Cartell de la Fira 2024

 

Cartell dissenyat per Andreu Alfaro per a la fira de 1995.

No arribà a imprimir-se i ha estat recuperat per a la fira d'enguany

gràcies a Dolors Tormo, vídua de Joan Juan Barberà,

a qui Alfaro havia regalat l'esbós del cartell.

Ha estat actualitzat per Andrés Alfaro, fill de l'artista.

To piss off the left

Un dels elements més importants de l'actual confrontació política entre esquerra i dreta és la guerra cultural. Hi hagué un temps en que existien molts consensos entre la dreta conservadora i l'esquerra, tant comunista com socialista. A partir de Margaret Thatcher i Ronald Reagan, però, l'avinença sobre certs temes saltà pels aires. I des de llavors, la clivella entre uns i altres ha anat eixamplant-se cada vegada més. S'han trencat els ponts polítics. La dreta reaccionària pretén fer una esmena a la totalitat del sistema; voldria exterminar l'esquerra —acabar con los zurdos, en paraules de Milei— i, de pas, enderrocar un dels pilars de la democràcia liberal, l'alternança de partits en el poder. En matèria econòmica, es va imposant a poc a poc un neoliberalisme d'origen anglosaxó el qual, com diu el sociòleg francès Emmanuel Todd, no és cap innovació, sinó un nou sistema moral. «Els anglosaxons ja no tenen un model racional, sinó nihilista, propi del protestantisme zero.» I el nihilisme, la manca de moral, duu inexorablement a la destrucció de la societat civilitzada. Al capitalisme especulatiu ja no li interessa ni mantenir l'estat del benestar.

En altres èpoques, els conservadors —els demòcrates cristians sobretot— volien llevar-li validesa al concepte de lluita de classes. (Advocaven per l'enteniment i l'harmonia entre tots els estrats socials.) Ara, però, la dreta ha decretat la guerra contra els treballadors i els exclosos socials. És ella mateixa qui ha desfermat la lluita de classes. Trump, Bolsonaro o Milei són alguns dels portaestendards d'un nou capitalisme anàrquic i salvatge. ¿Té representants a Espanya? ¡I tant! La principal representant és Isabel Díaz Ayuso. A Madrid, els està arrabassant terreny inclús als feixistes de Vox. Insulta sense complexos el líder dels socialistes. Fins a la darreria dels setanta, aquest comportament era impensable. Díaz Ayuso diu fill de puta a Pedro Sánchez sense tallar-se un pèl. L'últim episodi, la visita del president argentí Javier Milei, a qui Díaz Ayuso ha imposat la Medalla Internacional de la Comunitat de Madrid, és l'enèsima mostra del combat acarnissat contra l'esquerra. Díaz Ayuso, que actua com una cap d'estat, ja ni respecta les convencions. Es capté així simplement per a cabrejar l'esquerra —to piss off the left, fa l'expressió anglosaxona.

L'humor de Sampé

Futur ple d'incògnites

Excepte en Ontinyent, on el PSOE torna a ser el partit més votat, el PP ha guanyat les eleccions europees a la Vall. Compromís-Sumar ha perdut 483 vots, però conserva la tercera posició. A la Costera i la Canal de Navarrés, tot i perdre vora 4.000 paperetes, el PSOE manté l'hegemonia. Els comicis europeus conviden a la reflexió. Ja s'han establert paral·lelismes amb les eleccions generals, autonòmiques i municipals. Amb una distribució de vot com la de diumenge, les Corts Valencianes tindrien majoria aclaparadora de dreta i extrema dreta. Ara bé, totes les eleccions no són iguals. La gent no vota el mateix en unes i en altres. Per tant, fer extrapolacions és un exercici inútil que només serveix per a prendre-li el pols a la situació política, per a detectar per on van les coses. També s'ha de tenir present l'abstenció. El dia 9, fou superior al 40% en les tres comarques. Fixem-nos a Xàtiva. Hi han guanyat els socialistes, però han quedat a molt poca distància del PP, que s'ha cruspit els vots de C's. Vox ha millorat una miqueta els seus resultats, però la gran sorpresa són els 603 vots obtinguts per Se Acabó la Fiesta, grup a la dreta de Vox.

