP si el govern de Pedro Sánchez hagués declarat l'emergència nacional des del primer minut. Això equivalia a intervenir la comunitat autònoma. Avui, sabem que el PP ja dissenyava l'estratègia de culpar el govern central per la pèrdua de 228 vides. Entre la gent d'esquerra hi havia divisió d'opinions: uns pensaven que calia haver declarat l'emergència nacional; altres opinaven que el problema era competència de Mazón i que l'havia de resoldre ell. («Al cap i a la fi, Sánchez li està donant tot el que demana», deien.) ¿I Mazón?

Ell podria haver elevat l'emergència a nivell 3, però no volgué, perquè això hagués implicat que el ministre de l'Interior passés a ser el comandament únic. Mantenint el nivell 2, el president de la Generalitat conservava la direcció de l'operatiu, podia demanar al govern central tota classe d'ajudes i podia criticar Sánchez si les demandes no eren ateses. Allò més interessant és el debat que es va suscitar al si de Compromís. Una part dels seus militants opinava que no s'havia de demanar intervenció de l'Estat per una qüestió de principi: «Si ens creguem que som una nació i si aspirem a la màxima cota d'autogovern —o inclús a quelcom més—, ens haurem de traure nosaltres mateixos les castanyes del foc.» Amb independència que nombroses infraestructures malmeses eren de titularitat estatal i que els recursos de l'Estat també són nostres —perquè estan pagats amb imposts de tots—, i malgrat compartir els principis esgrimits, resulta evident l'utòpic de l'aplicació. Potser siga més realista a Catalunya o Euskadi, però al País Valencià... En fi, tot açò ja és passat. Però ara tenim altra catàstrofe: el seguit d'incendis que assolen la Península.

 

Vinyeta de Sansón

El PP torna a mostrar incapacitat de gestió, incompetència i deixadesa. Assaja altra vegada de derivar responsabilitats al govern central, malgrat que la Llei del Sistema Estatal de Protecció Civil estableix clarament que declarar alertes i combatre catàstrofes produïdes en una comunitat autònoma és competència exclusiva del govern d'aqueixa autonomia. No és sobrer, per tant, fer les eternes preguntes: ¿ens creguem l'autonomia o no? ¿per a què la volem? Pel que es veu, els governs autonòmics del PP només volen autonomia si tot està en calma. Però quan vénen mal dades... Quant a la disponibilitat de mitjans idonis, als líders estatals i autonòmics del PP no els acaba d'entrar en el cap que la mà invisible del mercat no serveix per a combatre incendis, danes o riuades. Els desastres com més va, més sovintejaran a causa del canvi climàtic, bé que alguns s'entesten a negar-ho. Les calamitats només es combaten amb impostos i serveis públics. Calen brigades forestals i cossos de bombers ben pagats i ben equipats. ¿Autonomia per a què? Per a millorar la nostra vida descentralitzant serveis i acostant-los al ciutadà, no per a enriquir-se i enriquir amics.

La mentida i els insults

Se sol pensar que l'"i tu més" s'aplica sols a casos de corrupció, però té moltes altres derivades. Dos de les més freqüents es refereixen a la mentida i els insults. Comencem pels segons. A la inauguració de les festes d'Osca es va produir un episodi d'insults a Sánchez. Mentre la regidora de festes estava llegint el pregó, una part dels assistents que omplien de gom a gom la plaça de la Seu corejà insults contra el president. ¡Pedro Sánchez, hijo de puta! La regidora interrompí la lectura. Quan es disposava a continuar llegint, Octavio López, conseller de Foment, Habitatge i Mobilitat del Govern d'Aragó (polític del PP), li va dir a la regidora: Déjales, déjales, que están contra Pedro Sánchez. Com els micròfons estaven oberts, l'episodi s'ha tornat viral. Díaz Ayuso donà el tret de sortida a la campanya d'insults, amb el seu Me gusta la fruta. Sánchez ha estat amenaçat de mort. Li han desitjat que acabe en presó. La dreta li diu de tot: corrupte, porc... I tot això acaba calant un sector de la ciutadania. (Al panell led situat damunt la barra d'un restaurant desfilaven missatges com aquest: Sánchez, hijo de puta, a todo cerdo le llega su San Martín.)

I quan se'ls retrau que insulten d'aquesta manera l'adversari, els portaveus de la dreta contesten que l'esquerra fa el mateix. ¡No! Això no és de veres. I faig una matisació necessària. Pot ser que per les xarxes socials circulen insults en un sentit i l'altre. Tothom sap que les xarxes s'han convertit en un femer. Però jo no veig que s'insulten greument polítics de la dreta "de manera sistemàtica" des dels parlaments, des de les tribunes d'oradors, des de rodes de premsa o des de compareixences públiques de portaveus de partits d'esquerra... Remarque l'expressió "de manera sistemàtica", perquè pot haver-hi, és clar, alguna excepció aïllada. Però no veig campanyes com les d'Hazte oir —que exhibeix enormes pancartes per terra, mar i aire titllant de corrupte Pedro Sánchez— dirigides contra Nuñez Feijóo. Encara més: no hi ha cap entitat equiparable a Hazte oir a la banda esquerra. Per tant, afirmar que l'esquerra insulta igual que la dreta és absolutament mentider. I anem a les mentides. L'esquerra no menteix, la dreta sí. I convé fer altra matisació. Quan parle de mentides, em referisc a fake news, no a incompliments de promeses electorals.

Tots els partits, de dretes o d'esquerres, incompleixen molt sovint les seues promeses. Rajoy va prometre que no pujaria els imposts i féu justament el contrari. Felipe González assegurà que ens trauria de l'OTAN. Sánchez prometé que no hi hauria amnistia i n'hi ha. Els motius dels incompliments són variats: es promet el que se sap de ciència certa impossible de complir; es desisteix dels plans previstos, perquè els números no donen després de les eleccions... Tot això són coses que entren dins de la "normalitat" democràtica. Però les fake news (notícies falses), expressió anglesa per a referir-se a la difusió conscienciosa de mentides, de boles més grans que una catedral, com a arma política, són especialitat exclusiva de la dreta i l'extrema dreta. Feijóo n'és especialista. Recordem el seu debat electoral amb Pedro Sánchez. Les armes de destrucció massiva que posseïa Iraq i la imputació a ETA dels terribles atemptats de l'11-M foren mentides catedralícies amb clara intencionalitat política. L'anomenada "policia patriòtica" s'encarregava de difondre boles i redactar dossiers falsos contra adversaris polítics, durant el mandat de Rajoy.

 

Podemos i els independentistes catalans en foren víctimes principals, però cap partit opositor no se salvava. A partir de la indústria de fabricació de boles va aparèixer el concepte de postveritat, distorsió deliberada de la realitat donant prioritat a creences i emocions sobre fets objectius. El concepte assolí popularitat amb Donald Trump, altre personatge que té la veritat per estrenar; ha arribat al poder gràcies a la propagació de mentides. El domini de la postveritat és aclaparant a les xarxes socials i beneficia singularment la dreta i l'extrema dreta. Les fake news apel·len als pitjors instints i la irracionalitat de la gent. Manipulen moltes persones, però influeixen sobretot els barons joves. En l'estratègia de la mentida es repeteix un patró: fer culpables de la injustícia i altres mals socials els col·lectius més dèbils, especialment els immigrants provinents d'Àfrica. El negacionisme científic (negar el canvi climàtic, l'evolució o l'efecte positiu de les vacunes) és una varietat de falsia intencionada. ¡Reaccionarisme pur! Les boles de la dreta tenen l'objectiu d'assegurar la seua hegemonia política, econòmica i social. En fi, la dreta menteix, l'esquerra no.

