Terra atroç

Rosa Díez vol manifestar-se el pròxim dia 13 de juny, a la plaça madrilenya de Colón, contra els indults als presos polítics catalans. Vox s'ha adherit immediatament a la iniciativa. PP i C's també acudiran a la crida. Pablo Casado ha fet un doble anunci: el PP iniciarà una campanya de recollida de firmes contra els indults i els recorrerà al Tribunal Suprem si arriben a produir-se. Mentrestant, algun president autonòmic socialista i els membres de la vella guàrdia del PSOE —com Felipe González i Alfonso Guerra— també s'han manifestat en contra dels indults. Atès que una meitat almenys de la militància socialista està en contra del perdó als presos polítics, resultaria que les dues terceres parts de la pell de brau rebutgen la mesura de gràcia. És realment atroç que més de mitja Espanya vulga que es podrisquen a la presó persones que ni han matat, ni han violat, ni han assaltat cap establiment a mà armada. Evidentment, jo no m'incloc en aqueixa Espanya estantissa i cruel. De fet, el furor nacionalista impedeix de veure una cosa molt clara: els presos no han demanat l'indult; prefereixen l'amnistia. La cúpula de l'EAJ-PNB ha emès un comunicat en què recorda les conseqüències que va tenir la campanya de recollida de firmes contra l'Estatut de Catalunya impulsada per Rajoy. D'altra banda, la jugada de Sánchez és evident; vol dividir els independentistes i deixar fora de joc Puigdemont i els altres exiliats. Ni tot açò és capaç de veure el nacionalisme espanyol, cec, eixelebrat i transversal. Alguns dels retrògrads que nodreixen la nova moguda reaccionària —els magistrats del Tribunal Suprem entre ells— estarien disposats a acceptar el perdó als presos si aquests mostren penediment, que és tant com exigir-los que reneguen dels seus ideals i accepten que van cometre un delicte. Dimecres passat, Roberto Cantos firmava en Levante-EMV un article titulat "El nacionalismo es siempre de derechas". Heus ací el motiu pel qual rebutge el qualificatiu 'nacionalista'. Ajuntem nacionalisme i socialisme i la conclusió és automàtica: nacionalsocialisme, nazisme. M'agrada més el terme 'independentista'. La tesi de Cantos és que el nacionalisme només té un argument, ‘ser diferent’, oposat al concepte jurídic d'igualtat. En canvi, segons el meu parer, i anècdotes puntuals a banda, independentista és qui, ben fart de veure conculcats els seus drets i les seues llibertats, desitja deslliurar-se de l'opressor. Per això lluitaren països colonitzats avui lliures. L'independentista vol un poble igual que els altres pobles del món, exigència equiparable a les aspiracions progressistes, perquè no demana cap privilegi. El catalanisme d'esquerres actual és transversal i ja no posa l'accent en la identitat ètnica. Reclama igualtat i que tinguen vigència dos principis generals: el de respecte recíproc i el d'autodeterminació. Com han ficat de relleu alguns juristes prestigiosos —Rudolf Stammler o Karl Lorenz, per exemple—, aquests principis fonamenten l'estat democràtic i un dret intern just amb pretensions de ser obeït. Per tant, l'article de Cantos retrata perfectament gent com Emiliano García-Page o Felipe González, que tenen de socialistes el mateix que jo de bomber. Que gran part de la socialdemocràcia espanyola vulga que els presos independentistes complisquen íntegrament tretze anys de reclusió és descoratjador. Consterna que cap intel·lectual espanyol siga capaç de detectar la injustícia i denunciar-la. ¿Sumar-se tranquil·lament a les tesis més reaccionàries de l'extrema dreta? Ja dic, vivim en una terra atroç.