Les paperetes aconseguides pel PSOE, Sumar-Compromís i Podemos (5.703) superen les de PP, Vox i SALF (5.600). L'esquerra ha aconseguit el 48'08% dels vots. La dreta i l'extrema dreta, el 47'21. ¡Diferència inferior a una dècima! Però això no és el més rellevant. En unes eleccions locals, els grups polítics que hi concorren han de superar la barrera del 5% dels vots per a entrar a l'escrutini. Podemos, amb el 3,40%, s'hauria quedat fora, però SALF, amb el 5'08, hauria entrat. ¡Uf! En fi, ja s'ha dit que totes les eleccions no són iguals. A més, caldrà aïllar incògnites. En els pròxims comicis locals, ¿existirà encara Sumar? ¿Compromís es presentarà sol o en coalició? ¿I què faran EUPV i Podem? Sumar, Izquierda Unida i Compromís han concorregut ensems a les recents europees. Podemos, que anava al seu aire, se n'ha sortit prou bé; Irene Montero serà europarlamentària. A Xàtiva, però, els seus resultats han estat desastrosos. Resulta molt cridaner un detall: es critica que l'exconseller Vicent Marzà, de Compromís, estigués en tercera posició a la llista de Sumar; Izquierda Unida, que ocupava el quart lloc, s'ha quedat fora de l'Europarlament.

En repassar els percentatges de vot obtinguts per la coalició en les comunitats autònomes (2'1% a Galícia, 2'5% a Extremadura, 4,3% a Catalunya...), descobrim que Sumar n'ha tret el més alt, un 7'6%, al País Valencià. És a dir, sense el concurs de Compromís, la trompada de Sumar encara podria haver estat més severa. Però la dada de país no es deu extrapolar sense més a Xàtiva, on Compromís no té representació municipal des de fa sis anys. Els grups espanyols de l'esquerra alternativa s'ho han de fer mirar. (Podrien prendre exemple del front popular creat a França, de cara a les eleccions que acaba de convocar Macron.) Per la seua banda, a Compromís li urgeix decidir què vol ser de major. I el PSOE ha d'anar alerta; si es queda sense socis, ¡adéu a futurs governs d'esquerres! ¿La davallada de l'esquerra xativina és conseqüència de l'abstenció? Podria ser. En 2019 s'abstingué el 34'2% dels xativins. Diumenge passat, el 46'8%. Això explicaria que el conjunt de la dreta haja tret pràcticament els mateixos vots i l'esquerra n'haja perdut 2.680.

Els partits més perjudicats han estat Podemos i el PSOE, dianes principals de la màquina del fang engegada per la dreta. De fet, CpE (Compromís per Europa), coalició en què participava Compromís, obtingué a Xàtiva en 2019 els mateixos vots que Sumar enguany. Però els morats, que es presentaren en 2019 amb la marca Unidas Podemos (Podemos-IU), han patit una enorme sagnia de vots. (IU tampoc no sembla haver aportat gran cosa a Sumar.) Parlar d'abstenció és parlar de desencant. Molta gent d'esquerres ha optat, decebuda, per quedar-se a casa o marxar a la platja. Posat a fer d'endevinaire, jo imagine que l'abstenció no serà tan elevada en unes futures eleccions locals. D'altra banda, Xàtiva Unida sol traure bons resultats. Però no sabem com es reorganitzarà l'esquerra alternativa, ni si Compromís de Xàtiva aconseguirà reeixir. Són moltes incògnites. Queda temps per als pròxims comicis. Mentre arriben, no guanyarem per a ensurts: guerra bruta judicial, boicot a l'amnistia, intents d'enderrocar el govern, cul-de-sac a Catalunya...

(publicat a Levante-EMV, el 15/06/2024)

Nou grup d'ultradreta

Fa poc, llegia una entrevista a Emmanuel Todd publicada en un número d'El viejo topo. Todd és antropòleg, historiador, sociòleg, assagista, politòleg i autor de nombrosos llibres. Alguns d'ells, com La caiguda final, La il·lusió econòmica o Després de l'imperi, han esdevingut clàssics de les ciències socials. Explicava una teoria que jo ja havia sentit altres vegades: el PIB dels països occidentals està molt unflat. Resultaria ser una mesura fictícia de la producció. Si restamos del PIB estadounidense la mitad de sus gastos sanitarios sobrefacturados, luego la "riqueza producida" por las actividades de sus abogados y por las cárceles más abarrotadas del mundo, y luego por toda una economía de servicios mal definidos que incluye la "producción" de sus 15.000 o 20.000 economistas con un salario medio anual de 120.000 dólares, nos damos cuenta de que una gran parte de este PIB no es más que vapor de agua. Açò ve al cas de l'economia espanyola. Segons diferents informes, el PIB espanyol creix molt més que el de països com Alemanya. Sembla que la macroeconomia funciona bé. ¿Es trasllada això a la microeconomia? ¡No, evidentment!

