Ficant tothom en el mateix sac

Durant un discurs recent, James David Vance, vicepresident dels EUA explicà que la globalització ha estat un fracàs. Heus ací el seu raonament: «La nostra classe dirigent creia que podem separar el disseny i la fabricació de les coses. La idea de globalització era que els països rics ascendirien en la cadena de valor, mentre que els pobres fabricarien les coses més senzilles. En la capsa d'un iPhone posava que s'havia dissenyat a Cupertino, Califòrnia, la qual cosa implicava, no cal dir, que s'havia fabricat en Shenzhen, Xina, o en qualsevol altre lloc. I sí, algunes persones podien perdre els seus llocs de treball en la fabricació, però podien aprendre a dissenyar —o, fent servir una frase molt suada, aprendre a programar. Crec que ens equivocàrem; les zones geogràfiques en què es fabriquen productes són molt bones dissenyant-los. Hi ha efectes interconnectats. Les empreses que dissenyen productes treballen amb empreses que els fabriquen. Comparteixen la propietat intel·lectual i les millors pràctiques. Sovint, comparteixen fins i tot empleats clau. Pensàrem que altres nacions sempre anirien darrere en la cadena de valor. Tanmateix, a mesura que milloraven en l'extrem inferior, començaren a atrapar-nos en l'extrem superior. I així han anat pressionant-nos des d'ambdós extrems. Altra idea errònia de la globalització és l'avantatge de la mà d'obra barata, una crossa que inhibeix la innovació. De fet, podria dir-se que és una droga a la qual s'han tornat addictes massa empreses dels EUA. Quan es pot fabricar més barat, és massa fàcil optar per abaratir els productes en comptes d'innovar. I tant si deslocalitzàvem fàbriques, cap a economies amb mà d'obra molt barata, com si importàvem aquesta a través del nostre sistema d'immigració, la mà d'obra barata es convertí en la droga de les economies occidentals.»

J.D. Vance explicava clarament els efectes de la globalització des de la seua particular òptica capitalista. La pretensió que el món continués dividit entre "Nord" ric i "Sud" pobre —entre uns pocs estats avançats i una immensa majoria d'endarrerits— no ha funcionat com es preveia. El pobres no són ximples i alguns d'ells han après. El cas de Xina és espectacular. En poques dècades, ha passat de ser un estat subdesenvolupat a esdevenir una gran potència econòmica, científica, tecnològica i militar. En altres paraules: Part del "Sud", Àsia sobretot, no sols eliminà del mercat global la mà d'obra estatunidenca poc qualificada. Gradualment, els pobres començaren a rivalitzar amb l'elit tecnològica del "Nord" i acabaren desplaçant-la. Avui, la mà d'obra asiàtica no sols trau dues o tres dècades d'avantatge en experiència als treballadors occidentals, sinó que també "ha après a programar". Ara, Àsia supera el "Nord" en nombrosos aspectes tecnològics. Com Xina i altres països asiàtics exporten des de fa temps productes d'alta tecnologia i màxima qualitat (semiconductors, panells solars, bateries, cotxes elèctrics, mòbils, ordinadors portàtils, electrodomèstics...) a preus més competitius, la disminució de vendes dels equivalents europeus i nord-americans ha provocat una gran crisi —en Alemanya, posem per cas— i dispara el dèficit comercial dels EUA. Donald Trump afirma que «tots ens han estafat». Amaga, però, que la primera intenció del capitalisme nord-americà era aprofitar-se dels països subdesenvolupats. Que la jugada li haja sortit mal no autoritza a ficar tothom en el mateix sac.