Els drets dels treballadors immigrants

Els fluxos migratoris nodreixen el negoci de les màfies dedicades al tràfic il·legal d'immigrants, sobretot dels procedents d'Àfrica. El treballador immigrant irregular, desproveït sovint de cap cobertura jurídica o social, és objecte d'explotació, a mercè d'empresaris sense escrúpols que li imposen condicions laborals o de vida pròximes a l'esclavitud, al tràfic o al treball forçós. La seua indefensió és total i rarament acut als tribunals, perquè tem ser descobert i expulsat del país en què es troba il·legalment. Aquests treballadors produeixen grans beneficis econòmics en els estats que els ocupen i realitzen treballs poc qualificats que els nacionals rebutgen (agricultura, treball domèstic, cura de xiquets, majors i malalts, construcció, hostaleria...). Un avanç molt significatiu en el reconeixement dels drets de les persones migrants fou l'aprovació en 1990, per l'Assemblea General de l'ONU, de la Convenció Internacional sobre la Protecció dels Drets de tots els Treballadors Migratoris i els seus Familiars, aprovada per l'Assemblea General en 1990. Tal com establia el text de la CDTF, entrà en vigor en 2003, quan l'havien ratificat vint estats.

Tanmateix, fins ara, cap estat receptor d'immigrants (ni estats desenvolupats, ni altres com Índia o Sud-Àfrica) no ha ratificat la convenció. L'Estat espanyol es nega —inclús quan governen els socialistes. Els diversos executius al·leguen que els immigrants ja estan suficientment protegits per la Constitució i per la legislació sobre la matèria. Tanmateix, el 2020, any de pandèmia, el relator especial sobre extrema pobresa i drets humans del Consell de Drets Humans va visitar Espanya i va constatar la situació crítica d'alguns estrangers. Hi havia a Espanya uns sis milions d'immigrants, el 56% dels quals procedia de fora de la UE. Aquests corrien el major risc de pobresa i exclusió social. El relator visità en Huelva un poblat de barraques «sense electricitat, ni aigua corrent, ni comunes, els habitants del qual, treballadores i treballadors immigrants, hi vivien durant anys». El Defensor del Poble, ACNUR, l'Organització Internacional per a les Migracions i moltes ONG informaren que, aquell any, 23.023 africans (inclosos 2.666 menors no acompanyats) arribaren en pasteres i petits bots i almenys altres 480 van morir a la mar.

Les condiciones d'acollida i assistència en centres improvisats continuen sent força inhumanes en 2024. S'impedeixen els trasllats a la península i es violen sovint els drets humans. La CTMF compta amb 56 estats part, entre els quals no figuren Espanya ni els altres membres de la UE. El principi de no discriminació és la clau de volta de la convenció. Es recull en dos articles. L'1.1 estableix que la CTMF serà aplicable «a tots els treballadors migratoris i als seus familiars sense cap distinció per motius de sexe, raça, color, idioma, religió o convicció, opinió política o d'altra índole, origen nacional, ètnic o social, nacionalitat, edat, situació econòmica, patrimoni, estat civil, naixement o qualsevol altra condició». Bé que la llista dels motius de distinció prohibits és il·lustrativa i no exhaustiva, és més ampla que la recollida en els Pactes Internacionals de Drets Humans. L'article 7 imposa als estats l'obligació de respectar i assegurar a tots els treballadors migratoris i als seus familiars que es troben als seus territoris o sotmesos a la seua jurisdicció els drets prevists en la convenció, sense cap distinció pels motius ja assenyalats en l'article 1.1.

Queda clar, per tant, que molts immigrants arribats a Espanya no estan protegits. Es podrà dir que tampoc no ho estan moltíssims autòctons, en matèries com habitatge i condicions laborals. I això és aprofitat per la dreta, que predica: «¡Primer, els espanyols!» L'esquerra radical està en contra de fer distincions. Pablo Iglesias, per exemple, va dir açò en una tertúlia de RNE: Si los sindicatos aceptan el marco «los españoles primero», es solo cuestión de tiempo que arrase la ultraderecha. Es planteja, per tant, un dilema: ¿cal tractar d'una manera igual migrants i naturals del país o han de tenir preferència, quant a protecció de drets, els naturals? Hi ha dues teories al respecte: universalista i nacionalista. Els partidaris de la primera defensen la universalitat dels drets humans. Els nacionalistes afirmen, però, que els nacionals han de tenir preferència sobre els immigrants. En qualsevol cas, la precarietat dels desfavorits forans i autòctons és culpa del capitalisme, o de la seua expressió ideològica actual, el neoliberalisme, que no té fronteres. Un govern progressista no hauria de fer distincions, almenys en allò bàsic —com la salut, l'habitatge i l'educació.

Es podrà debatre si cal restringir o no l'entrada d'immigrants, però aquests, una vegada tinguen l'estatus de residents, no haurien de ser discriminats. Això de «¡Primer, els espanyols!» descansa sobre la fal·làcia que els forans furten llocs de treball als autòctons. No. Molts forans sense cap qualificació fan treballs mal remunerats i rebutjats pels nacionals (cures, treball domèstic, feines agrícoles...). Els estrangers també exerceixen professions en què escassegen titulars —metges, per exemple. ¡Professionals d'alta qualificació formats a cost zero! Inclús els empresaris i el PP diuen que ens cal mà d'obra immigrant. La dreta té facilitat per a trobar eslògans senzills, curts i entenedors, bé que hipòcrites i fal·laços, per a explicar solucions a problemes complexos. En canvi, la socialdemocràcia no acaba de trobar consignes del mateix estil basades en la veritat. I explica confusament aspectes com les expulsions. El PP demana deportacions massives i el PSOE calla. Però Espanya és el quint país de la UE que més migrants irregulars torna després de França, Alemanya, Suècia i Xipre (més de 2.500 durant el primer trimestre, segons Eurostat).

Josep de Ribera a casa

Falta d'integració

Sovint se sent dir: «Parlen molt de la invasió d'immigrants africans, però no diuen res dels milers d'ucraïnesos residents a Espanya.» (A l'Estat espanyol resideixen més de 300.000 ucraïnesos, quasi 200.000 arribats després de la invasió russa al seu país.) Anem a les xifres. Amb dades de 2022, aquesta era la situació a Espanya. Hi residien 8.260.000 estrangers, el 17% d'una població total espanyola de 48.600.000 habitants (el 12,5%, si es descomptava la gent d'origen estranger que havia obtingut la nacionalitat espanyola). Un 45% d'estrangers procedien d'Hispanoamèrica, un 30%, de països europeus, un 18%, d'Àfrica, un 7%, d'altres llocs —Xina, Pakistan, Afganistan... Per tant, almenys el 75% dels immigrants comparteix algun tret ètnic o cultural —que inclou les arrels religioses, amb independència de si són creients o no —amb els espanyols. Colombians, ucraïnesos, veneçolans, argentins, alemanys o britànics son percebuts com persones semblants a nosaltres. Això ens tranquil·litza. Perquè la por a l'"altre" sol estar darrere de la xenofòbia. Entre el 20 i el 22% dels emigrants procedeixen, però, de llocs on l'islam és la religió predominant.

La nostra percepció d'aquestes persones és diferent; tenen ètnies, cultures i una tradició religiosa —no importa si són agnòstics o practicants— distintes a les nostres. És probable que no vagen a ser rebuts com els altres immigrants. I això ens porta al problema de la falta d'integració dels col·lectius magrebins, subsaharians, pakistanesos, afganesos... Estarien integrats si visqueren al mateix carrer que els ciutadans autòctons, a la mateixa escala, acudiren als mateixos restaurants i bars... Com manquen d'espais d’integració, la mesquita i el locutori esdevenen els únics punts de reunió. Això provoca que molts immigrants, no particularment religiosos, acaben caient en la xarxa fonamentalista impulsada des de les mesquites. El resultat és una comunitat musulmana que predica el nosaltres i ells, els fidels i els infidels. Això adoba el refús mutu entre part dels arribats i part dels ciutadans de la societat d'acollida. Un peix que es menja la cua. Naturalment, ni tots els immigrants ni tots els autòctons cauen en aquest cercle viciós, però es dibuixa un panorama propici per a l'augment de la islamofòbia i la xenofòbia que aprofita l'extrema dreta.

La integració es torna tan difícil que molta gent de bona voluntat apel·la a la multiculturalitat. El sociòleg alemany Ralp Dahrendorf parla d’una societat estructurada en vides separades en un espai públic comú que és igual per a tots. Aquesta expressió ens porta directament a parlar del multiculturalisme com un model que tendeix a mantenir distintes cultures separades i aïllades. Evidentment, l'assimilació de nouvinguts —el model francès basat en la màxima «A la terra on vas, fes el que veuràs»— no ha acabat de funcionar enlloc. Per als francesos, la integració dels magrebins passa perquè accepten les valeurs republicaines laics. Però no sembla que l'objectiu s'haja aconseguit. Els primers algerians o marroquins arribats a França no eren conflictius, però alguns néts engreixen les files de la gihad. La marginació i el desarrelament —no se senten francesos ni magrebins— els llança en braços de xarxes radicals que ofereixen identitat i sentit de pertinença. El model ha fracassat, no perquè falle la teoria, sinó perquè no s'han fet bé les coses en la pràctica. Els disturbis racials a les perifèries de París i altres ciutats ho demostren.

Encara que tots els ciutadans són iguals en teoria i tenen les mateixes oportunitats, els altíssims índexs de desocupació de la població d'origen immigrant o la creació de guetos als afores de les grans ciutats palesen la disfuncionalitat del model republicà. A casa nostra, hauríem de prendre nota. Quant al multiculturalisme —el model britànic—, duu a la segmentació en compartiments estancs i pot suscitar una enorme conflictivitat social, com vam veure dies passats. En crear-se comunitats separades, les minoritàries entren en conflicte amb l'autòctona, majoritària i que professa els valors dominants. La comunitat musulmana radicalitzada, posem per cas, exigeix, apel·lant a les llibertats democràtiques i els drets humans, que es respecten determinats valors culturals seus que xoquen frontalment amb els valors constitucionals. Alguns ciutadans estaran disposats a cedir. Altres, en canvi, no acceptaran que hi haja lleis a la carta per a cada comunitat ètnica o cultural. I la concepció de nació espanyola que vindica la dreta més reaccionària (unió perpètua indissoluble amb trets culturals i identitaris propis i eterns) no ajuda a la integració.

S'ha de rebutjar la islamofòbia indiscriminada contra qualsevol persona per professar l'islam. Cal tractar els musulmans com ciutadans sense més, amb els seus drets i els seus deures. També cal adonar-se que existeixen musulmans invisibles, és a dir, gents que no fan ostentació pública de les seues creences. Ara bé, el respecte a tothom no ha d'impedir la crítica a les idees —sovint intolerants i sectàries— que atempten contra la dignitat i els drets humans, ni el rebuig de qui les patrocine. («La crítica a idees, líders, símbols o pràctiques de l’islam no és islamòfoba per se, tret que vaja acompanyada d’odi cap als musulmans en general», afirma Ahmed Shaheed, relator especial de l'ONU en matèria de llibertat religiosa o creences.) No sé si encara estarem a temps de revisar la nostra percepció dels musulmans. Sembla que ens adrecem, amb passes de gegant, cap a una societat articulada al voltant del multiculturalisme, model que no ha funcionat al Regne Unit. L'aversió als immigrants —musulmans sobretot— està darrere del Brexit i els greus avalots de l'extrema dreta. Quan veges la barba del teu veí pelar, posa la teua a remullar.

¿Pintures murals descontrolades?

En algunes viles i ciutats del centre d'Europa existeix el costum de decorar les façanes de les cases tradicionals amb pintures murals. A partir del segle XVI, el Renaixement es va estendre des del centre d'Itàlia fins al nord, va travessar fronteres i exercí una enorme influència al Tirol meridional i Baviera. Els primers frescos van aparèixer a les façanes de moltes esglésies, palaus i castells. Però l'arquitectura popular adoptà també el muralisme. El costum s'ha conservat en contrades d'Alemanya, Suïssa, Àustria... Un dels indrets més emblemàtics és Oberammergau, vila de l'Alta Baviera pròxima a la frontera amb Àustria. La seua tradició de murals començà al segle XVII i s'allargà fins al XIX. Predominen, per tant, els estils barroc i rococó. Els murals no sols representen escenes religioses o de la vida quotidiana. També sovinteja el trompe-l’oeil que simula elements arquitectònics (frontons, volutes, columnes) al voltant de les obertures (portes, finestres, balcons). Es fa servir la tècnica del lüftl —paraula de la qual prové el nom lüftlmalerei que es dóna als frescos de les façanes—, consistent a pintar sobre guix tendre de pedra calcària.

