dilluns, 16 de maig del 2022

Rinopitecs

Ja sabem —excepte alguns creacionistes recalcitrants— que els nostres parents més pròxims de l'escala animal són els primats. Potser per això compartim amb ells la propensió a les rivalitats, a la formació de coalicions masculines per a controlar el poder, a la guerra. És ben possible que l'herència genètica comuna ens faça tan semblants. Som capaços del millor i del pitjor. Fa pocs dies, veia un magnífic documental de vida salvatge en què apareixia el rinopitec ataronjat, dit també mona de les neus, que té el rostre blavós i és de costums arborícoles i vegetarians. Habita zones muntanyenques de fins a 3.000 metres d’altitud, al sud-oest de la Xina i el Tibet. Com viu en boscos on fa un fred que pela, el seu nas ha esdevingut molt curt i aplanat —un de normal se li congelaria. Cada clan es composa d'un mascle alfa i diverses femelles amb les seues cries. No es barallen pel menjar, que és ben escàs la major part de l'any, i s'estrenyen per donar-se calor els uns als altres. Tot molt tendre. Ara bé, quan s'acosta un altre clan, ¡la batalla ferotge està servida! El comportament dels humans no és molt distint del del rhinopithecus roxellana.

La humanitat fa la guerra des dels seus orígens. Atès que les persones tenim una intel·ligència molt superior a la dels simis, hauríem d'haver escarmentat de tants i tants conflictes bèl·lics les conseqüències dels quals són terribles: mort (de joves sobretot), fam, violacions, exili, malalties, destrucció, seqüeles traumàtiques, empobriment... També podríem haver après que la tirania és l'avantsala de la guerra. Entre 1922 i 1953, tot el món —especialment Europa— véu desfilar el feixisme, el nazisme, l'estalinisme, el conflicte civil espanyol, la Segona Guerra Mundial. Totes aquestes conteses ens haurien d'haver vacunat contra l'horror, però està clar que el feixisme i la guerra s'assemblen al virus de la grip, que cal combatre amb una vacuna periòdica. En diversos racons del món (Àsia, Àfrica, Amèrica del Sud) mai no van cessar les tiranies i les guerres. A l'Europa vencedora del feixisme, però, els protagonistes de l'horror havien quedat immunitzats. Ara bé, en passar algunes dècades, els seus fills, néts i besnéts, que semblaven no recordar res del que havien viscut els pares i els avis, tornaven a batallar feroçment, com els clans de rinopitecs.

No sortim de l'estadi simiesc. El setge de l'acereria Azovstal de Mariupol recorda molt la batalla de Stalingrad, durant la Segona Guerra Mundial, en què van morir uns dos milions de persones. Encara es desconeix el nombre final de víctimes a Mariupol —evidentment inferior—, però l'heroica defensa ucraïnesa del complex siderúrgic evoca la resistència dels soldats russos a la riba oest del Don en 1942. Putin encara no havia nascut —ho faria en 1952—, però coneix perfectament els episodis terribles de Stalingrad —Volgograd a hores d'ara— i de Sant Petersburg, la seua ciutat nadiua, sotmesa pels alemanys a un setge aterridor. Els seus pares el van patir. A la llar, sentiria les històries espantoses de la guerra. ¿Com s'explica que el fill de les antigues víctimes s'haja convertit ara en victimari? ¿Com és possible tanta desmemòria? L'absència de cap mena d'ètica deu ser clarament la raó principal, però tampoc no hauríem de descartar les pulsions de mascle alfa. En qualsevol cas, l'ambició desmesurada i la megalomania menen a l'autoritarisme, que no casa amb el pacifisme. L'enèsima lluita d'un primat, per tal de furtar territori d'altri, està servida.