¡Bon any 2026!

La bona i la mala fe

El principi de la bona fe és un pilar fonamental del dret. Exigeix que les persones actuen amb honestedat, lleialtat, sinceritat i rectitud en les seues relacions i actuacions legals, ara exercint drets,  ara complint obligacions. D'acord amb el principi de bona fe, estan prohibits l'engany, el frau i l'abús de dret. La bona fe fomenta la confiança mútua i l'equitat, imprescindibles per al bon funcionament del sistema jurídic. L'honradesa i la sinceritat consisteixen a declarar els fets veraçment i sense omissions malicioses. La lleialtat implica complir els pactes i no aprofitar-se de la vulnerabilitat aliena. Hi ha confiança en la relació jurídica quan cada part espera que l'altra actue de bona fe, és a dir, una i altra creuen que ambdues actuaran amb la mateixa rectitud. El principi de la bona fe també obliga l'Estat. Els ciutadans han de confiar que l'Estat complirà les seues pròpies normes, farà prevaler el bé públic sobre el privat i tractarà totes les persones respectuosament. La bona fe és, en definitiva, l'estàndard de conducta ètica que deu presidir l'exercici dels drets subjectius i tots els procediments i les pràctiques tant administratives com processals.

Per tant, el principi té aplicacions en diferents àmbits del dret (civil, processal, tributari...). Té efectes, posem per cas, en els terminis de prescripció adquisitiva, més curts per als posseïdors de bona fe i més llargs per als de mala fe. En el dret processal, la bona fe exigeix que les parts actuen amb probitat, amb convenciment sincer de tenir raó. (Hi ha mala fe quan s'actua de manera dilatòria, per tal d'allargar el procés.) La bona fe és el contrari de l'abús del dret. L'article 7 del Codi Civil ho deixa clar: 1. Los derechos deberán ejercitarse conforme a las exigencias de la buena fe. 2. La Ley no ampara el abuso del derecho o el ejercicio antisocial del mismo. Todo acto u omisión que por la intención de su autor, por su objeto o por las circunstancias en que se realice sobrepase manifiestamente los límites normales del ejercicio de un derecho, con daño para tercero, dará lugar a la correspondiente indemnización y a la adopción de las medidas judiciales o administrativas que impidan la persistencia en el abuso. En les assegurances, l'assegurat que firma una pòlissa ha d'informar veraçment dels riscos i dels sinistres que es puguen produir.

També l'article 11 de la Llei Orgànica del Poder Judicial apel·la a la bona fe: 1. En todo tipo de procedimiento se respetarán las reglas de la buena fe. No surtirán efecto las pruebas obtenidas, directa o indirectamente, violentando los derechos o libertades fundamentales. 2. Los jueces y juezas, así como los Tribunales rechazarán fundadamente las peticiones, incidentes y excepciones que se formulen con manifiesto abuso de derecho o entrañen fraude de ley o procesal. En essència, la bona fe pretén que les relacions jurídiques es desenvolupen amb ètica i transparència, assegurant un funcionament just de la societat i el dret. L'aplicació del principi és, però, molt difícil. La mala fe és el nostre pa de cada dia. Les tàctiques dilatòries als judicis són ben freqüents. Inclús alguns jutges i magistrats actuen de mala fe. Si la lleialtat i la probitat no estan totalment garantides a l'àmbit judicial, ¿que podem dir de l'àmbit polític? Que la bona fe hi sol brillar per la seua absència. És evident que ètica, dret i política són àmbits distints. Però hom esperaria que la probitat també regís en política. Tanmateix, la realitat mostra tot el contrari.

La cara oposada de la bona fe és la falsia. Bé que s'utilitze com instrument polític —això no és cap novetat—, la mentida no és legítima. A l'hora de mentir, hi ha graus. Ja he explicat en altra ocasió que no és la mateixa cosa l'incompliment d'una promesa que la bola premeditada. La dreta menteix amb desimboltura. Escampa les boles sense cap problema. Però l'esquerra no menteix de manera grollera. Un personatge que està resultant ser el campió de la mala fe és Núñez Feijóo. Mentia quan deia que no coneixia un narcotraficant. Utilitzà l'estratègia del Gish Gallop, soltar mentides com una metralladora, durant un debat electoral amb Pedro Sánchez. Intentà repetir la jugada amb la periodista Silvia Intxaurrondo, però li sortí mal. I per no fer-ho molt llarg, Núñez Feijóo mentí el 31 d'octubre de 2024 en dir que Mazón l'havia informat en temps real des del dia 28 sobre l'emergència de la dana. Ara sabem que la primera comunicació la van tenir passades les 20.00 hores del dia 29. Mentí i obligà Mazón a mentir. Aquest li digué a Núñez Feijóo que havia estat en contacte amb el govern central i la delegada del govern, i que estava rebent tota l'ajuda que calia.