El lüftl permet que els pigments penetren més profundament en el morter. Així s'assegura millor la conservació i la durabilitat dels frescos, que han de suportar els agents meteorològics. A hores d'ara, els murals continuen pintant-se en estils més moderns. La tradició es conserva en diferents localitats de Suïssa (com Lucerna o Stein am Rhein, vila ben bonica situada a les vores del llac Constança) i d'Àustria (com Kufstein o Graz), però les seues petjades es veuen en moltes altres poblacions. El principal atractiu turístic de Stein am Rhein són les seues pintures murals. I ara ve la pregunta del milió: ¿ha existit alguna vegada a Xàtiva la tradició de pintar escenes a les façanes? ¡No! Però estem a punt d'inventar-la. I açò ens remet irremeiablement a Toni Espinar, el magnífic pintor d'Alzira que viu a casa nostra. Encara recorde la meua sorpresa quan, ja fa un bon grapat d'anys, vaig veure l'espectacular mural inspirat en la Vista de Xàtiva d'Anton van den Wyngaerde, que Espinar havia pintat en unes mitgeres de la part alta del carrer de les Ànimes.

Ha plogut des de llavors i comencen a sorgir problemes com la proliferació de murals al conjunt històric —de què també forma part el Raval— i l'abús de l'autoria única. Una xativina que viu i treballa a Barcelona fa aquesta reflexió assenyada: «M'agraden els murals de Toni Espinar, per la seua barreja de reivindicació, tradició i estètica presa del còmic. Però m'agrada veure'ls a zones "neutres" de Xàtiva, com el Raval, i no de manera descontrolada a la plaça del Mercat o llocs emblemàtics del centre històric.» La imatge inveterada de la plaça del Mercat i els espais adjacents s'altera; entre murals enllestits i projectes que encara no s'han materialitzat —¡i tant de bo no s'arriben a materialitzar mai!—, la fesomia del districte Ciutat canvia. Al nucli històric hauria de respectar-se la paleta de colors tradicionals. Crec recordar que els tècnics d'urbanisme i patrimoni la van establir fa temps. ¿Encara estarà vigent? En moltes poblacions valencianes, la gent solia pintar els fronts de les cases amb certs colors. Es conserva el costum al nucli històric de la Vila Joiosa i en Alzira, al seu barri de la Vila. La lògica diu que es faria el mateix a Xàtiva.

Cal plantejar-se algunes preguntes: ¿els propietaris han de demanar llicència quan volen exhibir murals a les façanes dels seus immobles? ¿existeix un reglament municipal sobre això? ¿què diu la Direcció General de Patrimoni Cultural? (Del Pla Especial de Protecció del Centre Històric, millor no parlar; deu dormir en algun calaix de conselleria.) Les façanes són de domini públic, però plana la sospita que els últims murals pintats a Xàtiva manquen de permís municipal. Jo no tinc res en contra de l'art urbà. N'he vist mostres superbes a Berlín, Leipzig o llocs més pròxims. Un edifici de l'avinguda Miguel de Cervantes de Múrcia, per exemple, exhibeix un enorme Dalí pintat per l'artista brasiler Eduardo Kobra. Les pintures de carrer —no els grafits o els gargots anònims— humanitzen els espais de les perifèries urbanes, poden embellir mitgeres i fronts de blocs d'habitatges d'estil arquitectònic indefinit, ruscos en què sol viure gent de classe obrera. Ara bé, ¡ja n'hi ha prou, d'invents en ple nucli històric! Una mica agrada, però massa embafa.

(publicat a Levante-EMV, el 07/09/2024)

Xàtiva a Estellés

Utopies i prioritats

Atès que els estudis existents sols han pogut valorar les conseqüències de l'obertura de fronteres en àmbits regionals limitats, no pot pronosticar-se què passaria si foren completament obertes per a tots els habitants del planeta. No pot descartar-se que, sense arribar als extrems apocalíptics que alguns han presagiat, l'obertura, almenys a curt termini, tingués costos importants per als estats receptors. Per tant, en contra de l'habitual tendència dels teòrics de la justícia global a ignorar aquest tipus d'escenari, sembla difícil negar que l'obertura de fronteres suscitaria un dels supòsits de col·lisió de les responsabilitats distributives globals i les lleialtats patriòtiques. Els partidaris de la concepció estatalista de la justícia global opinen que aquests conflictes han de resoldre's en favor del pol dels compatriotes. En fi, hi ha raons per a concloure que, si es reconegués un dret humà ple a la mobilitat internacional, molta gent optaria per migrar a altres països. Atès el volum de persones que aspirarien a entrar en determinats estats, és ben probable que als receptors dels fluxos migratoris els resultés impossible d'oferir acomodament a tothom.

