¡Mazón dimissió!

Xipre en fotos (I)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Parada a Xàtiva

Fins a dates recents, l'estació de Xàtiva era un punt ferroviari important, encara que els xativins tendíem a exagerar-ne la transcendència. Per Xàtiva passaven molts trens, de llarga i mitjana distància, i de rodalia. De menut, jo vivia al barri del Carme. Des de ma casa es veien les vies. Els meus germans i jo contemplàvem el pas dels combois, de passatgers i mercaderies. Sentíem els xiulets, els esbufecs, el baf i les fumeres de locomotores com la "Mikado", última de vapor utilitzada per Renfe. Després vindrien les locomotores dièsel i elèctriques, els trens automotors dièsel —com ara el ferrobús de rodalies i el TER de llarga distància—, el Talgo, els automotors elèctrics i, finalment, els trens d'alta velocitat. A la nostra ciutat han arribat a parar trens mítics, com ara els expressos Barcelona-Sevilla i Barcelona-Màlaga —El Sevillano i El Malagueño—, disset hores de viatge tediós via València, La Encina i Alcázar de San Juan. S'havia de fer una marrada enorme perquè la línia Linares-Baeza-Albacete-Utiel mai no va entrar en servei. (Avui, molts dels seus trams són vies verdes.) Els expressos efectuaven parada a l'estació de Xàtiva.

També s'hi aturaven els trens d'anada i tornada València-Madrid via La Encina i Albacete. I continuen parant els trens regionals i de mitjana distància entre València i Albacete, Alacant, Múrcia i Cartagena. En realitat, tots han de passar per La Encina, pedania de Villena i veritable nus ferroviari de la màxima rellevància. (Xàtiva només enllaça amb la línia d'Alcoi.) Des que s'inaugurà l'alta velocitat Madrid-València, ja no és possible prendre un ràpid en Xàtiva per a viatjar directament a la villa y corte; els trens de llarga distància amb final de trajecte en Atocha no efectuen parada a l'estació xativina. S'ha complicat molt anar a Madrid per a visitar museus o agafar un vol intercontinental en Barajas. Toca alçar-se d'hora, prendre un rodalia que ens porte a l'Estació Nord de València. Després cal traslladar-se a l'estació Joaquim Sorolla, per a pujar a l'AVE. Tanmateix, la probabilitat d'incidències (que s'anul·le la sortida del tren de rodalia, o que surta tard) és alta. Resulta més segur —i més car— anar al cap i casal en taxi o en vehicle propi.

M'han vingut al cap aquests pensaments arran d'haver llegit una notícia esdevinguda la setmana passada. L'alcalde havia mantingut una reunió de treball amb el comissionat per al Corredor Mediterrani, Josep Vicent Boira, que confirmà l'anunci del ministre Óscar Puente: Xàtiva tindrà parada de l'AVE en 2027. ¡Al·leluia! ¡Visca! ¡Magnífic! Tot seguit, Roger Cerdà va escriure en les xarxes que la nostra ciutat serà la capital de l'alta velocitat de les Comarques Centrals, un fet de la màxima transcendència. ¿De què em sonarà açò? ¡Ja sé! En setembre de 2023, l'aleshores ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, Raquel Sánchez, ens visità per a presentar el nou traçat ferroviari d'ample ibèric entre Xàtiva i el nus de La Encina, del Corredor Mediterrani. Sembla que la nostra ciutat ha de tenir dues connexions amb La Encina: una via única d'ample ibèric, perquè Xàtiva no quede despenjada de la xarxa peninsular, i doble via d'ample estàndard europeu per la qual circularà l'AVE. Però hi ha embolic amb la data de finalització de les obres.