El mateix dia 31, Mazón li havia dit a Sánchez: Quiero agradecer la presencia del presidente. Querido presidente, gracias por venir tan pronto y por el contacto desde el principio, contigo a través de WhatsApp y con la vicepresidenta, y con el comité donde estaban los ministros de Defensa e Interior. Y desde el primer momento estaba aquí la delegada del gobierno. Gracias por tu cercanía y tu presencia tan rápida y adecuada. Després arribà Núñez Feijóo i va obligar Mazón a canviar la versió. Este marrón no se lo va a comer el partido. Se lo tiene que comer Pedro Sánchez, degué ordenar el cap estatal del PP. La resta ja és història. ¿I les víctimes? Està clar que els importen un rave als dirigents peperos. Mentides i més mentides. ¡I molta mala fe! L'home vingut de Galícia amb imatge de serietat i rectitud ha resultat ser un mentider habitual i maldestre. (Cal tenir traça perquè no t'atrapen en la mentida.) Un amic gallec diu: Porque no lo conocíais. En fi, el sac de mentides aspira a presidir el govern d'Espanya. Tot podria ser; a la dreta se li perdona tot, també la mentida. ¿S'atrevirà el falsari a mentir davant la magistrada de Catarroja?

Els amics ens feliciten

Costums que van canviant

La setmana vinent acabarà l'any amb dotze campanades i començarà un de nou. Gràcies al gran folklorista i etòleg Joan Amades, sabem que la commemoració popular de la diada de Cap d’any o Ninou (nom derivat del llatí annum novum) té orígens druídics i romans. Pel que es veu, Ròmul regalà a Traci un branquilló del bosc de la deessa Strenia desitjant-li sort per a l’any que naixia. El poble romà va conservar el costum de l’ofrena durant segles; els amics i els parents rebien en aquesta diada el branquilló de Strenia. L’arbust sagrat dels romans fou substituït pel bolet de les cerimònies druídiques, vegetal sagrat que els sacerdots tallaven al bosc amb un falçó d’or i que consideraven protector contra els esperits malèfics. Aitals pràctiques continuen ben presents al costum de col·locar a la llar, durant les festes nadalenques, grèvol o branquetes de pi. No sempre, però, s’ha celebrat Ninou l’u de gener; els romans el celebraven per març, al començ de la primavera. El costum de fer regals la diada de Cap d’any és també molt antic.

Els pobles pagans posaven una taula ben parada a la porta de casa perquè els vianants menjaren de franc; aquells pobles recordaven els sacrificis oferts als genis en temps més remots. Bé que l’àpat extraordinari de Cap d’any podria ser una reminiscència de les taules parades, el pas del temps féu evolucionar la pràctica fins als regals i les estrenes actuals. En els segles XIII i XIV, s’estengué el costum de fer estrenes als familiars i als amics. L’hàbit esdevingué tan abusiu que es dictaren disposicions reguladores i prohibicions. Fins i tot s’arribà a condemnar els infractors a presó o penyora. Fou manat que ningú no gosés donar, per festes de Nadal, Ninou i Reis —des d’un mes abans fins a un mes després—, ni diners ni nous ni ametlles a cap mena de persona, gran o petita, fadrina o casada (s’exceptuaven de la prohibició les estrenes als infants o a la esposa dins de casa). Els infractors havien de pagar una multa considerable o —si els mancaven els diners— anar a presó. Cal imaginar que en aquesta prohibició de les estrenes s’amagaven la persecució de les donacions dissimulades i la pèrdua d’exaccions per a les arques reials.

L’Església, contrariada per l’origen pagà de l’ús, també combaté les estrenes. La diada de Cap d’any encara servava elements pagans; se celebrava el dia de l’Encarnació, és a dir, el 25 de març, tot just iniciada la primavera. En 1350, Pere el Cerimoniós, per tal d’honorar la Nativitat de Crist, ordenà que els seus dominis celebraren Ninou el dia de Nadal. Per tant, des de llavors fins al regnat de Felip II, al reialme d’Aragó, Nadal i Cap d’any van coincidir en un sol dia. Un paràgraf de la Pragmàtica dictada pel rei Pere a Perpinyà, el 16 de desembre de 1350, demostra la pervivència de costums pagans en època medieval: «E per ço que pus sovint la dita Nativitat de Nostre Senyor en memòria sia aguda e encara foragitats idus, nones e chalendas». La presència de l’arbre de Nadal també té arrels a la nostra tradició, malgrat la creença que es tracta d'un costum arribat del nord d'Europa. Fou costum estès en molts pobles celebrar consell després dels sants oficis de Ninou. El rector l’anunciava des de l’altar en acabar la missa. Tenia lloc a la plaça o sota l’atri de l’església. S’hi deliberava sobre afers comunals. Després es feia un ball d’origen cerimonial.

En casos extraordinaris, que afectaven vàries poblacions o tota la comarca, es feia junta d’arbre, consell celebrat al bosc, sota l’ombra d’un arbre secular que abrigava els concurrents. Pels volts de 1870, es va establir el costum d’enviar targes de visita felicitant els parents, amics i coneguts (al principi, hom combaté aquest costum d’origen francès). En la diada de Cap d'any era obligat que els néts anaren a visitar els avis, per a rebre llur felicitació. Hom anava a veure també els amics més íntims. La diada de Cap d’any era l’escollida per a esborrar diferències i recomençar amistats trencades o refredades. Els servents, dependents i gent humil visitaven llurs ascendents per tal de desitjar-los un any pròsper i feliç. De les persones felicitades, n’hi havia que donaven estrenes als seus subordinats. Però molts d’aquests costums van canviar inexorablement, a causa de la modernitat. Ara, l'arbre que es planta a la plaça del Mercat de Xàtiva és artificial i ple de leds. I es balla al ritme de cançons de Taylor Swift o Rosalía. En fi, bon any a lectors i lectores.

