Preservar la memòria

 

Aquesta vesprada s'inaugura a Xàtiva una exposició d'Artur Heras que reflexiona sobre un capítol dramàtic de la història contemporània europea. La mostra, amb més de dues-centes obres, es titula "HALT! Imatges que pensen" i es podrà visitar fins a la darreria del mes d’abril en quatre llocs: a l'Espai Cultural Sant Domènec, els museus de l’Almodí i Belles Arts i l'església de Sant Feliu. Gran part del conjunt exposat ha viatjat per Bremen, Frankfurt, Perpinyà i València. Entre el material que es mostra, amb algunes creacions fetes expressament per a la nostra ciutat, hi ha pintures, dibuixos, escultures, instal·lacions i panells amb informació documental. En alemany, Halt significa 'Alto'. Aquesta expressió es pot entendre com un «¡Alto a l'avanç del feixisme!» L'artista apel·la a la necessitat de fer front a la repetició d'episodis ben colpidors. Artur fa una lectura personal de la història visual de vençuts, exiliats, deportats i desapareguts durant la campanya d’extermini perpetrada pels nazis. Convida a parar esment en fets passats que, tanmateix, tornen a l'actualitat: auge de l’extrema dreta, guerra, bombardejos brutals, agressions a civils, racisme, genocidi, deportacions d’immigrants... L'exposició també acull la memòria de la Guerra Civil i l'horror que es patí a Xàtiva. Al Museu de Belles Arts hi ha, entre d’altres, la peça Mur de paraules (2024) i alguna referència al bombardeig de la nostra ciutat —al quadre La Mona i el Savoia Marchetti (2024), posem per cas. A l’església de Sant Feliu es pot contemplar una peça d'homenatge a Josep de Ribera. Aquesta peça ens recorda que Artur ja va mostrar en 2019, a la seua ciutat nadiua, una magnífica exposició antològica, "Sura com el desig i el destí en la memòria", que repassava cinquanta-cinc anys de producció artística. Per tant, l'artista torna a sa casa. "HALT! Imatges que pensen" colpirà profundament els espectadors de certa edat. Recupera la memòria d’un període fosc de la història de la humanitat i ens recorda la importància de preservar la memòria. Els escolars i els estudiants de secundària haurien de visitar l'exposició obligatòriament; és molt preocupant la ignorància de molts joves sobre els episodis més terribles de la història recent.»

Dues visions de la realitat política

Coses que Trump no esperava escoltar

Des de 2011, la reverenda Mariann Edgar Budde, de 65 anys, és líder espiritual de vuitanta-sis congregacions i deu escoles de l'església episcopal a Washington DC i quatre comtats de l'estat de Maryland. És la primera dona que exerceix el càrrec de bisbessa de la seua església, potser una de les més liberals de la Comunió Anglicana mundial. (Anteriorment, la bisbessa havia estat durant divuit anys rectora de l'església episcopal de Sant Joan a Minneapolis.) A més, Budde és historiadora, mare i àvia. Dimarts, féu el sermó de la missa d'investidura celebrada a la catedral de Washington, quan el nou president ja havia firmat les primeres ordres executives contra la diversitat de gèneres i els immigrants. La reverenda Budde va dir coses que Donald Trump no esperava escoltar: «Senyor president, milions han posat llur confiança en vostè que, com va dir ahir, ha sentit la mà providencial d'un Déu amorós. En el nom de Déu, li demane que tinga misericòrdia amb gent que ara té por en el nostre país. Hi ha famílies demòcrates, republicanes i independents algunes de les quals temen per les vides dels seus xiquets i xiquetes gais, lesbianes i transsexuals. Hi ha gents que cullen les nostres collites, que netegen les nostres oficines, que treballen en granges i empacadores de carn, que renten els plats quan nosaltres acabem de menjar als restaurants, que treballen en torns nocturns dels hospitals. Podran no ser ciutadans, o no tenir la documentació apropiada, però els immigrants, en la seua immensa majoria, no són criminals. Paguen els imposts, són veïns nostres i membres fidels de les nostres esglésies, mesquites, sinagogues i temples. Li demane que tinga clemència amb les persones de les nostres comunitats els xiquets de les quals temen que els seus pares siguen enviats molt lluny. Li demane que ajude les persones que fugen de zones de guerra, que pateixen persecució en les seues pròpies terres i vénen ací a trobar compassió i acollida. El nostre Déu ens ensenya que hem de ser misericordiosos amb l'estranger, perquè nosaltres també fórem estrangers en aquesta terra.» No és habitual que el nou president nord-americà senta davant seu aquest tipus de discursos. Donald Trump, un narcisista paranoide amb zero empatia, tingué la reacció irada que calia esperar: «No m'ha semblat un bon ofici... Podien haver-ho fet molt millor. Budde és una radical d'esquerra que m'odia. Hauria de demanar perdó.» Per la seua banda, el congressista republicà Mike Collins va dir que la bisbessa «hauria de ser inclosa en la llista de deportacions.»