En un principi s'havia dit que tot estaria enllestit en 2022. En realitat, les estructures principals de la doble via estaven construïdes, però calia més inversió per a adaptar-les a l'ample estàndard i connectar amb Albacete i València. La ministra va dir que les obres acabarien en 2026. Ara es tornen a allargar els terminis. Amb sort, tindrem estació de l'AVE en 2027. Podria ser. Quan es fan tantes rectificacions minva la credibilitat dels polítics. Sens dubte, la parada dels trens d'alta velocitat reconnectarà Xàtiva i pot beneficiar l'activitat econòmica local i comarcal. Hi ha, però, un aspecte de què no es parla. Les vies estrenyen el creixement de la ciutat cap al nord. Soterrar-les hauria solucionat el problema. Tanmateix, les característiques de la plataforma de l'AVE ja construïda han tancat la qüestió. Si alguna vegada existí la possibilitat que Xàtiva ultrapassés les vies i cresqués de forma radial, aquesta possibilitat està pràcticament descartada. Els xativins semblem condemnats a viure en un espai llargarut com una llonganissa. Almenys, però, Xàtiva recuperarà la importància ferroviària perduda, si els anuncis oficials es materialitzen finalment.

(publicat a Levante-EMV, el 22/02/2025)

Estellés a cau d'orella

«Els testos s'assemblen a les olles»

La democràcia està en perill. En un post anterior parlava sobre la personalitat de Donald Trump, un narcisita extrem. El seu comportament antisocial té múltiples cares: mentider, negacionista, racista, supremacista, envanit amb ínfules imperials, masclista, dictatorial, colpista, amant de la pompositat... Les dones, les persones LGTBI, els immigrants, el medi ambient, els drets civils, la salut pública, l'educació estaran sobre un volcà. Durant el mandat de Trump no hi haurà res ni ningú fora de perill. Com es creu l'amo del món, la seua política internacional serà imprevisible. De fet, ja ha ficat l'ull en Dinamarca —vol que el govern danès li venga Groenlàndia—, Canadà, Mèxic, Panamà, Iran, Gaza... Els seus plans sobre Gaza —ja veurem si aconsegueix de dur-los endavant— s'assemblen a la campanya de "reinstal·lació" dels jueus que dissenyaren els nazis al principi dels anys quaranta del segle XX. Resulta ben cridaner que els israelians, almenys el seus governants, donen per bons els plans de Trump. ¡Les víctimes convertides en victimaris!

 

 

El president dels EUA no respecta res. ¿Cortesia amb els seus oponents? ¡Ni parlar-ne! Insulta els adversaris polítics sense cap mirament. Atès que les seues reaccions poden ser temibles, els multimilionaris i els propietaris de les grans empreses han decidit no molestar-lo. Alguna cosa semblant passà a l'Alemanya nazi. Però hi ha altres paral·lelismes. Incitar i excusar la violència pública dels partidaris —sovint organitzats en grups paramilitars— són actituds que remeten al nazisme. Els membres dels partits de Santiago Abascal, Viktor Orbán, Marine Le Pen, Matteo Salvini, Herbert Kickl o Geert Wilders ja no porten camises brunes o negres, ni braçals amb distintius. Al segle XXI, el neofeixisme es camufla per a enganyar despistats. Evidentment, ni Trump és Hitler, ni Elon Musk, Heinrich Himmler —bé que el multimilionari amo de SpaceX, Tesla i la xarxa social X, abans Twitter, faça la salutació a la romana—, però les notícies dels telediaris provoquen una gran alarma. La gent de bé no hauria de passar ratlla a certes coses.

Recompenses a delators, detencions sense control judicial, presos encadenats —amb uniformes grisos o taronja, en comptes dels blancs amb ratlles blaves—, deportacions massives, enviament de persones a la presó de Tecoluca, el centre de confinament més gran d'Amèrica, en les cel·les enormes del qual mai no s'apaguen els llums elèctrics —el president salvadorenc Nayib Bukele l'ha posat a disposició de Trump a canvi d'una mòdica taxa per reclús—, utilització de la base de Guantánamo com a camp de concentració... Si no és nazisme, s'assembla molt. En tot cas, com està de moda posar noms nous a fenòmens vells, el feixisme de sempre es diu ara "il·lustració obscura". «Els testos s'assemblen a les olles», diu el refrany. ¿Produirà efecte contagi, l'actitud de Trump? ¿Sorgiran imitadors pertot areu? Crec que aquestes preguntes estan mal plantejades; en realitat, ja hi havia abundància de neofeixistes. Això sí, l'elecció de Trump com a president de la primera potència mundial reforça la patuleia de gent d'extrema dreta, que veu confirmades les seues teories. Els demòcrates no hauríem de contemplar amb indolència la banalitat del mal.