Heus ací altra reflexió de Todd: Para que una economía sea flexible [...], se necesita población activa que pueda hacer cosas. Estados Unidos tiene ahora más del doble de población que Rusia (2,2 veces en grupos de edad de estudiantes). El hecho es que con cohortes comparables de jóvenes que cursan estudios superiores, en Estados Unidos el 7% estudia ingeniería, mientras que en Rusia lo hace el 25%. Esto significa que con 2,2 veces menos personas estudiando, los rusos forman un 30% más de ingenieros. El problema fonamental dels països occidentals és que han transferit una proporció enorme de les seues activitats industrials a països asiàtics. Per això, les perspectives laborals dels nostres joves són tan ombrívoles. I connecte açò amb els resultats de les recents eleccions europees, que han deparat una sorpresa: tenim al panorama polític un nou grup d'ultradreta populista, Se acabó la fiesta, que ha estat capaç d'obtenir tres actes d'eurodiputat. El seu major viver de vots està entre els joves, homes, menors de 40 anys (el nombre de vots masculins a SALF triplica el de femenins.) ¿Com pot ser, si l'economia espanyola va tan bé?

¡La macro sí, però la micro no! El salari mínim interprofessional i les pensions han pujat, però la inflació s'ha menjat gran part de la pujada. I no se soluciona l'enorme problema d'accés jove a l'habitatge. La ràbia i la desesperança de molts joves augmenten; no poden independitzar-se, ni plantejar-se un projecte de vida. La ultradreta capta molt bé el seu estat d'ànim. SALF difon un missatge —bàsicament a través de xarxes socials— que és ben acollit pels irats: tots els polítics són corruptes; l'estat està sobredimensionat; els immigrants són culpables de tots els problemes (atur, inseguretat...); els imposts són excessius... ¡Un cúmul de mentides i cap alternativa sòlida! Les crítiques als partits i a la monarquia recorden molt el vell falangisme. En realitat, les dues formacions ultradretanes autòctones, Vox i SALF, només ofereixen identitat, patriotisme i les mateixes receptes neoliberals de la dreta conservadora. Però capten el vot d'una part important de l'electorat. Potser, les dones —sobretot joves— fugen perquè s'oloren l'antifeminisme radical dels populistes de dreta. (Vox i SALF tenen lligams amb el grup catòlic ultramuntà Hazte Oír.)

¿Tindrà molta trajectòria la plataforma sorgida al caliu de les eleccions europees? A hores d'ara, aquesta pregunta és de difícil resposta. Això sí, em sembla molt perillós el joc de Pedro Sánchez. Durant l'última sessió de control al govern i una entrevista posterior en TVE, esmentà el cap de SALF nou vegades. Cap suposar que vol fer la guitza a Núñez Feijóo. Sánchez pensarà que dividir els votants de dretes és una bona idea, perquè impedirà el creixement dels peperos —sobretot ara que ell s'està quedant sense socis per la seua esquerra. Però la jugada podria sortir malament. Recordem la frase de Dalí: Que hablen bien o mal, lo importante es que hablen de mí. Es comença a fer molta propaganda innecessària a Alvise Pérez, un presumpte delinqüent que té casos pendents amb la justícia, dels quals es lliurarà de moment gràcies a la seua immunitat com parlamentari europeu. Si extrapolàrem els resultats dels comicis europeus a unes generals, la dreta tindria majoria absoluta parlamentària. Per això, Núñez Feijó demana amb insistència la convocatòria anticipada. Si la reacció guanya les legislatives franceses, la insistència atabalarà.

Sentències estrambòtiques

Francisco Camps ha estat declarat innocent, angelet. Com som demòcrates, hem d'acceptar les sentències dels tribunals, encara que semblen estrambòtiques. Jo trobe que algunes sessions del judici contra Camps superaren les escenes de moltes comèdies judicials. Em ve al cap Mi primo Vinny, amb Joe Pesci en el paper estel·lar. Camps hagué d'escoltar enregistraments de converses en què es deia tot allò d'amiguito del alma, te quiero un huevo... Impagables els considerants del ponent de la sentència que semblen paràgrafs d'un tractat filosòfic sobre l'amistat: No es dable aquí enjuiciar algo tan ajeno a este tribunal como la investigación del alma humana en orden a cuantificar una relación de amistad y, sobre todo, cómo es sentida por ambas partes. Porque sucede que lo que para uno puede tratarse de una amistad íntima, para el otro puede ser del tipo profesional, o incluso superficial. ¡Veges! Han estat condemnats sis membres de la trama Gürtel. Se salva el cap i es mengen el marró els subordinats —Francisco Correa, Álvaro Pérez el Bigotes o Ricardo Costa havien declarat que l'expresident valencià estava al corrent de tot.