Alto el foc

Vinyeta de Ferreres

Com una cabra

És ben sabut que sempre manen els mateixos al món. Per això solia ser indiferent que els EUA foren governats per republicans o per demòcrates. En realitat, sol manar el complex empresarial (la indústria armamentista, entitats financeres i fons d'inversió, tecnològiques, farmacèutiques, petrolieres...) que finança les campanyes dels candidats d'ambdós partits. Recorde haver llegit en 2010 El club de los elegidos (cómo la élite del poder global gobierna el mundo), un assaig de David Rothkopf, professor de la Universitat de Columbia, i membre d’un selecte grup d’institucions acadèmiques, empresarials i socials nord-americanes. Explica en el seu llibre com el poder global està concentrat en mans d’un nombre notablement reduït de persones de tot el món, sobretot dels EUA. Al poder ocult tant li és qui guanye les eleccions. L'experiència mostra que, amb mínimes variacions en matèria social, les polítiques econòmiques dels grans partits tradicionals solen ser les mateixes. Des d'aquesta perspectiva, la victòria de Trump no hauria de significar cap novetat destacable. Tanmateix, les coses podrien ser diferents en aquesta ocasió.

Primer cal aclarir que el Partit Republicà ja no és la força política conservadora de sempre. Ha esdevingut una formació d'extrema dreta populista que, segons el parer de molts analistes, pot ser considerada la versió nord-americana del feixisme pur i dur. El partit està totalment fagocitat per Trump. No hi ha nigú a les files republicanes que gose contradir-lo. Algun despistat creurà que el personatge ve precedit d'un enorme èxit empresarial. No. Una anàlisi de The Washington Post concloïa que «Trump és una barreja de fanfarroneria, fracassos comercials i èxit». Un èxit relatiu; ha estat en fallida diverses vegades. Al capdavall, és un especulador immobiliari que s'ha ficat en política per a forrar-se. Amb un discurs confús i populista, que apel·la a temors (als immigrants, a les minories, al feminisme) de molta gent de classe treballadora, ha aconseguit engalipar almenys la meitat dels nord-americans. I s'està produint una situació inèdita. Fins ara, el polític havia d'acatar les directrius del conglomerat econòmic. Amb Donald Trump s'ha girat la truita. Molts milionaris s'han posat a les seues ordres perquè li tenen por. És capaç de tot.

Alguns psicòlegs, com ara John Gartner, van assenyalar fa temps que Trump està mentalment malalt; patiria un greu trastorn psicològic, TNP, que l'incapacita per a complir adequadament amb les obligacions de màxim mandatari de la primera potència mundial. Segons el Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, Fifth Edition (DSM-5), principal font d'autoritat per a diagnòstics psiquiàtrics, Donald Trump patiria trastorn narcisista de la personalitat. Diferents psicòlegs i psiquiatres han plantejat la possibilitat que també patisca trastorn antisocial de la personalitat (TAP), trastorn paranoide de la personalitat (TPP) o trastorn delirant. ¡Uf! ¡En mans de qui estem! No seria la primera vegada en la història que un governant està com una cabra. Es demostra de nou l'error d'afirmar que la democràcia assegura l'elecció dels millors. El TNP sol comportar una sèrie de comportaments antisocials, especialment en narcisistes extrems. A més, en alguns casos, els malalts de TNP poden arribar a manifestar símptomes paranoides i fins i tot psicòtics, sobretot quan el seu ego s'expandeix sense límits. El retrat del personatge fa feredat.