ZP i la memòria històrica

De Rodríguez Zapatero pot dir-se el mateix que d'altres expresidents del govern central: els seus mandats han tingut llums i ombres. En guanyar les eleccions generals de 2004, José Luis generà moltes esperances. El seu primer cop d'efecte, retirar d'Iraq les tropes espanyoles, va suscitar simpaties. També cridava l'atenció el tarannà del nou president, jovial, tan diferent del malcarat d'Aznar. Altre personatge malagradós, Alfonso Guerra, li posà a Rodríguez Zapatero el malnom de "Bamby". Les seues iniciatives socials, algunes pioneres en Europa, li van proporcionar una gran popularitat entre l'electorat d'esquerra, però també l'animadversió de la dreta reaccionària i la jerarquia catòlica. El programa progressista de ZP es concretà en mesures com la legalització del matrimoni entre persones del mateix sexe, la llei integral contra la violència de gènere, la llei de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, la llei per a la igualtat efectiva de dones i homes, la creació de jutjats de violència sobre la dona...

També es va promulgar una nova llei d'educació que introduïa l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania, que PP i Església Catòlica rebutjaven completament. Altres iniciatives polítiques de Zapatero que concitaren l'oposició de la dreta foren l'aprovació de la Llei de Memòria Històrica i l'inici de contactes amb ETA per tal d'aconseguir el cessament definitiu de l'activitat terrorista. En realitat, totes les propostes del president socialista eren rebutjades per la dreta. En un míting celebrat al Palau Sant Jordi de Barcelona durant la campanya de les eleccions catalanes de 2003, Rodríguez Zapatero havia promès solemnement davant de 20.000 persones que donaria suport a la reforma de l'Estatut que aprovés el parlament de Catalunya. La promesa acabaria incomplida. El PP recollí firmes en contra del text sortit del parlament. El projecte, tot i ser "raspallat" a les Corts Generals, fou ratificat pels catalans en referèndum, però experimentaria un retall dràstic al Tribunal Constitucional. El PP també impugnà la Llei de Memòria Històrica. Va argüir que la norma era contrària a la concòrdia i obria ferides velles. En realitat, la llei tenia prou llacunes.

¿Que Zapatero es va quedar curt? Sí. Però la caverna el considerava una bèstia negra. En tot cas, l'acció dels seus governs en àmbits com igualtat, drets civils i reconciliació fou intensa i tingué molts èxits. Recordem que la banda terrorista ETA anuncià el cessament definitiu de l'activitat armada a les acaballes del segon mandat de ZP. Però la mala gestió de la crisi de 2008 minvà el seu crèdit. No punxà, quan encara tenia possibilitats de fer-ho, la bombolla immobiliària, no apostà per un nou model productiu i no reconegué la crisi quan aquesta començava a traure les orelles. Ja ho deia Bill Clinton: It's the economy, stupid! Encara recorde la retallada salarial del 5% que m'infligí Zapatero. Tots els governs socialdemòcrates solen actuar així: progressisme en matèria de drets civils i obediència al dictat dels poders globals en l'àmbit econòmic. En 2010, proposà una reforma laboral que abaratia el comiat i facilitava la temporalitat, mesures que li van valdre la convocatòria d'una vaga general. En 2011, el PSOE i el PP van pactar una reforma constitucional que donava prioritat al pagament del deute públic per davant de la despesa social.

En fi, un cop abandonada l'activitat institucional, Zapatero ha participat en fòrums de reflexió, ha donat conferències, ha actuat com a mediador, sobretot en Veneçuela... És un home de partit, però la seua activitat partidista es limita a donar suport als seus. Algú ha dit que és el millor expresident de la democràcia. Hi estic d'acord. Almenys és qui s'ha captingut amb més dignitat i coherència. Altres, com Felipe González o José María Aznar, han envellit malament. Rodríguez Zapatero mai no ha estat a Xàtiva. (La seua dona, Sonsoles Espinosa, sí; com a integrant de la Real Capilla de Madrid, actuà el 2011 en una església de Sant Pere embotida de públic, al marc del II Festival de Música Antiga.) Aquest diumenge, José Luis Rodríguez Zapatero vindrà finalment a la nostra ciutat per a presidir l'acte d'homenatge a les víctimes del bombardeig de l'estació en febrer de 1939. L'avi patern de l'expresident, capità de l'exercit que no es va adherir a la rebel·lió del 18 de juliol, morí afusellat pels feixistes en 1936. ZP i la memòria històrica.