A Camps no li ha caigut ni inhabilitació per a exercir càrrec públic. Ja ha sortit indemne de cinc causes. Ara només se'l jutjava pels contractes de l'estand de Fitur 2009; els d'altres anys havien prescrit. ¡Miracle! Certament, l'exoneració era previsible. Els indicis tenien una base probatòria molt dèbil. No hi havia elements materials —documents, correus o registres— que sustentaren les afirmacions de Correa i Pérez. Alguns testimonis els van contradir. Les declaracions d'altres acusats no solen ser suficient prova de càrrec en un procés penal garantista com el nostre. De fet, el fiscal havia rebaixat molt la seua petició de pena. També cap la possibilitat que el tribunal no haja estat imparcial; sovintegen actuacions judicials d'autèntica conya. Les causes contra Rus o Zaplana podrien tenir un resultat semblant. Açò em recorda una obvietat: per a bé o per a mal, la veritat judicial i la veritat fàctica no sempre coincideixen. Quan es pregunta als polítics per qualsevol cas de corrupció que els afecte directa o indirectament, contesten coses com aquestes: «Ningú no ho podrà demostrar.» «A mi sols m’interessa la veritat judicial, que ja resplendirà.»

La vista oral té molt de representació teatral; s’hi escenifica la comissió d’un presumpte delicte. L'escenificació només s’ajustarà a la veritat fàctica si durant la instrucció s’han pogut recollir totes les proves necessàries. En delictes de corrupció, no sempre és fàcil obtenir-les. Els acusats tenen dret a no declarar contra si mateixos i a guardar silenci. Inclús poden mentir. En realitat, cap norma no proclama formalment l’existència d’un dret a mentir, però els nostres tribunals semblen reconèixer aqueixa facultat de l’acusat; consideren que tant el silenci com la mentida formen el contingut essencial del dret fonamental a no declarar contra si mateix. Sovint, els jutges han d’arxivar una causa per manca de proves vàlides. L'arxiu no significa que no s'haja comès el delicte. Per això em sorprèn que l'Audiència Nacional haja dictat l'absolució «amb tots els pronunciaments favorables» per a l'expresident. Camps s'ha afanyat a dir que vol tornar a la primera línia política. ¡Horror i polseguera! ¿Elimina dubtes la seua "innocència"? ¡Cap ni un!

La poquedat de proves incriminatòries contra qui donava les ordres no esborra per art de màgia la corrupció rampant que existí durant la seua etapa de desgovern. (La prescripció d'alguns fets tampoc no equival a la seua inexistència.) Inclús diversos consellers de Camps han entrat en presó, o podrien entrar. Mal si autoritzava verbalment operacions corruptes, per a no deixar rastre, i mal si no tenia ni idea del que es coïa al seu voltant. La ignorància implicaria ineptitud. Jo m'amagaria si estigués en el seu cas. A més, la presumpció d’innocència només s'aplica als tribunals. En l’arena política regeix el principi de responsabilitat. Però Camps té la cara de dir que vol tornar a primera línia. Sols faltaria, per a completar la comèdia, que Alfonso Rus fos exonerat de tots els càrrecs i també volgués tornar a la política. Molts electors de Xàtiva ho trobarien tan natural. De més grosses se n'han vistes —en Argentina, posem per cas. No, la veritat judicial no coincideix sempre amb la fàctica. I podria ser que la distància entre una i altra esdevinga sideral, com a conseqüència lògica de l'enorme fangar en què s'ha convertit l'activitat judicial.