¡D'alguna cosa s'ha de parlar en agost!

Han arribat vacances i s'ha generalitzat la crítica als membres de la família reial i als governants per utilitzar diners públics per a pagar-se els viatges o les activitats d'esplai. Cadascú és molt lliure de criticar el que vulga, però trobe que ens desviem del debat fonamental. ¿Els ciutadans de l'Estat preferim monarquia o república? Sobre aquesta qüestió específica mai no se'ns ha consultat. De moment tenim una monarquia. I sí, és clar, sostenir-la té un cost que va a càrrec de l'erari públic —com també tindria un cost el sosteniment d'una presidència de república. Però la pregunta de si costa molt o poc va a continuació de la primera: ¿volem monarquia o república? Una qüestió relacionada amb l'anterior és el desglossament de les despeses que fan el rei i els seus familiars durant les vacances. Si els pressuposts generals de l'Estat destinen una partida a la casa reial, el rei ha d'administrar-se i pagar-se amb diners del seu sou coses com la participació en una regata de vela o el viatge privat d'una infanta. Però hem de saber que diferents ministeris (Interior, Defensa, Hisenda) paguen certes despeses que també afronten els estats republicans.

 

Dibuix de Víctor Ochoa

Els contribuents paguem el cost dels serveis de seguretat i escorta que acompanyen el rei (també durant els seus desplaçaments), del transport i les comunicacions necessàries per si es donés un cas de crisi, del manteniment dels vehicles aeris i terrestres d'ús reial... Són coses ben sabudes. Amb dirigents estoics com Pepe Mujica, potser les despeses públiques serien molt baixes, però de personatges com Mujica en són parits ben pocs. I jo no tinc gens clar que la majoria de la ciutadania aspire a viure com l'antic president uruguaià. (Altra cosa és que molta gent passe fretura en contra de la seua voluntat.) En tot cas, hi ha exemples d'austeritat més assequibles. Es diu que el president italià Sandro Pertini només ocupava el palau del Quirinal durant les hores de treball, però residia habitualment en la seua mansarda sobre la Fontana de Trevi. També es fiquen en solfa les vacances de Sánchez. Això forma part de la campanya d'assetjament contra ell. A diferència del rei, que ocupa palaus a perpetuïtat, el president del govern fa ús d'immobles de domini públic només mentre dura el seu mandat. I jo trobe que això té els seus avantatges.

El president no té vacances. És el cap de l'executiu. Ha d'estar disponible les vint-i-quatre hores del dia els tres-cents seixanta-cinc dies de l'any (el president de la República Italiana té un paper més aviat simbòlic). Trobe preferible que ocupe immobles de titularitat pública mentre romanga al càrrec. Si decidís residir en un domicili privat, s'hi hauria de traslladar el corresponent aparell administratiu i de seguretat, la qual cosa duplicaria costos, perquè caldria continuar utilitzant Moncloa per a moltes activitats de l'agenda oficial. Pels mateixos motius, trobe lògic que faça ús de determinats edificis propietat de l'Estat (La Mareta de Lanzarote o Las Marismillas de Doñana) en certes èpoques de l'any. Hi han sojornat tots els antecessors de Sánchez. Alguns presidents han rebut dignataris estrangers en aqueixos palaus. Ara, però, es debat si és correcte que Sánchez actue igualment. Crec que tot forma part de la mateixa campanya contra ell. Això sí, qualsevol activitat privada que se'n surta de l'agenda oficial, ha de pagar-se-la el president. Però com s'ha dit més amunt, mai no podran evitar-se certes despeses a càrrec de l'erari públic.

Tornem als caps d'Estat. En 2024, el pressupost del Palau de l'Elisi, seu de la presidència de la República Francesa, fou de 125 milions d'euros. El de la casa reial espanyola, 8,5 milions. Però en aquesta xifra no s'inclouen despeses que assumeixen ministeris com Defensa, Interior o Afers Exteriors (que es fa càrrec dels viatges internacionals). Els cotxes oficials amb xofer pertanyen al parc mòbil del govern que gestiona Hisenda. Els vehicles per a grans cerimònies i els mitjans aeris pertanyen a Defensa. Patrimoni Nacional, que depèn de Presidència, paga els sous de més de cent persones i s'ocupa del manteniment del palau de la Zarzuela, on viu la família reial. Per tant, la monarquia ens costa més de vuit milions, però no sabem quants. En tot cas, jo diria que és prou més barata que la presidència de la República Francesa. El senyor Macron viu a cos de rei. ¡Ha! ¿És que m'he tornat monàrquic? ¡Noo! Però no suporte sentir o llegir bajanades. Es fan certes afirmacions que no compten amb el suport de cap dada. Tanmateix cal ser comprensius. Molt sovint, ens cega la passió republicana. A més, d'alguna cosa s'ha de parlar en agost, ¿no?

Exèquies de Juan Aguilar

El teòleg suís Hans Urs von Balthasar, amant del teatre, dedica una part prou extensa de la seua trilogia Teodramàtica a fer una història breu de la relació conflictiva de l'Església amb el teatre. Els orígens del teatre, especialment els de la tragèdia, estan emparentats amb la litúrgia. Si la mort i la resurrecció de Crist poden ser presentades als creients com un drama, la litúrgia de la missa —una de les expressions més autèntiques del drama— és clarament una representació. El ritual de la missa compta fins i tot amb elements, el monòleg i el diàleg, clarament teatrals. Però hi ha un problema: la rutina. Aquest problema es conjura a les grans celebracions. Dissabte passat es van celebrar les solemnes exèquies del canonge Juan Aguilar. Havia traspassat el dia anterior, festivitat de Sant Feliu. La missa pontifical estigué presidida pel valencià Salvador Giménez, bisbe emèrit de Lleida. Jo vaig acudir al funeral. M'unia l'amistat amb el rector transit. Havia nascut a Cabra del Santo Cristo, poble de la província de Jaén. Malgrat haver exercit tot el ministeri sacerdotal a la nostra comarca, mai no va perdre l'accent andalús de la seua parla.

Sempre que ens vèiem pel carrer, ens saludàvem i xerràvem una estona. També era membre de l'Associació d'Amics de la Costera. Alguns concerts de música antiga, dels cicles organitzats per l'associació, se celebraren a l'església de la Mare de Déu de la Mercè i Santa Tecla, en què Juan va ser rector vint-i-un anys. Llegia habitualment les meues columnes. Recorde que en certa ocasió —jo havia escrit un text sobre els claretians— em va dir, quan ens trobàrem pel carrer de la Reina: Ximo, te has pasado. És clar que no li havia agradat el contingut del meu article, però això no impedí que continuàrem saludant-nos amb cordialitat. Altra vegada, jo pujava cap a ma casa, per la plaça de la Bassa, i ell baixava acompanyat d'un clergue desconegut. Em féu senyal d'acostar-nos. Ens donàrem les mans i Juan va passar a les presentacions: Ximo, don Salvador, obispo de Menorca. El bisbe em va preguntar si jo havia treballat al Col·legi Claret. «Sí, durant el curs 1974-1975», li vaig respondre. Salvador fue director del centro posteriormente, tercerejà Juan.