(publicat a Levante-EMV, el 08/02/2025)

Dijous i divendres de llibres

Nit de Cap d’Any a Xipre

Del passat 29 de desembre al 5 de gener, vaig sojornar vuit dies a la tercera illa més gran de la Mediterrània, Xipre, només superada en extensió per Sicília i Sardenya. Xipre té 9.250 km2 (uns 220 km de llargària i 97 d'amplària màxima). L'illa és, per tant, una mica més menuda que la província de València. La gran majoria dels xipriotes actuals, de remots orígens micènics, té una identitat fonamentalment grega, però l'illa ha rebut la "visita" de fenicis, egipcis, hittites, assiris, perses (expulsats per Alexandre Magne), romans, bizantins —que també eren romans—, àrabs, venecians... Xipre fou possessió de Ricard Cor de Lleó (que es va casar a Famagusta amb Berenguera de Navarra), dels cavallers templers, dels francs de la casa de Lusignan, de Venècia, de l'Imperi Otomà i, entre 1878 i 1960, del Regne Unit. (A hores d'ara, els britànics tenen plena sobirania sobre dues bases militars, Akrotiri i Dekélia, que suposen el 3 % del territori de Xipre.) La riquesa patrimonial xipriota és enorme i variada; tots els colonitzadors han deixat llur petjada cultural fins i tot en detalls nimis. Els cotxes de l'illa circulen per l'esquerra, com al Regne Unit.

Tota aquesta successió d'invasions colonials s'explica per la peculiar situació geogràfica de l'illa al Pròxim Orient (dista uns 110 km de les costes turques i uns 120 de les síries). Tanmateix, la República de Xipre és essencialment europea, membre de la UE des de 2004. Els tres primers dies d'estada al país, em vaig allotjar a Limassol, la segona ciutat més gran després de la capital, Nicòsia. L'hotel, emplaçat al passeig marítim, organitzà una fantàstica nit de Cap d'Any. Sopar amb música en viu, ball, pas al 2025, castell de focs artificials a la marina, més música a l'àtic de l'hotel... L'endemà, paisatge nevat als monts Troodos i esglésies bizantines amb unes pintures murals meravelloses. Però Xipre també prodiga sorpreses menys plaents. El jove país, independent des de 1960, suscita sentiments contradictoris. Hi existeixen els murs de separació. Es nota sobretot a Nicòsia. Malgrat la caiguda del Mur de Berlín, les tanques no han desaparegut. Encara més, proliferen. Xipre, amb la capital inclosa, està dividit per la Línia Verda, franja desmilitaritzada i controlada per les tropes de l'ONU. El territori al nord de la línia està ocupat per l'exèrcit turc.

Pot creuar-se la frontera per uns punts de control. Vaig travessar el del carrer Ledra i el d'Agios Dometios. Llargues cues. Pèrdua de temps. Passar per la duana grega. Ensenyar el passaport. Recórrer uns metres. Duana turca. Mostrar de nou el passaport. Policies malcarats. Sensació de neguit. Pel vespre, tornada a la zona grecoxipriota i els mateixos tràmits del matí a la inversa. Malestar. Desassossec en l'Europa de 2025. A Famagusta, el suburbi desert de Varosha també em neguitejà; els turcs bombardejaren hotels i expulsaren la població grega. Però tornem als tresors històrics i artístics. Els xipriotes diuen que la seua illa és afrodisíaca. ¡Ha! Recordem el mite del naixement d'Afrodita. El déu Urà (el Cel) era marit de la deessa Gea (la Terra). Van engendrar els titans, els ciclops... Ell, tement que algun dels fills el destronés, tancà els ciclops al Tàrtar. Però ella amotinà els titans, que derrotaren Urà. Gea donà una falç a Cronos, un dels titans, perquè tallés els testicles del pare i els llancés a la mar. Segons Hesíode, dels genitals sorgí una escuma blanca enmig de la qual va nàixer Afrodita. L'esdeveniment es produí a la platja de Petra tou Romiou, pròxima a Pafos. Al lloc, molt visitat pels turistes, hi ha diversos illots. Un d'ells rep el nom de Pedra d'Afrodita.

