dijous, 25 de febrer del 2021

Democràcia plena

L'entrada a presó de Hasel ha desfermat un seguit de protestes, per tot l'Estat, algunes de les quals han acabat en incidents violents. Això sí, la majoria dels manifestants són gent pacífica. Com que hi ha moltes imatges dels aldarulls, qualsevol pot jutjar que l'actuació de la policia no ha estat sempre l'adequada. No s'hauria de carregar contra una concentració pacífica, encara que aquesta no s'haja comunicat a l'autoritat governativa. I la policia ha de procedir amb proporcionalitat. (En maig, durant l'inici de la desescalada de l'estat d'alarma, els manifestants de dreta eren tractats amb guant de seda.) La violència gratuïta és rebutjable tant si la practiquen grups minoritaris com els escamots antidisturbis. S'han vist imatges de la policia encerclant en una ratera manifestants que no suposaven cap amenaça, per a estovar-los de valent. Tampoc no s'ha de descartar l'activitat de provocadors i policies infiltrats. Els polítics al poder solen solidaritzar-se incondicionalment amb els cossos policials. I el corporativisme impedeix que cap de llurs membres faça autocrítica. Juguen amb avantatge; la mentalitat social majoritària està contaminada per la ideologia conservadora.

Moltes persones tendeixen a rebutjar qualsevol actuació ciutadana que altere seguretat i ordre públics. Faltaven les declaracions de Pedro Sánchez: En una democracia plena como España la violencia es inadmisible. No hay excepción, causa ni situación que pueda justificar el uso de la violencia. Caldria fer una mica de pedagogia. No serà justificable l'ús de la violència física per part de la ciutadania, perquè l'Estat —fins i tot el democràtic— la fa servir contínuament. De fet, té el monopoli de la força. En teoria, només l'hauria d'utilitzar per a obligar els ciutadans al compliment de les lleis i per a reprimir el delicte. En la pràctica, com els aparells estatals solen estar en mans de la classe dominant, és freqüent que es faça servir la força desproporcionadament i per a finalitats distintes. Però caldria exigir a l'Estat que sempre la utilitze proporcionalment. Després està la violència moral, sense la qual estaria absolutament inerme tota la ciutadania. Una manifestació multitudinària de protesta i una vaga, sectorial o general, exerceixen la violència moral contra els governants o els patrons, per tal que els uns i els altres prenguen o desistisquen de prendre qualsevol mesura.

Sense aquesta possibilitat de pressió moral contra el poder no existiria estat democràtic. Sánchez ha parlat també d'allò de la democràcia plena. Cap obra humana no és perfecta. Pot haver-hi, naturalment, major o menor proximitat al nivell màxim de perfecció, que sempre és teòric. Si els EUA, França, Regne Unit i Itàlia —per posar uns pocs exemples— no són democràcies absolutament plenes, ¿per quina regla de tres ho hauria de ser Espanya? A més, parlem de democràcia representativa o liberal, donant per descomptat que no pot existir altra alternativa. En tot cas, l'Estat espanyol encara arrossega múltiples xacres heretades del franquisme. El nostre Estat ja no és una dictadura pura i dura, però la seua distància fins al nivell que hom considera propi d'una democràcia estàndard encara és considerable. Tenim, en definitiva, una democràcia clarament millorable. Com hauria de saber un socialista, amb desigualtats enormes no hi ha democràcia plena, i la possibilitat de revolta social sempre estarà latent. Allò que ens ha salvat fins ara de caure en l'espiral de la rebel·lió és l'extensa xarxa familiar de suport. Però no convé temptar massa la sort. Cal justícia social.