Després de la seua ordenació bisbal, Salvador Giménez, nascut a Muro, llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de València (a l'especialitat d'Història), ha exercit com a bisbe auxiliar de València, bisbe de Menorca (2009-2015) i bisbe de Lleida fins a enguany. (La Santa Seu té el costum de nomenar bisbes valencians per a les diòcesis catalanes i de les illes Balears.) Quant a Juan Aguilar, fou representant del titular del Claret i també hi donà classes. Al començament dels noranta, el centre corria el risc de perdre una línia. L'inspector Vicent Torregrosa li suggerí de demanar-ne una en valencià. Juan digué: Me parece bien si la asociación de padres no pone pegas. Per tant, gràcies a ell, el Claret fou el primer centre educatiu concertat de Xàtiva a oferir línia en valencià. En fi, el difunt també havia exercit el ministeri sacerdotal a la col·legiata, com a vicari parroquial, i a la parròquia de Sant Onofre de l'Alcúdia de Crespins, com a rector. En 2018, fou nomenat canonge de la Seu, càrrec que simultaniejava amb el de capellà de l'Hospital Lluís Alcanyís. Jo recorde com rebíem les seues visites quan ma mare hi va estar ingressada.

Feia mesos que no veia Juan passejant pel carrer o esmorzant dissabtes al bar del Catòlic junt amb altres preveres. Un dia, vaig preguntar per ell al rector de Sant Pere. «Està molt malalt», em va dir. Queda el record de qui ja no està. Dissabte passat, la Seu era plena de gom a gom, com en les grans solemnitats. Fugida de la rutina de missa diària. Bisbe, abat, canonges —en queden pocs— i una vintena de sacerdots esperaven l'arribada del fèretre amb el cos de Juan. Solideus, mitra, pectoral, bàcul. Salutació a familiars i amics congregats. Trasllat del fèretre a l'interior de la gran nau i col·locació davant l'altar major. Resos i psalms. Oficiant: «Tu que vas alliberar el teu poble de l'esclavitud d'Egipte...» Fidels: «Rep el teu serf al paradís.» Missa concelebrada. «La vida dels justos està en mans de Déu. No els tocarà el turment.» Homilia repassant la vida del difunt i anunciant el retrobament a la casa del Pare. Representació ritual del sopar de comiat de Crist. Teodrama sobre el qual reflexionà von Balthasar. Encens, aigua beneïda. Adéu a l'amic.

(publicat a Levante-EMV, el 09/08/2025)

Acarnissament amb el fiscal general

En circumstàncies polítiques més assossegades no hauria tingut tanta transcendència la filtració d'un correu electrònic de l'advocat de la parella de Díaz Ayuso dirigit a fiscalia. Són centenars, o milers, les filtracions que es produeixen durant la tramitació de processos judicials. S'acusa sense proves al fiscal general de l'Estat de ser qui va filtrar el correu amb què Alberto González Amador confessava la comissió d'un delicte contra la hisenda pública. L'article 417.2 del Codi Penal estableix que l'autoritat o el funcionari públic que revele la informació reservada que conega sobre un particular incorrerà en pena de presó d'un a tres anys i d'inhabilitació especial per a funció o càrrec públic de tres a cinc anys. Hauria de sobtar la insistència del Tribunal Suprem a processar Álvaro García Ortiz. La manca absoluta de proves de la culpabilitat del fiscal general hauria d'haver conduït fa temps a l'arxiu lliure de la causa. En realitat existeixen proves que exoneren García Ortiz i que l'instructor, Ángel Hurtado, i la sala d'apel·lacions del TS no han pres en consideració.

La hipotètica revelació de secret ja arribava molt avariada d'origen, atès que el director del gabinet de Díaz Ayuso havia estat autoritzat per González Amador a publicar els seus correus. Per tant, ens hem de preguntar a quines raons obeeix l'acarnissament del Suprem amb el fiscal. Cal apuntar vàries. Aquest acarnissament es produeix en el context d'un complot contra el govern de Pedro Sánchez, que és l'última peça a batre. Però hi ha altres elements que cal considerar. Núñez Feijóo té alguns comptes pendents amb García Ortiz. A la primeria dels 2000, fou fiscal especialista en medi ambient de la Fiscalia del TSJ de Galícia. García Ortiz assumí l'acusació pública en el cas Prestige. El moment de màxima tensió entre fiscal i PP es produí en estiu de 2017. Núñez Feijóo afirmà que una organització terrorista provocava l'onada d'incendis. El fiscal va contradir el president de la Xunta. No hi havia cap prova de l'existència d'una trama de terrorisme incendiari. La Xunta s'havia gastat moltíssima pasta en una campanya que adobava la tesi del terrorisme.

En 2022, quan va saber que García Ortiz anava a ser elegit fiscal general de l'Estat, el PP denuncià que García Ortiz havia participat suposadament en un acte de campanya del PSOE per a les eleccions gallegues de 2020, cosa totalment inexacta. Però la tírria al fiscal no és prou per a explicar l'assetjament de què és objecte. Com és lògic, García Ortiz devia guardar al seu despatx, als seus dispositius electrònics (mòbils, ordinadors, tauletes tàctils, memòries) moltíssima informació sensible (documents, whatsapps, correus) sobre casos de corrupció que afecten el PP. És plausible pensar que l'escorcoll d'onze hores practicat per ordres de l'instructor busqués emparar-se de tota la informació. Nombrosos juristes (jutges en actiu i emèrits, catedràtics...) van qüestionar la proporcionalitat de la violació del despatx. Segons la jurisprudència del TS i el Tribunal Europeu de Drets Humans, una mesura de tal calibre obligava a una fonamentació reforçada. Existia el risc que es produïren filtracions dels resultats d'aquella diligència, com passa en altres casos.

Quan poden veure's involucrats drets fonamentals, cal procurar la seua menor afectació si existeixen altres mesures que suposen menys ingerència i siguen igualment útils per a esclarir els fets que són objecte d'investigació. Al magistrat instructor tant li era. Potser l'entercament amb el fiscal nasqués de la creença que no suportaria la pressió i llançaria la tovallola. No pot ser destituït. Ha de ser ell qui decidisca si dimiteix. De moment, no pensa fer-ho. Sobre la qüestió hi ha divisió entre els juristes. Alguns creuen que el fiscal no ha de dimitir, perquè l'acte de processament manca de credibilitat, conté més conjectures que indicis. Encara més, aqueixos juristes pensen que el resultat de la instrucció estava decidit per endavant. La causa contra el fiscal general presenta aspectes jurídics problemàtics des del seu origen. D'acord amb la jurisprudència, han de concórrer indicis reforçats de delicte per a obrir procés penal contra un aforat. Ja obert, l'instructor no ha de fer d'acusador; ha de contrapesar els indicis a favor i en contra de l'investigat.