La llegenda ha atret molts artistes. El naixement de Venus, de Botticelli, exposat a la Galleria degli Uffizi de Florència, és potser l'obra més famosa inspirada en el mite. En fi, Xipre conserva esglésies i monestirs bizantins, jaciments arqueològics i altres elements de valor excepcional, alguns declarats patrimoni mundial per la UNESCO. Em van impressionar sobretot els mosaics de Kato Pafos, el monestir d'Agios Ioannis Lampadistis, el Museu Arqueològic de Nicòsia, el castell de Kirènia, les ruïnes de Salamina (la Salamis grega de Xipre) i l'antiga catedral de Famagusta, convertida en mesquita. Crida l'atenció l'escassa protecció del patrimoni històric al nord de la Línia Verda. A Salamina, per exemple, mancaven pavelló d'entrada, serveis, vigilància, itineraris marcats per als visitants... La gent podia trepitjar sense cap obstacle paviments antics originals. ¡Penós! Tanmateix, no havia vist un conjunt arqueològic romà tan espectacular des de la meua estada a Gerasa, en Jordània. En tot cas, em queden enregistrades a la memòria les imatges dels monts Troodos i Pendadàkhtilos, dels ports de Pafos i Kirènia i de la nit de Cap d'Any xipriota.

Preservar la memòria

 

Aquesta vesprada s'inaugura a Xàtiva una exposició d'Artur Heras que reflexiona sobre un capítol dramàtic de la història contemporània europea. La mostra, amb més de dues-centes obres, es titula "HALT! Imatges que pensen" i es podrà visitar fins a la darreria del mes d’abril en quatre llocs: a l'Espai Cultural Sant Domènec, els museus de l’Almodí i Belles Arts i l'església de Sant Feliu. Gran part del conjunt exposat ha viatjat per Bremen, Frankfurt, Perpinyà i València. Entre el material que es mostra, amb algunes creacions fetes expressament per a la nostra ciutat, hi ha pintures, dibuixos, escultures, instal·lacions i panells amb informació documental. En alemany, Halt significa 'Alto'. Aquesta expressió es pot entendre com un «¡Alto a l'avanç del feixisme!» L'artista apel·la a la necessitat de fer front a la repetició d'episodis ben colpidors. Artur fa una lectura personal de la història visual de vençuts, exiliats, deportats i desapareguts durant la campanya d’extermini perpetrada pels nazis. Convida a parar esment en fets passats que, tanmateix, tornen a l'actualitat: auge de l’extrema dreta, guerra, bombardejos brutals, agressions a civils, racisme, genocidi, deportacions d’immigrants... L'exposició també acull la memòria de la Guerra Civil i l'horror que es patí a Xàtiva. Al Museu de Belles Arts hi ha, entre d’altres, la peça Mur de paraules (2024) i alguna referència al bombardeig de la nostra ciutat —al quadre La Mona i el Savoia Marchetti (2024), posem per cas. A l’església de Sant Feliu es pot contemplar una peça d'homenatge a Josep de Ribera. Aquesta peça ens recorda que Artur ja va mostrar en 2019, a la seua ciutat nadiua, una magnífica exposició antològica, "Sura com el desig i el destí en la memòria", que repassava cinquanta-cinc anys de producció artística. Per tant, l'artista torna a sa casa. "HALT! Imatges que pensen" colpirà profundament els espectadors de certa edat. Recupera la memòria d’un període fosc de la història de la humanitat i ens recorda la importància de preservar la memòria. Els escolars i els estudiants de secundària haurien de visitar l'exposició obligatòriament; és molt preocupant la ignorància de molts joves sobre els episodis més terribles de la història recent.»