 

Però tornem al complex empresarial dels EUA. El context local i mundial també ha canviat. Els EUA sempre havien estat paladins del lliure comerç, però ara són partidaris del proteccionisme, perquè alguns països asiàtics —Xina sobretot— amenacen l'hegemonia econòmica i tecnològica occidental. En aquesta nova situació, Trump pot posar-ho tot de cap per avall, començant per la democràcia. Un delinqüent sexual convicte, un defraudador fiscal, un colpista —que envià una torba d'energúmens armats al Capitoli de Washington, amb intenció d'impedir la certificació del resultat electoral que havia donat la victòria a Biden— s'ha fet amb la presidència de la primera potència mundial amb el suport d'una majoria exigua. Almenys fins a la meitat del seu mandat, tindrà poder absolut; controla l'executiu, les dues cambres legislatives i el Tribunal Suprem. Dos trets de la gent amb TNP és el fracàs continu a l'hora de distingir entre realitat i fantasia i els esclats de còlera quan es qüestionen les seues ficcions. Com les reaccions de Trump poden ser temibles, els immensament rics i la flor i nata del món empresarial han decidit no molestar-lo.

Xantatge de les asseguradores

Els ideòlegs del neoliberalisme, que inspiren les polítiques econòmiques dels governs de dretes, intenten desmuntar l’estat del benestar. Pensen que s’han de privatitzar tots els serveis públics. Aquestes intencions es manifesten clarament en la sanitat. Durant l'anterior etapa de govern del PP, el País Valencià fou pioner en la política d’externalització de diversos serveis sanitaris. La Generalitat arribà a tenir privatitzats cinc hospitals —el més pròxim en Alzira. De fet, la cessió d'hospitals públics madrilenys al sector privat s’inspirà en el model Ribera. Hi ha, però, altres aspectes de la política sanitària que passaven desapercebuts. Un d’ells afecta els treballadors públics. Els funcionaris civils de l’Estat no cotitzen al règim general de la Seguretat Social. Ho fan a la Mutualitat de Funcionaris de l’Administració Civil de l’Estat, Muface, que prestava fins ara l’assistència sanitària als seus afiliats a través de diferents entitats, amb les quals firmava un concert. Els mutualistes destinats al País Valencià (docents, empleats de l'administració general, policies nacionals, etc.) podien elegir entre el sistema sanitari públic o asseguradores privades.

Molts funcionaris triaven les companyies asseguradores; el seus serveis ambulatoris no estan tan col·lapsats com els de la sanitat pública. El Ministeri d’Hisenda, encantat; pagava unes primes molt ajustades per aquesta assistència externalitzada. Resulta, però, que totes les companyies mèdiques rebutgen de renovar el concert en vigor si la seua pretensió d'augment de les primes no és atesa. Al·leguen que la mitjana d’edat dels funcionaris està pujant exponencialment —els funcionaris jubilats també són mutualistes. La gent major resulta molt cara per a les empreses privades —la gent jove és més barata. (Cal recordar que l’empresa privada no sol pensar en la qualitat del servei que presta; pensa només en el benefici que n’obtindrà. Muface està a punt de desaparèixer. Des de certa esquerra es llancen uns missatges cridaners: «¡Que els funcionaris patisquen la merda d'atenció primària que rep la resta de treballadors!» D'acord amb les lleis de Murphy, una situació molt dolenta és susceptible d'empitjorar encara més. Si tots els mutualistes acaben passant al règim comú de la Seguretat Social, el col·lapse del servei públic pot ser total.