 

Vinyeta de Ricardo

L'assumpte mai no hauria d'haver arribat tan lluny. S'han practicat diligències més pròpies de la persecució del cap d'una banda criminal dedicada al tràfic de drogues. ¿Violació del despatx del fiscal general per un delicte menys greu? De minimis non curat praetor (el magistrat no s'ocupa de nimietats), diu una regla general del dret. Cal parar esment al lawfare en curs contra el govern, per a poder comprendre alguna cosa. Com que el seu cas està molt polititzat, és fàcil d'entendre que el fiscal no vulga facilitar amb la seua dimissió l'objectiu polític de la presumible guerra bruta. Prefereix lluitar per l'absolució en la sala, durant la vista oral, i reivindicar públicament la seua honestedat. Jo aprove la decisió. Si el fiscal llancés la tovallola —cosa que no es pot descartar, perquè la pressió serà extrema—, els candidats a participants en futures conxorxes prendrien bona nota, sabrien què han de fer quan vulguen carregar-se fàcilment una autoritat de l'Estat. És preferible que la Sala Segona del Suprem es retrate. Atesos els antecedents, pot passar qualsevol cosa. ¡I tant!

¿Què farà Compromís?

Ara mateix, tenim dues propostes de fronts amplis de cara a les pròximes eleccions generals. Hi ha una diferència essencial entre ells. La proposta de Yolanda Díaz, una aliança democràtica sense sigles, ço és, la repetició de Sumar, és clarament espanyolista. O dit d'altra manera: és una iniciativa que concerneix únicament a l'esquerra espanyola. En canvi, la de Gabriel Rufián és clarament plurinacional. La de Díaz, un intent desesperat de remuntar en les enquestes, toparà amb les tradicionals divisions en l'esquerra espanyola. Posar d'acord la gent del nucli primigeni de Sumar —escissió de Podemos— amb Más Madrid, Els Comuns, IU, Podemos i altres grups no serà gens fàcil. Sobretot serà complicat decidir el lideratge de la coalició i la composició de les llistes electorals. És una pel·lícula que ja hem vista. Des de Podemos s'ha descartat la idea. Vol anar per lliure. Encara cou l'experiència anterior. Ione Belarra fou marginada de les primeres posicions de les llistes. La iniciativa de Rufián tampoc no és massa probable. De fet, la direcció d'ERC ja ha desautoritzat el seu portaveu. ¡Tant se val! El globus sonda ja s'ha llançat.

Una coalició àmplia de tots els partits nacionalistes esquivaria la penalització de la llei electoral a la desunió. Però també tindria els seus inconvenients. En tot cas, sobta l'esment a Compromís. ¿Què faria la coalició valencianista si arribés el cas? ¿Tornaria a integrar-se en la plataforma de Yolanda Díaz, se sumaria al front plurinacional de Rufuán o es presentaria a les eleccions per lliure? Pot semblar prematura aquesta pregunta, però els esdeveniments polítics corren a una velocitat vertiginosa. No guanyem per a ensurts. No està clar que la legislatura es complete. Es podrien convocar eleccions en qualsevol moment. La decisió de Compromís sembla complicada per diversos motius. La formació té dues ànimes, una valencianista i altra espanyolista. El punt de vista del primer soci, Més, i el del segon, Iniciativa del Poble Valencià (en què milita Mónica Oltra), no solen coincidir. Els dos diputats al Congrés s'han separat. Àgueda Micó ha marxat al grup mixt, però l'altre diputat, d'iniciativa, continua al grup de Sumar. Les tensions entre els dos socis són evidents. Podem imaginar el debat que suscitarà l'estratègia de cara a les eleccions.

Jo done per descomptada la por a ajuntar-se amb partits com ERC i EH Bildu. Habitualment, la dreta acusa Compromís de catalanista. Els valencianistes tenen tanta por que, en la campanya de les últimes eleccions, no exhibien cap senyera, ni amb franja ni sense ella. Durant un míting celebrat a Xàtiva, Baldovi no definia Compromís com una formació nacionalista. Les seues paraules foren: «Som una formació política de proximitat.» (És a dir, una alternativa política semblant als alls tendres, les carxofes o les taronges, productes de proximitat.) Hi ha molta por. Si Compromís compartís plataforma amb ERC i EH Bildu, plourien les diatribes per part de la dreta: «Compromís s'ha destapat. A més d'independentista i pancatalanista, s'ajunta amb etarres, amb gent que vol trencar Espanya.» No crec que Compromís vulga passar per aqueix tràngol. Si finalment qualla la proposta de Gabriel Rufián —això encara està per veure's—, la formació de proximitat no s'atrevirà a integrar-s'hi. Per tant, no hi ha trilema sinó dilema: anar a eleccions sols o amb la plataforma de Yolanda. Algun portaveu ja ha dit que sols. ¿Decisió definitiva?

Acords de mínims

Fa temps que Junts per Catalunya ens té acostumats a veure com s'alinea amb el PP i Vox per a votar en contra del govern de coalició. Els diputats de Junts actuen així perquè deuen pensar que no hi haurà unes conseqüències negatives per a la seua formació. Estan moguts, però, per altres motivacions. Li tenen tírria al PSOE. Sánchez ha incomplit tantes vegades els acords amb els conservadors independentistes que aquests volen fer-li passar per l'embut com a revenja. Saben molt bé que el president no vol convocar eleccions anticipades. Això els situa en una posició de poder. Si sospitaren que Sánchez va a avançar-les, potser Junts canviaria d'actitud en un tres i no res. Són coses de la política. D'altra banda, el partit de Puigdemont és de dretes. Això implica que no tinga incentius per a votar mesures que vagen en contra dels seus interessos de classe. En política migratòria, posem per cas, té la mateixa actitud que altres partits conservadors. A més, ha de competir en Catalunya amb l'extrema dreta representada per Aliança Catalana, que els sondeigs situen en ascens. En definitiva, no hi ha res al capteniment de Junts que sorprenga.

 

Il·lustració de Luis Grañena

 

Si de cas, estic fart de sentir a dir contínuament que Junts vota a favor dels interessos de tots els catalans. Això és una fal·làcia més gran que la Sagrada Família; a Catalunya hi ha maneres de pensar distintes. Els diputats de Junts votaran a favor dels interessos dels seus votants, que no s'han de confondre amb els del PSC o ERC, per posar un parell d'exemples. Això d'arrogar-se la representació de tot un país està massa vist. A l'altre extrem tenim Podemos, que actua sovint com Junts; s'alinea amb PP i Vox votant en contra del govern. (Parle en general. No em referisc al vot en contra del decret llei que revisava el sistema elèctric.) Llevat de l'independentisme, les motivacions de Podemos són semblants a les de Junts: ànim de revenja contra el PSOE i Sumar, tírria a Sánchez, convenciment que no es convocaran eleccions anticipades... Podemos i Junts també comparteixen aqueixa falòrnia de representar més votants dels que realment representen —tota la classe treballadora al cas de Podemos. L'actitud de Ione Belarra i els seus també està molt vista. Pensen que només ells són l'esquerra. Les altres formacions fan el joc a la burgesia.