Dues visions de la realitat política

Coses que Trump no esperava escoltar

Des de 2011, la reverenda Mariann Edgar Budde, de 65 anys, és líder espiritual de vuitanta-sis congregacions i deu escoles de l'església episcopal a Washington DC i quatre comtats de l'estat de Maryland. És la primera dona que exerceix el càrrec de bisbessa de la seua església, potser una de les més liberals de la Comunió Anglicana mundial. (Anteriorment, la bisbessa havia estat durant divuit anys rectora de l'església episcopal de Sant Joan a Minneapolis.) A més, Budde és historiadora, mare i àvia. Dimarts, féu el sermó de la missa d'investidura celebrada a la catedral de Washington, quan el nou president ja havia firmat les primeres ordres executives contra la diversitat de gèneres i els immigrants. La reverenda Budde va dir coses que Donald Trump no esperava escoltar: «Senyor president, milions han posat llur confiança en vostè que, com va dir ahir, ha sentit la mà providencial d'un Déu amorós. En el nom de Déu, li demane que tinga misericòrdia amb gent que ara té por en el nostre país. Hi ha famílies demòcrates, republicanes i independents algunes de les quals temen per les vides dels seus xiquets i xiquetes gais, lesbianes i transsexuals. Hi ha gents que cullen les nostres collites, que netegen les nostres oficines, que treballen en granges i empacadores de carn, que renten els plats quan nosaltres acabem de menjar als restaurants, que treballen en torns nocturns dels hospitals. Podran no ser ciutadans, o no tenir la documentació apropiada, però els immigrants, en la seua immensa majoria, no són criminals. Paguen els imposts, són veïns nostres i membres fidels de les nostres esglésies, mesquites, sinagogues i temples. Li demane que tinga clemència amb les persones de les nostres comunitats els xiquets de les quals temen que els seus pares siguen enviats molt lluny. Li demane que ajude les persones que fugen de zones de guerra, que pateixen persecució en les seues pròpies terres i vénen ací a trobar compassió i acollida. El nostre Déu ens ensenya que hem de ser misericordiosos amb l'estranger, perquè nosaltres també fórem estrangers en aquesta terra.» No és habitual que el nou president nord-americà senta davant seu aquest tipus de discursos. Donald Trump, un narcisista paranoide amb zero empatia, tingué la reacció irada que calia esperar: «No m'ha semblat un bon ofici... Podien haver-ho fet molt millor. Budde és una radical d'esquerra que m'odia. Hauria de demanar perdó.» Per la seua banda, el congressista republicà Mike Collins va dir que la bisbessa «hauria de ser inclosa en la llista de deportacions.»

Alto el foc

Vinyeta de Ferreres

Com una cabra

És ben sabut que sempre manen els mateixos al món. Per això solia ser indiferent que els EUA foren governats per republicans o per demòcrates. En realitat, sol manar el complex empresarial (la indústria armamentista, entitats financeres i fons d'inversió, tecnològiques, farmacèutiques, petrolieres...) que finança les campanyes dels candidats d'ambdós partits. Recorde haver llegit en 2010 El club de los elegidos (cómo la élite del poder global gobierna el mundo), un assaig de David Rothkopf, professor de la Universitat de Columbia, i membre d’un selecte grup d’institucions acadèmiques, empresarials i socials nord-americanes. Explica en el seu llibre com el poder global està concentrat en mans d’un nombre notablement reduït de persones de tot el món, sobretot dels EUA. Al poder ocult tant li és qui guanye les eleccions. L'experiència mostra que, amb mínimes variacions en matèria social, les polítiques econòmiques dels grans partits tradicionals solen ser les mateixes. Des d'aquesta perspectiva, la victòria de Trump no hauria de significar cap novetat destacable. Tanmateix, les coses podrien ser diferents en aquesta ocasió.

Primer cal aclarir que el Partit Republicà ja no és la força política conservadora de sempre. Ha esdevingut una formació d'extrema dreta populista que, segons el parer de molts analistes, pot ser considerada la versió nord-americana del feixisme pur i dur. El partit està totalment fagocitat per Trump. No hi ha nigú a les files republicanes que gose contradir-lo. Algun despistat creurà que el personatge ve precedit d'un enorme èxit empresarial. No. Una anàlisi de The Washington Post concloïa que «Trump és una barreja de fanfarroneria, fracassos comercials i èxit». Un èxit relatiu; ha estat en fallida diverses vegades. Al capdavall, és un especulador immobiliari que s'ha ficat en política per a forrar-se. Amb un discurs confús i populista, que apel·la a temors (als immigrants, a les minories, al feminisme) de molta gent de classe treballadora, ha aconseguit engalipar almenys la meitat dels nord-americans. I s'està produint una situació inèdita. Fins ara, el polític havia d'acatar les directrius del conglomerat econòmic. Amb Donald Trump s'ha girat la truita. Molts milionaris s'han posat a les seues ordres perquè li tenen por. És capaç de tot.