Al País Valencià, mutualistes i altres beneficiaris —els fills i les persones a càrrec dels titulars— formen un col·lectiu d'unes 120.000 persones. La província de València és la tercera de l'Estat amb major percentatge de mutualistes, el 6 %. Entre titulars i beneficiaris, Muface hi compta amb vora 87.000 afiliats, un 76 % dels quals venia optant per l'assistència sanitària prestada per empreses concertades. Als ambulatoris públics xativins, cal una cita prèvia per a les consultes de medicina familiar i especialitats. En tot el territori valencià hi ha quasi mig milió de pacients (441.605) esperant una primera consulta especialitzada. El temps mitjà d’espera per a ser atès per un especialista o ser sotmès a una cirurgia és de tres mesos (una setmana per a ser atès pel metge de família). Els terminis són més llargs en consultes d'especialitats com oftalmologia o traumatologia. En total, el 52 % dels valencians ha d'esperar almenys dos mesos per a rebre una primera consulta especialitzada. Al camp quirúrgic, les cirurgies plàstica, toràcica, neurològica, pediàtrica, d'urologia, traumatològica i d'otorinolaringologia superen els tres mesos d'espera.

Si traiem la mitjana de tots els camps, el 16 % dels valencians pendents d'una operació haurà d'esperar almenys sis mesos. L’aterratge en la sanitat pública dels mutualistes residents al País Valencià, nombrosos a Xàtiva i la seua rodalia, augmentarà les esperes. Llavors, la Generalitat continuarà la seua política de “derivar” pacients a clíniques privades. En altres paraules: molts funcionaris hauran fet un viatge d’anada i tornada. Estarem davant d’un peix que es menja la cua. En realitat, l'actitud de les asseguradores privades és un xantatge. Alguns estudis dubten de les pèrdues al·legades; des de 2018, les seues primes han augmentat el 18,6 % (el govern els ha oferit una pujada del 39 %), però l'IPC general sols ha pujat un 18,2 % (un 7,3 el del sector mèdic). El mutualisme només representa un 22% del negoci de les companyies. En l'altre 78 % guanyen molts diners. A més, han aprofitat els concerts amb Muface per a oferir als mutualistes serveis addicionals amb què també han guanyat molta pasta. Diuen que l'envelliment augmenta la sinistralitat, però el govern central els ofereix una pujada de prima substancial. ¡Tant els és!

Les companyies formen un oligopoli i saben que la sanitat pública, en mans de les comunitats autònomes, tindrà molts problemes si desapareix Muface. El sector deu voler que l'actual model sanitari col·lapse per sobrecàrrega. Així, podria fer-se amb una porció major del pastís. Ara bé, amb un finançament adequat i personal suficient, el sistema públic absorbiria sense cap problema els mutualistes que encara no s'han passat als serveis públics de salut. «L'ocasió té un pèl», diu el refrany. Es podria aprofitar el xantatge de les asseguradores per a desfer-se d'un veritable cavall de Troia de la sanitat privada. Alguns diuen que la pilota està en la teulada del ministre Óscar López, però les coses no són tan simples. Un munt de comunitats autònomes governades pel PP, que aspira a privatitzar la sanitat, hauria de millorar el sistema, cosa força improbable. Seria com demanar a la rabosa que cuide del galliner. D'altra banda, caldria revisar el sistema de finançament autonòmic; amb l'actual, els governs valencians la passen negra per a prestar els serveis públics, els sanitaris entre ells. En fi, no tardarem a veure com acaba l'embolic de Muface.

¡Cos a terra!

El cas Errejón

«Mai m'ho hagués imaginat», diria molta gent, quan sabé que Íñigo Errejón és un assetjador i un presumpte delinqüent sexual. Efectivament, els seu discurs polític i la seua cara de xiquet i alumne aplicat no inclinaven a pensar malament d'ell. Però l'edat i les experiències viscudes m'han dut al punt de no donar res per descomptat. I se sol donar per descomptat que la gent de l'esquerra —de la radical sobretot— no és masclista. ¡Cras error! El masclisme és transversal i no entén de classes socials, ni de partits polítics, ni de nivell cultural... Leon Tolstói maltractava la seua dona. Antonio Machado es va casar als 34 anys amb Leonor, que sols en tenia 15. Pablo Picasso, un misògin, sempre fou infidel a les dones, que maltractava psicològicament. Neruda fou un violador. Dos premis Nobel, Ramón y Cajal i Einstein, menyspreaven les seues dones. L'actor Nicolas Cage fou detingut per violència domèstica. Dir que no em sorprèn el masclisme d'Errejón pot resultar presumptuós, però sóc home. Em conec a mi mateix i conec altres homes.