Alguns grups ignoren una cosa bàsica. Les forces dispars ideològicament només poden pactar si arriben a un acord de mínims, si totes les parts estan disposades a fer alguna cessió. EH Bildu és un cas paradigmàtic. Rarament lleva el suport al govern. Junts i Podemos no deuen entendre quina cosa és un acord de mínims. Van al seu aire. Potser també deu haver-hi alguna dosi de "com pitjor, millor" en les seues línies d'actuació. ¿De veritat pensaran que els aniria millor amb un govern del PP i Vox? En tot cas, sembla que ja els va bé la situació. Però la conjuntura actual és un patiment; dos anys de legislatura sense poder legislar no porta enlloc. Jo també preferiria mesures més radicals contra l'establishment. Però atès el context, no semblen molt factibles. És evident que l'EAJ-PNB i Junts són partits conservadors. Per tant, no queda altra que arribar a consensos i conformar-se amb mínims en què coincidisca tot l'arc parlamentari que dóna suport al govern, cosa que implica situar-se sovint al terme mitjà. Alguns somriuran i diran: «Ja tenim aquí el malmenorisme.» Doncs, s'haurà de trencar una llança a favor del malmenorisme. ¡Veges!

 

Dibuix de Sciammarella

 

I si no agrada el terme, la màxima «Fer de la necessitat virtut» descriu perfectament la situació quan els números no donen per a més. I després de les pròximes eleccions generals, el panorama podria ser encara més fosc. Potser per això, el portaveu parlamentari d'ERC, Gabriel Rufián, ha llançat la idea de crear un front ampli plurinacional i d'esquerres. Aquesta coalició inclouria formacions com la mateixa ERC, Compromís, BNG, EH Bildu, Ara Més i Adelante Andalucía. Fins i tot es podrien afegir Podemos i IU. La direcció d'ERC ha desautoritzat Rufián. Podemos no en vol saber res. Per la seua banda, Yolanda Díaz proposa una aliança democràtica sense sigles, ço és, la repetició d'un Sumar que va a mal borràs. Podemos tampoc no en vol saber res. ¡Ha! No voldrà ajuntar-se amb partidaris del terme mitjà. En tot cas, no sé què pinten Podemos i IU en un front plurinacional. Les probabilitats que la idea de Rufián prospere són escasses. Quant a Compromís, els seus diputats a Madrid s'han dividit i no està descartat que voten coses distintes durant els pròxims dos anys, si la legislatura es completa. ¿Acords de mínims? ¡Uf!

Prurit classista

La història de la capacitació per a exercir oficis o professions és ben antiga. A l'edat mitjana, els encarregats de certificar-la eren els gremis. Un xiquet entrava com aprenent en un gremi, sovint a canvi només d'habitació i menja, anava ensenyant-se l'ofici i podia arribar amb el temps al grau de mestre —de mestre d'obres, posem per cas. Per a exercir una professió calia obtenir un títol expedit per alguna universitat. Els estudis de dret i de medicina, per posar dos exemples, són molt antics. El títol de batxiller en arts era el grau universitari inicial, que concedia la facultat d'arts; seguia el grau de magister. Els estudis culminaven amb el grau superior de doctor. Ja es veu que, bàsicament, l'esquema continua vigent. Des de l'edat mitjana, qui es dedicava al dret o la medicina era considerat professional liberal. A la fi del renaixement i la primeria del període de la il·lustració es produí la separació entre les ciències i les humanitats. Durant el segle XVIII, es crearien les escoles estatals per a formar tècnics, com ara enginyers de camins o arquitectes. Al XIX, sorgirien també els col·legis encarregats de certificar la idoneïtat de certs professionals.

Avui, la col·legiació té rang constitucional i és obligatòria per a moltes professions, sobretot per a les relacionades amb la salut, el dret i la construcció (arquitectura, enginyeries...). Sovint s'ha discutit l'obligatorietat dels col·legis professionals, que solen ser percebuts com mecanismes de recaptació. «Vas, pagues la quota, et posen un segell i llestos», es queixen alguns. Hi ha, però, un element de reflexió més profund. Entre els objectius dels col·legis professionals està la vigilància de l'exercici de la professió i de l'observança de les normes deontològiques. ¿Això és necessari en totes les professions l'exercici de les quals exigeix estar col·legiat? Imagine que es tracta en alguns casos de lluitar contra l'intrusisme professional. ¿L'Estat no pot encarregar-se de vigilar? I ens podem plantejar una última pregunta: ¿demanar a un professional que es col·legie no suposa dubtar del títol de grau, màster o doctorat que li ha expedit una universitat, i de la formació d'especialitat en el cas dels metges? Fins ara, jo no trobava una resposta inequívoca. I continue sense trobar-la, bé que la situació universitària ha canviat molt des que jo vaig estudiar.

Han proliferat guinguetes universitàries privades que expedeixen títols de grau i màster com una parada de xurros. ¿Però els col·legis professionals són garantia que gent titulada per aquestes guinguetes exercisca la respectiva professió amb probitat? No sé. Però tornem a la capacitació per a exercitar certes activitats. ¿Cal un títol universitari per a exercir un càrrec polític? ¡No cal ni títol ni estar col·legiat! Per a obtenir una acta de diputat només calen vocació política, ideari, confiança del teu partit i suport dels electors. Per a ser president de govern tampoc no és necessari cap títol. Basta amb el suport de la majoria parlamentària que hagen elegit els ciutadans. I es pot ser ministre o conseller si es compta amb la confiança del president. Corre la brama que han de governar els millors. ¿Qui són els millors, els qui són més honorables o els qui tenen més títols? Jo he conegut persones amb titulació universitària que no tenien ni idea de res, de vegades ni de la seua especialitat. També es pot ser universitari i mala persona. En canvi, hi ha gents que no tenen estudis universitaris reglats, però són un pou de saviesa adquirida de manera autodidacta.

¿Haurien de governar només els científics? Sòcrates contemplà aqueixa possibilitat —ho veiem en un dels Diàlegs de Plató—, però va concloure que la polis ha de ser regida pels polítics. Els científics poden aconsellar, però no tenen sovint més informació que la resta dels ciutadans, perquè la ciència i la filosofia es guien pel principi d'incertesa. A més, el col·lectiu científic no està lliure de contradiccions. En fi, res no impedeix que un electricista, una reposadora de súper, un oficial paleta, una mecànica, un miner, una treballadora d'arts gràfiques o un sindicalista puga ostentar un càrrec polític per elecció o designació. És lògic que siga així. Altrament, la classe treballadora tindria molt restringit l'accés a la política. De fet, el té prou restringit. (Això sí, com més formats estiguen els polítics, millor.) Llavors, ¿a què obeeix la dèria per mostrar títols universitaris, destapada arran del cas de Noelia Núñez? És una història molt llarga. Ja fa anys, l’accés universal a l’educació, impulsat per l'estat del benestar, tingué un efecte inesperat: el batxillerat deixà d'actuar com a barrera de classe. Abans, els títols acadèmics havien estat molt valorats.