Llavors, semblaria raonable donar prioritat a demandes d'entrada dels qui necessiten migrar per a satisfer les seues necessitats més bàsiques, davant dels qui desitgen fer-ho per a millorar el seu nivell de vida o, simplement, per a accedir a certes preferències no vitals que no poden satisfer en llurs països d'origen. Mentre que, per a uns, açò significa que la defensa d'una major obertura de fronteres deuria deixar de basar-se en la llibertat internacional de moviment per a centrar-se en la justícia distributiva global, per a altres suposa que sols els primers tindrien un autèntic dret humà a emigrar. Però alguns teòrics consideren que, ni tan sols concebuda com un dret de fuga, la immigració és un dret humà. No supera el test de compatibilitat, que obliga a determinar quina manera d'implementar els drets primaris a la subsistència o a un nivell de vida adequat afecta menys drets dels ciutadans del l'estat receptor amb els quals es tenen obligacions correlatives. En tot cas, encara que permetre la migració no siga la mesura més eficaç per a lluitar en conjunt contra la pobresa extrema, això no significa que no siga eficaç per als qui migren fugint d'ella.

Si adoptem una perspectiva humanitària, potser la forma més ràpida de satisfer les necessitats bàsiques i urgents dels qui pateixen pobresa extrema exigiria deixar-los travessar les fronteres i entrar a formar part del club per a beneficiar-se, com a ciutadans o residents, d'oportunitats reservades als qui ja estan dins. No pot demanar-se'ls als potencials migrants que esperen que llurs països es desenvolupen econòmicament, o que la redistribució de riquesa reduïsca las grans desigualtats globals i millore les seues condicions de vida, perquè no viurien per a veure-ho. La mesura més important per a baixar els costos d'alçar les restriccions a la migració és la creació d'oportunitats als països pobres. Si aquests duen a cap més reformes (fonamentalment, mesures efectives contra la corrupció) i els països rics afavoreixen la reducció del deute extern, fan una regulació més justa del comerç mundial o atorguen més i millor ajuda exterior, es reduiria la pressió migratòria i resultaria segur per als estats receptors alçar les restriccions. Però aquest horitzó sembla a hores d'ara absolutament utòpic. La massa de desfavorits no pot esperar eternament.

Si el contingut del dret de fuga inclou l'opció de travessar les fronteres de tots els estats, i no d'algun que permeta l'accés a una vida mínimament decent, llavors, en absència —com s'esdevé en l'actualitat— de mecanismes institucionals, tant regionals com mundials, que garantisquen una distribució equitativa d'aquests refugiats econòmics, no pot descartar-se que el dret en qüestió puga acabar imposant costos excessivament onerosos sobre els estats receptors. El punt de partida per a afirmar l'existència d'un dret humà ple —un dret moral universal— és alguna consideració axiològica, algun interès universal o algun vincle amb la dignitat humana. Però un dret no equival a les consideracions de valor que el fonamenten. Al contrari, la seua existència dependrà de si les consideracions relatives a la dignitat i l'interès són suficients per a imposar una obligació als altres. I una obligació, que és el contingut d'un dret, sols existirà si és factible, la qual cosa està condicionada al fet que siga possible complir-la sense una càrrega excessiva. En qualsevol cas, mentre es debaten qüestions morals i jurídiques, s'han d'atendre les prioritats.

Recital poètic

Beneficis i costos per als països emissors i receptors

Generalment, ningú no emigra del seu país per gust. La gent sol fugir de casa per necessitat. En realitat, el dret a romandre al seu país és, per a una immensa majoria de persones, més important que l'inexistent dret a migrar. Però les coses no són blanques o negres. Sovint, se'ns escapen matisos del fenomen migratori. Tenim, per exemple, el debat sobre els beneficis o els costos que provoca el fenomen en els països emissors i receptors dels migrants. Federico Arcos Ramírez explicava l'estat de la qüestió en un article publicat a Cuadernos de Filosofía del Derecho. Els països receptors solen guiar-se per una màxima: és prioritària la justícia igualitària domèstica davant un hipotètic dret a la mobilitat internacional per a satisfer interessos no vitals. No n'hi ha prou amb reconèixer la universalitat d'un interès; cal determinar les responsabilitats que comporta la seua satisfacció, ço és, el seu cost. Una explicació satisfactòria de l'existència d'un dret humà ha d'oferir també una explicació sobre l'origen dels recursos per a satisfer-lo i de les raons per les quals certes persones —evidentment els contribuents— han de proporcionar-los.

