El cinquantenari de la mort de Franco continua fent aflorar records de la infància transcorreguda en temps de dictadura. Encara mantinc vives imatges del meu pas per tres escoles. En la dècada dels cinquanta, l'edifici de la Ferroviària, a la plaça Espanyoleto, albergava unes aules de cagons en què em van matricular. Doña Conchita era una de les mestres. La meua iaia materna em duia i m'anava a buscar molts dies. Posteriorment, em matricularen en altra escola. Funcionaven a la plaça del Cid —actual plaça de la Trinitat— dues aules de xiquets amb dos mestres: don Adolfo i don Eugenio. Dir que aquest segon era mestre és dir massa. Era falangista. En acabar la guerra, com sabia de lletres i havia donat suport al bàndol franquista, fou recompensat amb una plaça de mestre nacional. Don Eugenio no tenia ni idea de pedagogia, ni de didàctica, ni de res, però feia d’home orquestra; sabia tocar el violí i escrivia cròniques per a Levante. Un incís: en aquella època, Levante no era ni mercantil, ni valencià, ni pertanyia a Editorial Prensa Valenciana SA; era propietat del partit únic, el Movimiento, una organització amb escassa fiabilitat periodística.
¿I què feia en classe don Eugenio? Escrivia amb una vella màquina Olivetti les seues cròniques periodístiques, anunciant que el governador civil i cap provincial del Movimiento havia visitat Xàtiva, s’afaitava davant d'un espill i orinava en una botella (dissimuladament, darrere la seua taula). Mentrestant, ¿què fèiem els alumnes? Contemplàvem al·lucinats l’espectacle i apreníem de memòria l’Enciclopedia Álvarez. Sovint, el "mestre" s'adormia. Quan es despertava, posava els alumnes en fila i, brandant una vara, ens preguntava la lliçó. Dilluns, tocava recitar els rius del vessant atlàntic: el Miño, el Duero, el Tajo, el Guadiana i el Guadalquivir. Dimarts, les taules de multiplicar. Dimecres, les festivitats del règim: u d'abril, Día de la Victoria, divuit de juliol, Día del Glorioso Alzamiento Nacional, u d'octubre, Día de la Exaltación a la Jefatura del Estado, dotze d'octubre, Día de la Hispanidad, vint de novembre, Día del Dolor (per la mort de José Antonio Primo de Rivera)... Quan acabàvem de dir la lliçó, els xiquets sèiem als pupitres, trèiem els nostres quaderns i havíem de copiar tots els dibuixos i els textos d'aquelles festivitats.
Era una roda inacabable; exhaurides les diades del santoral franquista, havíem de tornar a copiar textos i dibuixos una vegada i altra. Llavors ja existia l'assetjament escolar. Fasanar, un animal, em pegava al carrer. Jo vaig fer amistat amb dos condeixebles, Díaz i Guerri, fill del director de l'Institut Josep de Ribera. A l'hora del pati, estretíssim, formàvem una fila i ens repartien la llet en pols de l'ajuda nord-americana. És clar que no hi apreníem gran cosa. (Realment, jo ja sabia llegir i escriure abans d'anar a aquella escoleta situada als baixos de l'anterior Casino Republicà; m'havia ensenyat mon pare a casa.) Amb el sistema docent de don Eugenio, els coneixements dels alumnes eren —ja us ho podeu imaginar— d’una vastitud indescriptible. Jo volia perdre de vista cau i mestre, considerat per molts xativins un veritable geni. (Cinc dècades després, la sala de columnes de la Casa de Cultura exposaria obres d’un pintor local. Un dels quadres es titulava Violinista. Era un retrat de don Eugenio.) En fi, vaig pregar als papàs que em canviaren d'escola.
Els meus progenitors van decidir de portar-me als "Pares" —al col·legi dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria. Com ja he explicat en altra ocasió, l’estada dels claretians en Xàtiva fins a 1973 no estigué lliure de contradiccions. D’una banda, van educar generacions de xiquets que altrament no haurien rebut un ensenyament —primari sobretot— mínimament reglat. (Els alumnes d’origen més humil tingueren així certes possibilitats de promoció social.) Ara bé, els claretians també col·laboraren a sostenir el nacionalcatolicisme a la nostra ciutat. El primer dia que els papàs em portaren al nou col·legi, ens va rebre el pare Sanz, que havia de decidir quin grau em correspondria. Em va fer la famosa pregunta: A ver, chiquito, ¿qué pesa más, un kilo de paja o un kilo de plomo? I jo, com un beneït: ¡El kilo de plomo! El claretià: Ale, a cuarto de primaria. I començà el meu periple per les aules claretianes fins al final del batxillerat. Després cursaria el "Preu" a l'institut. Vaig rebre una educació nacional-catòlica, però vaig sobreviure.
(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 24/01/2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada