dimecres, 22 de maig de 2019

Buit difícil d'omplir

Dissabte de matinada traspassava Antoni Montejano a causa d'una malaltia rara. Havia nascut el 10 de desembre de 1942 en Alberic. Residí gran part de la seua vida a Xàtiva. ¡Un oriünd de la Ribera trasplantat a la Costera! En la cerimònia de comiat, celebrada diumenge, érem presents, doncs, molts amics d'ambdues comarques. Assistí, posem per cas, el secretari del Consell Valencià de Cultura, Jesús Huguet. La personalitat del finat era polièdrica: fill, marit, pare de dos fills (Júlia i Toni), iaio de quatre néts, mestre, escriptor, pintor, militant socialista, viatger...

Bona part de la seua vida girà al voltant de la docència; fou mestre dels CEIP Taquígraf Martí i Jacint Castañeda ("La Bola"), i de l'IES Lluís Simarro. Persones que escriuen en aquestes mateixes planes —Tino Garzó, Xavi Aliaga— foren deixebles de l'amic desaparegut; reberen les seues classes de castellà o francès. La meua relació amb Toni també tenia facetes múltiples. Fórem col·legues al Jacint Castañeda, on jo vaig ser mestre del seu fill. Els dos companys de feina coincidírem, a finals dels setanta, en els cursos de valencià i la seua didàctica, organitzats per l'ICE, que impartia Huguet. Junts participàrem al Pla Experimental de la futura ESO.

Conreàrem la nostra amistat en altres àmbits: viatges compartits, sopars de Nadal amb les dones respectives i altres matrimonis docents, excursions de jubilats... Toni Montejano era un gran viatger. Em venen a la memòria els periples que hem realitzat —sovint acompanyats per Finuca i Carme. En 1993, per exemple, vam recórrer la Itàlia dels Borja. En 2016, Toni i jo rodàrem per terres de Segòvia, Àvila i Valladolid, per a descobrir castells i monestirs antics, i completàrem vàries etapes de la Ruta de la Seda al seu pas per territori uzbek (el desert de Kizylkum i les ciutats de Khiva, Bukhara, Samarcanda, Shahrisabz i Taixkent). En 2017, viatjàrem junts per última vegada, a Màlaga. Visitàrem tots els museus de la capital andalusa i riberejàrem pel "Caminito del Rey". Aquell any, Toni peregrinà també a Tolosa del Llenguadoc i la República Islàmica d'Iran. Aquesta activitat viatgera fou la darrera llampada del seu esperit explorador; l'any següent, ja no es trobava bé. De seguida li seria detectada la malatia que ha acabat amb ell. Les sorprenents anècdotes viscudes durant els itineraris i les relacions d'amistat establertes donarien per a escriure molts toms. L'escriptura fou precisament altra de les seues aficions.


Recorde haver llegit, fa temps, l'esborrany d'un primer relat seu, inèdit; Toni volia saber la meua opinió. La història girava al voltant de Maribel Verdú, de la qual era admirador confés. (Arribà a mantenir correspondència amb l'actriu, que li envià una foto amb dedicatòria.) Finalment, Toni començaria a publicar. Debutà en 2002 amb Diari d'un jove en cap de setmana, novel·la eròtica. Entre 2005 i 2016, publicà una trilogia de narrativa negra i l'obra Dues novel·les d'amor, dos relats extensos que s'incloïen al mateix volum. Toni guardava altres textos inèdits, alguns relats eròtics i una mena de biografia —unes falses memòries o memòries de ficció.

En fi, el traspàs de l'ésser estimat deixa un buit difícil d'omplir. Les persones que el coneguérem l'enyorarem. Era una persona jovial, sorneguera, capaç de riure's del mort i de qui el vetlla. ¡Impossible mantenir-se seriós molt de temps al seu costat! Dissabte, Toni emprengué la darrera expedició, el viatge sense retorn. Estic ben segur que el nostre dolor d'ara esdevindrà somriure quan recordem la seua faç burleta i melancòlica. Adéu, amic estimat. ¡Bon viatge!

(publicat a Levante-EMV, el 22/05/2019)