A diferència del dret democràtic a la mobilitat dins les fronteres estatals, un "dret" a traspassar-les no constitueix cap raó capaç d'imposar el tipus d'obligacions que permetrien considerar-lo un dret humà ple, ja que els deures positius que tenim amb els estrangers són menys exigents que els deures amb els compatriotes. El motiu pel qual no podem considerar la llibertat internacional de circulació equiparable a la lliure mobilitat per l'interior dels estats és que només la segona imposa deures positius de magnitud suficient per a considerar-la un dret ple. Els deures amb els estrangers no exigeixen anteposar alguns de llurs interessos a la satisfacció d'altres aspectes del bé públic o l'interes general. A més, són deures que sols entrarien en funcionament de manera subsidiària, quan els seus estats d'origen fracassaren en la protecció dels drets humans. No hi ha contradicció a defendre un dret ple a la lliure circulació i, alhora, rebutjar el d'immigració; inclús si els interessos subjacents en ambdós casos són simètrics, les obligacions recíproques entre els ciutadans de l'estat receptor i les degudes als no ciutadans són asimètriques en molts àmbits.

De l'anterior es conclou que fonament i contingut dels deures de la justícia global i la justícia domèstica són distints. Es pot produir una col·lisió particularment intensa a l'hora de determinar la política migratòria que cal adoptar. La col·lisió descansa en previsions ben discutibles sobre els costos que l'obertura de fronteres té per als estats receptors. La dreta augura una caiguda de salaris brusca a causa de la competitivitat a la baixa, desencadenada per l'arribada de nombrosos immigrants. Es posa en dubte la viabilitat de l'estat del benestar per la sobrecàrrega que patirien els serveis socials. L'augment de la desigualtat multiplicaria la conflictivitat i la pressió política en favor de la redistribució. Finalment, els sentiments de solidaritat i identificació mútua —és a dir, els sentiments identitaris— que permeten sostenir la justícia social podrien veure's soscavats per l'increment de la diversitat ètnica i cultural associada a la immigració. Açò és com el peix que es menja la cua. La dreta predica la catàstrofe i molta gent assegura la catàstrofe perquè l'ha sentida predicar a la dreta. Però hi ha dades que desmenteixen aquest panorama tan ombrívol.

Els immigrants fan poc ús dels serveis socials. Que col·lapsen la sanitat pública, per exemple, és un mite; llevat de casos d'extrema urgència, els immigrants no abandonen el seu lloc de treball. (Recordem que emigren per a guanyar-se la vida.) D'altra banda, pal·lien els efectes negatius de l'enorme davallada demogràfica d'estats receptors com el nostre. Llurs cotitzacions milloren la situació dels sistemes públics de pensions. Quant als llocs de treball que ocupen, solen ser els majoritàriament rebutjats pels nacionals dels estats receptors —cosa particularment perceptible al sector de cures. També es pot analitzar la qüestió des del costat dels estats emissors. Se sol dir que les divises enviades pels migrants constitueixen una de les mesures més eficaces per a incrementar els ingressos dels seus països d'origen i reduir la pobresa a nivell nacional, regional i mundial. Per tant, la migració facilita, alhora, la fugida de la misèria, d'aquelles persones que aconsegueixen entrar en un país ric, i la millora de la situació dels qui s'han quedat a casa. El problema és que això no és cert en una gran majoria dels casos. ¡Massa idíl·lic per a ser veritat!

Podria ser que les remeses beneficien únicament els més avantatjats de les societats d'origen (nombrosos migrants han de despendre enormes quantitats de diners per a poder iniciar el viatge d'emigració) i provoquen inflació en els preus de la terra i altres recursos escassos. En la pràctica, alçar les restriccions a l'entrada d'immigrants no sol traduir-se sols en l'arribada de treballadors poc qualificats; també entren molts professionals (enginyers, economistes, metges, infermers, professors...). La fugida de cervells perjudica els països pobres i beneficia, almenys teòricament, els rics. En realitat, la lluita contra la pobresa mundial exigeix a mitjan i llarg terminis més polítiques de desenvolupament en comptes de més migració. En qualsevol cas, l'assumpte és molt complex. Per això causa perplexitat la demagògia que es fa servir en els debats públics sobre les polítiques migratòries que haurien d'adoptar estats receptors com el nostre. La dreta populista parla contínuament de l'efecte crida, però no explica quines accions d'ajuda exterior i altres mesures dirigides al desenvolupament econòmic de països pobres prendria si governés.