 

Quan sols la classe mitjana cursava estudis superiors, els seus títols eren molt apreciats, perquè proporcionaven mobilitat ascendent. Quan la universitat es massificà i s’obrí a totes les classes socials, els títols deixaren de ser selectius; la devaluació del sistema educatiu a causa de la seua democratització universal, amortitzà la utilitat del títol com a mèrit. Però s'ha perpetuat en les classes altes el prurit de tenir estudis universitaris. «¿Com pot ser que el fill d'un obrer siga més que el meu fill?», pensen els membres de les elits. Jo he arribat a escoltar aquesta frase literalment, quan encara era professor en actiu. S'ha de tenir present que estudiar el batxillerat i una carrera requereix esforç i talent. ¿Què fem si el xiquet no aprova? (Segons es diu al "Nou Testament", «L'Esperit Sant distribueix els dons com vol.» ¡No passa res! Aquí entren a funcionar moltes escoles i universitats privades que solucionen el problema. ¡Amb diners, torrons! Pablo Casado, per exemple, aprovà dotze assignatures de Dret —d'un total de vint-i-cinc— i aconseguí el títol en quatre mesos, després d'haver estat elegit diputat a l'Assemblea de Madrid. ¡Tot un rècord!

Professors de la Cardenal Cisneros diuen que Esperanza Aguirre i altres càrrecs del PP trucaven sovint a la universitat per a urgir l'aprovat de Casado. (Li havia costat set anys aprovar en Icade les altres tretze assignatures.) Per a molts polítics de dretes, tenir títols universitaris —més d'un si és possible— ha esdevingut un prurit classista. Com no poden suportar la idea de no tenir-ne, estan disposats fins i tot a mentir i a inventar titulacions inexistents. I el classisme es filtra cap a baix i contamina, dissortadament, alguns polítics d'esquerres —socialistes, per exemple. Als diputats i als senadors no els cal aportar cap títol quan accedeixen als seus càrrecs. Però la informació que vulguen aportar ha de ser veraç, perquè així se'ls demana en una declaració responsable que han de firmar. Mentir amb el currículum és un mal símptoma. Denota autoodi, classisme o manca d'honestedat, tres característiques gens desitjables en homes i dones que hagen de representar-nos o regir la cosa pública. ¡Perill! Hem d'aspirar a tenir polítics ben formats, però sobretot honestos. L'espectacle d'aquests dies duu a la desafecció política, perillosa per a la democràcia.

Panorama educatiu a Xàtiva

Sembla que l'ensenyament públic no rutlla massa bé a Xàtiva. Això no és cap novetat. En 2024, la majoria de les Corts que dóna suport al govern valencià, formada pel PP i Vox, aprovà la llei de llibertat educativa, una contrareforma que pretén reduir a la mínima expressió l'ensenyament públic i convertir els seus centres en guetos. A Xàtiva no calia fer massa esforç. Ja abans de la llei, alguns centres públics de ciutat vella i el Raval acollien molts fills d'immigrants i persones d'extracció social baixa. Paral·lelament, els centres privats concertats tenien molta demanda. La implantació del districte únic apel·lant a la llibertat d'elecció ha consolidat el fenomen. És lògic; si hi ha un districte escolar únic i tots els centres elegits per ordre de preferència es prenen en consideració al baremar les sol·licituds de matrícula, pares de zones deprimides no volen que els fills vagen al centre públic del barri, ple d'immigrants. Alguns, l'Attilio Bruschetti, per exemple, són l'excepció a la tònica general. I ja que esmentem l'Attilio, anem a parlar del Pla Edificant.

Aquest pla fou dissenyat pel Botànic per tal d'accelerar la construcció, l'ampliació, l'adequació i la reforma de centres docents públics. Preveia la delegació de competències als ajuntaments perquè aquests pogueren realitzar tràmits previs relatius a la viabilitat de parcel·les, redacció, supervisió i aprovació de projectes, licitació, serveis auxiliars necessaris per a l'execució de l'obra, direcció facultativa, etc. El finançament corria a càrrec de la Generalitat. L'Ajuntament de Xàtiva va sol·licitar que s'inclogueren obres de construcció i reforma de set centres, però la conselleria només acceptà la inclusió de quatre: el centre d'educació especial Pla de la Mesquita, l'IES Josep de Ribera, el CIPFP La Costera i el CEIP Attilio Bruschetti. ¿Com marxa el Pla Edificant a Xàtiva? ¡Regular! L'ampliació de l'IES Josep de Ribera està enllestida fa temps. Les obres al CIPFP La Costera estan en curs. Però la construcció del CEE Pla de la Mesquita està paralitzada des del final de l'anterior període municipal. Sembla que hi hagué modificacions al projecte, apujà el cost d'execució de l'obra i cal esperar que l'empresa adjudicatària acabe de pensar-s'ho.

¿I què passa amb l'Attilio Bruschetti? Que cap empresa constructora no ha licitat per la reforma integral del col·legi, pressupostada en 826.295 euros. (En el procediment obert, basta una sola empresa licitant per a procedir a l'adjudicació d'un contracte d'obra pública.) L'Ajuntament s'ha posat en contacte amb vàries constructores, però cap no està interessada en l'obra. ¿Per què? Segons diuen els empresaris, conselleria tarda moltíssim a pagar. (Recordem que les obres del Pla Edificant les paga la Generalitat.) Sembla que la demora en els pagaments ha augmentat des que governa el PP. La reforma del centre s'aguanta per un fil. L'obra tarda molt a adjudicar-se i conselleria podria retirar la delegació de competències perquè l'obra tarda molt a adjudicar-se. ¡El peix que es menja la cua! Si la reforma queda fora del pla, ¡a començar de zero! També seria casualitat que no es rehabilités un dels pocs centres públics que no han esdevingut guetos. En fi, a més dels terminis d'obres, els retalls de personal també amenacen l'ensenyament públic xativí. Dos centres, el CIPFP La Costera i el CPFPA Francesc Bosch i Morata en van a patir.

Els retalls fan feredat. Conselleria ha reduït un 50% la plantilla del centre públic de formació de persones adultes, que gaudeix d'un enorme prestigi. ¡El 50%! Això significa que caldrà reduir grups i horaris i deixar d'impartir molts programes (de primària i secundària per a l'obtenció del graduat escolar i el graduat de l'ESO, d'alfabetització, de castellà i valencià per a immigrants, d'anglès, de competències digitals...). El retall també posa en perill la integració dels estrangers. Quant al centre integrat públic de formació professional, perdrà cent trenta hores docents, que implica la pèrdua de vuit llocs de treball i la disminució d'oferta formativa. Total: la combinació de retards en l'execució d'obres i els retalls de plantilles auguren un panorama molt dolent per a l'educació pública a partir del pròxim setembre. Dies enrere, Pedro Sánchez deia que invertir un 5% del PIB en defensa, com vol l'OTAN, equivalia a pujar imposts i retallar serveis socials. Al PP li semblava bé això del 5% en defensa. Ja sabem per què. No té problemes amb els retalls.