Alguns psicòlegs, com ara John Gartner, van assenyalar fa temps que Trump està mentalment malalt; patiria un greu trastorn psicològic, TNP, que l'incapacita per a complir adequadament amb les obligacions de màxim mandatari de la primera potència mundial. Segons el Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, Fifth Edition (DSM-5), principal font d'autoritat per a diagnòstics psiquiàtrics, Donald Trump patiria trastorn narcisista de la personalitat. Diferents psicòlegs i psiquiatres han plantejat la possibilitat que també patisca trastorn antisocial de la personalitat (TAP), trastorn paranoide de la personalitat (TPP) o trastorn delirant. ¡Uf! ¡En mans de qui estem! No seria la primera vegada en la història que un governant està com una cabra. Es demostra de nou l'error d'afirmar que la democràcia assegura l'elecció dels millors. El TNP sol comportar una sèrie de comportaments antisocials, especialment en narcisistes extrems. A més, en alguns casos, els malalts de TNP poden arribar a manifestar símptomes paranoides i fins i tot psicòtics, sobretot quan el seu ego s'expandeix sense límits. El retrat del personatge fa feredat.

 

Però tornem al complex empresarial dels EUA. El context local i mundial també ha canviat. Els EUA sempre havien estat paladins del lliure comerç, però ara són partidaris del proteccionisme, perquè alguns països asiàtics —Xina sobretot— amenacen l'hegemonia econòmica i tecnològica occidental. En aquesta nova situació, Trump pot posar-ho tot de cap per avall, començant per la democràcia. Un delinqüent sexual convicte, un defraudador fiscal, un colpista —que envià una torba d'energúmens armats al Capitoli de Washington, amb intenció d'impedir la certificació del resultat electoral que havia donat la victòria a Biden— s'ha fet amb la presidència de la primera potència mundial amb el suport d'una majoria exigua. Almenys fins a la meitat del seu mandat, tindrà poder absolut; controla l'executiu, les dues cambres legislatives i el Tribunal Suprem. Dos trets de la gent amb TNP és el fracàs continu a l'hora de distingir entre realitat i fantasia i els esclats de còlera quan es qüestionen les seues ficcions. Com les reaccions de Trump poden ser temibles, els immensament rics i la flor i nata del món empresarial han decidit no molestar-lo.

Xantatge de les asseguradores

Els ideòlegs del neoliberalisme, que inspiren les polítiques econòmiques dels governs de dretes, intenten desmuntar l’estat del benestar. Pensen que s’han de privatitzar tots els serveis públics. Aquestes intencions es manifesten clarament en la sanitat. Durant l'anterior etapa de govern del PP, el País Valencià fou pioner en la política d’externalització de diversos serveis sanitaris. La Generalitat arribà a tenir privatitzats cinc hospitals —el més pròxim en Alzira. De fet, la cessió d'hospitals públics madrilenys al sector privat s’inspirà en el model Ribera. Hi ha, però, altres aspectes de la política sanitària que passaven desapercebuts. Un d’ells afecta els treballadors públics. Els funcionaris civils de l’Estat no cotitzen al règim general de la Seguretat Social. Ho fan a la Mutualitat de Funcionaris de l’Administració Civil de l’Estat, Muface, que prestava fins ara l’assistència sanitària als seus afiliats a través de diferents entitats, amb les quals firmava un concert. Els mutualistes destinats al País Valencià (docents, empleats de l'administració general, policies nacionals, etc.) podien elegir entre el sistema sanitari públic o asseguradores privades.