Presentació del monogràfic dedicat a Ibn Hazm

Els miracles i el Corpus

Mentre escric aquest article se celebra la diada del Corpus Christi. Bé que molta gent ho ignora, els orígens de la festivitat estan relacionats amb el Miracle dels Corporals, esdevingut a prop de Llutxent. Sol datar-se en 1239, però podria haver succeït en 1247, durant la segona revolta d’al-Azraq. Com diu la llegenda, els sarraïns van sorprendre els cristians que assetjaven el castell de Xiu. Un rector de Daroca, que deia missa, va amagar sota una pedra sis hòsties consagrades. En ésser recuperades després de la lluita, desfavorable per als cristians, el drap que les embolicava tenia taques de sang. Això hauria enardit els cristians, que recuperaren Xiu. En finir el combat, els capitans presents es disputaren el reliquiari. Van decidir carregar-lo en una burreta cega que aniria on volgués. L'animal començà a camejar i acabà el seu trajecte a Daroca. Des de llavors, els Corporals hi son venerats. En 1261 —van tardar a reaccionar—, consell i capítol de la vila aragonesa enviaren síndics a Roma i comunicaren el miracle a Urbà IV. Sant Tomàs d’Aquino i Sant Bonaventura foren valedors de la comitiva i van convèncer el papa de la veracitat dels fets.

En 1263, la butlla d'Urbà IV Transiturus de hoc mundo declarà la festivitat del Corpus Christi. Un any després s’esdevingué en Bolsena (Itàlia) un prodigi semblant al de Llutxent. Un sacerdot de Praga, turmentat pels dubtes sobre l'eucaristia, veié, mentre celebrava missa i dividia l’hòstia, que brollava sang de la sagrada forma i els corporals quedaven tacats de roig. Per tal d’ocultar els fets als presents, resolgué suspendre la missa i comunicar a l’autoritat religiosa el que havia passat. Recollí les formes i els draps sagrats, i va córrer cap a la sagristia sense advertir que, durant el trajecte, havien caigut sobre el paviment de marbre de la basílica de Santa Cristina unes gotetes. El fet miraculós arribà a oïdes de Tomàs i Bonaventura. Urbà IV ordenà d’investigar-lo. Confirmada l’autenticitat del miracle, ordenà al bisbe de Bolsena que portàs els llins tacats de sang a Orvieto, ciutat de sojorn papal. El temple de Bolsena conservà una relíquia menor: una llosa en què eren visibles les gotes roges. La festivitat del Corpus, que havia demanat amb molta insistència Santa Juliana de Lieja (1193-1255), s’estengué ràpidament per tota la cristiandat.

Avui, la ciència ja sap que aquests "miracles" poden ser causats pel bacteri serratia marcescens, conegut des del segle XIX. Es troba en ambients naturals (sòls, aigües, superfícies de plantes...). Prolifera sobre substrats rics en midó i en condicions de calidesa i humitat. Algunes varietats produeixen un pigment roig intens, anomenat prodigiosina pels "miracles", que sembla veritable sang. S'han fet experiments cultivant serratia sobre pa, pa àzim d'hòsties i polenta. Les colònies que forma es confonen amb gotes de sang. A més, quan s'asseca, el pigment no s'altera. I s'ha vist —prodigis de la ciència— que la prodigiosina i altres substàncies conegudes genèricament com a prodiginines poden causar la mort de cèl·lules canceroses, ço és, poden curar el càncer. Però tornem al Corpus. Acabà assolint una ostentació més pròpia de festes paganes que d'una solemnitat cristiana. Serví a l'Església per a venerar públicament l'eucaristia, exaltant la doctrina del cos de Crist enfront dels qui la negaven. Els aspectes festius han arribat fins als nostres dies.

A València es conserven molts dels elements profans que s'han anat introduint en la celebració: enramades, música, dansa, entremesos, bestiaris... El Corpus és, des de la darreria del segle XIV, festa grossa. El bisbe Hug de Fenollet va establir que una processó recorregués els carrers de la ciutat —anteriorment, era claustral; se celebrava a l’interior de la Seu. Tenen renom les roques, carros monumentals que participen a la gran desfilada. Amb la proclamació de la II República, la festa tornà a l’interior dels temples. Després de la Guerra Civil, es van recuperar la processó religiosa i només alguns elements profans: les banderes, els gegants i els nans, els cirialots, els apòstols i els evangelistes. A partir dels anys seixanta, però, algunes entitats cíviques rescataren l’antiga esplendor del Corpus Christi. Una evolució molt semblant experimentà la processó de Xàtiva, que consta d'una part cívica i altra religiosa. En fi, diumenge, xativins i forans tindran ocasió de contemplar novament una manifestació etnològica i religiosa d'orígens "miraculosos".

(publicat a Levante-EMV, l'01/06/2024)