(publicat a Levante-EMV, el 26/07/2025)

Escenari ideal per a l'extrema dreta

Des de fa molt de temps, la dreta i l'estat profund no saben què fer per a carregar-se el govern de coalició. No és que estiguen particularment en contra del PSOE, que és al cap i a la fi un partit del sistema. De fet, Pedro Sánchez només accepta impulsar polítiques d'esquerres quan li posen la pistola a l'esquena. Recordem que el PSOE es creà del no res, durant la transició, amb diners procedents bàsicament dels socialdemòcrates alemanys, que estaven en aquella època immersos en un gran escàndol de corrupció, el cas Flick. La Fundació Friedrich Ebert, molt pròxima a l'SPD, destinà donacions per valor d'un milió de marcs per a finançar el PSOE. Avui, sabem que Felipe González no té un pèl de socialista. Incomplí la promesa de traure Espanya de l'OTAN. Els seus mandats foren una llarga successió d'escàndols: finançament il·licit del partit, cas governador del Banc d'Espanya, terrorisme d'estat, ús indegut de fons reservats, el cas Roldán, el germà d'Alfonso Guerra, entrada en presó del ministre José Barrionuevo y el seu número dos Rafael Vera... Pedro Sánchez és l'actual cap del partit que va protagonitzar tots aquells casos.

Es pot dir d'ell que per força els pengen (ja he recordat en texts anteriors que la seua primera opció era governar amb Albert Rivera), però el PSOE és necessari per a qualsevol combinació de govern progressista. Sumar, esqueixat de Podemos, va a menys. La cap més visible, Yolanda Díaz, ja no té la valoració positiva que rebia quan entrà al govern. I només faltava la presumpta trama corrupta de Cerdán, Ávalos i Koldo, que ha ensorrat el PSOE en les enquestes. La dreta està desesperada, perquè sabia que podia guanyar les eleccions si se celebraren ara. ¿Per què dic «podia»? Perquè s'ha produït un imprevist, el cas Montoro, que desbarata l'estratègia del PP. L'assetjament a Sánchez arribava a límits que no sé si jo suportaria. Però el presumpte cas de corrupció de Montoro posa el PP davant de l'espill. En tot cas, que ningú no pense que les dretes cessaran llurs escomeses contra Pedro Sánchez. En realitat, l'estat profund no abomina el PSOE, sinó l'acord de govern en vigor i alguns partits que donaren suport a la investidura de Sánchez. L'establishment no tindria cap problema amb un partit socialista com el de Felipe González.

De fet, els analistes han especulat sobre la possibilitat d'una coalició del PP amb un PSOE sense Sánchez, si Vox empatés amb el PP o superés el 20% dels vots en les futures eleccions generals. (L'última enquesta del CIS ja situa el grup d'extrema dreta en aquests percentatges.) Per tant, cal tombar Perro Sanxe com siga. Els atacs contra ell han anat superant a poc a poc totes les línies roges. Durant uns dies, potser veurem un PP a la defensiva intentant tapar l'enorme via d'aigua que està provocant l'escàndol del ministre d'Hisenda d'Aznar i Rajoy. «Coses passades», diuen des del partit. Tanmateix, la investigació de la trama Koldo aportarà novetats. Portaveus del PP —¿tenen informació privilegiada de la fiscalia o la UCO?— semblen saber que les novetats es produiran després de l'estiu. El cas Montoro també proporcionarà dades noves. (De fet, ja n'està proporcionant mentre escric açò.) Es desencadenarà una guerra d'acusacions mútues entre el PP i el PSOE. El més beneficiat de la situació és Vox. La intenció de vot a la formació neofeixista no para de créixer. Urgeix que el govern es deixe de guerres i es dedique a les polítiques socials.

 

La por que fan alguns jutges

Momentàniament, el nou cas de corrupció que afecta el PP ha dut a segon pla l'assetjament al govern, però els peperos tornaran a la càrrega aviat. A més, la guerra bruta judicial tampoc no cessarà. Bé que ja no se'n parle, l'intent d'incriminar Bolaños deixà clar que el jutge Peinado no actua per lliure. L'exposició raonada que envià fa dies al Tribunal Suprem perquè fos investigat el ministre Bolaños comptava amb l'aval d'un acte de la secció 23 de l'Audiència de Madrid, que suggeria l'existència d'un entramat a Moncloa. Faltaren mil·límetres per a fer servir l'expressió "banda criminal". L'artilleria apuntava a presidència. Per sort, el Suprem rebutjà d'investigar el ministre. ¿De què era acusat l'"entramat de Moncloa"? De tràfic d'influències i malversació per contractar una assistenta per a Begoña Gómez que l'ajudà ocasionalment en tasques privades. (El PP ha oblidat totalment que la dona de Rajoy tenia un assistent que portava les bosses quan ella anava de compres.) Jo em temia el pitjor, perquè la sala que estudià la petició de Peinado estava formada, entre d'altres, per dos magistrats, Pablo Llarena i Ángel Hurtado, afins al PP.

El que pueda hacer que haga, va dir Aznar. El tret fallat de la secció 23 s'ha de relacionar amb altres paraules de l'expresident i d'Alfonso Serrano, secretari general del PP de Madrid. Aznar digué dies abans del congrés del seu partit: Sánchez acabará en prisión. Serrano reblà: Sánchez se aferra al poder porque sabe que si deja Moncloa lo más seguro es que vaya esposado o imputado. ¡Volen Sánchez en presó! Des de l'adveniment de la democràcia, mai no s'havien dirigit amenaces d'aquest calibre a un president del govern. En fi, les amenaces no haurien de caure en sac foradat. Podria semblar que el perill ja ha passat. ¡Falsa apreciació! Ha passat de moment. Els delictes que s'imputen a Montoro i altres alts càrrecs del seu ministeri en època de Rajoy poden donar un respir a Sánchez. Però tornarà el foc granejat contra l'executiu. Els atacs se succeiran diàriament; no hi haurà pausa. D'altra banda, alguns membres de la cúpula judicial han demostrat altres vegades de què són capaços. No els importa gens destrossar les vides d'un governant i els seus familiars pel bé superior d'Espanya. ¿Els preocupa la justícia, a certs jutges?

 

Vinyeta de Ferreres

 
Hi ha motius de sobres per a pensar que no. Estan preocupats perquè es trenca Espanya, perquè els independentistes no reben un escarment, perquè Sánchez vol canviar el sistema d'accés a la carrera judicial... ¿L'economia, l'atur, els salaris, el prestigi internacional de l'Estat? ¡Passen de tot això! Ells es creuen cridats a l'elevada missió de salvar Espanya. Hi ha, però, dues objeccions: primera, la missió d'un jutge no és fer política, sinó impartir justícia; segona, Espanya no està trencada. (Per tant, no cal salvar-la de res.) En fi, la situació fa por. Díaz Ayuso ha dit: ¡Sánchez es un tirano. Tiene que caer ya! Sembla una bacinada més d'aquest personatge. Tanmateix, si s'encaixen totes les peces del puzle que s'acaben d'enumerar... ¡Mare meua! Sé que açò que vaig a dir pot semblar un al·legat a favor del malmenorisme. Potser. Desitge que Sánchez resistisca, que els presumptes corruptes del seu partit siguen investigats, però que ell no llance la tovallola. Díaz Ayuso, que ja té prou amb la pena que demana fiscalia per al seu promès, tres anys i nou mesos de presó, estaria al gulag en una dictadura estalinista. ¡A mi em fan por alguns jutges!