El masclisme, com el racisme, és una cosa contra la qual s'ha de lluitar. I mai no podem estar segurs de la victòria total. Per això, sospite sistemàticament de tot aquell que afirma: «Jo no sóc masclista.» Quan se sent a dir, en cercles de l'esquerra alternativa, «nosaltres mai no permetrem que hi haja cap assetjador masclista al nostre partit», em ve al cap el refrany: «No digues mai d'aquesta aigua no en beuré, per tèrbola que siga.» Jo he passat per l'experiència ben freqüent d'escoltar frases masclistes durant reunions sense dones a prop, esmorzars d'amics, xerrades de sala de professors... «¡Redéu quin cul, quines cuixes i quin parell de mamelles!», «¿No veus la minifalda que duu? ¡Està demanant guerra!», «¡Quin polvo fotria jo amb eixa!» També he oït, alguna vegada, comentaris inapropiats sobre les alumnes, dits per professors. He arribat a sentir vergonya aliena durant reunions en terrasses. «¡Que rebona estàs, xiqueta!», li han dit alguns dels meus companyons a una xica que passava per davant de nosaltres i apressava el pas per a escapolir aviat de la incomoditat. Sé perfectament la distància que hi ha entre paraula i acte.

Quan jo he mostrat el meu desgrat amb la situació, m'han amollat: «¡Xe, tu! Si no anem a poder parlar tranquil·lament entre amics...» No cal dir que els meus amics són, sense excepció, honrats pares de família —alguns amb filles—, homes respectables que ja han ultrapassat l'edat madura, molts d'ells persones d'idees progressistes o afiliats a partits d'esquerres... Calcule —però ja es veu que mai no es pot ficar la mà al foc— que difícilment passaran de la paraula a l'acció. Ara bé, certes paraules no són innocents; bé que no esdevinguen actes, exterioritzen un interior gens presentable, són símptoma d'una masculinitat tòxica. He començat la meua reflexió enumerant uns quants personatges destacats —als àmbits de les lletres, l'art i la ciència— que, tanmateix, no tenien un capteniment decorós amb les dones. Entre els polítics també pul·lula la misogínia. Errejón sols és la punta de l'iceberg. (Recordem, per exemple, Alfonso Guerra.) «¿I a Xàtiva?», podríem preguntar-nos. ¿Existeixen en el nostre entorn més immediat, ara i ací, mascles de certa notorietat que no tracten bé les dones? Crec que sí, bé que coste detectar-ne. Cal un bon radar.

Hem d'afinar els criteris de cerca. No em referisc als agressors que descriu Laura Bates en el seu llibre Los hombres que odian a las mujeres. Pense més bé en persones com ara Juan Ramón Jiménez o Manuel de Falla, homes que només necessiten algú, una dona, que els solucione les necessitats quotidianes i, si pot ser, les eròtiques i afectives. Els dos personatges que he citat anul·laren respectivament dona i germana, mentre ells es tancaven en la seua torre de marfil i es dedicaven exclusivament a l'elevada tasca creativa. Sorprendria saber que potser també existeix a Xàtiva aquesta classe de mascle il·lustre, la vida privada del qual xoca frontalment amb l'aura pública. ¿Estendre la roba, fer-se el llit, anar al mercat o portar els néts al col·legi? ¡Ha! «De tot això s'encarrega la meua dona.» ¿Tenir cura de l'esposa quan està malalta? «Que se n'ocupen les filles, o contractem una empleada domèstica.» I ves per on, aquests grans homes passen per ser la mar de progressistes. ¿Íñigo Errejón? Sovint, tenim el masclisme ben a prop i no el detectem.