Molts funcionaris triaven les companyies asseguradores; el seus serveis ambulatoris no estan tan col·lapsats com els de la sanitat pública. El Ministeri d’Hisenda, encantat; pagava unes primes molt ajustades per aquesta assistència externalitzada. Resulta, però, que totes les companyies mèdiques rebutgen de renovar el concert en vigor si la seua pretensió d'augment de les primes no és atesa. Al·leguen que la mitjana d’edat dels funcionaris està pujant exponencialment —els funcionaris jubilats també són mutualistes. La gent major resulta molt cara per a les empreses privades —la gent jove és més barata. (Cal recordar que l’empresa privada no sol pensar en la qualitat del servei que presta; pensa només en el benefici que n’obtindrà. Muface està a punt de desaparèixer. Des de certa esquerra es llancen uns missatges cridaners: «¡Que els funcionaris patisquen la merda d'atenció primària que rep la resta de treballadors!» D'acord amb les lleis de Murphy, una situació molt dolenta és susceptible d'empitjorar encara més. Si tots els mutualistes acaben passant al règim comú de la Seguretat Social, el col·lapse del servei públic pot ser total.

Al País Valencià, mutualistes i altres beneficiaris —els fills i les persones a càrrec dels titulars— formen un col·lectiu d'unes 120.000 persones. La província de València és la tercera de l'Estat amb major percentatge de mutualistes, el 6 %. Entre titulars i beneficiaris, Muface hi compta amb vora 87.000 afiliats, un 76 % dels quals venia optant per l'assistència sanitària prestada per empreses concertades. Als ambulatoris públics xativins, cal una cita prèvia per a les consultes de medicina familiar i especialitats. En tot el territori valencià hi ha quasi mig milió de pacients (441.605) esperant una primera consulta especialitzada. El temps mitjà d’espera per a ser atès per un especialista o ser sotmès a una cirurgia és de tres mesos (una setmana per a ser atès pel metge de família). Els terminis són més llargs en consultes d'especialitats com oftalmologia o traumatologia. En total, el 52 % dels valencians ha d'esperar almenys dos mesos per a rebre una primera consulta especialitzada. Al camp quirúrgic, les cirurgies plàstica, toràcica, neurològica, pediàtrica, d'urologia, traumatològica i d'otorinolaringologia superen els tres mesos d'espera.

Si traiem la mitjana de tots els camps, el 16 % dels valencians pendents d'una operació haurà d'esperar almenys sis mesos. L’aterratge en la sanitat pública dels mutualistes residents al País Valencià, nombrosos a Xàtiva i la seua rodalia, augmentarà les esperes. Llavors, la Generalitat continuarà la seua política de “derivar” pacients a clíniques privades. En altres paraules: molts funcionaris hauran fet un viatge d’anada i tornada. Estarem davant d’un peix que es menja la cua. En realitat, l'actitud de les asseguradores privades és un xantatge. Alguns estudis dubten de les pèrdues al·legades; des de 2018, les seues primes han augmentat el 18,6 % (el govern els ha oferit una pujada del 39 %), però l'IPC general sols ha pujat un 18,2 % (un 7,3 el del sector mèdic). El mutualisme només representa un 22% del negoci de les companyies. En l'altre 78 % guanyen molts diners. A més, han aprofitat els concerts amb Muface per a oferir als mutualistes serveis addicionals amb què també han guanyat molta pasta. Diuen que l'envelliment augmenta la sinistralitat, però el govern central els ofereix una pujada de prima substancial. ¡Tant els és!

Les companyies formen un oligopoli i saben que la sanitat pública, en mans de les comunitats autònomes, tindrà molts problemes si desapareix Muface. El sector deu voler que l'actual model sanitari col·lapse per sobrecàrrega. Així, podria fer-se amb una porció major del pastís. Ara bé, amb un finançament adequat i personal suficient, el sistema públic absorbiria sense cap problema els mutualistes que encara no s'han passat als serveis públics de salut. «L'ocasió té un pèl», diu el refrany. Es podria aprofitar el xantatge de les asseguradores per a desfer-se d'un veritable cavall de Troia de la sanitat privada. Alguns diuen que la pilota està en la teulada del ministre Óscar López, però les coses no són tan simples. Un munt de comunitats autònomes governades pel PP, que aspira a privatitzar la sanitat, hauria de millorar el sistema, cosa força improbable. Seria com demanar a la rabosa que cuide del galliner. D'altra banda, caldria revisar el sistema de finançament autonòmic; amb l'actual, els governs valencians la passen negra per a prestar els serveis públics, els sanitaris entre ells. En fi, no tardarem a veure com acaba l'embolic de Muface.

¡Cos a terra!