Altra granota del bassal d'Aznar

Superant totes les línies roges

Ja és recurrent que la dreta vulga establir simetries entre l'extrema dreta i l'extrema esquerra. Jo no sé quantes vegades hauré sentit dir que els socis de govern del PSOE (abans Podemos i ara Sumar) són formacions d'extrema esquerra. Es crea confusió intencionadament entre termes que no són sinònims, "ultra" i "radical". Hi ha un tret que distingeix clarament un ultra d'un radical, el respecte a la legalitat i als procediments democràtics. Segons el diccionari, el radicalisme és el corrent de pensament polític que propugna, d’una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l’estat. Fins on jo sé, Podemos mai no ha volgut atacar la Constitució, sinó fer-la complir de manera més exigent. Reivindica, per exemple, que es complisca l'article 47 de la carta magna, que estableix el dret dels espanyols a gaudir d'un habitatge digne i adequat. També propugna mesures legislatives per a garantir de manera eficaç la imparcialitat dels jutges. Mai no ha dit que vulga eliminar les autonomies. En definitiva, res als programes de Podemos o Sumar no sembla atemptar contra la legalitat vigent.

En canvi, la ultradreta és el corrent polític de dreta més autoritària, caracteritzat sovint per la utilització de mètodes violents i al marge de la legalitat. Feixisme, nazisme i règims corporatius com el de Franco a Espanya i el d'Oliveira Salazar a Portugal eren ultradretans. També són trets molt freqüents de la ultradreta el tradicionalisme, el racisme i el nacionalisme antiliberal i antisocialista. A hores d'ara, Vox ja està instal·lat en el racisme i en la violència verbal —alguns dels seus satèl·lits també en la física. Els seus líders han manifestat sovint la seua nostàlgia per la dictadura franquista. Quant a algunes de les seues intencions si arribaren a governar (suprimir el Tribunal Constitucional, eliminar les comunitats autònomes, modificar les circumscripcions electorals, prohibir certs partits) xoquen frontalment amb la Constitució, que és pràcticament impossible de modificar. L'esquerra radical i l'extrema dreta no són coses simètriques. Podemos, partit que em pot caure millor o pitjor, i Vox no són la mateixa cosa. Podemos no té posicions negacionistes en qüestions com ara la salut pública, la violència de gènere o el canvi climàtic.

Tanmateix, sempre que ve a tomb, en debats parlamentaris, tertúlies, entrevistes o declaracions, el PP acusa el PSOE d'haver pactat amb extremistes. És una excusa de Núñez Feijóo i els seus per a justificar els pactes, presents i futurs, amb Vox. En aquesta deriva, el PP està assumint com més va més propostes racistes i antisocials de l'extrema dreta. Ho comprovem aquests dies. Tal com va, és difícil distingir el discurs de l'un i de l'altre. Però seguim amb les comparacions. Escoltarem moltes vegades que acusar Sánchez de vinculacions amb el negoci de la prostitució és la resposta simètrica a l'acusació a Feijóo d'estar vinculat amb un narcotraficant. No. No són casos equiparables. La relació de Feijóo amb un narcotraficant, Marcial Dorado, és irrefutable; hi ha proves. En canvi, absolutament res no prova que Sánchez tinga alguna cosa a veure amb la prostitució. Tot naix de l'espionatge il·legal a què foren sotmesos Sánchez i la seua família en 2014 durant el govern de Rajoy. Les clavegueres de l'Estat, per ordres del número dos d'Interior, Francisco Martínez, practicaren seguiments. Un àudio de Villarejo trau l'assumpte de les saunes.

 

Vinyeta de Maikel (eljueves)

El sogre de Sánchez, ja traspassat, i un germà eren propietaris d'uns locals d'ambient gai. En una conversa entre Villarejo i Martínez, enregistrada pel comissari, se sent com aquest diu: Eso es mortal. Hay que comunicar el asunto al uno (el ministre) y al presidente. Eso mataría a cualquiera. Mortal, mortal. L'àudio seria publicat en 2015 per OK Diario i altre mitjà. El PSOE demanà que l'Audiència Nacional obrís una recerca. Bé que fou desestimada, tres magistrats de sala afirmaren en un acte, el ponent del qual fou el conservador Francisco Javier Vieira, que el negoci de les saunes era una actividad privada lícita, recriminaren la deplorable utilización partidista de l'assumpte i conclogueren que airejar-lo per a danyar un adversari polític els mereixia todo el reproche moral. Doncs bé, els portaveus del PP es limiten a dir que ells es fan ressò del que contà la premsa i han presentat al Congrés i el Senat una bateria de preguntes. Cal dir que els germans Gómez es desprengueren del seu negoci en 2013. Potser no volien danyar la carrera política de Sánchez, que seria elegit secretari general del PSOE l'any següent, el 2014.

Evidentment, la foto de Feijóo amb Marcial Dorado i les saunes gai del sogre de Sánchez no són coses equiparables. ¿Empat entre afers simètrics? ¡No! (A més, les insinuacions del PP emanen un tuf homòfob que tira de tos.) En realitat, el PP ha decidit utilitzar el fang que tenia guardat al calaix des de 2014, època en què hi hagué un primer intent, per part d'OK Diario i altre mitjà semblant, de posar a funcionar la màquina del fang. L'operació supera tots els límits que jo havia conegut. Es tracta de colpejar els familiars íntims de Sánchez (dona, germà) per a esgotar psicològicament el president. Se l'ataca personal i humanament per a veure si llança la tovallola ja d'una vegada. Si resisteix, el PP espera almenys que la seua estratègia disminuïsca els deu punts de diferència de vot femení que li va traure el PSOE en les últimes eleccions. La dreta ja no té prou amb l'escàndol provocat per la presumpta corrupció al si del PSOE. Els atacs sense pietat no cessaran. Aznar insinua fins i tot que Sánchez podria acabar a la presó. Deslegitimar l'adversari polític fent servir informació espúria és el procediment que donà la victòria a Trump.

La falsedat i les informacions irrellevants que intenten menyscabar l'honorabilitat d'un oponent i arruïnar la seua carrera política són combustible per a la màquina del fang, que sent predilecció per la vida privada dels polítics. Escampar boles sobre l'adversari ideològic o els seus familiars i furgar en les seues vides privades són tot un clàssic de la màquina del fang. Damunt, qui la posa a funcionar exigeix explicacions. La situació és surrealista. ¿Explicacions sobre fets inexistents? La desesperació de la dreta per arribar al poder obeeix a tres causes almenys: venjança, perquè encara no s'ha paït la moció de censura a Rajoy; molta pressa de Feijóo, que tem no arribar a ser president mai; urgència de l'IBEX, que no tolera polítiques d'esquerra, encara que siguen light. Es podria pensar que el PP ha abandonat les maneres opositores i ha entrat en mode cacera, però l'estratègia de caça començà en 2018, l'endemà del dia en què Sánchez esdevingué president. Però ara s'han superat totes les línies roges. El tret li pot sortir al PP per la culata. ¿Lluitar contra el rival polític disparant al cadàver del seu sogre? Feijóo el Moderat no deixa de sorprendre'ns.