(publicat a Levante-EMV, el 27/12/2025)

Bon Nadal 2025

La salut universal trontolla

Els cinquanta anys de la mort de Franco s'han endut totes les primeres planes dels mitjans de comunicació, però altre aniversari ha passat quasi desapercebut. Enguany ha fet vint-i-cinc anys de l'assassinat d'Ernest Lluch. El mataren el 21 de novembre de 2000 al garatge del seu domicili barcelonès. El crim fou reivindicat pel denominat Comando Barcelona d'ETA, format per tres membres. Els nostàlgics del franquisme exalcen l'"obra" del dictador. Diuen, per exemple, que Franco va crear el sistema universal de salut. ¡No! Sent ministre del primer govern socialista, Ernest Lluch va posar les bases legals per a la universalització de l'atenció sanitària amb la Llei General de Sanitat de 1986. El principi de salut universal garanteix que totes les persones han de tenir accés als serveis sanitaris de prevenció, tractament de malalties i rehabilitació sense patir discriminacions per motius econòmics o socials. Lluch aspirava a uns serveis sanitaris públics de qualitat per a tothom. Diferents organismes internacionals, com ara l'OMS, vindiquen que el de la salut ha de ser un dret humà fonamental i un dels objectius de desenvolupament sostenible.

En altres ocasions ja he parlat de les vinculacions de Lluch amb Xàtiva. Durant la Transició, va visitar la nostra ciutat almenys dues vegades. En 1976, participà en unes xerrades celebrades al Comerç per a commemorar la mort de Jaume I. Vaig compartir estrada amb ell. També participà en una taula redona sobre l'autonomia. En octubre de 1984, sent ministre de Sanitat i Consum, Ernest vingué a inaugurar l'hospital Lluís Alcanyís, com recorda una placa situada a l'entrada. Han passat quaranta anys i la instal·lació hospitalària ha envellit per manca de manteniment i d'inversions importants. Ernest no viu per a veure la deriva presa per la sanitat pública que ell impulsà. Les autonomies governades pel PP aposten per externalitzar i concertar els serveis públics de salut amb empreses privades. Però l'estratègia neoliberal provoca unes llistes d'espera interminables per a consultes i intervencions mèdiques, i víctimes específiques (7291 morts en residències de Madrid durant la pandèmia, fallades en la prevenció del càncer de mama...).

Es retallen inversions en serveis públics per tal que no funcionen i la gent es veja empentada cap al sector privat. Però les suposicions sobre pràctiques rebutjables realitzades per empreses s'han vist confirmades per l'escàndol de l'hospital de Torrejón. Algú pensarà que certes coses només passen a terres llunyanes, però també sovintegen a casa. El conseller de Sanitat admeté un retard d'entre dos i tres anys en la realització de mamografies a 150.000 dones. Amigues i familiars meues, molt pròximes, han estat afectades; se'ls havia d'haver realitzat la mamografia en 2024 i van rebre l'avís enguany. Al centre d'atenció primària d'Ausiàs March, les esperes per a cites telefòniques o presencials són llarguíssimes. Els metges de família deuen tenir ordres de derivar el mínim de pacients als especialistes. (Algunes persones perden la paciència i acaben acudint a consultes privades.) L'ambulatori pateix manca crònica de pediatres. Per tant, cal habilitar metges de família. Al Lluís Alcanyís i l'hospital d'Ontinyent també hi ha múltiples dificultats.

Aquestes planes informaren l'octubre passat del dèficit, a tota l'àrea Xàtiva-Ontinyent, de tècnics per al diagnòstic amb imatge. I escassegen especialistes. De moment, el problema és apressant a Ontinyent, però la conselleria ha reconegut que acabarà declarant tot el departament àrea de difícil cobertura. La falta de plantilla té una possible explicació. Molts metges que viuen fora de les nostres comarques aspiren a treballar al Cap i Casal. Abans de demanar destinació al nostre departament, estudien les comunicacions. Xàtiva està ben connectada amb València per tren i autovia, cosa que permet l'anada i la tornada en un dia entre casa i el treball. La connexió amb Ontinyent és més limitada. La probabilitat que el futur hospital de referència a la Vall d'Albaida tinga prou dificultats per a cobrir les places, de medicina i d'infermeria, és molt alta. Per tant, calen incentius. I s'hauria d'ampliar el Lluís Alcanyís. La saturació provocada per la grip és una nova advertència. Aturar el declivi dels serveis públics concerneix tota la ciutadania. Al cap i a la fi, la privatització es produeix perquè compta amb l'aval d'un nombre significatiu de votants.

(publicat a Levante-EMV, el 13/12/2025)

Zzzzzz

 

Vinyeta de Julio Rey